Cada dia està més clar que allò que importa no són els fets, sinó el relat dels fets, les interpretacions tendenciones, les mentides, les manipulacions, les fake news... Els fets? Existeixen només en la nostra ment i depenen de les nostres creences. És el que ara s’anomena postveritat.
Veritas est id quod est res. Adaequatio rei et intellectus. La definició escolàstica inclou la ment la qual ha d’adequar-se a la cosa. Quina cosa? La clau és la conformitat o correspondència o representació (Vorstellung per a Schopenhauer que, juntament amb la Wille, conformen el món: Welt)
Al capdavall, la realitat és allò que volem que sigui d’acord amb la idea que ens en fem. Entre el realisme i l’idealisme s’interposa el meu punt de vista, el que a mi em sembla. Per això, actualment és veritat allò que té consens, allò que guanya l’estadística. Per això, avui més que mai, tot depèn de la manipulació dels mitjans que imposen un relat determinat, el discurs hegemònic que interessa al poder (que és qui els financia).
Sense realitat real ni veritat veritable, la postmodernitat resta en mans de la postveritat manipulable. Abans era la religió, la que imposava el seu relat ortodox. Ara és la ciència, la política, el periodisme... La fe és més còmoda, sobretot quan no tinc accès als fets de primera mà. Adeqüem el relat als paràmetres coneguts que ens interessen i ens beneficien. La resta ho desacreditem, ho menyspreem, ho neguem. És real allò que vull que sigui real.
