La crida del bosc

Sóc arbre que m'arrelo

Ocell que obre les ales

Quan canto sóc rossinyol

Quan ballo onada arrissada

Quan ric un raig de sol

Quan ploro pluja esperada

I en el silenci, quan m'adormo,

Sóc una estrella llunyana

I un cor que encara batega

Per estimar de matinada

A voltes

A voltes la vida ens empeny cap a regions ignotes, obrim la finestra, i allà on hi havia la lluna taronja ara hi ha la lluna blanca, el mar silenciós, la teva absència que no em deixa dormir gaire.

A voltes som pous sense fons que brollen plens d'aigua pura i fresca a Nova Zelanda.

No trobaré paraules per a tanta bellesa, per això em limito a transcriure allò que els dits decideixen.

A voltes no sé si t'estimo, suposant que l'amor sigui aquella força mítica que capgira el cor com un mitjó i el converteix en un cometa que travessa l'espai intergalàctic a la velocitat de la llum.

A voltes puc callar, i puc dormir, i puc abraçar-te. Llavors, el somni esdevé tangible i conec de primera mà el secret més ben guardat.

Ser feliç és tan fàcil...

Dreamless

Em llevo a trenc d'alba. Camino 20 km. Prenc el sol despullat. Menjo fruita. Bec te. Faig amics hippies. Toco la guitarra. Treballo fusta de deriva. Sóc un home a la deriva, a drifting man... 

(Parlo de mi perquè de la resta d'humans en sé ben poca cosa. Em costa comprendre per què viuen com viuen i per què fan el que fan.) 

Basteixo piles de pedres que duren el que dura la meva estabilitat emocional. Però, quan cauen, en torno a bastir de noves. El mar l'escolto més que el miro. La seva banda sonora m'embolcalla i m'inspira. Cada dia ho simplifico tot una mica més. Poc i bo millor que molt i mediocre. A l'hora de la posta agraeixo les hores viscudes i m'adormo sense somnis...          

 

Tramping

T'escapes cap al sud seguint la costa. La Caddy s'embala amb la tramuntana bufant-li el cul. Res d'autopistes ni peatges. Només carreteres secundàries. 

Alguns noms: Sant Carles de la Ràpita, Morella, Xàbia, Terol... 

Algunes descobertes: Guillem de Belibasta a Sant Mateu, una magnífica TAU a l'escut de Les Alcubles, la Cova Santa d'Altura i el seu lledoner...

El desastre urbanístic de la costa valenciana és inenarrable, irreparable, depriment. Sort que els arbres plens de cítrics madurs donen un toc de color i alegria al quadre. T'enamora el Maestrat. La senzilla estampa de les terres de l'interior versus una primera línia de mar plena de mal gust i presumpció.

La Caddy roda fina i, quan es fa fosc, esdevé un úter acollidor on pots descansar. Un matalàs suficient, el sac de dormir, la manta que vas comprar a Dublín... T'adorms escoltant el mar, com a casa. Vida nòmada.

Quan tornes, la tramuntana segueix fent ballar les branques. Aparques la Caddy i t'adones que tens dues cases o potser tres o quatre o cinc... Què és "una casa"? Una house, una home o una Caddy?  

Casa teva és allà on t'hi sents a gust. Xerrant al voltant d'una taula, arraulit en els teus braços o fent tramping pel món...   

Surto al món

Surto al món a beure'm l'horitzó. El cel és d'un blau limpidíssim amb núvols esqueixats per la ventada dels darrers dies. Tinc el diumenge sencer per a mi, com la resta dels dies de la setmana, com la vida que em queda fins que la mort m'alliberi de tanta pesada matèria i em deixi volar definitivament. Cames i ales m'acompanyen entre els camps de verd incipient. El sol em fa l'ullet. Les paraules se m'avancen. Menjo bé, dormo bé, camino bé, estimo bé... La felicitat és una cosa senzilla que volem complicar massa. Tot és perfecte si flueix. Deixa que el batec de la vida s'imposi. No t'entrebanquis. No demanis més del compte. No exigeixis res als altres. Dóna, dóna, dóna. Somriu, somriu, somriu. Com aquest sol i aquest cel i aquests camps i aquestes paraules... Teves són. Déu ens va crear per a crear. Surto al món a beure'm l'horitzó.

Videopoesia

Namenlosen

Escrit al cementiri de Portbou, davant la tomba de Walter Benjamin

No moren els noms ni els mars ni els horitzons
Moren els cossos, cremen els arbres, creix la barbàrie de les xifres i tot el desconsol dels temps difícils Només una pedra, res més que una pedra, i la remor de les onades
Només un petó, com si fos l'últim, robat en un revolt del camí
És quan t'allunyes que et sento més a prop
És quan calles que tot ho reveles amb un somriure
No moren els noms ni els somnis ni els amors que han superat totes les proves
Moren els gestos, els enyors, les il.lusions
Només dormir amb tu, avui i totes les nits que resten fins a la fi del món
Només mirar-te, mirar-te i prou, com el xiprer mira l'atzur
És quan sóc teu que sóc més jo

T-64

Elles encara dormen. Dormiran potser fins al migdia. La boira plana sobre el llac. Els roures, més marrons que grocs, estan tristos. Ell para la taula per a l'esmorzar: Miel Pops de Kellogg's, galetes Principe, Cacaolat, suc de pinya... Els troncs fa estona que cremen a la llar. S'entreté fent números. ¿Fins a quin punt pot reduir les despeses? ¿Té un límit, la vida frugal, o sempre podem arribar més lluny? ¿Al final de totes les dietes no hi ha un desig de consumpció, és a dir, l'inevitable impuls suïcida? Treu les cendres de la cuina. Sempre que treu les cendres i les llença al bosc pensa en l'amor i la mort. Allò que va ser foc i va escalfar ara és freda grisor, si més no reciclable: les arrels se'n nodriran i tornaran a esdevenir fusta combustible. El cicle mai no s'atura, l'etern retorn de les mateixes coses, els elements incessantment renovables. Elles encara dormen i no en saben gran cosa, de tot això. Són massa joves. Quan ell tenia la seva edat creia en el déu opusià i n'era conseqüent. Ara només creu en el déu que fa créixer els bolets i fa volar el pit-roig. La resta és pura impostura.

Llegeix tota la sèrie T

T-60

Ja havia dormit prou. No li agrada romandre al llit quan s'ha desvetllat. Es va preparar un te i va engegar el portàtil. Encara era fosc. A través del finestral del menjador va poder admirar el màgic moment en el qual s'esclareix el dia. El termòmetre exterior marcava set graus. Una mallerenga voltava per la terrassa. Va trobar a faltar el cant del gall. Ni llac ni muntanyes. La boira ho omplia tot de misteri. L'ombrívola silueta dels arbres es deixatava com una aquarel·la enmig de la indefinició general. Va pensar que podia fer un poema. ¿Quan va ser, que va escriure l'últim? La idea no va prosperar. N'ha fet tants, de versos, que sovint es pregunta si paga la pena reincidir en aquesta dèria. Volent anomenar-la, les paraules neguen la realitat, la suplanten. Els mots ens allunyen de la immediatesa del tacte, del gust, del perfum, del so, de la imatge... És com si el llenguatge s'interposés entre nosaltres i el món, creant una barrera, una muralla, una mena d'autisme o aïllament. Tot això pensava al rompent de l'alba. I va decidir que aquell matí tornaria a enfilar-se muntanya amunt a la caça de més bolets.

Llegeix tota la sèrie T

T-47

No hi ha res com el treball físic per a espantar els dimonis de la ment. Suar és purificador. Entre altres coses, aquest matí ha recollit llenya menuda al bosc i ha fet d'electricista. Havent dinat s'ha posat a estudiar anglès. Està cursant Upper-Intermediate a l'EOI. Divendres li fan un test sobre el llibre de lectura: Man from the South and Other Stories, de Roald Dahl. Han començat a grillar les llavors dels raves que va plantar fa una setmana. Ha sopat truita d'espinacs. Davant el foc, recorda com era la seva vida a l'apartament de Lleida. Confinada i avorrida. Per exigències del guió s'hi va estar dos anys. Quan va poder, es va emboscar. El canvi li prova, encara que no s'acabi la feina. És més fàcil adormir-se si estàs cansat.

Llegeix tota la sèrie T

Relats

Sovint n'hi ha prou amb estar, sense fer res, com una ombra silent que il·lumina amb la seva presència. Mentre el malalt dorm, recuperant-se de les ferides, has de romandre al seu costat, vetllant, perquè en obrir els ulls vegi que no estava sol i somrigui. N'hi ha prou amb la paciència, que és una forma de pregar sense paraules.

Sovint el parany consisteix a voler anticipar l'oracle. Aber wer kennt das Schicksal? Es können noch viele Dinge geschehen in deinem Leben, die du dir Jetzt nicht vorstellen kannst. ¿Per a què especular? La realitat és el relat que fem d'ella.

Les primeres flors dels ametllers

He deixat sis exemplars de la meva darrera novel·la al despatx de la regidoria de cultura d'un poble proper. La il·lusió pels premis no s'estronca tan fàcilment. He passejat vora mar amb ella, ens hem fet fotos, hem dinat, hem rigut, hem oblidat el passat perquè el passat no porta enlloc. El passat només és un pròleg. He vist les primeres flors dels ametllers. He intuït la primavera. Tornant per l'autovia, he apagat la ràdio per a escoltar el silenci. A l'altura de Cervera m'he adonat que era feliç. Al pàrquing he trobat els veïns. Hem pujat junts a l'ascensor. M'he posat el pijama. He menjat dues mandarines. M'has trucat per telèfon. Hem fet plans. Si no ens sedueix el futur no val la pena viure. Dins el llit he recordat la flor de l'ametller: trèmula, límpida, evanescent. I m'he adormit com un nen.

Encís

Les cigonyes em passen a tocar amb el seu vol majestuós. Veig el castell de Gardeny i l'aigua del riu que avança parsimoniosament cap a Butsènit. El matalàs nou és millor que el que tenia. M'ho diu l'esquena quan em llevo. Hi ha un encís que omple la casa d'esperança. Hi ha un encís que omple el cor d'agraïment. Sé que no em mereixo res, però el destí s'entesta a tractar-me com un privilegiat...

En tinc prou amb la nit

Tothom és a dormir. Baixen per la riera les escorrialles de la pluja. Amb la seva penombra groga el fanal ensopeix la nit. No vull entendre el món. No em calen més paraules. Hi ha un silenci majestuós com si els arbres estiguessin agraïts, com si el cel hagués baixat fins al fons de la vall per acaronar les arrels més profundes. No vull cap més ficció. En tinc prou amb la nit que em bressola humida. Tothom és a dormir. De sobte reverdeix la molsa dels records.

Bones notícies del nord