Sense crosses

Venimos de cien mil naufragios, de una derrota eminente, y llevamos las heridas escritas en la piel para que todo el mundo pueda leer nuestros sueños. (SS)

Abans que fossis àncora vaig ser naufragi. Abans de la nostra victòria, desfeta inenarrable. Tenim les ferides obertes de bat a bat perquè les guareixi la tramuntana. Som aquí per a gaudir dels somnis. La mirada se'ns perd entre gorges i calanques. Hi haurà més crits i més llàgrimes. Hi haurà més valls i més cims. Caminarem plegats sense crosses com caminen els valents, i envellirem dignament, amb la pell esquerdada, amb el cor esquerdat, amb l'ànima tendra i transparent, a punt per a una nova albada...

Antes de que fueses ancla fui naufragio. Antes de nuestra victoria, derrota inenarrable. Tenemos la heridas abiertas de par en par para que las cure la tramontana. Estamos aquí para gozar de los sueños. La mirada se nos pierde entre desfiladeros y calas. Habrá más gritos y más lágrimas. Habrá más cimas y más valles. Caminaremos juntos sin muletas como caminan los valientes, y envejeceremos dignamente, con la piel agrietada, con el corazón agrietado, con el alma tierna y transparente, a punto para una nueva alborada... 

I was sinking before you were anchor. Untold defeat before our victory. We have wide open wounds because the North Wind heal them. We are here to enjoy the dreams. Our look is losing itself in canyons and creeks. There will be more cries and tears. There will be more peaks and valleys. We will walk together without crutches as brave walkers, and will age with dignity, cracked skin, cracked heart, with a tender and transparent soul, ready for a new dawn...

      

 

Wild heart

On no arriben les paraules arriben les ales d'aquest cor salvatge que s'enlaira i travessa camps i muntanyes cercant el teu cor salvatge. Perquè som salvatges. Autèntics i salvatges. Perquè no tenim por de sentir el vertigen. Perquè viure és aquesta arrauxada manera de ser nosaltres. Perquè existeix un impuls que ens uneix malgrat els obstacles. Perquè junts som més i millors. Perquè hem après a somriure davant els fracassos. Perquè no hi ha fracassos, sinó lliçons. Perquè la nostra victòria és un altre petó a trenc d'alba. Perquè sé que sóc jo (de debò) quan m'abraces. Perquè no et trobo a faltar quan no hi ets, perquè sempre hi ets, encara que no pugui tocar-te. Perquè hi ha històries boniques, però la nostra és extraordinària. On no arriben les paraules arriben les ales d'aquest cor salvatge que malda per volar fins al teu cor salvatge. Perquè som salvatges. Salvatges i adorables.

Donde no llegan las palabras llegan las alas de este corazón salvaje que despega y atraviesa campos y montañas buscando tu salvaje corazón. Porque somos salvajes. Auténticos y salvajes. Porque no tenemos miedo de sentir el vértigo. Porque vivir es esta alocada manera de ser nosotros. Porque existe un impulso que nos une a pesar de los obstáculos. Porque juntos somos más y mejores. Porque hemos aprendido a sonreir ante los fracasos. Porque no hay fracasos, sino lecciones. Porque nuestra victoria es otro beso al amanecer. Porque sé que soy yo (de verdad) cuando me abrazas. Porque no te echo de menos cuando no estás, porque siempre estás, aunque no pueda tocarte. Porque hay historias bonitas, pero la nuestra es extraordinaria. Donde no llegan las palabras llegan las alas de este corazón salvaje que pugna por volar hasta tu salvaje corazón. Porque somos salvajes. Salvajes y adorables. 

Where words fail to reach, are reaching the wings of this wild heart that rises and passes through fields and mountains looking for your wild heart. Because we are wild. Genuine and wild. Because we are not afraid to feel the vertigo. Because living is this crazy way to be us. Because there is an impulse that join us despite the difficulties. Because together we are more and better. Because we have learned to smile at defeat. Because there are no defeats, but lessons. Because our victory is another kiss at dawn. Because I know that I am I (truly) when you hold me. Because I do not miss you when you are not here, because you are always, though I can not touch you. Because there are beautiful stories, but ours is extraordinary. Where words fail to reach, are reaching the wings of this wild heart struggling for fly to your wild heart. Because we are wild. Wild and adorable.

Tu única y absoluta victoria

[Toma falsa]
Texto

V

I demà segueixo el Camí...

La força que ens empeny

La força que ens empeny no és nostra. Fins que no deixem de pensar en termes egolàtrics no entendrem res. No ens vam crear a nosaltres mateixos i els nostres mèrits no poden ser atribuïts solament al nostre esforç. Vam heretar el talent, el caràcter, l'educació... Formem part d'una trama familiar, social, planetària i còsmica. Si perdem de vista aquesta connexió amb la resta, estem perduts. L'energia que et permet sentir, pensar, caminar, actuar... l'agafes de l'entorn. L'energia que aportes és una energia que abans has rebut. Per tant, no és teva, no et pertany, sinó que tu pertanys a ella. Si aconsegueixes canalitzar correctament aquesta energia, si es produeix la connexió òptima amb ella, llavors la teva vida fluirà sense entrebancs i seràs capaç de coses (racionalment) increïbles. Però, sisplau, no t'atribueixis les victòries ni els miracles. Dóna gràcies a l'univers i als déus per aquesta força que et permet viure una vida plena. No oblidis això: tu estàs i vas, però no ets. L'Estar i l'Anar són l'Aparença de l'Ésser. L'Ésser està més enllà i més ençà de qualsevol individualitat fenomènica. L'Ésser és dins de cada minúscula criatura inspirant-li des del primer fins al darrer batec.

Aciertos y derrotas

Hubo aciertos y derrotas. Las hubo para humillarte y para fortalecer tus músculos mediocres. Ahora caminas seguro hacia el infinito. No hay otra meta delante que la meta inalcanzable. Nubes y brisas atraviesan los bosques de tu espíritu. No importa la cima si luego has de bajar de nuevo. Tocar el cielo no tiene mérito si no retienes un pedazo de azul entre los dedos. Cuéntame qué haces con tu soledad maldita. Confiesa por qué prefieres el silencio al ruido del mundo. O acaso deberías decirme que eres feliz con poca cosa, sobriamente, aspirando al vacío con ascetismo cátaro. Porque lo material pesa siempre demasiado. Porque la mochila debe ser ligera si quieres llegar lejos, y los pasos pausados para que el alma se empape de paisajes verdaderos. 

Hubo derrotas y aciertos. Los hubo para confirmarte que la vida no es una broma aunque ganen las sonrisas sobre los lamentos. Ellas (las mujeres) fueron maestras. Amar es olvidarte de ti mismo. Hasta que te echas de menos. Luego viene la otra (la libertad) y se te lleva lejos, a los arrabales donde la luna se acuesta con los lobos. Y eres lobo de nuevo. Salvaje, indómito, fugitivo. Porque no es bueno que el hombre esté amarrado a los putos sentimientos. Amar es traicionarse. Hasta que te miras al espejo y te preguntas: ¿Qué coño hice conmigo? Y corres. Y vuelas. Y sueñas con las antípodas. Y huyes a las montañas. Anochece y te das cuenta que no llevas tienda ni saco ni manta ni comida... Las estrellas brillan allá arriba. Eres pequeño, minúsculo, imperceptible. Eres grande, valiente, auténtico. Estás perdido. Ya era hora. Dichosos los perdidos porque ellos podrán encontrarse. No hay cobertura y te has quedado sin batería. Perfecto. Para conectar con lo sagrado hay que desconectar de lo profano. Te adormeces rezando... 

Hubo aciertos y derrotas. Tu única y absoluta victoria es ser tú mismo.

Vogelfrei.

Vindrà l'hivern

Vindran dies pitjors. No temis. N'hauràs de veure de més grosses, de tots els colors. No és la ràbia, ni tan sols l'odi, sinó la pulsió primigènia que accelera els fràgils batecs del cor. La impunitat impossible. Cada gest, cada paraula, cada silenci, ens acosten una mica més a la sentència definitiva. No hi ha escapatòria. Si saps mantenir la calma has vençut. La racionalitat comença quan som capaços d'aturar l'automatisme de la reacció. La suprema racionalitat humana culmina en la inacció. Has llegit Pessoa. Ara experimentes Pessoa. Facis el que facis, resultarà completament inútil. La futilitat governa el destí dels homes. Potser hi ha un karma. Potser existeix la justícia. Potser demà tot se'n va en orris com aquell castell de sorra que vas construir de petit en aquella platja solitària...

No ho dubtis: vindran dies pitjors. El que resta no és agradable. La veritat és només una altra perspectiva possible. El que ataca sempre és dèbil. El fort roman incòlume. Pensa que la vida ha estat prou generosa. Pensa que has escrit llibres, has plantat arbres i has tingut una filla. Pensa que ningú no pot robar-te el teu tresor: el camí que has fet fins aquí, aquesta munió de passes fins atènyer l'horitzó...

La sang vermella. La tardor que despulla els plataners de la riera. Els nens que juguen entre les fulles seques. Vindrà l'hivern i tot serà tenebra. ¿Que no ho veus, a l'entrellum, on es veuen les coses boiroses o incompletes?