Roma

Només falta una hora per aterrar a Europa. El vol AZ 679 d’Alitalia ja ha recorregut 8.500 km tot travessant l’Atlàntic i el Sàhara. 

Les llàgrimes són inevitables. 

Anomenem salut a l’absència de dolor físic i psicològic. La felicitat és diferent: és salut i aquella curiosa sensació de plenitud quan et trobes en perfecta harmonia amb el ritme de la vida...

Les llàgrimes són inevitables. Com els núvols al cel o els mosquits a l’estiu. 

La idea de retorn és absurda, perquè mai tornem enlloc. Com a molt, ens retrobem amb els topònims (i els noms) de llocs (i de persones) que han canviat, perquè tot canvia inevitablement. Després de tres mesos, ni Cap Ras serà el mateix ni ma mare serà la mateixa. Jo tampoc sóc el que era. És físicament i metafísicament impossible continuar sent allò que érem fa tres mesos. Ni les pedres ho aconsegueixen. 

Aterro a Roma. La primera vegada que vaig visitar Roma tenia 17 anys. Allà vaig escriure una carta que em va comprometre els quatre anys següents de la meva vida. Aquella carta potser va ser la carta més important que he escrit mai. Sense ella, ara no seria aquí, aterrant a Roma 37 anys després. Aquell adolescent ara té la barba blanca. L’única cosa que conserva d’aquella època és una guitarra vermella i la curiositat inesgotable, una tendècia imprudent a l’aventura, la mania d’aparaular vivències (aquells primers poemes escrits entre les pàgines d’una antologia de Màrius Torres)...

Les llàgrimes són inevitables. 

Últimament no sóc capaç de distingir si ploro de pena o d’alegria... Es pot plorar d’ambdues coses alhora? 

No han passat dotze hores i ja tinc saudades do Brasil... La saudade és un sentiment que remet al passat. En el meu cas, ben estrany, remet al futur: tinc saudades d’allò que viuré... enyoro les experiències que arribaran...  i les que ja m’estic perdent amb l’absència... però (paradoxalment) l’experiència de l’absència reforça les presències ulteriors.... 

Les llàgrimes són inevitables. 

La vida cada dia és més bonica, més màgica, més sorprenent, més meravellosa, més misteriosa, més imprevisible, més apassionant... Per això ploro. 

Roma és Amor. Depèn de com ho llegeixis. 

Puresa Nuesa Bellesa

PURESA

Retrobar el centre, la mística.

Tu sol en la Natura, el nucli.

El silenci. 

Més enllà de les relacions,

de la teranyina de les relacions.

Més enllà de les presumptes 

necessitats materials, immediates.

Retrobar-te, 

retrobar l'esperit lliure,
la divinitat interior,

l'essència íntima.

Més enllà del desig

(el vehicle de l'ego).

Apujar la vibració.

Sobrevolar el món.

Ser pur.

Ser llum.

Ser pau. 

Ser amor.

NUESA

M'amago de mi mateix

en la cala que sóc.

El cos nu.

La ment nua.

El cor nu. 

La nuesa de l'esperit

que alena en el fons,

insondable, eteri, infinit.

Les ruïnes dels records.

La boira de les il·lusions.

Què queda de tu quan el públic ha marxat

i fa hores que han abaixat el teló?

La nuesa.
El paradís
interior.

Ocells que piulen.

El sol del capvespre.

Aquesta remor lleugera 

de les onades anticiclòniques.

A penes un sospir que ens recorda

que el temps passa de pressa

i que el veritable amor no admet

limitacions ni prevencions 

de cap mena.

BELLESA

Cansa seduir sempre. M'estimo més la vida contemplativa.
No cal penetrar les entranyes de les Venus veganes.
De les marmòries ja se n'ocupen els hooligans del
sexe. 

Cansa seduir, com cansa empènyer.
Només cal asseure's, observar la silueta, l'obra, el paisatge;
parar l'orella i gaudir en la justa distància, ni poc ni massa.
Hi ha certa noblesa en aquest romandre intangible, inabastable.
No cal tocar. Si toques, embrutes. Si toques, trontolla.
Si toques, rebaixes l'ideal a l'altura de les rajoles. 

Cansa seduir. Cansa empènyer. Cansa tocar.
Cansa el gest i cansa la paraula.
M'estimo més el silenci i la dolça ficció
d'allò que podria ser i no serà. 

No, no m'he fet vell.
Simplement, he passat de
pantalla.

Traces de mi

Hi ha traces de mi en tu, molles de cor que s'escampen pels racons més recòndits, en la mateixa sang, en la mateixa flama que crema cada record, en la dolçor que m'enduc, en els ulls closos i en el gemec que em xiuxiueja delícies d'una altre món. 

I ara que m'envolo oceà enllà, vull que em donis la mà, que em donis els llavis, que en regalis el teu somni de ser companys de camí, còmplices d'un destí inoblidable. 

No hi ha absència de presencia si l'essència dictamina que la llum que som  és eterna. Que no és dolor ni lligam això, que les ales sobrevolen les misèries si som capaços de sentir que la força del vent ens empeny més enllà de l'horitzó. 

Traces de mi en tu, molles de cor que nodreixen els batecs...

La vida que pampallugueja incessant

La vida que s'escola entre els dits

La vida que crida tothora:

Aneu, aneu, no us atureu, que ara i aquí és l'aventura, la passió pura, el clam definitiu; aneu, aneu, cap al cim, cap als boscos, que res no us entrebanqui la follia. Sigueu joia i estiu! Sigueu la carn de Déu brillant en la penombra!

El silenci dels estels

Tramuntana. La lluna plena d'anit va portar mals averanys. L'amic L. té un tumor al cervell que li ha trastocat la parla. El pronòstic és lleig. Encenc una espelma i prego per ell mentre em vénen a la memòria les hores compartides... Accepto amb serenitat els trasbalsos del destí. 

L'espectacle de la Mar d'Amunt esvalotada, l'arc de Sant Martí que he vist sobre el castell de Quermançó, el regal de cada instant, allò que la vida ens dóna i allò que la vida ens pren sense demanar-nos permís, sovint sense misericòrdia. Quins núvols més bonics. Sol i pluja alhora. El cel és un mapa indesxifrable. 

Ahir em deies que el teu camí continua sense mi, amb solitud, amb el silenci dels estels (que brillen, no necessiten parlar, no poden ser posseïts). Em desitges pau i benediccions. Així sia.

Allò que la vida ens dóna i allò que la vida ens pren. Àngels que s'acomiaden. 

T'estimo L. T'estimo N.     

Lluna taronja

Lluna taronja sobre el mar. 

Segueixo el fil de l'incert.

Arribes i te'n vas amb el misteri indesxifrable.

Deixes un record preciós

(la dansa de Shakti, regust d'eternitat)

Hauria de plorar, però m'estimo més el silenci 

i la remor de l'aigua que acarona la sorra.

Lluna llunyana, enigmàtica, res no sabem de tu,

ni el nom ni la llum remota, ni totes les estrelles

que pengen d'un fil tan fràgil com el cor.

Vaig ser jo, que vaig crear-te, jo qui t'invocava,

jo que em delia per fondre'm amb la teva rialla.

Lluna taronja, camí de foc que m'assenyala

la derrota de l'esperança.

Què en faré, de tanta solitud?

Quina tendresa enyoraré quan 

els llops udolin a l'alba?

Segueixo el fil de l'incert,

pedra sobre pedra,

passa rere passa,

sobredosi de paraules. 

I tu, altiva, distant, inhumana,

llueixes el teu menyspreu sobre

la nostra desgràcia. 

T'enyorava

T'enyorava. Tants dies sense saber de tu. Absent, el teu record romania en el fons del meu cor, bressolant-me l'ànima. Pregava al cel pel teu retorn. Somiava que apareixies pel revolt del camí de ronda i, de sobte, t'enduies els núvols, esbandies les ombres, liquidaves les pors. Ho somiava cada dia, a l'alba i al capvespre, pels volts del migdia, freturós i nostàlgic, melangioses carícies dels teus dits de foc. On eres? Què feies? Per què no tornaves? Havies oblidat els meus petons?

T'enyorava. Dama que governes els elements. Dama que irromps capgirant-ho tot. Fúria salvatge. Força imparable. Sirena, Venus, Bruixa... Lilith. Fins l'última cèl·lula del meu cos t'enyorava. Qui sóc jo sense els teus crits? Qui sense l'espasme esbojarrat dels teus membres? Qui sense el panteix abans de la petita mort que ens glorifica? 

T'enyorava, t'invocava, i per fi vas venir, ahir, de puntetes, sigilosament, i vas obrir la porta del jardí, i vas pujar les escales de la terrassa, i vas entrar a casa i, travessant el passadís, et vas esmunyir dins el meu llit. Sabia que eres tu. En somnis ho sabia. Conec el tacte i l'alè, et conec millor que a mi mateix. I dins el tàlem, sense paraules, ens vam fondre novament, com es fonen la mar amb el cel, l'aigua i la sal, déu i el diable... 

I així, entre pedres i fustes, deixalles de la Natura que tot ho recicla, fins la humana follia, ens abracem, rodolem, cantem, ballem, volem, regalimem, espremem el suc més pur de la vida, l'instant suprem en el qual es confonen les algues i les gavines, la nítida silueta de la Serra Veritable, la Mar d'Amunt despentinada, la llibertat de l'escuma lliscant sobre les roques, les branques florides de l'olivera, petxines esbatanades, llavis de mel, tres llances vermelles, neptunianes, brollen del mar...

I així, amor meu, estimada Tramuntana, et seré fidel fins al final. I si tornes a marxar, que marxaràs, sisplau no triguis tant a tornar, que res no és un home sol sense una Dama.       

Je suis Walter

Our Rainbow

Cada segon tic-tac-tic-tac deixem de ser una mica allò que érem. Cada segon tic-tac-tic-tac una altra passa ens mena al centre del laberint. Cada segon tic-tac-tic-tac fonent tots els colors en blanquíssima puresa. Cada segon tic-tac-tic-tac records i llum i violins esmolats que empaiten les estrelles. Cada segon tic-tac-tic-tac manuscrits oblidats, cal·ligrafies alienes, silencis i enyors i aquesta brutal certesa que som allò que no som perquè som molt més que mots i que carn i que màscares i que somnis i que cendra...         

Of you and me, ever changing, moving on now
 

Cada segundo tic-tac-tic-tac dejamos de ser un poco lo que éramos. Cada segundo tic-tac-tic-tac otro paso nos conduce al centro del laberinto. Cada segundo tic-tac-tic-tac fundiendo todos los colores en blanquísima pureza. Cada segundo tic-tac-tic-tac recuerdos y luz y violines afilados que persiguen las estrellas. Cada segundo tic-tac-tic-tac manuscritos olvidados, caligrafías ajenas, silencios y añoranzas y esta brutal certeza de que somos lo que no somos porque somos mucho más que palabras y que carne y que máscaras y que ceniza y que sueños... 

Every second tick-tock-tick-tock we are being a bit less what we were. Every second tick-tock-tick-tock another step is leading us to the center of the maze. Every second tick-tock-tick-tock all the colors are melting in the whitest purity. Every second tick-tock-tick-tock light and memories and sharp violins chasing the stars. Every second tick-tock-tick-tock forgotten manuscripts, someone else's calligraphy, silence and longing and this brutal certainty that we are what we are not because we are much more than words and meat and masks and dreams and ash...

Eunate

És quan tornes a casa que t'adones que el món era inhòspit i que la gent era aliena als teus sentiments.

Descalç, amb els peus sobre l'herba, dones tombs al claustre d'Eunate. Nou tombs mentre reses l'Ave Maria en llatí que vas aprendre fa 30 anys en un campus preciós molt a prop d'aquí. Melangies. 

El Camí no s'acaba, només és un parèntesi. Ja has fet 400 km en 15 etapes. Hi tornaràs aviat perquè el Camí enganxa.

Quan hi tornis t'adonaràs que casa teva era inhòspita i que tu eres aliè als sentiments de la gent.

Un alien. Un outsider. Mai t'has sentit d'aquí i, per això, sempre marxes... 

Trobar l'equilibri entre les arrels i les ales, entre l'amor i la llibertat. Estimar l'horitzó mentre enyores una abraçada. Caminar sense mirar enrere, sinó enfora i endins, sentint que la vida batega a cada passa. Caminar per a adonar-te que "la casa" i "el Camí" són febles metàfores d'allò que cerquem amb tot el nostre esperit: la pau i la llum definitives.

Elles fumen

Tu marxes i elles fumen. És una imatge que no et treus del cap. Torna i retorna. Fa dècades que et persegueix. El fum embolcallant el dolor, enterbolint les llàgrimes dissimulades. Burilles humanes. Elles es queden fumant mentre tu acceleres, t'allunyes, t'alliberes... Tornes a les arrels amb ales que lluquen de les cendres. El sol es pon. L'amor es pon. Tot es pon al capdavall. Tot es consumeix com aquesta puta cigarreta assassina. L'alè pudent i la mirada perduda. Res (ni el tabac) pot omplir tanta buidor. Res (ni el record dels instants suprems) podria apaivagar tanta desolació. Per això fumen: perquè aspiren al no-res, suïcides reprimides, perquè l'amor no sap romandre... Una dona que fuma és una dona vençuda. Un home que fuma també. Burilles humanes. Tu marxes i elles fumen. What's next?
 

Menjo figues, móres i aumelles. Les nectarines, els préssics, les peres i les mançanes (com la resta de fruita que conrea el pagès alpicatí) estan absolutament contaminades. Paciència. Llegeixo el Dietari Final de Xirinacs.

Independències

Educar és (o hauria de ser) crear éssers humans autònoms, independents, autosuficients. L'orgull màxim d'uns progenitors arriba el dia que el seu fill o filla diu: Ja no us necessito. Han de passar molts anys i molts afanys fins que aquest dia arribi. No es tracta només de diners. A la vida hi ha més coses que els calés. La independència sovint és més mental que material, és atrevir-se a donar el pas, a saltar cap a la llibertat. Clar que fan falta uns mitjans, però lo principal és l'actitud, l'esperit, la valentia.    

Demà és un gran dia per a la meva filla. En paraules seves: Comença la gran aventura... Primer se n'anirà a viure a Barcelona i després marxa a Irlanda un any... Ella està emocionada i feliç. Jo més. Tot just inicia una nova etapa que serà crucial. No, no hi ha marxa enrere. La vida sempre va endavant. 

No puc evitar el record d'una nit d'estiu molt similar. Jo tenia 18 anys, una maleta, una guitarra i tots els somnis intactes. Els meus pares m'acomiadaven amb llàgrimes als ulls a l'andana de l'estació de tren de Lleida. Destinació Pamplona. Coses així no s'obliden. Marxar de casa és necessari...

Demà acompanyaré ma filla a la seva nova destinació. Sense que em vegi, també ploraré una miqueta. Ara per ara, només en puc ser còmplice i recolzar-la, respectant les seves decisions. Si s'equivoca o encerta, és cosa seva, com seva és la responsabilitat. Jo m'he equivocat tantes vegades...

Fa 21 anys que la meva cuca va sortir de l'ou. Demà obrirà les ales per a volar més lluny... 

Future is waiting for you. I wish you all the best and hope all your dreams come true... 

Ara és la llum

Una dècada

El passat 1 de gener va fer 10 anys que vaig obrir el primer blog: Tros de Quòniam. Sembla mentida que hagi passat una dècada, però ha passat. Això és molt de temps a la xarxa. Aquell primer blog era un experiment en tota regla. El recordo amb entranyable tendresa. Per bé i per mal, va fer forrolla. El Big Bang va durar 2 anys. A les acaballes de 2005 el va succeir Entrellum, que és on esteu llegint ara, un blog que dura i dura i dura... 

Sumant els dos blogs (i deixant de banda altres blogs apòcrifs que van ser encara més experimentals i efímers), el balanç en xifres d'aquesta dècada blogològica és el següent:

10 anys

 3.000 posts

500.000 visites

12.000 comentaris

Suposo que tota aquesta feina(da) és una "obra"; no pas una obra en el sentit clàssic del terme, és a dir, un corpus de llibres de paper (que també en tinc), sinó una obra ciberliterària feta virtualment amb les eines que ens ofereix el segle XXI. Com es valori tot això o qui ho valori no és assumpte meu. Aquí està i aquí ho deixo. És el meu regal al món. Allò que està fet, fet està.    

Val a dir que segueixo fidel a Blogger. Gràcies Mr. Blogger!!! (si te'n vas a fer punyetes m'ho esborraràs tot...). Després dels anys, continuem al capdamunt dels rànquings: Alianzo* Gràcies també a vosaltres, entrellumaires, que passeu per aquí i feu un cop d'ull. Tots som la Catosfera. Alguns han fet figa i ara només són un enllaç trencat; altres (tossuts com jo) no han deixat de bloguejar. Una abraçada immensa a tots. 

Una dècada! Marededéu. Quantes coses hem viscut. Com hem canviat. I la idea bàsica persisteix: Aspirem a la llum a través de les ombres de les paraules... Quina quimera, oi?

* PS: Estic flipant amb Alianzo. En aquest moment em concedeix 5 estrelles amb una puntuació de 86. Això em situa el número 7 del global mundial (de 28.865), el número 3 d'Espanya (de 14.681) i el número 1 de Catalunya (de 3.010). Flipo!

Ben poc

És poc, el que sabem sobre nosaltres: el niu, l'aigua que plou, la sang que s'escola, ocells que s'envolen, la boira sempre a l'hivern, i aquest neguit que no s'apaivaga.

És poc, ben poc, allò que sabem: que cauen les fulles dels arbres, que el cucut fa cu-cut cu-cut cu-cut, i que el sol tal vegada pot sortir o romandre amagat rere les muntanyes, i el record del sabor de les figues i de les móres.

Ben poc, ben poc és el que sabem: que el rierol també s'asseca, que els cors hi ha un dia que es paren, que l'amor igual que arriba se'n va i no sabem ben bé per què.

És tan poc, el que sabem, i aspirem a saber-ho tot.
I avui és un altre dia i podem estar contents perquè som vius, perquè hem escrit un altre vers, perquè encara caminem amb les nostres cames.

Però és tan poc, tan poc el que sabem, que Déu se'n deu riure de nosaltres.

Videopoesia

Cuiridh mi clach air do chàrn

Cuiridh mi clach air do chàrn is a Scottish Gaelic blessing, which literally means "I'll put a stone on your cairn." The meaning though, is "I'll not forget you." The tradition is to take a stone and place it on another's cairn as a memento of your visit.  

A Sud-amèrica les anomenen "apachetas".

Fites que marquen itineraris vitals, relacionats amb llocs concrets i persones concretes. 

Has de continuar el teu camí. L'aventura d'existir no es pot aturar mai. 

Como si quemara la sombra...

La murtra florida

De vegades sento nostàlgies de totes les vides que he viscut. Em llevo amb la fresca del matí, m'enfilo muntanya amunt, camino de pressa, sense aturar-me, fins que arribo a l'ermita blanca. 

De vegades sento nostàlgies de les vides que no viuré. M'assec sota la surera, deixo que la mirada es perdi horitzó enllà, sobrevolant les oliveres fins a la badia. Piulen els ocells. La murtra florida. 

De vegades sento nostàlgies indescriptibles, com si aquest món no fos casa meva, com si aquest cos no fos el meu cos, com si totes les paraules que empro fossin alienes. La murtra florida, la seva flaire antiga, em porta memòries d'un jardí abandonat. Tantes coses abandonades. Tantes persones. 

De vegades sento nostàlgies del nen que no vaig ser, de la dolça solitud perduda, de les ànimes que (com disfresses efímeres) m'he emprovat i he descartat perquè no em feien el pes. L'estiu s'esmuny de puntetes. Hi ha serps arreu, invisibles. La vista se'm perd i no sóc capaç d'albirar el punt exacte on vaig deixar la motxilla plena de records inútils. 

De vegades sento nostàlgies de mi mateix; d'aquell que era quan encara no en sabia res, de la vida; d'aquell que podria ser si canviessin les circumstàncies. La murtra florida i tantes paraules sobreres. Camino muntanya avall. Hi ha el futur que m'espera.

Un pom de flors

Baixant de Sant Onofre he fet un pom de flors

Espigolant-les al vol mentre cantava el rossinyol 

Liles i grogues i blanques i rosades

A l'ombra dels castanyers he sabut
la teva mort

Miro el cel i la mar, propera i llunyana

Tanco els ulls i m'endinso en els records

Te n'has anat de puntetes, silenciós

Qui ens podria robar la teva rialla?

Baixant de Sant Onofre he fet un pom de flors

Liles i grogues i blanques i rosades

Són, amic meu, per a tu

The day after

Els que ahir vam estar a la Manifestació ho recordarem tota la vida. Tampoc no em vaig perdre la del 10-J-10, però la d'ahir va ser una cosa substancialment diferent: mai no havia vist tantes estelades juntes ni tantes persones cridant alhora INDEPENDÈNCIA. Felicito l'ANC per la seva feina impecable i felicito tots els catalans que ens van unir en un sol clam per la nostra llibertat. Em felicito, doncs, perquè avui em sento més orgullós de la meva terra i de la meva gent, ple d'esperança.

I ara què? El poble és el ramat i tot ramat necessita pastors i gossos. Reconec que la metàfora pot ofendre, tanmateix no n'hi ha prou amb sortir al carrer i cridar, sinó que cal articular políticament les aspiracions legítimes del poble. I dic legítimes, que no legals. Sabem que tenim en contra les lleis (la sacrosanta Constitución que empara el drets espanyols). En un moment o altre els nostres representants polítics hauran de posicionar-se fora del marc legal per tal de donar resposta a les exigències dels seus representats, que som nosaltres. Si no ho fan, els enviarem a l'atur. Ells són els nostres empleats.

Artur Mas pot passar a la història com un President en majúscules que va donar la talla històrica en les extraordinàries circumstàncies que li va tocar viure, o pot formar part de la interminable llista de caganers que no van tenir la valentia suficient per arriscar-se en el moment de la veritat. Si fos ell ho tindria ben clar.

I si no és en Mas, serà un altre. Ens sobren paraules i ens manquen fets, fets consumats i herois que els protagonitzin, com els milers i milers i milers i milers i milers de persones que ahir, pacífics i joiosos, vam omplir els carrers de Barcelona....

Gràcies!

PS: Us recomano el vídeo de l'acte final, sobretot a partir de 18:18: "Escucha, España... Adiós España"

Figues

La figa és la meva segona fruita preferida després de la cirera. Ja fa dies que en tenia l'antull. A les botigues no se'n troben gaires i les que arriben estan malmeses, perquè la figa és una fruita delicada. La millor manera de menjar-se-les és in situ, agafades de l'arbre. Recordo les típiques figueres estalonades de Formentera. Recordo també la vella figuera de Sant Mateu. Quants records dolços i sucosos! No debades la capital de la comarca on ara visc es diu Figueres. 

He sortit a caminar entre els olivars amb l'esperança de rampinyar-ne alguna. No he tingut sort. Olives verdes moltes, i móres negres també, però figues ben poques. Tornant cap a la urbanització he vist unes quantes figueres joves situades rere una tanca dins el tros d'un veí. Es diu Diego, té un bé de déu d'hort i un gall que canta tot el sant dia. He entrat a saludar-lo amb la intenció d'aconseguir alguna figa amb el permís del seu propietari. L'home m'ha dit que enguany s'han fet malbé per culpa de la sequera. Només n'he pogut espigolar un sarpat de les més tardanes. L'antull ha passat avall.

El cel tapat. Les esquelles del ramat anuncien la mitja tarda. Mosques pesades. L'estiu s'acomiada de puntetes. Aquesta nit sopar i concert amb en Santi Balmes. Un luxe sibarític. Com les figues. Com tu.     

Hi ha la nostàlgia

Hi ha la nostàlgia dels dies grisos d'estiu quan el cel és un sostre massa feixuc, l'absència de les lletres, el vol de les gavines, erràtic, imprevisible. Hi ha la nostàlgia i la buidor sostenibles quan, al capdavall, tornem a ser conscients d'aquesta solitud ineluctable (cadascú fa el que pot amb les seves ferides) (pesa tant el passat...). Sempre, què vol dir sempre? Ho saps tu? Hi ha la nostàlgia de la pell remota, el cos fugitiu que s'allunya mar enllà on l'horitzó és una línia perfecta com els records inesborrables dels amants que bevien les hores blaves en copes cristal·lines....