Je suis Charlie

Mentida i veritat

Tot era mentida. 

I el pitjor de tot,

Sabeu què és?

NO HI HA VERITAT.

Només la solitud és llibertat.

La resta: misèria humana. 

TdQ Comiat (30-11-05)

El joc de miralls de la vida sovint no ens deixa esbrinar la imatge exacta de les coses. Mai no podrem estar segurs de res ni podrem saber si allò que ens diuen és cert o no, si ens amaguen informació o ens proporcionen informació irrellevant per tal d'amagar la veritat. Hi ha ironies fetes per a declarar lo que és aparentant lo que no és. Com aquell que t'explica una cosa seriosament, tu te la creus i, al final, et diu: va, ruc, que no veus que era mentida? Volia enganyar-nos o introduir la sospita? Era un simple joc, un fake, o volia insinuar-nos quelcom veritable? Cal parar esment en els pallassos, els bojos, els borratxos, els nens i els vells. L'humor és una vaselina molt efectiva. La veritat sol ser paradoxal i subversiva. 

Censura qui té por. Callem per por. Si no fos per la por, el món esclataria com una supernova. O s'esbadellaria com una flor afamada de primavera.

Al capdavall, dins teu, en la pantalla de la teva ment, en un racó profund del teu cervell, habita la certesa més incontestable. Fora només hi trobaràs miratges i esquers. Tingues criteri. No et creguis res. L'única veritat és que no hi ha veritat tret de tu mateix. Fins que la mort s'ho endugui tot a fer punyetes.            

T-76

La boira no s'ha aixecat en tot el dia. El termòmetre tampoc. Amb prou feines ha arribat als 2 graus sobre zero. La gent caminava encongida pels carrers de Tremp. La majoria de converses coincidien: "Hòstia, quin fred que fot!", "No sembla que demà passat sigui Nadal", "Avui és el dia de la salut, ja que no ens ha tocat la loteria". A ell no li agrada el fred ni el Nadal. Si pogués estaria prenent el sol a qualsevol platja de l'hemisferi sud. La salut, en canvi, bé. Ha recollit els resultats de les anàlisis que es va fer la setmana passada i està molt content perquè, en quatre mesos, ha aconseguit reduir a la meitat el nivell de triglicèrids i ha augmentat el colesterol HDL (el bo). I sense medicació. Com s'ho ha fet? Vivint a l'entorn on viu, rebaixant uns quilos de pes, exercici i, sobretot, dieta, en especial dues culleradetes de lecitina de soia i un Danacol cada dia. Funcionen! Per tant, s'han produït canvis metabòlics importants d'ençà que viu a Terradets. Com que és hipocondríac de mena, aquesta notícia l'ha posat de bon humor. La bombona de butà ja fa 10 dies que dura. Demà comencen els àpats familiars. Caldrà armar-se de paciència. Intueix que el 2012 serà un bon any... 

Llegeix tota la sèrie T

Whatever works

Feia temps que no reia tant. Rere l'humor s'amaga molta filosofia. Els diàlegs de Woody Allen freguen la perfecció. Els personatges estan d'allò més reeixits. Boris Yellnikoff acaba sent entranyable. La lucidesa no porta necessàriament a la desesperació. La felicitat encara és possible malgrat tots els malgrats. El múltiple happy end és, per descomptat, irònic...

Humor llatí

Batosfera?

Pere Lluís Alvau m'envia per mail l'enllaç a la notícia d'un diari electrònic (el més llegit de Sardenya) on apareix la participant algueresa de LCL, Anna Cinzia Paolucci. El més divertit és que al titular hi posa "La Batosfera Literària"!!! (blogosfera de rates-pinyades o plena de batusses?!!)

Si fa uns dies, al Telediario de TV1, la van batejar com a Cartosfera, ara a l'Alguer l'anomenen Batosfera. És el problema d'inventar paraules noves... CAT, CAT, es diu CAT-OSFERA, ni Cartosfera ni Batosfera, sinó CATOSFERA. No és tan difícil, no?

¿O tot plegat és un complot (des de Madrid fins a Itàlia) per amagar aquesta realitat CATosfèrica que abasta tots els PPCC?

Actualització 14:38: Ja ho han esmenat: ara hi posa Catosfera. Gracie Mile!!

I ara Castosfera!!!

LCL

Balla el Putxi-Putxi

Putxi volando!

Dogmatisme

Ahir al vespre un amable lector anònim va deixar-me el següent comentari:

Curiosa evolución intelectual la tuya. Seducido por el Opus Dei durante la "juventud", y convertido al ultranacionalismo catalanista en la "madurez". En cualquier caso, hay un elemento invariable en tu periplo personal: el dogmatismo.

Vaig dubtar una estona si el publicava, però finalment el vaig rebutjar. Acostumo a descartar el 50% dels comentaris que rebo. Des que els modero, la gent ja no m'insulta tant perquè sap que no ho publicaré. En aquest cas, amb un matusser argument ad biographiam, l'amable comentarista emet la seva sentència condemnatòria: ETS UN DOGMÀTIC! Analitzem-ho, però, detingudament...

En primer lloc: es tracta d'un anònim. En segon lloc: està escrit en castellà. No cal ser gaire espavilat per endevinar d'on vénen els trets...

Definició. L'etimologia de dogma és grega (δόγμα). S'aplica sobretot als dogmes de fe, que són formulacions doctrinals d'una veritat religiosa proclamada autoritàriament perquè hom assegura que és fruit d'una revelació divina. Fora de l'àmbit religiós, el dogmatisme és una actitud que converteix en axiomàtiques veritats que són opinables o discutibles: dogmatici sunt qui veritates universales defendunt. Des d'un punt de vista filosòfic, el dogmatisme s'oposa a l'escepticisme, al relativisme i al criticisme. Kant, per exemple, va afirmar que la lectura de Hume l'havia "despertat del seu somni dogmàtic". És a dir, el dogmàtic és aquella persona que no admet la crítica dels principis que defensa. Hi pot haver dogmatisme moral i dogmatisme intel·lectual.

Religió. L'amable anònim incorre en una flagrant contradicció. És cert que vaig pertànyer a l'Opus gairebé quatre anys (1981-1985), però també és cert que me'n vaig desvincular. Aquesta desvinculació no hagués estat possible sense un desenvolupament exagerat de la meva actitud crítica. Per força havia de deixar de ser dogmàtic si volia desempallegar-me del dogmatisme integrista opusià. No hi ha un altre camí. Us ben asseguro que no va ser fàcil. Des d'aleshores, amb la llibertat reconquistada, he estat l'ésser més crític, escèptic i cínic del món.

Política. Una altra contradicció de l'anònim: suposar axiomàticament que nacionalisme i dogmatisme són sinònims. O sigui, que és ell qui perpetra el dogmatisme quan m'acusa a mi de dogmàtic. La seva confusió mental és tan gran que utilitza un terme religiós (conversió) per a qualificar el meu posicionament polític. El fet és que em vaig desconvertir de l'opusianisme i no m'he convertit al nacionalisme. La meva militància política és d'allò més crítica i autocrítica. Hi ha dies que m'assalta un escepticisme superlatiu. No tinc les coses tan clares com vostè es pensa. No hi crec gaire, en la política. No sé pas quin serà el futur de Catalunya... Tot són interrogants. El meu post d'ahir corrobora molt bé el que li dic. Si, com vostè afirma, jo fos un dogmàtic, llavors no empraria tants signes d'interrogació, sinó que, ple de convenciment, escriuria imperatius majúsculs amb majúscules admiracions!!!!

Conclusió. Pixar fora de test és saludable. Els testos ho agraeixen molt. Passiu-ho bé, amable comentador, i faci el favor de llegir-me més sovint; potser aquesta teràpia entrellumínica l'ajudarà a guarir-se del galopant dogmatisme que pateix...

Corol·lari. L'enemic mortal del Dogma és el Dubte. Dubito, ergo sum. No podem estar segurs de res, tret de la mort. El dogmàtic necessita creure en la veritat, necessita fingir que hi ha respostes, principis, substancialitat, un ésser parmenidi enmig del riu heracliti existencial... El dogmàtic és un idealista radical. L'enemic mortal del Dogma és l'Humor. Amable comentador: espero amb candeletes el seu nou comentari...

[En castellano]

Blog amb g de garrofa andorrana

Vagina

Llar

Després de la migdiada dominical, havia de corregir exàmens. He encès el foc a terra i he oblidat els exàmens. La visió de les flames m'hipnotitza. Aquesta és la diferència entre una house i una home: si tens diners, pots comprar totes les houses que vulguis, però una home no la venen enlloc. Una llar és un caliu, unes persones, una història, una trama humana, una flama que il·lumina la nostra vida. La tarda llisca plàcida mentre veiem a la tele una pel·lícula d'aquestes que acaben bé (happy end previsible): el triomf de l'amor per damunt dels obstacles i les mentides. Val a dir que la protagonista era una xinesa preciosa per la qual valia la pena deixar-ho tot i anar-se'n a viure a Singapur. La llenya de perer blanquilla que vaig portar de Lleida crema massa de pressa. Afegeixo més llenya al foc.

A Espanya són tan paletos que volen imitar la cerimònia dels Òscars. Papanatismo goyesco. El presentador és un paio de l’Hospitalet que era de La Cubana. Un altre que es guanya la vida com a bufó. N’estic tip, de tanta gracieta. Aquesta obligació de ser graciós tothora i arreu és nefasta. Teles, ràdios, premsa... en van plens, de graciosos professionals i imitadors galdosos. És la tirania de la diversió a qualsevol preu, del passar l’estona superficialment. El veritable humor és una altra cosa. La Penélope Cruz sembla una Sofia Loren almodovaritzada. A mi aquesta noia mai no m'ha dit res. Acaben de donar el primer Goya a la pel·lícula Volver.

Sempre hauria de ser diumenge, diumenge per la tarda. Sempre hauríem de tenir temps per a badar davant les flames. Una llar no s'improvisa d'un dia per l'altre.

El cas Rubianes...

El cas Rubianes dóna molt que pensar... La cosa sembla simple, però no ho és. El simplisme arrossega molts opinadors acrítics que s'apunten al blanc o negre amb una celeritat paorosa. No es pot apel·lar a la llibertat d'expressió per a dir qualsevol cosa de qualsevol manera. En Rubianes mai no ha estat sant de la meva devoció. Sempre l'he trobat barroer, groller, pescater... Rubianes ha fet la viu-viu tots aquests anys explotant el seu "humor escatològic" tot esdevenint el pallasset oficiós de Catalunya (de la mà del pallasso oficial, en Bonafont, via TV3) sense haver de parlar, oh paradoxa, una puta paraula en català. És la dubtosa gràcia del culo, caca, pipi. El seu "èxit" diu molt dels seus admiradors. Ningú amb dos dits de front pot defensar les desafortunades declaracions que va perpetrar al programa El club de TV3, malgrat que puguem estar d'acord amb el fons ideològic. I és llàstima que, en aquest cas, el missatger hagi matat el missatge el qual val molt la pena, perquè l'obra Lorca eran todos és una obra seriosa, oportuna, didàctica, molt recomanable. Rubianes s'ha enterrat ell solet. El seu histrionisme toixarrut, injustificable, l'ha deixat fora de joc. Culpar ara els altres dels seus errors ho trobo covard i lamentable. Per tant (i no sabeu com em dol) comparteixo l'editorial de l'ABC d'ahir: un personaje menor no merece ser llevado a la fama a impulso de escándalos gratuitos o de manifestaciones en su favor o en su contra... I sé que, amb aquest post, m'exposo a ser rebutjat pel Pensament Únic Català (altrament dit Catalibanisme). Se me'n fot. La dissidència és el que em queda de propi enmig d'aquest papanatisme oligofrènic que m'envolta.

Les rèpliques aquí
Les adhesions aquí

Com cada estiu...

Com cada estiu, llegeixo un volum de l'Obra Completa de Josep Pla. Ja en porto sis i encara me'n queden quaranta...

Aquest cop he anat a la prestatgeria i l'he escollit a la babalà: m'ha sortit el volum número XXXI, titulat Articles amb cua. He mirat l'índex i m'ha semblat prou atractiu. Aquesta tarda ja he llegit uns quants articles i no he parat de riure. Pla és una passada. El paio no perd l'humor malgrat la situació en la qual li va tocar viure (els anys fomuts de la postguerra)

He escollit un fragment de l'article Sobre el luxe (1942) per a encapçalar el blog. M'ha semblat una bona declaració de principis. Diu molt del tarannà planià: aquesta voluntat de ser planer, antitranscendental.

El més curiós d'aquest volum es troba a les últimes pàgines. Es tracta d'uns poemes que Pla va escriure. Sí, he dit poemes. I és que l'escriptor més prosaic de la literatura catalana també va tenir vel·leïtats líriques. Són Els versos escandalosament prosaics i lliures de Girona, un colofó ple de sorna per aquest prodigiós volum d'articles.

No ens cansarem mai de llegir-lo perquè el mestratge de Pla és verament inesgotable.

Us deixo un altre fragment que he trobat a la pàg. 162 i que pertany a l'article Un afer complicat i difícil (1944) en el qual parla d'una cosa tan indescriptible com la felicitat...

La bellesa de les senyores és secundària; les senyores i senyoretes han d'agradar; quan agraden, la seva bellesa apareix instantàniament. Parlant en general, el que us embala cap aquest sentiment és l'erotisme. L'erotisme és el fonament de l'amor i de la bellesa humans. L'erotisme és ben poca cosa; però, ¿què s'hi pot fer si la naturalesa ens ha fet tan eròtics? No s'hi pot fer res. Les sensacions de l'erotisme s'obliden de seguida i per això es volen repetir. Ara: l'erotisme és important, perquè, una vegada feta la comèdia, fa dormir.

Abans de menjar caragols...

Abans de menjar caragols i llobarro, i sense reflexionar gaire sobre el meu vot de demà, passo un matí distret llegint Rebelión en Catanya de Juan Abreu, una novel·leta divertidíssima que imita l'estil d'Orwell a Animal Farm i que podeu aconseguir aquí en PDF. Jo he agafat 150 folis dels que guardo per a reciclar (escrits per una cara) i (a la cara que quedava neta) he imprès el text amb l'opció de qualitat "esborrany". Us asseguro dues hores d'hilarant lectura. Molt recomanable per als acòlits d'ERC i altres bufanúvols amb vel·leïtats taratrubeolíniques... L'argument és una típica reductio ad absurdum amb un final realment genial. L'humor i l'autocrítica són les millors armes contra la imbecil·litat generalitzada.

Recomanació ENTRELLUM