L'aprenentatge de les pèrdues

L'aprenentatge de les pèrdues. Això és la vida. O això hauria de ser. No és el que guanyem, ni el que tenim, ni el que gaudim. No. Guanyar, tenir, gaudir són verbs superficials. Tard o d'hora t'adonaràs que només et tens a tu mateix, i de vegades ni això. Pots estar envoltat de gent i de coses -seguretats aparents-; i ho pots perdre tot demà mateix. Hi ha una buidor profunda que no podràs omplir. Ni coses ni persones seran suficients. No t'has preguntat mai per què hi ha tanta gent que creu en Déu? Perquè Déu no pot ser perdut, sempre el tindrem, sempre podrem confiar en ell. Per això és tan seductor, com tots els ideals.  I si perdem la fe en Déu, en els altres i en nosaltres mateixos? Què ens queda? I si perdem l'esperança? I si perdem l'amor? I si perdem la salut i perdem la vida? L'aprenentatge de les pèrdues. El més difícil de tots.        

Aspiracions legítimes

No em sento obligat a res. En tot cas, l'únic deure que tenim és ser feliços. Més que escriure una bona novel·la, el que cal és convertir la teva vida en la millor novel·la possible, sobretot quan t'adones que les paraules fan curt i que els ideals, amb el temps, es dilueixen com els colors de l'arc iris després de la pluja. Potser trobar el sentit dels teus actes. Potser aclarir la direcció exacta del futur. Són aspiracións legítimes.

El món s'ha posat massa interessant per a continuar mirant-se el melic. N'estan passant de grosses. Espectadors privilegiats, assistim al final d'una època i al naixement d'una altra. Tota crisi implica una metamorfosi, a nivell personal o social, fins que la papallona s'escapoleix del cuc. No hi ha escapatòria: o aconseguexies volar o t'enfonses definitivament.

Desconeixement

No el miedo de lo que no se sabe y del perderse uno en el sinfín de las posibilidades, sino el miedo al Futuro cierto, a la Muerte prefijada y computada, que es justamente el arma y la Idea suprema con que el Poder nos rige. Porque estamos muriendo bajo el Imperio del mañana.

(Agustín García Calvo, Contra la Pareja, p. 113, 1995)

Hi ha llibertat on no hi ha possessius, ni plans ni projectes. Hi ha llibertat on la por no és present. La pura llibertat de no ser allò que els altres esperen que siguis (ni tan sols ser allò que tu esperaves ser). La pura llibertat del desconeixement.

El trasbals de la novetat

Les persones conservadores tenen por dels canvis, és a dir, de la realitat, perquè la realitat és pur canvi. Per això s'aferren als ideals, a les ficcions, a les religions, al que faci falta per tal d'evitar-se el trasbals de la novetat. Quan, malgrat el seu conservadurisme malaltís, les coses canvien (perquè sempre canvien) aquestes persones pateixen de mala manera, es queden descol·locades, no entenen res. La burgesia i la moral pretenen conservar unes possessions materials i unes pautes de conducta inalterables. La seva dèria està condemnada al fracàs. A les antípodes estan les persones obertes, innovadores, creatives, les que no tenen por d'experimentar. A les antípodes està la llibertat.

Més reflexions catosfèriques

Marc, trobo molt encertat el teu post, sobretot per la càrrega d'autocrítica que inclou i per les ganes de superar una situació que és la que és, ens agradi o no.

Ets un idealista. Jo també. Voldríem que tot fos millor, però la Catosfera no és gaire diferent de la realitat analògica, i el nostre país es troba ara mateix en un estat catatònic des dels punts de vista econòmic, polític i cultural (per citar tres àmbits decisius).

Els catosfèrics (i els catalans en general) tenim un problema molt gros: no sabem què volem i ens barallem massa entre nosaltres. Mira aquest exemple: Ni maulets ni hòsties

Considero que els Premis Blocs Catalunya són una bona iniciativa. Estic d'acord amb què hem de sumar i "guanyar tots", però sóc partidari de premiar l'excel·lència i destacar els millors. El llibre de "La Catosfera Literària" és un model de col·laboració on 100 persones han sortit "guanyant" i el "premi" és compartit entre tots.

Es tracta de seguir inventant. Es tracta de buscar sinèrgies, complicitats, horitzons nous. Catalunya serà catosfèrica o no serà. La Catalunya 2.0 determinarà el nostre futur com a poble al bell mig del segle XXI. No val a badar. Jo no sóc tan pessimista com tu. El català a internet gaudeix de bona salut i d'una vitalitat envejable. Encara és massa d'hora per valorar la importància històrica del que estem fent.

Idees

A la vida no n'hi prou amb tenir idees, sinó que cal treballar, treballar i treballar perquè aquestes meravelloses idees puguin fer-se realitat. N'estic més que tip, dels platònics! Són una colla d'esquenadrets.

Tot és contingent

Tot. No et facis il·lusions. No hi ha cap ésser necessari. Això que alguns anomenen déu és solament una paraula carregada de por. Una paraula o una quimera farcida d'agosarades suposicions. La causa de totes les causes és una altra causa també contingent, atzarosa, fortuïta, innecessària que nodreix la cadena infinita dels dubtes insolubles. Tot és contingent. No te'n refiïs, d'allò que és intangible. Malfia-te'n, de les paraules irrellevants, asèptiques, inodores, insípides... La contingència ens defineix. El que ara és, d'aquí a una estona podria deixar de ser. Podria, per exemple, esborrar aquest blog ara mateix. Podria suïcidar-me. Podria oblidar-te definitivament. Podria... ¿Quina importància pot tenir, doncs, tot això que, tard o d'hora, deixarà de ser sense remei? Una importància efímera, incerta, aleatòria. No, no et facis il·lusions. Tot és contingent. Tot. Tu també.

Catalunyes

Hi ha moltes catalunyes dins de Catalunya. Una d'aquestes catalunyes, potser la més important, es va manifestar dissabte passat al centre de Barcelona. I escric "més important" per dos motius: perquè és la meva Catalunya i perquè, malgrat tot, segueixo sent un romàntic, que és la cosa més ridícula i patètica que es pot ser després dels 40 anys. Em refereixo a la Catalunya catalana, o millor dit: la Catalunya catalanista. Aquí s'inclouen entitats, partits polítics i ciutadans a títol individual. El que ens uneix és un sentiment de pertinença a una mateixa comunitat identitària definida per una llengua i una cultura específiques. Aquesta Catalunya existeix mal que pesi als que han fet tot el possible per anorrear-la al llarg de la història. Existim i persistim. Dissabte ens vam manifestar sense complexes, i feia goig de veure tanta gentada reunida amb un mateix esperit de lluita.

Punt i a part mereixen els absents, les altres catalunyes que dissabte van quedar-se a casa. Aquest tema és fonamental perquè és la clau del nostre futur. Té molt a veure amb la immigració. És una evidència que la immigració que hem sofert durant les darreres dècades ha descatalanitzat Catalunya. Dir descatalanitzar és el mateix que dir espanyolitzar. Aquest és el quid de la qüestió. Sé que és un tema tabú. Sé que alguns se'm llençaran a la jugular. Ho sé, i no em penso aturar pas. Cal parlar sense embuts, clar i català. I ara més que mai. Ha arribat l'hora de dir les coses pel seu nom, sense ambigüitats.

He parlat de vàries catalunyes, en plural. Per exemple, al Raval es parlen 300 llengües. Però no són aquestes microcatalunyes les que em preocupen, atès que encara són molt minoritàries. De fet, grosso modo, hi ha dues catalunyes rellevants: la Catalunya catalanista i la Catalunya espanyolista. Em direu que simplifico de forma massa maniquea. No pas. No estic parlant de teories abstractes, sinó de realitats immediates que tots podem comprovar en el nostre dia a dia. Direu que es pot ser català sense ser ni catalanista ni espanyolista... Potser sí, no dic que no, però aquesta postura la trobo poc defensable, com poc defensable és l'abstencionisme: passo d'implicar-me, no vull definir-me, ja us ho fareu, etc. A la manifestació de dissabte vam trobar a faltar els espanyolistes i els abstencionistes. ¿Què feien? ¿En què estaven pensant? Esto no va conmigo... Todo está politizado... Ya están estos catalufos dando otra vez la lata... Esto es España... Menos identidad y más política social... Etc.

Si la meitat de la població no vota (ni fu ni fa) i la meitat que vota cal dividir-la en dues meitats (catalanistes versus espanyolistes), ja podeu comptar que tenim un problema seriós. Aquest doble fifty-fifty demostra que Catalunya pateix una esquizofrènia dramàtica. Els símptomes són més que clars. ¿Quina podria ser la solució? Que una de les meitats sumi més que l'altra, o sigui, que una Catalunya s'imposi finalment sobre l'altra. Aquesta serà la que governarà. La democràcia funciona així. No cal dir que, en el meu romanticisme idealista, espero de tot cor (i de tot cap) que sigui la meva Catalunya la que governi. L'horitzó dels somnis es barreja amb la imatge inoblidable de la Via Laietana plena de catalans cridant INDEPENDÈNCIA... ¿Tan difícil ha de ser?

Sèrie Manifestació 1-D
BRUTAL BRUTAL BRUTAL
L'endemà

Dogmatisme

Ahir al vespre un amable lector anònim va deixar-me el següent comentari:

Curiosa evolución intelectual la tuya. Seducido por el Opus Dei durante la "juventud", y convertido al ultranacionalismo catalanista en la "madurez". En cualquier caso, hay un elemento invariable en tu periplo personal: el dogmatismo.

Vaig dubtar una estona si el publicava, però finalment el vaig rebutjar. Acostumo a descartar el 50% dels comentaris que rebo. Des que els modero, la gent ja no m'insulta tant perquè sap que no ho publicaré. En aquest cas, amb un matusser argument ad biographiam, l'amable comentarista emet la seva sentència condemnatòria: ETS UN DOGMÀTIC! Analitzem-ho, però, detingudament...

En primer lloc: es tracta d'un anònim. En segon lloc: està escrit en castellà. No cal ser gaire espavilat per endevinar d'on vénen els trets...

Definició. L'etimologia de dogma és grega (δόγμα). S'aplica sobretot als dogmes de fe, que són formulacions doctrinals d'una veritat religiosa proclamada autoritàriament perquè hom assegura que és fruit d'una revelació divina. Fora de l'àmbit religiós, el dogmatisme és una actitud que converteix en axiomàtiques veritats que són opinables o discutibles: dogmatici sunt qui veritates universales defendunt. Des d'un punt de vista filosòfic, el dogmatisme s'oposa a l'escepticisme, al relativisme i al criticisme. Kant, per exemple, va afirmar que la lectura de Hume l'havia "despertat del seu somni dogmàtic". És a dir, el dogmàtic és aquella persona que no admet la crítica dels principis que defensa. Hi pot haver dogmatisme moral i dogmatisme intel·lectual.

Religió. L'amable anònim incorre en una flagrant contradicció. És cert que vaig pertànyer a l'Opus gairebé quatre anys (1981-1985), però també és cert que me'n vaig desvincular. Aquesta desvinculació no hagués estat possible sense un desenvolupament exagerat de la meva actitud crítica. Per força havia de deixar de ser dogmàtic si volia desempallegar-me del dogmatisme integrista opusià. No hi ha un altre camí. Us ben asseguro que no va ser fàcil. Des d'aleshores, amb la llibertat reconquistada, he estat l'ésser més crític, escèptic i cínic del món.

Política. Una altra contradicció de l'anònim: suposar axiomàticament que nacionalisme i dogmatisme són sinònims. O sigui, que és ell qui perpetra el dogmatisme quan m'acusa a mi de dogmàtic. La seva confusió mental és tan gran que utilitza un terme religiós (conversió) per a qualificar el meu posicionament polític. El fet és que em vaig desconvertir de l'opusianisme i no m'he convertit al nacionalisme. La meva militància política és d'allò més crítica i autocrítica. Hi ha dies que m'assalta un escepticisme superlatiu. No tinc les coses tan clares com vostè es pensa. No hi crec gaire, en la política. No sé pas quin serà el futur de Catalunya... Tot són interrogants. El meu post d'ahir corrobora molt bé el que li dic. Si, com vostè afirma, jo fos un dogmàtic, llavors no empraria tants signes d'interrogació, sinó que, ple de convenciment, escriuria imperatius majúsculs amb majúscules admiracions!!!!

Conclusió. Pixar fora de test és saludable. Els testos ho agraeixen molt. Passiu-ho bé, amable comentador, i faci el favor de llegir-me més sovint; potser aquesta teràpia entrellumínica l'ajudarà a guarir-se del galopant dogmatisme que pateix...

Corol·lari. L'enemic mortal del Dogma és el Dubte. Dubito, ergo sum. No podem estar segurs de res, tret de la mort. El dogmàtic necessita creure en la veritat, necessita fingir que hi ha respostes, principis, substancialitat, un ésser parmenidi enmig del riu heracliti existencial... El dogmàtic és un idealista radical. L'enemic mortal del Dogma és l'Humor. Amable comentador: espero amb candeletes el seu nou comentari...

[En castellano]

Blog amb g de garrofa andorrana

La política dels altres

Aparquem la política! No, la política no és aparcable. Per què no ho és? Perquè si nosaltres ens en desentenem, aleshores vindran els altres i faran la seva política. I què passaria? Desastres. Desastres? Sí, perquè els altres són una colla d'ineptes i indocumentats. Ja ho va dir Plató: la polis ha d'estar en mans dels millors perquè la República prosperi. I qui són els millors? Segons Plató, els millors són els filòsofs. Els filòsofs? Efectivament. Per què? Perquè són els únics capaços de contemplar les idees amb nitidesa. Quines idees? Les idees justes que cal materializar en cada moment. El filòsof té les idees clares mentre els altres viuen en perpètua confusió, víctimes del seu desori mental, esclaus de les ombres ofuscadores. Els altres són com nens que es barallen sense entendre res de res. I tu ets filòsof? No, jo només ho faig veure.

Zeitgeist

Costa entendre l'esperit del temps. Tant me fot Pepsi que Coca-Cola, Ballantines que J&B. Posa'm el que vulguis. Pujol predicant al desert:

Lo savi ancià, que des d’un cim l’obira,
sent estremir lo cor com una lira:

veu a l’Àngel d’Espanya, hermós i bell,

que ahir amb ses ales d’or cobrí a Granada,
eixamplar-les avui com l’estelada
i fer-ne l’ampla terra son mantell.

L'esperit del temps, confús, raquític, inert. Pujol no és Herder, ni tampoc Hegel. ¿Quin romanticisme ens queda en aquest cafarnaüm de franquícies i grans magatzems?

L'esperit del poble hauria de projectar-se sobre la història... ¿Som una nació o una amalgama de turistes, xarnegos, moros, negres, sudaques, independentistes, abstencionistes i panxacontents? Què collons som? Posa'm tres glaçons i calla, coi, que em desconcentro, ara que estic inspirat... ¿Saps quants mesos feia que no estava inspirat? Ni me'n recordo.

Costa entendre l'embull en el qual estem ficats. Ara va millor l'Explorer que el Firefox. Increïble. He reiniciat dos cops i passo de reiniciar més. Estic inspirat i vull escriure la puta veritat d'una puta vegada perquè tothom s'aclareixi. Posa-me'n un altre, sense llimona eh!

L'esperit del temps? Si punxeu els enllaços potser aprendreu alguna cosa. Em temo que aquest curs em tocarà ser tutor d'un cinquè d'ESO. He dit tres glaçons, no deu! Gràcies.

Esperit? Cossos posats a dieta, cossos que carden, que suen, que s'acomiaden, que s'apropen i s'allunyen amb una naturalitat esborronadora, cossos, res més. Vestits de marca. Maquillats. Operats. Cossos postmoderns. ¿Per què volem idees si tenim uns magnífics cossos saludables, pletòrics d'allò més? Una idea és una supuració del cervell. L'esperit és un ròssec medieval. Mate'm l'esperit! Elevem el cos a categoria divina! La idea: maleït invent platònic. Cossos en efectiu: cash bodies.

La política com l'art de la mentida, si més no l'art de traficar amb ficcions. Retòriques de campanya.

Haga clic aquí para ejecutar un control Activex en esta página web

Merda d'Explorer. El veí s'ha deixat la barba. El cap de l'oposició local se l'ha afaitada. Felip Puig depèn del dia. El meu director ahir la portava i avui ja no la porta. No te'n pots refiar. Les barbes són com les promeses electorals.

Voldria entendre alguna cosa. Veig una barba i penso: talibà. Catalunya no tornarà a ser rica i plena. Amb prou feines tindrem l'AVE l'any vinent. Fa 15 anys que van inaugurar l'AVE Madrid-Sevilla i, per contra, van trigar 17 anys a fer l'autovia de La Panadella. Amb això està TOT dit, si és que TOT pot ser dit.

L'esperit del temps? Temps de misèria. Qualsevol periodista passa per intel·lectual. Qualsevol illetrat pot ser President de la Generalitat. No et facis mala sang, Toni. Beu-te'n un altre, que aquest el pago jo. No vull beure més. No vull veure més.

Tenim el que ens mereixem. Calla, filldeputa!

Terrorisme

Amb els terroristes no s’ha de negociar. Als terroristes ni pa ni aigua. Quan deixin les armes incondicionalment i hagin pagat pels delictes comesos, aleshores podem començar a parlar. Cap reivindicació política no justifica l’ús de la violència. Cap idea o ideal no pot posar-se per damunt de la vida d’una sola persona. La base de la democràcia és el diàleg, el consens dins la legalitat. El terrorista s’autoexclou del diàleg, del consens, de la democràcia, de la legalitat, del sistema… El terrorista és una animàlia que cal exterminar.

Al tigre no hay que acariciarle (Iñaki Anasagasti)

En el supòsit d'un futur escenari sense terrorisme, la viabilitat política de qualsevol opció depèn del número de vots que obtingui. Ens podríem trobar que aquests que ara maten i demanen qui-sap-lo fossin una minoritària minoria, simples representants del més recalcitrant somiatruitisme.

Decepcions

La vida és un camí empedrat de decepcions. Sempre esperem massa dels altres i els altres sempre esperen massa de tu amb la qual cosa la decepció és inevitable. Després hi ha el maleït mecanisme idealitzador que tergiversa la realitat fins a extrems inimaginables. Poc a poc, amb els anys, vas assumint que la cosa més difícil del món és la comunicació profunda amb els altres; vas acceptant que la teva solitud és substantiva, substancial, indeludible; que qualsevol intent de llençar ampolles amb missatge és completament inútil enmig d'aquest oceà de confusió i banalitat aterridores. La culpa no és de ningú. No hi ha culpables. La teva covardia. El teu egoisme. Les teves contradiccions. Les divergències entre el cos i l'ànima, entre cor i el cap, entre la raó i els sentiments, entre els sentiments i les sensacions, entre el deure i el plaer, entre el present i el passat, entre el poder i el voler, entre el que és anecdòtic i el que és categòric, entre el nucli i els electrons, entre la ficció i la realitat, entre la literatura i la vida... Massa divergències. ¿Quantes vides distintes voldries viure alhora si poguessis? El més important de tot és no enganyar-se. Jo sóc un home sol que es contradiu i que (potser per això) té molts problemes de relació amb els altres. Un home sol que, malgrat tot, té la sort i el privilegi de ser estimat: el regal més immerescut de tots. Sí, la vida és un camí empedrat de decepcions, però no és una merda. Paga la pena viure per a descobrir qui ets, què pots arribar a fer, quin sentit té tot plegat. Paga la pena viure per aspirar a la lucidesa, una lucidesa que mai no serà definitiva, però que t'ajudarà a sobreviure a pesar dels mals moments. El balanç final sempre serà positiu: també de les decepcions se'n pot aprendre.