Ser pare

Hi ha un abans i un després de ser pare (i de ser mare, però en aquesta reencarnació m'ha tocar ser mascle). No és només que l'espècie t'hagi utilitzat per a perpetuar-se. No és només que el nostre ego necessiti una extensió per a sentir-se més important. No és només assumir que tens la responsabilitat d'educar un altre ésser. No és només això. 

Després de 24 anys de paternitat, puc dir que ser pare és, sobretot, ser un model de vida, un exemple. No parlo de les coses materials. Parlo de ser tu mateix, amb plena autenticitat. Parlo de mantenir-te ferm en el teu camí particular, individual, únic. Parlo de lluitar per la teva independència i la teva llibertat. Parlo de crear les condicions de possibilitat d'una existència plena. 

Els fills s'hi fixen, en això. De fet, aquesta és i serà la veritable herència que els deixaràs. No pas propietats o diners. No pas galindaines. Els quedarà de tu el que vas ser, el que vas fer, tot el que vas desenvolupar al llarg del teu periple vital. La integritat de tota aquesta cursa humana, amb alts i baixos, llums i ombres. Si estimar és donar, l'amor paternal (i maternal) és donar-exemple. 

Què diran de tu, el dia que moris? Què dirà la teva filla? Què diuen ara? Tot això és relatiu.

Lo substancial és: Què et dius tu a tu mateix? Ets qui realment volies ser? Vius com volies viure? Amb fills o sense, és autèntica i plena la teva vida? Ets feliç? 

Esquivem preguntes i esquivem respostes. Ser pare, ser mare, ser fill, ser germà, ser parella, ser amic... Al capdavall, sempre es tracta del mateix: Qui sóc? Què faig? Què omple de sentit la meva vida? Quins somnis em mouen? Quins impulsos em remouen? M'estimo a mi mateix? 

Un fill acostuma a ser un mirall. L'amor és sobretot emmirallament.

Mestres

Els mestres empenyen. Com els fills, els grans mestres. 

Quan l'ego no hi és, tot esdevé alegria. Observo el jo-no-sóc de la cadira. Sense ego, les coses són transparents. Veig rere tots els murs. Els arbres transparents. Quan l'ego no hi és, llavors s'expandeix la consciència fins entendre la llengua dels ocells. 

Marlies i Rubén arriben plegats aquest matí de maig amb llevantada. El que em diuen ja ho sabia des del fons del meu ésser, però necessitava escoltar-ho en les seves veus, manifestacions del meu Jo Superior (que no té res a veure amb l'ego). 

Puc veure com serà el futur perquè en seré el creador. 

M'empenyen pel camí de la llum en el viatge constant, definitiu. 

Ser lliure és ser fidel a tu mateix més enllà de qualsevol relació exterior. 

Pensem que canviant el decorat exterior (objectes o subjectes) fugirem de l'avorriment. Lo important és el decorat interior, que no és cap decorat, sinó la pura perfecció. 

Mira'ls als ulls i demana'ls per la seva experiència espiritual. 

Com suportaríem la vida sense espiritualitat?  

Some advice

Què pots fer quan et sents tan diferent de la resta de la humanitat, quan veus que no hi tens res a veure, que l'època o generació que t'ha tocat viure no és l'adequada? Algun consell? Perquè de vegades em sento una mica perdut...

Des que tinc ús de raó m'he fet aquestes preguntes i no estic encara segur d'haver trobat les respostes. Si et sents diferent és que potser ets diferent. Aquesta "diferència" marcarà la teva vida. La solitud esdevindrà la teva companya de viatge. Sovint no comprendràs els altres ni el món que t'ha tocat viure. Canviaràs de lloc, de feina, de relacions... Però cap estar o fer t'ompliran completament. Perquè res d'aquest món podria omplir-te. Hauràs d'esbrinar d'on véns, qui ets, què hi fas aquí. Llavors, conscient de la teva essència, avançaràs amb pas ferm cap a la teva missió...       

Més terrorisme

Quan basteixo una pila de pedres sóc plenament conscient que, tard o d'hora, caurà. De fet, el més agradós és fer-la. També contemplar-la, clar. Són moments màgics plens de misteri i de silenci sagrat. Després marxes i la deixes allà. El que pugui passar ja no és cosa teva. La gran majoria de persones també la contemplen amb respecte i admiració. Una de cada mil, la fa caure. Aquest és el terrorista, el vàndal, el mal necessari. Jo l'anomeno el còmplice, perquè gràcies a ell les coses es renoven i es reactiva la creativitat.  

Ma filla fa dos mesos i mig que viu a París. Per sort, es troba bé. Té por, clar. Podeu llegir el seu relat aquí (se m'ha tornat bloguera!). Diu que avui ha anat al centre i pel carrer hi havia més policies que persones. Una ciutat fantasma. La por és el contrari de la llibertat. El terroristes maten vides, però sobretot són lliberticides: maten la llibertat, La Liberté. El seu objectiu és atemorir-nos fins al punt de paralitzar-nos... 

(El que diré a continuació sonarà bèstia, però ho amollo peti qui peti)

Els terroristes són necessaris i, fins i tot, imprescindibles. Com les guerres. Com tantes i tantes coses anomenades "dolentes". Com la nit, les ombres, el vici, la corrupció, els terratrèmols, les tramuntanades...Cal tenir una visió global de l'univers (matèria i energia en constant transformació). Cal acceptar que l'equilibri és el resultat del sumatori dels extrem(isme)s.  

La "guerra global sense fi" ja fa dies que ha començat i és una guerra líquida que no pot ser guanyada. Urgeix rellegir 1984 d'Orwell per a comprendre el que dic i el que està passant al món. 

Les piles de pedres cauen. Les persones morim o som assassinades (voleu un terrorisme més genocida que el càncer? Algun dia se sabrà tota la veritat...). No per això deixem de bastir piles ni ens suïcidem, ans al contrari. 

París ha perdut el seu romanticisme de patac. Sense patacades mai no arribaríem a ser savis.
      

Cançons pròpies

Monstres

Conversa interessant amb ma filla tornant de Lleida amb el cotxe. Em diu: Papa, no has de malgastar energia justificant-te davant els altres, no has de demostrar res a ningú, tu ets com ets i així han d'acceptar-te, si no et comprenen és el seu problema. I afegeix: A mi em passa el mateix, pertanyem a la raça dels solitaris, no parem d'evolucionar, d'aprendre, estem oberts a noves experiències, som aventurers...  

Té 22 anys, estudia Turisme, ha viscut el darrer curs a Dublín i passat demà l'acompanyo a París on s'estarà el proper curs. 

La Marina rebla la conversa amb aquestes paraules: El millor que tinc ho he heretat de tu, em refereixo a aquest neguit insadollable que m'empeny cap a nous horitzons, nous països, noves llengües, noves relacions... Hi ha gent que viu estancada en la seva zona de confort, però nosaltres morim de pena engabiats, per això necessitem la llibertat com l'aire que respirem...  

Jo callo. M'estimo més callar. Ella posa l'últim Cd de Of Monsters and Men, un grup islandès que ens entusiasma. Sempre hem compartit els mateixos gustos musicals. 

Salut, amor i llibertat

 

El 2015 m'ha portat una capçalera nova al blog (la foto me la va fer ma filla el dia de Nadal a Howth), un nou vehicle i una nova residència. El somni s'havia demorat molts anys, però finalment s'ha materialitzat de forma esplendorosa, gairebé increïble. 

En direcció sud-est, veig els pobles de Llançà i El Port de la Selva, amb els cims de Sant Salvador de Verdera i el Pení. De nit, pampalluguegen dos fars. La Mar d'Amunt, el Cap de Creus, la brava mar que s'escumeja contra els esculls del Cros. Hi toca el sol tot el matí. Davant mateix hi passa el camí de ronda. Marxapeu del Cap Ras. No, no es pot demanar més. 

El 2014 en vam fer cinquanta. Vam començar-lo a Islàndia i el vam acabar a Irlanda. Entremig, el Camí de Sant Jaume, la Provença i el Canigó, entre altres coses. El 2015 seguirem viatjant, caminant, fent cims... i escriurem, per descomptat. La banda sonora serà marítima i el color predominant el blau. 

Posats a demanar, demano salut, amor i llibertat. En aquest ordre. Cap de les tres coses són incompatibles. La veritable felicitat és un triangle que les inclou totes tres. El meu únic propòsit és viure d'acord amb la natura, ser jo mateix i millorar una mica cada dia. 

Un ocellet es posa sobre la barana de la terrassa, em mira i em diu: Tu ets el nou llogater? Véns només per uns dies, com els altres? Li responc: No, no sóc un llogater de temporada. Em quedaré aquí fins que em fotin fora. L'ocellet piula content: Perfecte, així podrem ser amics... 

La casa va ser construïda l'any que jo vaig néixer. Al lavabo hi ha una placa amb la frase més famosa del Petit Príncep...

 

El secret és simple: allò essencial es veu amb el cor, no pas amb els ulls. Cloc les parpelles i escolto el mar (de vegades és mascle i de vegades femella, la seva veu té tonalitats infinites). Quan les descloc, l'ocellet ha marxat. Sí, serem amics. No ho dubtis. 

El que veig amb els ulls és impressionant, majestuós, indescriptible. El meu cor està curull d'agraïment. No sé com he arribat fins aquí. Tant se val. El que sé és que algun dia hauré de marxar, perquè sempre acabem marxant. La guineu del Petit Príncep s'acomiada... Viure és aprendre a acomiadar-se. 

Benaurat 2014. Benvingut 2015.

Ah, quasi me n'oblidava: avui fa 11 anys justos que vaig escriure el meu primer post a TdQ.

GRÀCIES.                    

Happy Christmas

Ireland

Se n'ha anat a Irlanda. S'hi estarà un curs. Deixa el niu. Estén les ales. Fa el seu camí. Em sento molt orgullós d'ella. Ni llibres ni res, la meva millor obra és aquesta rossa de 21 anys que ja fa dies que s'està fent a si mateixa. El futur és seu. El món és seu. Molta sort, kuka. See you soon in Ireland! 

Independències

Educar és (o hauria de ser) crear éssers humans autònoms, independents, autosuficients. L'orgull màxim d'uns progenitors arriba el dia que el seu fill o filla diu: Ja no us necessito. Han de passar molts anys i molts afanys fins que aquest dia arribi. No es tracta només de diners. A la vida hi ha més coses que els calés. La independència sovint és més mental que material, és atrevir-se a donar el pas, a saltar cap a la llibertat. Clar que fan falta uns mitjans, però lo principal és l'actitud, l'esperit, la valentia.    

Demà és un gran dia per a la meva filla. En paraules seves: Comença la gran aventura... Primer se n'anirà a viure a Barcelona i després marxa a Irlanda un any... Ella està emocionada i feliç. Jo més. Tot just inicia una nova etapa que serà crucial. No, no hi ha marxa enrere. La vida sempre va endavant. 

No puc evitar el record d'una nit d'estiu molt similar. Jo tenia 18 anys, una maleta, una guitarra i tots els somnis intactes. Els meus pares m'acomiadaven amb llàgrimes als ulls a l'andana de l'estació de tren de Lleida. Destinació Pamplona. Coses així no s'obliden. Marxar de casa és necessari...

Demà acompanyaré ma filla a la seva nova destinació. Sense que em vegi, també ploraré una miqueta. Ara per ara, només en puc ser còmplice i recolzar-la, respectant les seves decisions. Si s'equivoca o encerta, és cosa seva, com seva és la responsabilitat. Jo m'he equivocat tantes vegades...

Fa 21 anys que la meva cuca va sortir de l'ou. Demà obrirà les ales per a volar més lluny... 

Future is waiting for you. I wish you all the best and hope all your dreams come true... 

Tres dones

Els paisatges són sempre de l'ànima. Tant se val el decorat exterior, la climatologia, la materialitat estricta del món. Som el que sentim, som el que estimem i, sobretot, som en la mesura que som estimats. Per això cal distingir l'estar de l'ésser. Tant se val on estiguis, el que tinguis o el que facis, perquè lo més important és el que ets. Sóc allò que l'amor ha fet de mi. Si encara sóc viu, si encara no m'he perdut del tot, és perquè encara m'estimen i encara estimo. Sense amor la vida no té sentit. 

En el meu cas, depenc de tres dones: ma mare, ma filla i la meva parella. Aquest triangle femení delimita l'espai sentimental on habito, són les columnes que sostenen l'arquitectura de la meva estabilitat emocional. La Sisília, la Marina i la Mercè, vet aquí les tres persones més importants de la meva vida perquè sense elles jo no seria important ni per a mi mateix. L'autoestima depèn de l'estima que reps. Diuen que darrere d'un gran home hi ha una gran dona; però resulta que, pel que fa a mi (privilegiat que és un), darrere d'un homenet hi ha tres donasses.    

M'han calgut 50 anys per a poder reconèixer aquesta evidència. L'ego és massa altiu per acceptar-ho i sempre suposa que és autosuficient, lliure, i no sé quantes bajanades més. L'ego pensa que pot sobreviure solitari, antisocial, per damunt del bé i del mal. S'equivoca. Viure així és suïcida. 

  

Tres dones. Elles són el meu orgull, la meva llum, la meva alegria. Després hi ha la resta de coses, totes secundàries. A elles tres dedico aquest post. Us estimo i us adoro. 

Ewig-Weibliche

Videopoesia

Scotland 2013

Mostra SCOTLAND 2013 en un mapa més gran

Horitzons

Déu en nosaltres

Hi ha núvols perfectes malgrat el vent

com el somriure de la meva filla

ara que tornem a viure moments de mel 

i passegem Rambla avall

i entrem a la Boqueria

i mengem móres enormes

i somiem

Em veig en els seus ulls

Enyoro el temps que hem perdut

La vull feliç, apassionada

Ella quedarà de mi

Ella i uns llibres plens de paraules

Ella i la ressaca de l'amor

Allò que no pot ser dit

Déu en nosaltres

poemes

#CatalunyaLlibertat

El mateix tram d'autopista avui costa un euro més que la setmana passada. Després de fer sonar el clàxon i pagar religiosament (ja m'han arrribat prou multes), m'adreço a una dona de la concessionària que roman palplantada al costat de la barrera i li dic, clar i català: Xoriços, més que xoriços, el xollo s'us acabarà aviat! Ella es treu els taps de les orelles i em demana: ¿Qué dices? Jo repeteixo encara més fort, més clar i més català: Xoriços, més que xoriços, lladres, el xollo s'us acabarà aviat!!! Ella somriu amb autosuficiència i respon: ¿Y tu madre cómo está? (sic). Em sorprenc a mi mateix amb una reacció d'allò més civilitzada i assenyada, mesella, és a dir, catalanesca. Accelero i foto el camp. 

Per la nit faig cap a la Devesa gironina. Som molts. Hauríem de ser més. Hauríem de ser-hi tots. Fins la meva filla s'ha tornat independentista! Ara només falta que se'n faci ma mare. Tot arribarà. Sense llibertat i sense dignitat (sovint són sinònims) la vida no mereix ser viscuda.  

T-77

Els canelons de sa mare l'ajuden a enfilar la recta final de l'any. Ha tornat a comprovar que els dinars familiars són força depriments. Massa menjar, massa alcohol, massa comèdia. Aquestes agrupacions de persones anomenades famílies, tot i tenir un origen natural, acaben resultant d'allò més artificials, sobretot a mesura que s'hi afegeixen membres forans. La seva, cada cop més nombrosa, no és cap excepció. A l'aplec d'ahir només hi faltaven una germana que viu a Ginebra i un nebot que està estudiant a Sant Francisco. Últimament estan molt internacionals. Hom suposa que la vida hauria de ser un camí de progressiva emancipació, però la família acostuma a frenar aquesta quimera. Les dependències interpersonals es van multiplicant fins a l'extrem de convertir-se en una xarxa que t'atrapa cada vegada més. Hom suposa que caldria allunyar-se de la tribu, trencar els lligams amb el clan, lluitar per l'autosuficiència, ser tu mateix. El ramat se'n malfia, d'aquells que defugen el gregarisme. La independència individual és vista com un atemptat contra el grup. Ell ja fa temps que va tirar pel dret en aquest sentit. Sap que, en el fons, no és res més que una simple baula entre sa mare i sa filla. La resta no compta gaire. Els canelons, com sempre, boníssims.

Llegeix tota la sèrie T

T-64

Elles encara dormen. Dormiran potser fins al migdia. La boira plana sobre el llac. Els roures, més marrons que grocs, estan tristos. Ell para la taula per a l'esmorzar: Miel Pops de Kellogg's, galetes Principe, Cacaolat, suc de pinya... Els troncs fa estona que cremen a la llar. S'entreté fent números. ¿Fins a quin punt pot reduir les despeses? ¿Té un límit, la vida frugal, o sempre podem arribar més lluny? ¿Al final de totes les dietes no hi ha un desig de consumpció, és a dir, l'inevitable impuls suïcida? Treu les cendres de la cuina. Sempre que treu les cendres i les llença al bosc pensa en l'amor i la mort. Allò que va ser foc i va escalfar ara és freda grisor, si més no reciclable: les arrels se'n nodriran i tornaran a esdevenir fusta combustible. El cicle mai no s'atura, l'etern retorn de les mateixes coses, els elements incessantment renovables. Elles encara dormen i no en saben gran cosa, de tot això. Són massa joves. Quan ell tenia la seva edat creia en el déu opusià i n'era conseqüent. Ara només creu en el déu que fa créixer els bolets i fa volar el pit-roig. La resta és pura impostura.

Llegeix tota la sèrie T

T-59

La seva filla li ha enviat un fragment de la pel·lícula The Dark Knight, basada en el superheroi Batman. Diu que quan el va llegir li va recordar a ell. Vet aquí:

Don't talk like you're one of them! You're not... even if you'd like to be. To them you're just a freak, like me. They need you right now, but when they don't, they'll cast you out. Like a leper. See, their morals, their "code"... it's a bad joke, dropped at the first sign of trouble. They're only as good as the world allows them to be. I'll show you. When the chips are down, these uh, these "civilized people", they'll eat each other. See, I'm not a monster. I'm just ahead of the curve.

El cavaller fosc es desemmascara. Proverbials paraules del muricec humà. Quina casualitat que siguin tan oportunes per als temps decadents que vivim. Ell ha provat de traduir-les. Aquest és el resultat:

No parlis com si fossis un d'ells! No ho ets ni que volguessis. Per a ells només ets una rara avis, igual que jo. Ara et necessiten, però quan no els facis falta t'expulsaran com un leprós. Mira la seva moralitat, el seus “codis”... són una broma dolenta que deixaran estar a la primera de canvi. Només són bons en la mesura que el món els permet de ser-ho. Veuràs com, a l'hora de la veritat, aquests “civilitzats” es menjaran els uns als altres. Mira, el monstre no sóc jo. Jo només vaig un pas endavant.

Mentre el canibalisme creix a les urbs "civilitzades" d'Occident, ell continua assajant la manera de sobreviure fora de la civilització establerta, lluny dels codis obsolets. Rara avis, leprós, boig, freak, poseu-li les etiquetes que us plaguin. Totes li rellisquen.

Llegeix tota la sèrie T

T-45

Han travessat els dos Pallars i han accedit a la Val d'Aran a través del port de la Bonaigua. Han pujat fins al pla de Beret, on neix la Noguera Pallaresa, el riu que nodreix el llac de Terradets. La neu cobria els cims més alts, cavalls i vaques pasturaven als prats. Han passejat per Vielha. Després de passar el llarg túnel, han baixat seguint el curs de la Noguera Ribagorçana. Els colors de la tardor els han acompanyat sota un sol esplèndid. Han acordat que tornaran a fer aquest periple quan hi hagi més neu. Ella no parava de fer fotos. Ell estava encantat de poder ensenyar-li paisatges nous per als seus ulls. Time flies, so do I. El temps corre massa de pressa quan ets feliç. I això que anit els van regalar una hora de rellotge.

Llegeix tota la sèrie T

T-41

Castanyes i moniatos fets en el forn de la cuina de llenya. Fora plovisqueja. Ambient de tardor. Es posa uns mitjons de llana gruixuts. Encén el foc a terra. Escolta el seu programa de ràdio preferit: Delicatessen. Pel finestral del menjador veu com la boirina embolica el paisatge. La tènue indefinició de les coses exteriors. De portes endins tot és més abastable. Mentre pela castanyes calentes ajuda, mitjançant el xat del Facebook, a fer una traducció del llatí. Cum puerulis Socrates ludere non erubescebat. L'autor de la frase és Sèneca. El que no explica el cordovès suïcida és quina mena de jocs perpetrava (sense enrojolar-se) Sòcrates amb els seus deixebles més estimats. Potser plourà tota la nit. Amb una mica de sort encara plegarem bolets.

Llegeix tota la sèrie T

Recreant secrets tresors

Recreant secrets tresors,
baldat de tant sentir,
et deixes bressolar pel cant dels grills
a l'hora del capvespre.

El vent a penes remou les fulles dels roures.

Ella no sap que et va salvar quan el final era imminent.
Ella sopa embolcada amb una flassada que et vas endur del tren que et va portar a Ginebra.
Ella aparta les panses de l'amanida, pendent de la Blackberry, tan a prop teu que sembla mentida.

El llac encara brilla com si fos metàl·lic.
Els muricecs comencen a sortir.

Ella tornarà amb els ulls ennuegats de blau marí.
Ella es deixarà abraçar i, arraulida com un cadell, mormolarà paraules inoïbles.
Ella és promesa i destí i màgia que irromp enmig del no-res.

El tren de les 21:47 passa a les 21:56.

Recreant secrets tresors,
dibuixes somnis de llum a l'horitzó.
La fragància del gessamí.
La llunyania del món.

Saber que tot és perfecte,
i aprendre a oblidar que les coses,
fins i tot les més belles,
passen avall com l'aigua del riu.

+ poemes +