Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Kant. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Kant. Mostrar tots els missatges

1.8.13

Aforismes d'agost

No tinc passat. Cada dia començo de zero. Direu que ningú pot començar de zero, que tots tenim experiències, que hem viscut el que hem viscut; fins els que creuen en la reencarnació parlen d'un suposat “karma” que anem arrossegant d'una vida a l'altra. No hi estic d'acord. 

Viure és fugir del que hem viscut. Esborro el passat quan no hi penso, quan no l'esmento, perquè només existeix si el ressuscito. Habita en la meva ment, enlloc més. Visc el present i prou. No viure el present és estar malalt de nostàlgia o d'esperança. 

Normalment són els altres els que s'entesten a recordar-te què vas fer o qui vas ser. Els altres tenen una memòria prodigiosa per als errors que no són seus. Els propis se'ls guarden al calaix més fondo no fos cas que algun secret esdevingués públic. Qui no té secrets? 

Tothom es veu amb cor de jutjar-te. És molt fàcil donar consells. No te'n refiïs mai de les persones que volen ajudar-te abans que els hagis demanat ajuda. Són manipuladors de mena, controladors. 

Diran que ets un egoista perquè ets autosuficient. T'anomenaran sociòpata perquè ets independent. Com que la teva llibertat els fa por i trenques els seus esquemes, intentaran desprestigiar-te. Ni cas. Tu a la teva. 

Hi ha gent que està acostumada a què les coses es facin sempre a la seva manera. No admeten altres alternatives. Volen imposar el seu criteri peti qui peti. És una lluita pel poder. No cedeixis. Fes el teu camí. Allò que els fa més ràbia és la indiferència. 

Si t'insulten has vençut. No t'amoïnis per les paraules o les amenaces. La debilitat actua amb precipitació i després, impotent, demana perdó. T'has de mantenir ferm. Et poden robar coses materials, però mai podran robar-te la dignitat si tu no et deixes. La teva voluntat és inalienable. 

Observa els fets i desconfia de les versions dels fets. Cadascú explica la pel·lícula com bonament pot. Hi ha tantes pel·lícules com ulls. 

Les ombres són necessàries. Hi ha una certa penombra que no cal aclarir. No ho expliquis mai tot. Sigues misteriós. 

El món avança gràcies a les obsessions. El món pot destruir-se per culpa d'una sola obsessió. L'humà és un ésser absolutament obsedit. 

No hi ha res estable ni definitiu. Toca de peus a terra i deixa de somiar truites. Després enlaira't i vola tant com vulguis. Les ales són per això. 

Tu no ets allò que els altres diuen que ets, per moltes etiquetes que et pengin. Tu ets el que sents que ets malgrat l'opinió externa o el dictamen dels especialistes. 

Fugir és un mecanisme de defensa. La naturalesa és sàvia i vetlla sempre per la supervivència. Fugir és salvar-se. Defuig les gàbies. Els que no poden fugir acaben emmalaltint. 

La soledat pot ser triada si s'arriba a la conclusió que la convivència humana implica problemes insolubles. Hi ha anacoretes feliços i matrimonis desgraciats. Crec que guanyen els segons. 

L'amor sovint és un malentès. 

El sexe és una condició necessària però no suficient per assegurar la continuïtat d'una parella. En això, com en totes les coses (menys els diners, que són l'excrement del diable), la qualitat sempre és millor que la quantitat. 

Només fracassen els valents. Els altres no es prenen ni la molèstia. 

El mal és un atribut de la intel·ligència. El mal és el bé ple de matisos. Tots els idiotes són bones persones perquè no poden ser res més. 

Fins que no et siguis infidel a tu mateix no mereixeràs el meu respecte. 

Allunya't de les persones que no es contradiuen mai. 

La “responsabilitat moral” és un invent kantià. 

La genètica és una ciència exacta, per lo bo i per lo dolent. 

Tot és una qüestió d'energies. No perdis ni un minut amb la negativitat. 

El cor no té raons, sinó emocions. No et recomano ni una cosa ni l'altra. Millor les sensacions, que són concretes i efímeres.

L'amor el van inventar les femelles per a retenir els mascles. De vegades els funciona, sobretot si hi ha fills pel mig. 

La veritat no existeix. Hi ha diferents punts de vista sobre la realitat. El teu és el millor perquè és el teu.

Si vols que una mentida sigui versemblant, has de començar per creure-te-la tu mateix. 

Si la teva autoestima depèn dels altres has begut oli i vinagre. 

La millor teràpia és l'oblit. Escriure és oblidar.

19.11.07

Dogmatisme

Ahir al vespre un amable lector anònim va deixar-me el següent comentari:
Curiosa evolución intelectual la tuya. Seducido por el Opus Dei durante la "juventud", y convertido al ultranacionalismo catalanista en la "madurez". En cualquier caso, hay un elemento invariable en tu periplo personal: el dogmatismo.
Vaig dubtar una estona si el publicava, però finalment el vaig rebutjar. Acostumo a descartar el 50% dels comentaris que rebo. Des que els modero, la gent ja no m'insulta tant perquè sap que no ho publicaré. En aquest cas, amb un matusser argument ad biographiam, l'amable comentarista emet la seva sentència condemnatòria: ETS UN DOGMÀTIC! Analitzem-ho, però, detingudament...

En primer lloc: es tracta d'un anònim. En segon lloc: està escrit en castellà. No cal ser gaire espavilat per endevinar d'on vénen els trets...

Definició. L'etimologia de dogma és grega (δόγμα). S'aplica sobretot als dogmes de fe, que són formulacions doctrinals d'una veritat religiosa proclamada autoritàriament perquè hom assegura que és fruit d'una revelació divina. Fora de l'àmbit religiós, el dogmatisme és una actitud que converteix en axiomàtiques veritats que són opinables o discutibles: dogmatici sunt qui veritates universales defendunt. Des d'un punt de vista filosòfic, el dogmatisme s'oposa a l'escepticisme, al relativisme i al criticisme. Kant, per exemple, va afirmar que la lectura de Hume l'havia "despertat del seu somni dogmàtic". És a dir, el dogmàtic és aquella persona que no admet la crítica dels principis que defensa. Hi pot haver dogmatisme moral i dogmatisme intel·lectual.

Religió. L'amable anònim incorre en una flagrant contradicció. És cert que vaig pertànyer a l'Opus gairebé quatre anys (1981-1985), però també és cert que me'n vaig desvincular. Aquesta desvinculació no hagués estat possible sense un desenvolupament exagerat de la meva actitud crítica. Per força havia de deixar de ser dogmàtic si volia desempallegar-me del dogmatisme integrista opusià. No hi ha un altre camí. Us ben asseguro que no va ser fàcil. Des d'aleshores, amb la llibertat reconquistada, he estat l'ésser més crític, escèptic i cínic del món.

Política. Una altra contradicció de l'anònim: suposar axiomàticament que nacionalisme i dogmatisme són sinònims. O sigui, que és ell qui perpetra el dogmatisme quan m'acusa a mi de dogmàtic. La seva confusió mental és tan gran que utilitza un terme religiós (conversió) per a qualificar el meu posicionament polític. El fet és que em vaig desconvertir de l'opusianisme i no m'he convertit al nacionalisme. La meva militància política és d'allò més crítica i autocrítica. Hi ha dies que m'assalta un escepticisme superlatiu. No tinc les coses tan clares com vostè es pensa. No hi crec gaire, en la política. No sé pas quin serà el futur de Catalunya... Tot són interrogants. El meu post d'ahir corrobora molt bé el que li dic. Si, com vostè afirma, jo fos un dogmàtic, llavors no empraria tants signes d'interrogació, sinó que, ple de convenciment, escriuria imperatius majúsculs amb majúscules admiracions!!!!

Conclusió. Pixar fora de test és saludable. Els testos ho agraeixen molt. Passiu-ho bé, amable comentador, i faci el favor de llegir-me més sovint; potser aquesta teràpia entrellumínica l'ajudarà a guarir-se del galopant dogmatisme que pateix...

Corol·lari. L'enemic mortal del Dogma és el Dubte. Dubito, ergo sum. No podem estar segurs de res, tret de la mort. El dogmàtic necessita creure en la veritat, necessita fingir que hi ha respostes, principis, substancialitat, un ésser parmenidi enmig del riu heracliti existencial... El dogmàtic és un idealista radical. L'enemic mortal del Dogma és l'Humor. Amable comentador: espero amb candeletes el seu nou comentari...

[En castellano]

22.6.07

Intuïció masculina

Un dels mites més absurds que corren per aquests mons de déu és el mite de la intuïció femenina. En primer lloc, caldria definir què és la intuïció i, en segon lloc, per què és adjudicada tan alegrement al gènere femení.

El coneixement intuïtiu es contraposa al discursiu o analític. Descartes contraposa la intuïció a la deducció i Kant la contraposa al concepte (Begriff). Intuir és tenir una visió directa i immediata d'una realitat o d'una veritat. Es tracta d'un coneixement ràpid que es dóna d'un sol cop i sense conceptes, una mena d'endevinació instintiva la qual es refereix immediatament a l'objecte i és singular (bezieht sich unmittelbar auf den Gegenstand und ist einzeln. -Kant, KrV A320, B377). Intuir vol dir "veure" sense pensar, adonar-se de quelcom sense haver d'elaborar cap procés cognitiu... És com allò de la "primera impressió" o allò de la corazonada (en català corada). Schopenhauer, per exemple, considera que la forma més perfecta d'intuïció intel·lectual és la contemplació estètica. En anglès tenen un mot força interessant: insight.

La meva mare sempre diu que té "un sisè sentit". Per què les dones s'atribueixen aquesta mena de coneixement extraracional o supraracional? Totes les dones gaudeixen d'aquesta capacitat? Tinc els meus dubtes. Ambdós gèneres disposem d'aquesta facultat, i em sembla injust que les femelles monopolitzin el vessant intuïtiu en detriment de la intuïció masculina, que també existeix. Jo la reivindico. Qui més qui menys ha tingut intuïcions. El que passa és que és més complicat posar-se a pensar seriosament, elaborar un discurs racional i consistent... (Quantes filòsofes hi ha hagut al llarg de la història? Comptades excepcions)... i és molt més fàcil tirar pel dret a cop d'intuïció, si l'encerto l'endevino... Fet i fet, serà que els nostres cervells no funcionen igual (o els hemisferis predominants no coincideixen), i millor que sigui així, perquè aleshores ens podem complementar. ¿O serà que la tirania senti-mental, tan típica de la les dones, eclipsa la seva capacitat mental? No ho sé pas; però una cosa és segura: el prestigi de la intuïció femenina és una gran engalipada. Jo no me'n refio gaire, ni de les dones ni de les seves presumptes intuïcions, encara que si és la Shakira no hi ha res a discutir.

NB: Aquest és un post per encàrrec

2.5.07

Utilitza'ns

La primera vegada que ho vaig llegir no m'ho podia creure. Això és l'eslògan d'ERC? Sona fatal. Sona a puta barata de carretera. És horrible, horrorós, horripilant. No perquè sembli un castellanisme (en català diem emprar, fer anar, fer servir), sinó perquè aplicat a les persones (i cal suposar que els dirigents i militants d'ERC són persones) resulta d'allò més lleig. "Utilitzar algú" no té precisament connotacions positives. S'utilitzen els objectes, no pas els subjectes. Segons Kant, la persona és un fi en si mateixa, no un mitjà. Que un partit polític proclami aquest imperatiu antikantià (gens categòric) significa que no té dignitat, que no es respecta a si mateix. A qui va adreçat? Està clar: a Montilla. És com si Carod li digués al d'Iznájar: "mira, aquí em tens, a la teva disposició, perquè m'utilitzis, ja hi estic avesat, em deixo fer el que vulguis, al teu servei, surto barat..." Portabella dixit: "la gent vol un partit que es pugui palpar" (sic). Palpem-la, doncs, magregem-la, fotem-li canya... La bagassa d'ERC s'ofereix ben disposada, li va la marxa, s'ho empassa tot, no té manies... UTILITZA-LA. Pel bé de Catalunya, el que faci falta!

11.10.06

Paraula-ombra

Les paraules són ombres en un doble sentit: materialment -com a taca gràfica embrutidora- perquè enfosqueixen papers i pantalles; formalment -en la mesura que les necessitem com a instrument d'intel·lecció- perquè ens impedeixen de copsar la realitat en si mateixa (noümènica, que diria Kant).

La civilització occidental es fonamenta en el prestigi del Logos com a camí de coneixement cert (el camí correcte del poema parmenidi). La Lògica (alfabètica i numèrica: socraticoplatònica i pitagòrica) va bastir aquesta Caverna que habitem des de fa 25 segles.

La filosofia és un gènere literari molt peculiar en el qual les ombres cavernícoles s'idealitzen i esdevenen fantasmagòriques (el πετόμενα διώκειν d'Aristòtil, Metaf. IV, 5, 1009b 38). La literatura és una altra història: les ombres llueixen per si mateixes en el més estèril onanisme esteticista. Tant la filosofia com la literatura són estances contigües de la mateixa Caverna.

Les paraules són ombres i habitem una caverna lògica la sortida de la qual només pot ser meta-lògica. Això ja ho vaig esbossar en un post anterior on parlava del Logos eròtic. Plató ho tenia clar: Eros és l'única força que ens pot ajudar a sortir de La Caverna. Eros ens il·lumina per tal de poder transcendir les ombres. Eros trans-lògic ens empeny devers aquella veritat (Αλήθεια) que les paraules no aconsegueixen desvelar-nos ni en el seu cim més sublim: la poesia.

La Poesia, malgrat ser la forma literària més depurada, sempre ens deixa envoltats d'una certa penombra. El poeta entrelluca l'exterior de La Caverna, però viu a l'entrellum, en el límit que separa les ombres certes de la llum presumta.

Si no entenem que les paraules són ombres que ens esclavitzen i alhora ens alliberen, no entendrem res. Aquí rau la contradicció humana. Som humans perquè tenim Paraula, però aquesta Paraula (que és ombra cavernícola) no ens deixa atènyer la veritat definitiva, la llibertat definitiva, la llum definitiva... Suposant, esclar, que hi hagi res "definitiu" i que hi hagi "fora" de la Caverna i que aquesta "llum" a la qual aspirem sigui quelcom recomanable, saludable, suportable, vivible...

Les bèsties, els déus i els savis no parlen. La resta -humans xerraires- necessitem La Paraula... Εν αρχή ην ο Λόγος (Jn. I,1). O sigui, que des del principi dels principis som éssers ombrívols: Wahr spricht, wer Schatten spricht. Wir sind ein Fleisch mit der Nacht. La materialitat del Verb i la materialitat del Cos (somato + logia) ens hi obliguen. Potser la llibertat absoluta seria la de l'ànima deslliurada del cos i deslliurada dels mots per sempre més... L'esperit mut. El silenci blanquíssim. El somriure búdic. Els teus ulls ferits de pleniluni...

19.5.06

La historia más bella...

LA HISTORIA + BELLA

Estimado Evelio:

Debo suponer que Vd. es joven o imbécil, aunque ambas cosas no son en absoluto incompatibles: se puede ser joven e imbécil al mismo tiempo sin ningún problema, suele ser lo más normal. La juventud es un defecto que, por suerte, se mitiga con la edad. La imbecilidad, en cambio, ya es harina de otro costal porque, a menudo, los años no hacen más que empeorarla. Digo esto a tenor de su "cartita" al director publicada en LV este lunes pasado. Tela marinera. Me duele en el alma que Vd. sea colega de fatigas profesionales. Un profesor de filosofía no debería pecar de tamaña candidez. Vd. ya empieza fatal: La profesión por excelencia... ¡No me joda, Evelio! No hay profesiones por excelencia, sino profesiones a secas, curros, trabajos variopintos y diversos como variopintos y diversos son los quehaceres humanos. ¿O acaso se cree Vd. superior, autosituado en la cúspide de la República platónica? Luego va y me toca los bemoles citando a Sócrates, porque este griego no es mártir de mi devoción: un suicida papanatas que escuchaba voces. Además, tenía entendido que el famoso "daimon" era socrático, que no platónico. ¿Hace mucho, Evelio, que se licenció? ¿En la Central o en la Autónoma? ¿O, a lo peor, en la de Girona? Pero cuando se pone estupendo es después de citar al de Königsberg: Hay algo lleno de dignidad y amor en la sublime función... ¡Qué lirismo, Evelio, qué derroche! Sin duda, me quedo con el último parrafito de su cartita de marras. Lo de las manos llenas de tiza, las austeras paredes, el pequeño milagro, la mente esponjosa (¿esponjiforme?), sembrar una idea, enmudecen la leyes, respira la palabra... Le aseguro que me embelesa su arrobado discurso melifluo, una angelical visión que lamento no compartir con Vd. ni borracho de cubalitros. Dudo mucho que su Arcadia exista ni siquiera en Artés. A lo sumo se la admito como ens rationis ficticio, y con grandes dosis de vaselina. ¡Venga, hombre, cuéntele esa "bella historia" a su abuela a ver si se la traga! Que conste que le habla un humilde profesor de filosofía con 17 cursos ininterrumpidos ejerciendo en la enseñanza pública del área metropolitana. Ahí queda ESO. Y le aseguro que lo que Vd. vende me suena a chino mandarín, cuando no a timo de la estampita. Mire, Evelio, con todos mis respetos, si se siente inspirado después de la caladita al porro, escriba poemas becquerianos y déjese de cartitas a los periódicos. La poesía es más agradecida, lo admite todo, soporta metáforas, metonimias y otras figuras retóricas, incluso flagrantes contradicciones y peticiones de principio. Vd. es un poeta como la copa de un pino. No entiendo todavía cómo acabó en Artés explicando filosofía a adolescentes a los que les importa un bledo Sócrates, Platón, Aristóteles, Kant... ¿O también es adicto al Prozac? Lo digo por lo rosáceo de su escrito. ¿Todavía no ha pillado la baja? En mi departamento ya vamos por la sustituta de la sustituta de la sustituta de una compañera de historia que también escribía cartitas al director muy en su estilo, Evelio, un estilo a mi juicio infumable. (Por cierto, que tengo una duda metafísica: ¿Por qué todas las sustitutas que nos envían son tan feas? ¡A cuál peor!). En fin, Evelio, no se tome mi réplica muy en serio. Ha sido un entretenimiento inocuo que me he buscado mientras mis sufridos alumnos de 2BTX estaban haciendo el examen final de recuperación. Los pobrecitos van a ir pronto a la selectividad. Entre nosotros, reconozca que su cartita era harto provocadora. Yo, a la primera lectura, la tomé como una ironía genial. Ahora, releída y diseccionada con el escalpelo, constato que de ironía nada de nada, lo cual es bochornoso. De todas maneras, no se desanime, Evelio, que quizás un día su "bella historia" se hace realidad y ese "pequeño milagro" surge entre Vd. y una alumna aventajada de esas que enseñan el tanga con absoluto desparpajo... Entonces (si se da el caso y Vd. penetra y siembra como es debido), le deseo de corazón toda la suerte del mundo, que sean felices y coman perdices con el beneplácito de su admirado Sócrates.

Atentamente,

17.5.06

Ho vull saber tot...

Ho vull saber tot, tot menys la veritat que s’amaga rere els teus ulls de gata maula, la veritat que Parmènides anomenava alétheia, despullament total, la veritat en sentit extramoral que Nietzsche va rebatre amb brillantor sofística, la veritat heideggeriana que és en el temps desvetllada, la veritat noümènica kantiana que resta fora de qualsevol experiència, la veritat sartreana, pura nàusea, la veritat evangèlica que ens havia de fer lliures i ens acaba crucificant, la veritat escolàstica: conformitas intellectus cognoscentis cum re cognita, la veritat estadística, periodística, estètica, patètica, la veritat capitalista: beneficis, beneficis, beneficis, la veritat hegeliana que no és veritat absoluta fins al final, la veritat pessoana: nada vale a pena, ó meu amor longínquo, senão o saber como é suave saber que nada vale a pena, la veritat ingrata que recula quan vols atrapar-la, la veritat freudiana, libidinosa i mefistofàl·lica, la veritat saborosa dels fruits amargs, la veritat purulenta, crònica, lacrimògena, la veritat dels tanatoris, la veritat dels supositoris, la veritat de les compreses amb ales que no poden volar, la veritat de l’albada curulla de rosada, la veritat del teu sexe suquejant… Ho vull saber tot, tot menys la veritat que s’amaga rere les paraules.