III Premi Guillem de Belibasta

He estat guardonat amb el Premi Guillem de Belibasta de narrativa breu d'aventures a la natura. Anit vaig rebre el premi a Tragó. El llibre ja està publicat. Gràcies!

https://entrellum.blogspot.com.es/2016/04/premis.html

Tramping

T'escapes cap al sud seguint la costa. La Caddy s'embala amb la tramuntana bufant-li el cul. Res d'autopistes ni peatges. Només carreteres secundàries. 

Alguns noms: Sant Carles de la Ràpita, Morella, Xàbia, Terol... 

Algunes descobertes: Guillem de Belibasta a Sant Mateu, una magnífica TAU a l'escut de Les Alcubles, la Cova Santa d'Altura i el seu lledoner...

El desastre urbanístic de la costa valenciana és inenarrable, irreparable, depriment. Sort que els arbres plens de cítrics madurs donen un toc de color i alegria al quadre. T'enamora el Maestrat. La senzilla estampa de les terres de l'interior versus una primera línia de mar plena de mal gust i presumpció.

La Caddy roda fina i, quan es fa fosc, esdevé un úter acollidor on pots descansar. Un matalàs suficient, el sac de dormir, la manta que vas comprar a Dublín... T'adorms escoltant el mar, com a casa. Vida nòmada.

Quan tornes, la tramuntana segueix fent ballar les branques. Aparques la Caddy i t'adones que tens dues cases o potser tres o quatre o cinc... Què és "una casa"? Una house, una home o una Caddy?  

Casa teva és allà on t'hi sents a gust. Xerrant al voltant d'una taula, arraulit en els teus braços o fent tramping pel món...   

Tu única y absoluta victoria

[Toma falsa]
Texto

Aciertos y derrotas

Hubo aciertos y derrotas. Las hubo para humillarte y para fortalecer tus músculos mediocres. Ahora caminas seguro hacia el infinito. No hay otra meta delante que la meta inalcanzable. Nubes y brisas atraviesan los bosques de tu espíritu. No importa la cima si luego has de bajar de nuevo. Tocar el cielo no tiene mérito si no retienes un pedazo de azul entre los dedos. Cuéntame qué haces con tu soledad maldita. Confiesa por qué prefieres el silencio al ruido del mundo. O acaso deberías decirme que eres feliz con poca cosa, sobriamente, aspirando al vacío con ascetismo cátaro. Porque lo material pesa siempre demasiado. Porque la mochila debe ser ligera si quieres llegar lejos, y los pasos pausados para que el alma se empape de paisajes verdaderos. 

Hubo derrotas y aciertos. Los hubo para confirmarte que la vida no es una broma aunque ganen las sonrisas sobre los lamentos. Ellas (las mujeres) fueron maestras. Amar es olvidarte de ti mismo. Hasta que te echas de menos. Luego viene la otra (la libertad) y se te lleva lejos, a los arrabales donde la luna se acuesta con los lobos. Y eres lobo de nuevo. Salvaje, indómito, fugitivo. Porque no es bueno que el hombre esté amarrado a los putos sentimientos. Amar es traicionarse. Hasta que te miras al espejo y te preguntas: ¿Qué coño hice conmigo? Y corres. Y vuelas. Y sueñas con las antípodas. Y huyes a las montañas. Anochece y te das cuenta que no llevas tienda ni saco ni manta ni comida... Las estrellas brillan allá arriba. Eres pequeño, minúsculo, imperceptible. Eres grande, valiente, auténtico. Estás perdido. Ya era hora. Dichosos los perdidos porque ellos podrán encontrarse. No hay cobertura y te has quedado sin batería. Perfecto. Para conectar con lo sagrado hay que desconectar de lo profano. Te adormeces rezando... 

Hubo aciertos y derrotas. Tu única y absoluta victoria es ser tú mismo.

Vogelfrei.

El Camí de l'Últim Càtar

Dimarts començo a Bagà la travessa transpirinenca anomenada El Camí de l'Últim Càtar. Si tot va bé i el temps no em fa la guitza, estaré 10 dies resseguint les passes de Guillem de Belibasta...

Per a obrir boca, us deixo el fragment de la novel·la El Camí de la Tau (2001) en el qual relato la primera trobada amb Guillem

Espero retrobar-me'l aquesta setmana...

Per a les etapes: Wikiloc

Per a les imatges: Facebook

He hagut d'interrompre el ECUC el dia 10-7-14 per causa d'un accident (baixant del Coll de Creus en direcció a la Seu) arran del qual he patit un esquinçament muscular del quàdriceps femoral que m'obligarà a fer repòs uns dies. Espero poder reprendre'l aviat.    

Us deixo alguns dels vídeos gravats

 

Canten les cigales

He pujat al Castell de Sant Salvador en 51 minuts. Nou rècord. Baixant he escoltat per primer cop les cigales. Han emmudit els rossinyols i ara "canten" aquests insectes estridents. Com en el cas dels ocells, són els mascles els que canten per atreure les femelles... (¿Els mascles humans també cantem o en tenim prou escrivint posts?) Si canten de bon matí els cigalos vol dir que farà calor. A pesar del mal oratge i les pluges dels dies passats, som a l'estiu. Al cim de la Serra Veritable he trobat flors precioses; també a la part més ombrívola del rec de Sant Onofre, en els castanyers d'en Mateu. Ahir vaig comprar per 5 euros el domini tonibanez.cat. No sé què en faré. Tinc ganes de caminar dies i dies... Estic dubtant entre fer El Camí dels Bons Homes o El Camí de l'Últim Càtar...     

Malgrat les ombres

Sóc l'eremita de Canadell. No tinc ganes d'escriure. No m'agraden els gossos, els gats, les mosques ni la gent que fuma. Com diu Rafael Narbona, el món és ple d'idiotes que viuen adormits mentre ho embruten tot. No crec en la humanitat. Només crec en la Natura i, depèn del dia, també crec en mi. Sóc càtar perquè sóc pur. En mi no habita el mal. Malgrat les ombres, aspiro a la llum definitiva. 

Escriure és embrutar el món de paraules. La felicitat no té res a veure amb les paraules. La felicitat és una flor senzilla i perfecta que creix en l'escletxa d'una roca. La felicitat és una posta de sol que envermelleix l'horitzó. La felicitat és l'oblit del passat i l'oblit del futur. La felicitat és endinsar-se a poc a poc en el mar i sentir-se peix. La felicitat és menjar un albercoc madur. La felicitat és fer l'amor sense demanar permís. La felicitat és saber que no saps res i aprendre alguna cosa cada dia. La felicitat és un concepte buit (com la llibertat o l'amor) que s'hauria de concretar amb fets consumats. La felicitat és no deure res a ningú i no tenir obligacions de cap mena. 

Sóc l'eremita de Canadell com vaig ser l'eremita de Terradets com seré l'eremita de la fi del món. No tinc ganes d'escriure. La felicitat no té res a veure amb les paraules. Malgrat les ombres, aspiro a la llum definitiva.

Sant Salvador Veritable

Surts a les 8 en punt del matí, el sol et fa l'ullet, carrer Nou amunt fins a la Font de Dalt. Prens el camí de Sant Onofre i comences l'ascensió. T'esperen 500 metres de desnivell fins assolir el cim de 670 m. Passes per la Cova de Veta Negra. 35 minuts. Respires i beus un glop d'aigua. Contemples la panoràmica. Avui farà calor. No notes el cos. És una sensació estranya, com si la ment i el cos no anessin junts. De vegades t'adones que els batecs s'acceleren més del compte. Llavors t'atures un instant i fas una respiració profunda. No hi ha límits. Quan arribes dalt de tot i mires el rellotge no t'ho creus. Menys d'una hora. Has pujat a Sant Salvador Veritable (l'etimologia de Verdera és aquesta: Ver-ta-dera) per la via més costeruda possible. No estàs com una puta cabra, sinó que ETS una puta cabra. Medites. Recordes les 100 primeres pàgines que has llegit del llibre El santuario del Grial en el catarismo. A la portada hi ha una foto del castell. L'autor és un enigmàtic místic d'origen rus que viu a Llançà...

En San Salvador Verdadero el Cáliz-Grial estuvo mucho tiempo y fue rodeado de inmensa piedad. Allí vivieron los inmortales.  

Medites. Sant Pere de Rodes (matriu de tot el romànic, segons Deulofeu) va ser construït per a despistar. El Cap de Creus és un malnom que els cristians van posar al Cap de Venus pagà. Per què us penseu que hi ha 100 dòlmens envoltant la Serra Veritable i la de Rhodes? Casualitat? No hi ha espai més sagrat a Catalunya ni a Europa. Ni Montserrat. Medites mentre el sol t'acarona la cara i les energies tel·lúriques pugen pels txacres i surten per la coroneta. No hi ha cos. No hi ha límits...

En San Salvador existen lugares misteriosos escondidos donde crecen la hierbas para la bebida de la inmortalidad

Per què hauries de baixar? Per què no et quedes aquí dalt per sempre? Sents veus... Un autocar de teenagers anglesos pugen de Sant Pere esbufegant. És l'hora de guillar. Et poses a córrer muntanya avall. Saltes de pedra en pedra. Te'ls trobes enmig del corriol, s'aparten i es pregunten al·lucinats: Qui és aquest runner que guimba per les muntanyes? Santa Helena. Albires el Mar Nostre des de la Muntanya Veritable. Com has fet cap fins aquí? Què t'hi ha portat? Existeix un lloc millor? Qui et beneeix des de dalt? Mas Ventós, Sant Onofre (estan arranjant l'ermita per a l'aplec de dissabte) i els castanyers d'en Mateu... Del castanyer centenari cremat han nascut fills esponerosos. Entre falgueres escoltes els rossinyols. La Muntanya del Rossinyol en la Serra Veritable és la porta d'entrada al Cap de Venus que s'endinsa en el Mar Nostre d'on prové el Sol cada albada...