El dia de la mort de Carles Capdevila

La mort irromp i ens quedem muts; de vegades avisa, de vegades ve de patac i no ens deixa temps d’acomiadar-nos; les llàgrimes llisquen i un buit ho omple tot de nostàlgia; ella sap què fa, el seu poder indiscutible, ella sempre guanya; mentrestant, esmaperduts, vivim una altra pròrroga amb el cor tremolós, sabent que tard o d’hora la festa acabarà i unes cendres fosques tacaran l’escuma blanca; ella sap què fa, nosaltres no.

Gràcies Carles!

La vida és com caminar per una platja

Gelassenheit

Piulen els ocells. El vent fa el gest d'apaivagar-se. He viscut tota la vida esperant aquest moment, l'instant precís en el qual res no sobra i res no manca. Ser és suficient, sense llàgrimes ni rialles. Ser simplement, amb plena equanimitat, com el cel és ras i les muntanyes són altes. Acomiadar-se dels somnis com aquell que s'acomiada d'una amant que sap que recordarà per sempre més. Ser i reposar. Salut, calés i amors que suposadament omplen les expectatives mundanes. I tanmateix romandre en la buidor, escoltant el silenci de les pedres i la cançó del mar. Piulen els ocells. No és joia el que sento, ni felicitat. Gelassenheit. Gelassenheit.

Poesia

Buit

Hi ha la benaurada solitud, que em torna allò que he perdut enmig de la ciutat i dels autòmats. Puc ser esquerp i taciturn. Puc romandre una estona sense la remor del mar i sense el caliu de la guitarra, però sempre torno al buit del cor alliberat d'expectatives alienes. Un buit sublim. Sí, la benaurada solitud i aquesta primavera imminent que fa florir les flors. Nosaltres també florirem. Després em queda el teu regust, entre els llavis, entre els dits; i aquesta pau que em deixes quan te'n vas sense anar-te'n.

So close

Tan a prop que res no ens destorba en la penombra fràgil dels instants volàtils abans que la mort se'ns endugui mar enllà a la remota illa dels benaurats. Tan a prop que somio tendreses llunyanes. Tan a prop com la sorra i l'escuma després del temporal. Tan a prop que la nit i la lluna es confonen. Tan a prop que sento el batec del teu cor dins el meu cor. Tan a prop com l'ahir del demà. Tan a prop que podria endevinar la propera nota, el proper gest, el proper mot. Tan a prop que el silenci s'allargassa fins a deixar-nos una buidor plena de joia. Tan, tan a prop, que res és real.   

(Gràcies pel concert d'aquesta nit a Alpicat)

Tan cerca que nada nos estorba en la penumbra frágil de los instantes volátiles antes de que la muerte nos lleve mar adentro a la remota isla de los bienaventurados. Tan cerca que sueño ternuras lejanas. Tan cerca como la arena y la espuma tras el temporal. Tan cerca que la noche y la luna se confunden. Tan cerca que siento el latido de tu corazón dentro de mi corazón. Tan cerca como el ayer del mañana. Tan cerca que podría adivinar la próxima nota, el próximo gesto, el próximo palabra. Tan cerca que el silencio se alarga hasta dejarnos un vacío lleno de alegría. Tan, tan cerca, que nada es real.

So close that nothing disturbs us in the fragile half-light of volatile moments before the death takes us away overseas to the remote island of the blessed. So close that I dream distant tenderness. So close like sand and foam after the storm. So close that night and moon get mixed up. So close I feel your heart beating into my heart. So close like yesterday and tomorrow. So close that I could guess the next note, the next gesture, the next word. So close that the silence is stretching on until to leave us an emptiness full of joy. So, so close that nothing is real.

Elles fumen

Tu marxes i elles fumen. És una imatge que no et treus del cap. Torna i retorna. Fa dècades que et persegueix. El fum embolcallant el dolor, enterbolint les llàgrimes dissimulades. Burilles humanes. Elles es queden fumant mentre tu acceleres, t'allunyes, t'alliberes... Tornes a les arrels amb ales que lluquen de les cendres. El sol es pon. L'amor es pon. Tot es pon al capdavall. Tot es consumeix com aquesta puta cigarreta assassina. L'alè pudent i la mirada perduda. Res (ni el tabac) pot omplir tanta buidor. Res (ni el record dels instants suprems) podria apaivagar tanta desolació. Per això fumen: perquè aspiren al no-res, suïcides reprimides, perquè l'amor no sap romandre... Una dona que fuma és una dona vençuda. Un home que fuma també. Burilles humanes. Tu marxes i elles fumen. What's next?
 

Menjo figues, móres i aumelles. Les nectarines, els préssics, les peres i les mançanes (com la resta de fruita que conrea el pagès alpicatí) estan absolutament contaminades. Paciència. Llegeixo el Dietari Final de Xirinacs.

La Gran Bellesa

Escriptor-Bartleby, decadència occidental, estètica sense ètica (corrupció), poesia visual, nihilisme, ales sense arrels, Jep és el Hamlet del segle XXI (to be or not to be), en comptes d'una calavera a la mà té el Coliseu (Roma) als seus peus, la truculència de la vida al descobert (vel de Maya), Céline+Pessoa, monòleg d'un plausible suïcida mandrós, el No-Res fet obra d'art, res no té sentit sense amor, sense arrels, la festa x la festa = vacuïtat absoluta, estàtues&monges, dolce far niente, Titànic o CostaConcòrdia o TorresBessones o TheShowMustGoOn, Jep és un Berlusconi voyeur i cínic, un semi-déu que aspira a la beatitud, nostàlgia de la innocència irrecuperable, hi ha 3 coses que aïllen (la bellesa, la riquesa i la intel·ligència), la solitud inevitable de l'home lúcid, Jep tan entranyable, Jep no escriu més perquè lo important no és escriure sinó viure (La Santa dixit), ¿Com sobre-viure a la insubstancialitat patètica?, ¿Per què l'Ésser i no pas el No-Res? (...) La peli m'ha deixat tocat (i enfonsat) per molt temps, l'hauria de veure 10 cops més, ¿Com oblidar-la? Impossible!

L'aprenentatge de les pèrdues

L'aprenentatge de les pèrdues. Això és la vida. O això hauria de ser. No és el que guanyem, ni el que tenim, ni el que gaudim. No. Guanyar, tenir, gaudir són verbs superficials. Tard o d'hora t'adonaràs que només et tens a tu mateix, i de vegades ni això. Pots estar envoltat de gent i de coses -seguretats aparents-; i ho pots perdre tot demà mateix. Hi ha una buidor profunda que no podràs omplir. Ni coses ni persones seran suficients. No t'has preguntat mai per què hi ha tanta gent que creu en Déu? Perquè Déu no pot ser perdut, sempre el tindrem, sempre podrem confiar en ell. Per això és tan seductor, com tots els ideals.  I si perdem la fe en Déu, en els altres i en nosaltres mateixos? Què ens queda? I si perdem l'esperança? I si perdem l'amor? I si perdem la salut i perdem la vida? L'aprenentatge de les pèrdues. El més difícil de tots.        

Castanyes amb cuc

Seria absurd cridar la desgràcia per tal de trobar la font de la inspiració. Pedres a les sabates. Pals a les rodes. Núvols densos que anuncien la fi del món. Metamorfosi. Hi ha cantanyes amb cuc com hi ha paraules buides. La felicitat és tan estèril com els orgasmes amb condó. No tinc futur. No tinc passat. Només uns dits teclamolls i aquesta agonia del novembre amb les últimes roses impúdiques. Vida senzilla. Visca la tramuntana.

Hi ha la nostàlgia

Hi ha la nostàlgia dels dies grisos d'estiu quan el cel és un sostre massa feixuc, l'absència de les lletres, el vol de les gavines, erràtic, imprevisible. Hi ha la nostàlgia i la buidor sostenibles quan, al capdavall, tornem a ser conscients d'aquesta solitud ineluctable (cadascú fa el que pot amb les seves ferides) (pesa tant el passat...). Sempre, què vol dir sempre? Ho saps tu? Hi ha la nostàlgia de la pell remota, el cos fugitiu que s'allunya mar enllà on l'horitzó és una línia perfecta com els records inesborrables dels amants que bevien les hores blaves en copes cristal·lines....

Ales i arrels

Què se n'ha fet d'aquell neguit? Qui ha curullat la buidor? Ales i arrels, perfecte equilibri. L'ocell que troba el niu oblida la boira, el fred, la solitud. Hi ha una pau infinita: la pau dels cims nevats, la pau del llac amb llúdrigues, la pau dels teus ulls a trenc d'alba. Canten els ocells. El verd és més verd que mai. Aigua. Núvols. Piano. Violí. Quants dies han passat? És com si haguéssim mort i fóssim al cel. No comptis les hores que resten, sinó les que han sigut. Ales i arrels, perfecte equilibri.

Dietari de Terradets

Perfecció

La perfecció és no ser res, no viure en el passat ni en el futur, no recolzar-se en allò fugaç i efímer. La perfecció és enfilar-se a una roca i romandre-hi, esperant que el món s'esvaneixi als teus peus i que tots els vels caiguin per tal que la veritat resplendeixi. La perfecció és estar en el lloc correcte, en la posició cognitiva adient, afermat en la sòlida roca de la senzillesa, de la puresa de l'ànima, de la buidor-plenitud interior. Només llavors es manifesten la consciència i la joia absolutes. Sobre una roca. Vet aquí la veritable perfecció.

TAO TERRADETS

Dietari de Terradets

Ídols de joventut

Nietzsche i Pessoa es van equivocar. Sense amor la vida no val la pena. Ni superhomes ni heterònims ni cogombres amb vinagre poden omplir la buidor existencial d'un cor que només batega per a si mateix, d'uns llavis que només coneixen la seva pròpia llengua, d'uns dits que només teclegen paraules fredes i asèptiques les quals, per molt perfectes que siguin, mai no podran assemblar-se ni remotament a la mística experiència d'una simple carícia. 

Pessoa i Nietzsche es van equivocar. I molt profundament. L'únic consol que els queda és haver passat a la història, que no és poc, i que els fem servir de contraexemples. A desgrat d'ells, val a dir que les lous i les ofèlies tampoc no van ajudar-los gaire. En aquest cas, l'instint femení va encertar de totes totes. Em costa molt imaginar un món on prevalgués la genètica nietzscheano-pessoana. Quin malson!

Hi ha dues formes de suïcidar-se: tirar pel dret o casar-se amb la literatura. En el segon cas, en comptes de dessagnar-te amb sang et dessagnes amb tinta. Potser la fórmula magistral fóra barrejar tinta i sang, carícies i paraules, tenir algú amb qui poder compartir vida i obra, però molt em temo que això només està a l'abast dels escollits. Als déus no els agrada la competència. Mira com va acabar Prometeu. Jo no vull acabar com els meús ídols de joventut. Vade retro.

Dietari de Terradets

T-94

Hi ha dues frases que solen repetir aquells que el visiten: "Jo no podria viure aquí" i "¿No et sents massa sol?". Ell acostuma a respondre: "He viscut a diverses ciutats i he conviscut amb altres persones... Cada situació té els seus avantatges i inconvenients, depèn del moment vital en el qual et trobis, però ara mateix no canviaria això per res".  Tot i així, és conscient que Terradets té data de caducitat.  

Ha caigut neu a tot arreu menys aquí. El sud del Pallars és un oasi enmig de Catalunya, un terroritori amb un microclima singular. La serralada del Montsec fa de barrera natural. 

Avui el vent bufa amb força. Llueix el sol. La visibilitat és perfecta. Diuen que febrer és el mes més dur. Sembla que ell s'ha aclimatat. On podria viure després de fer-ho aquí? Incògnita. Potser no es tracta de canviar de lloc, sinó d'aprofundir en la no-permanència (Anitya), en la vacuïtat de les aparences, en la fugacitat de l'existència. Són les darreres paraules de Buda: "Totes les coses condicionades són transitòries". No aferrar-se per a deixar de patir. Aquest és el camí de l'alliberament i de la pau. Saber acomiadar-se amb elegància.  

Llegeix tota la sèrie T

T-65

Hi ha moments en els quals es posa nostàlgic. Recorda aquells anys de vedetisme intel·lectual on vivia a l'aparador com un peix dins la peixera. Internet era el Far West que calia conquistar. Fins i tot va posar nom a les noves terres tot compartint empreses dignes dels millors pioneers. Després van passar coses que van afectar les estructures fonamentals de la seva existència. Va viatjar molt lluny i, aprofundint en si mateix, es va retirar del brogit mundà per a emprendre un camí més recol·lecte. Ara, quan es connecta a la xarxa, ho fa amb displicència. El joc ja no l'engresca, malgrat que hi hagi més joguines que mai. El món virtual és talment el món de les idees platònic. Quanta energia malbaratada, quanta vacuïtat. Esnobisme i entertainment. No ha deixat d'escriure el seu dietari digital, però les lletres que destil·la provenen de la realitat immediata que viu cada dia i que pot tocar amb les seves mans. La resta (TV, notícies, política, economia, esports i altres cortines de fum impregnades de publicitat) no l'interessen gens ni mica. O sigui, que s'ha tornat completament idiota. O no. ¿I si els idiotes fossin els altres?

Llegeix tota la sèrie T

T-16

Les ciutats (sobretot les més grans) s'han tornat llocs perillosos. Sempre ho han estat, però ara encara més, amb la crisi sistèmica, que no és solament econòmica, sinó cultural, moral, global. L'ésser humà del segle XXI ha d'arribar al col·lapse personal i social per tal de regenerar completament el seu modus vivendi. Això no succeirà sense violència ni dolor, perquè només canviem quan ens sentim obligats a fer-ho. Cal que la inèrcia estèril i la buidor existencial en la qual estem instal·lats salti pels aires. Cal assumir la decadència i tocar fons per a tornar a enlairar-se. Cal fugir de les ciutats i trobar un refugi més o menys segur per als temps difícils que vindran. Tot això anava pensant ell dins l'avió de Ryanair que el portava de Bèrgam a Girona després d'haver fet un tour ferroviari de dues setmanes per Suïssa, un país net i polit on la gent no somriu, un país que fa ferum de diners.

Llegeix tota la sèrie T

El límit de la paciència

Ahir vaig veure un cartell on s'anunciava el preu d'una casa: 525.000 euros. Fa justament dos anys, per aquesta mateixa casa en demanaven un milió. Malgrat l'ostensible rebaixa, segueix sense vendre's.

Em pregunto si ara som la meitat de rics que fa dos anys o si el que passa és que alguns (que ara ploren) fa dos anys eren el doble de barruts. També em pregunto què farem amb tantes vivendes buides i amb tantes butxaques buides. ¿Cal omplir-se de paciència o arribarà un dia que, amb el pap ben buit, qualsevol paciència serà impossible?

Com l'aigua cristal·lina

El destí reparteix les cartes amb les quals ens hem de jugar aquesta vida. No puc queixar-me de les cartes que m'han tocat. Cada carta és un regal, fins i tot les dolentes.

Cal estar a l'aguait, no badar, com el llop que sap que del seu silenci depèn l'èxit o la supervivència. En el silenci el temps es detura, s'esvaeixen les aparences, tot és proper, ara i aquí, real.

Hi haurà un dia en el que ja no et caldrà cercar res més, ni omplir cap buidor, ni apaivagar cap pena, ni assolir cap saviesa. Hi haurà un dia en el que tot esdevindrà simple i transparent, com l'aigua cristal·lina que brolla de la font.

Massa lluny

Arriba un moment en què tota comèdia sobra. És quan les màscares han caigut i ja no hi ha marxa enrere. Les pots dir o les pots escriure pel broc gros; o també les pots fer, que resulta més productiu que el simple fet lingüístic, sempre tan buit i inoperant. He compilat tots els insults possibles i encara hi ha gent que en busca de nous quan pensa en mi. Perdeu el temps. Feu tard. Estic massa lluny de vosaltres.

Dins el sepulcre

I'm walking by the river. I just want to be alone. La meva malaguanyada vida. La puta primavera amb les seves putes flors. Els putos ocellets amb les seves putes cançonetes. Ja corren les serps. Ho he perdut tot. Guanyo aquesta buidor plena de llibertat inútil. Guanyo sencer l'horitzó, cims nevats, cel i núvols, l'apoteosi de la contradicció.

Dins el sepulcre, talment Crist, somio la resurrecció. Trobaran el meu cadàver per la ferum pestilent que desprendrà dies després de mort. Cremeu-lo i llenceu les cendres a l'abocador. No cal embrutar més platges i més rius. Puto Pessoa. Puto Nietzsche. Em cago en la puta mare que els va parir. El riu va ple d'aigua. Vomitives calçotades familiars. El meu cor fet xixines. Ja ploraràs. Sempre s'acaba plorant. Les llàgrimes són la signatura de la veritat. La resta és pura farsa, il·lusionisme.

Dins el sepulcre, a les fosques, deixo d'esperar que truquis, que tornis. Se me'n fot. Només vull estar sol per assaborir aquest dolor. És meu i em pertany. Tu sigues feliç lluny de mi. És l'ego que es rebel·la i lluita. És l'ego que s'aferra a l'àncora que ets. Fa dies que no menjo. El riu em diu que sigui home, que em tregui aquesta carota de ninot. Putes papallones. Formigues atrafegades carregant provisions No hi ha camins per a l'esperit valent. Tot és inèdit. Quan tornis sabré perdonar-te com Déu ens perdona a tots. Per sort, hi ha un àngel que em sosté i no em deixa caure.

Dins el sepulcre, talment Crist, descanso del suplici. Faig veure que m'he rendit. Demà us enlluernaré. Demà seré gloriós.