Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris TdQ. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris TdQ. Mostrar tots els missatges

24.2.14

Mentida i veritat

Tot era mentida. 
I el pitjor de tot,
Sabeu què és?
NO HI HA VERITAT.
Només la solitud és llibertat.
La resta: misèria humana. 

TdQ Comiat (30-11-05)
El joc de miralls de la vida sovint no ens deixa esbrinar la imatge exacta de les coses. Mai no podrem estar segurs de res ni podrem saber si allò que ens diuen és cert o no, si ens amaguen informació o ens proporcionen informació irrellevant per tal d'amagar la veritat. Hi ha ironies fetes per a declarar lo que és aparentant lo que no és. Com aquell que t'explica una cosa seriosament, tu te la creus i, al final, et diu: va, ruc, que no veus que era mentida? Volia enganyar-nos o introduir la sospita? Era un simple joc, un fake, o volia insinuar-nos quelcom veritable? Cal parar esment en els pallassos, els bojos, els borratxos, els nens i els vells. L'humor és una vaselina molt efectiva. La veritat sol ser paradoxal i subversiva. 

Censura qui té por. Callem per por. Si no fos per la por, el món esclataria com una supernova. O s'esbadellaria com una flor afamada de primavera.

Al capdavall, dins teu, en la pantalla de la teva ment, en un racó profund del teu cervell, habita la certesa més incontestable. Fora només hi trobaràs miratges i esquers. Tingues criteri. No et creguis res. L'única veritat és que no hi ha veritat tret de tu mateix. Fins que la mort s'ho endugui tot a fer punyetes.            

10.1.14

Una dècada


El passat 1 de gener va fer 10 anys que vaig obrir el primer blog: Tros de Quòniam. Sembla mentida que hagi passat una dècada, però ha passat. Això és molt de temps a la xarxa. Aquell primer blog era un experiment en tota regla. El recordo amb entranyable tendresa. Per bé i per mal, va fer forrolla. El Big Bang va durar 2 anys. A les acaballes de 2005 el va succeir Entrellum, que és on esteu llegint ara, un blog que dura i dura i dura... 

Sumant els dos blogs (i deixant de banda altres blogs apòcrifs que van ser encara més experimentals i efímers), el balanç en xifres d'aquesta dècada blogològica és el següent:

10 anys
 3.000 posts
500.000 visites
12.000 comentaris

Suposo que tota aquesta feina(da) és una "obra"; no pas una obra en el sentit clàssic del terme, és a dir, un corpus de llibres de paper (que també en tinc), sinó una obra ciberliterària feta virtualment amb les eines que ens ofereix el segle XXI. Com es valori tot això o qui ho valori no és assumpte meu. Aquí està i aquí ho deixo. És el meu regal al món. Allò que està fet, fet està.    

Val a dir que segueixo fidel a Blogger. Gràcies Mr. Blogger!!! (si te'n vas a fer punyetes m'ho esborraràs tot...). Després dels anys, continuem al capdamunt dels rànquings: Alianzo* Gràcies també a vosaltres, entrellumaires, que passeu per aquí i feu un cop d'ull. Tots som la Catosfera. Alguns han fet figa i ara només són un enllaç trencat; altres (tossuts com jo) no han deixat de bloguejar. Una abraçada immensa a tots. 

Una dècada! Marededéu. Quantes coses hem viscut. Com hem canviat. I la idea bàsica persisteix: Aspirem a la llum a través de les ombres de les paraules... Quina quimera, oi?

Alianzo Rank de Cataluña
* PS: Estic flipant amb Alianzo. En aquest moment em concedeix 5 estrelles amb una puntuació de 86. Això em situa el número 7 del global mundial (de 28.865), el número 3 d'Espanya (de 14.681) i el número 1 de Catalunya (de 3.010). Flipo!

29.4.11

Ítaques

Ho diu Kavafis: Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca. La il·lusió del retorn impossible perquè han canviat els llocs i han canviat les persones. Mai no es torna enlloc perquè el que torna ja no és el mateix que va partir, com tampoc no són els mateixos Penèlope i Telèmac, ni tan sols Argos, encara que et reconegui vestit de captaire. El vell gos, estirat al fem, ple de puces, morirà aviat.

Ho diu Kavafis: El teu destí és tornar, però no et precipitis. ¿No t'adones de tot el que vas guanyar perdent-la? ¿Per què tustes aquesta porta si saps que darrere només hi ha desert? L'illa és un erm, van tallar els arbres, els criats no van complir amb els deures, ella ha embogit teixint i desteixint la seva mortalla. Tornaràs per a morir com es torna a la terra-mare.

Ho diu Kavafis: El camí t'ha fet ric. Si t'haguessis quedat series un rei anodí. Per aspera ad astra. Sense dolor no hi ha saviesa. Bell va ser el viatge. Vas conèixer els llacs més profunds, les selves més espesses, les tribus més salvatges, dones angelicals. ¿A què treu cap tanta insistència per a recuperar un tron ​​arnat i una corona rovellada? Amb la teva absència, ella es va fer a si mateixa. Deixa que governi la seva hisenda. L'aranya envolta al mosquit amb un fil de seda fins que l'ofega. El periple va valer la pena. Ara descansa, conrea l'horta, escolta els rossinyols, deixa que el temps reveli les últimes cartes. No sentis llàstima de tu mateix. La ferides han cicatritzat i, mentre escriguis, hi ha esperança. No t'encaparris buscant la sortida del laberint. Cap Ariadna pot ajudar-te. Ella és un altre laberint, pitjor que el Minotaure. Teseu i Ulisses van tornar a casa, i ja sabem com acaba aquella trista història de les veles negres i les veles blanques.

Ho diu Kavafis: Trobaràs ports que els teus ulls ignoraven. No hi ha res més traïdor que la nostàlgia. Només tens dues opcions: o estàtua de sal o horitzó. ¿Dubtes potser? Els records són àncora i has de navegar. Cantava Pessoa: Navegar é preciso; viver não é preciso. Enfila ​​el mascaró de proa cap a noves singladures, t'esperen rumbs incerts, esculls de corall, balenes gegantines. Que es podreixin totes les Ítaques! ¿Per a què redimonis vol una pàtria el teu cor nòmada? Viure així té els seus riscos, però lo altre no és viure, sinó pansir-se com un peix en salmorra. Corre, salta, balla, vola, no et quedis aquí bocabadat somiant que la teva vida podria ser diferent, molt més apassionant. ¿O esperes que el mannà caigui del cel? Tros de quòniam!

1.1.11

7 anys de blogs


El dia 1 de gener de 2004 vaig escriure el primer post en el meu primer blog Tros de Quòniam.

El misteri del 7, el número sagrat per excel·lència, el "Carro d'Osiris" del Tarot: After the impulse that pulls us out of the Garden, we get on our chariot and depart. At that point, we are the Hero of our own story; maybe the Hero of everyone’s story...

21.12.09

4 anys


Avui fa 4 anys que vaig escriure el primer post d'aquest blog.

(L'1 de gener farà 6 anys del primer post al meu primer blog)

A hores d'ara, ENTRELLUM manté 1.500 posts en línia.

(Els 700 de TdQ van ser esborrats quan van passar al paper)

Bloguejar és un hàbit (no tinc clar si una virtut o un vici) i una manera de ser escriptor. He intentat deixar-ho vàries vegades, però no puc.

En aquest temps, han passat moltes coses, han canviat les circumstàncies. El que queda són els arxius, un rastre de mots endreçats cronològicament, engrunes de mi mateix, una obra en progrés, escrita a raig, dia rere dia.

Els blogaires som onanistes, narcisistes, exhibicionistes... Potser ho fem per a sentir-nos vius, com si el blog fos un mirall que ens retorna en forma de llum l'ombra que som.

Per a vosaltres, que em llegiu.

2.12.09

Llibres a la Biblioteca i el piano de Màrius Torres


El dia de la presentació del llibre de la Marta Alòs, Històries de l'AVE, l'Albert Balada em va presentar Jordi Curcó, que treballa a la Biblioteca Pública de Lleida, la més important de la ciutat. Quan la vaig visitar el passat 9 d'octubre em va sorprendre molt gratament. Trobo molt encertada la remodelació que s'ha fet de l'antic edifici de la Maternitat. Buscant a l'ordinador, vaig comprovar que tenien la meva traducció de L'educació de l'estoic de Pessoa i La catosfera literària, però hi faltaven els meus llibres. El Jordi em va dir que els portés perquè hi havia un espai per als escriptors lleidatans.

Darrer poema 2000Una certa penombra 2005L'Oracle Imminent 2006Catosfera - Ciberdietaris 04-05-06Entrellum. 49 poemes i una elegia

Aquest matí hi he anat i he cedit a la Biblioteca cinc volums: Darrer poema (2000), Una certa penombra (2005), L'oracle imminent (2006), Catosfera (2008) i Entrellum (2009). Malauradament, no he pogut donar Tros de quòniam (2003) perquè està exhaurit i descatalogat, i només em queda un exemplar. Tanmateix, he descobert que en tenen un a la Biblioteca Pública de Girona.

El Jordi m'esperava al seu despatx de la segona planta. M'ha fet dedicar els llibres. Jo, previsor, duia la Montblanc. M'ha presentat la directora, la Carme Ariche. Després hem anat a la secció d'escriptors locals i allà m'ha fet unes fotos que adjuntarà a la nota de premsa per als mitjans. Però el més emocionant estava per arribar...

A la segona planta de la Biblioteca també hi ha l'Espai Màrius Torres. El Jordi m'ha convidat a visitar-lo. Es tracta d'una sala en la qual es guarda una part del llegat del poeta (l'altra part es troba a la Universitat): primeres edicions dels poemes, els llibres que tenia a la seva biblioteca, documents, retrats, fotos, objectes personals... El que crida més l'atenció és un piano negre amb canelobres, el mateix piano que apareix en una foto on Màrius surt tocant al costat de la seva germana Núria...


He sentit un pessigolleig idèntic al que vaig sentir davant el llit on Antoni Machado va morir, a la Casa Quintana de Cotlliure. Els dits amb els que ara teclejo aquest post han acaronat les tecles del piano d'en Màrius. El Jordi em mirava en silenci. No podia deixar de tocar aquelles tecles mentre li explicava que el més gran poeta lleidatà fou enterrat el dia 30 de desembre de 1942 (tenia 32 anys) en el nínxol 54 de l'humil cementiri de Sant Quirze de Safaja. I allà continua. El vaig visitar més d'un cop quan vivia al Vallès i sempre li portava roses. L'any vinent celebrarem el centenari del seu naixement...


Em fa molta il·lusió que els meus llibres estiguin a la Biblioteca de la ciutat on vaig néixer i a la qual, després de 27 anys, he retornat. Aviat les biblioteques seran com els museus, però sempre conservaran aquell encís romàntic, espais on poder triar i remenar, agafar un llibre, asseure's i deixar passar el temps assaborint les lletres amb calma...


El pleniluni m'ha fet aquest regal. Gràcies, Lluna. Gràcies, Jordi. Gràcies, Màrius.

5.2.09

Catosfera. Ciberdietaris 04-05-06

Arriben de Mallorca dues capses amb 25 exemplars del meu últim llibre publicat: Catosfera. Ciberdietaris 04-05-06 (Edicions UIB). És un totxo de 534 pàgines que recull gran part dels posts escrits als blogs Tros de Quoniam i Entrellum durant els anys 2004, 2005 i 2006. Aquesta obra va merèixer el VIII Premi d'Assaig i Creació sobre Tecnologies de la Informació Nadal Batle.

Malgrat que alguns no acaben de veure clar el pas del text digital al paper, fa goig poder tenir entre les mans aquest nou "fill" que s'afegeix a la família de volums analògics. Lletres que taquen la blancor física. Un patracol que se sosté dempeus. Una altra fita aconseguida.

1.1.09

5 anys de blogs

Ho recordo com si fos ara: va acabar el concert d'Any Nou de la Filarmònica de Viena i vaig perpetrar el primer post de la meva vida... a Can Blogger, of course, al qual segueixo sent fidel. Parlo del dia 1 de gener de l'any 2004. Ja han passat cinc anys, tot un lustre! Aquell primer blog el vaig titular Tros de Quòniam perquè així es titulava l'últim llibre que havia publicat. 5 anys, que es diu aviat. Ha plogut molt des d'aleshores.

TdQ va durar dos anys (04-05). Després en van venir altres... ENTRELLUM ja fa tres anys que funciona (06-07-08).

Ara, escoltant les primeres notes del Danubi blau, m'entra la nostàlgia... aquesta sensació de què tot retorna, de l'etern retorn de les mateixes coses, que diria Nietzsche.

Sona el telèfon. És ma mare que em desitja bon any nou.

Les notes del Danubi blau, la veu de ma mare, aquesta nostàlgia tan profunda que es barreja amb la ressaca d'una nit massa llarga...

A casa tothom dorm encara. Només jo tinc els ulls esbatanats. Flueixo com el Danubi, amb els braços ben oberts, cap al demà...

Aplaudiments. 1 de gener. Cinc anys. La marxa Radetzky....

Benvinguts al 2009!

29.9.08

Noves possibilitats

Després de 5 anys i 2.000 posts (700 a TdQ i 1.300 a ENTRELLUM), m'estic plantejant seriosament la possibilitat de deixar els blogs... De la mateixa manera que, després de 3 anys i mig, he plegat del programa de ràdio Capvespre, també podria plegar de bloguejar...

Estic content de tot el que he fet. El balanç no podria ser millor:
  1. Un número respectable de visites
  2. Bones posicions en els rànquings
  3. El blog més votat tres anys consecutius
  4. Un premi important (el llibre sortirà publicat aviat)
  5. Una paraula inventada
  6. Una antologia amb 100 blogaires
  7. Manifestos, taules rodones, entrevistes, recitals, bolos...
  8. I totes les persones que he conegut (perquè al final sempre hi ha persones rere la pantalla)
Vaig ser un dels pioners i he treballat dia a dia, post a post, per la promoció de la llengua i de la cultura catalanes a internet. Hi vaig creure des d'un bon principi i, amb el temps, no he fet més que reafirmar-me en la convicció de què els blogs són una eina extraordinària.

La vida està feta de cicles, d'etapes successives que cal apamar amb plena consciència. Sento que ara s'acaba una època i que he d'estar en disposició d'encetar-ne una altra, un nou horitzó que encara no sóc capaç de discernir amb claredat.

El blog m'ha ocupat molt temps i moltes energies, massa. Si vols fer-ho bé, t'hi has de deixar la pell, dedicar-t'hi amb cos i ànima. Sé que podria continuar així tota la vida, però ara mateix dubto, rumio la possibilitat de provar altres camins...

El dia 21 de desembre (3r. aniversari d' aquest blog) prendré una decisió.

6.2.08

Aniversari catosfèric


Avui fa 3 anys i un mes que em vaig empescar la paraula Catosfera. Va ser en un post de TdQ que es titulava Qualitat. Hauríem d'inventar una paraula nova... I la vam inventar!

Després de 3 anys i un mes, té 230.000 entrades al Google, un article a la Viquipèdia i acabem de celebrar unes Jornades sota aquest rètol. Però el més important és que la paraula ha esdevingut vox populi, la fa anar tothom. No cal dir que em sento orgullós d'aquesta paternitat, però encara em sento més orgullós de la seva popularitat.

Alguns discuteixen el concepte i la naturalesa de la Catosfera. No hi ha res a discutir: el CAT ho diu tot. La nostra llengua vehicular és el català. Això no és cap visió etnolingüista ni cap afany de discriminar ningú. Ens ho fem en català i escrivim per al món global, sense complexes. I a qui no li agradi que s'hi posi fulles (o punxi les banderetes traductores que hi ha aquí a la dreta).

Gràcies a la Catosfera, la presència i la vitalitat de la nostra llengua a internet és un fet indiscutible i certament engrescador. Ho he repetit vàries vegades: Catalunya serà catosfèrica o no serà.

Feliç aniversari!

Catosfèrics.cat

1.1.08

4 ANYS DE BLOGS

Me'n recordo com si fos ara. El desembre de 2003 havia sortit publicat el meu llibre Tros de Quòniam. Vademècum de sàtires [compra'l], guardonat amb el II Premi d'Humor i Sàtira Jaume Maspons, el premi més ben dotat de la comarca. (En honor seu, val a dir que la Marina Martori formava part del jurat que va premiar aquesta obra). Aquell Nadal vaig descobrir que existia una cosa anomenada blogs...

Resulta que el meu llibre s'assemblava a la forma literària dels blogs: fragments curts que parlaven de temes diversos. Vaig pensar: ¿per què no continues el llibre a internet? I així va néixer el meu primer blog: Tros de Quòniam.

1.1.04. Me'n recordo com si fos ara. Em vaig llevar per tal d'escoltar el Neujahrskonzert i, quan va acabar, vaig engegar l'ordinador, vaig anar a Blogger i vaig crear TdQ. El primer post feia així:

Aquesta va ser la primera capçalera:

Aquesta l'última:

El blog TdQ va durar dos anys (04 _05). ¿Què puc dir d'aquella primera experiència blogogràfica? Els que la vau viure amb mi, no necessiteu que us expliqui res; i els que us la vau perdre, mala sort. Després de dos anys de blogueig diari, vaig tancar TdQ i vaig esborrar gairebé tots els arxius. Aleshores va començar l'etapa ENTRELLUM...

Trobareu una bona selecció de textos de TdQ en el llibre que enguany sortirà publicat arran de la concessió del VIII Premi Nadal i Batle al qual vaig presentar un volum de 500 pàgines que aplegava 3 anys de blogografies i blogologies...

L'altre dia celebrava el segon aniversari d'ENTRELLUM. Avui, per tant, celebro el 4t. aniversari de la meva vida bloguera. L'amic Marc m'ha fet un regal impagable escrivint això:
El segon referent, el Toni Ibañez, impulsiu i compulsiu blocaire, expert polemicòleg i magnífic escriptor 2.0, és també un dels històrics de la catosfera. El seu suport incondicional a ajudar-me a posar en marxa les Jornades de la Catosfera ha significat la galvanització d'una amistat que ja té un bon recorregut.
Com sempre, exagera. Jo no sóc cap referent de res per a ningú. A més, què coi significa ser un referent? Cada cop menys impulsiu, menys compulsiu, menys polèmic... (és a dir, cada cop més vell). Magnífic escriptor? Deixa'm dubtar-ho. La millor crítica literària que conec (la meva dona) diu que ja no entra al meu blog perquè l'avorreixo. I sosté convençuda que "això dels blogs no és literatura". Històric? Què són 4 anys al costat de segles i segles d'història? Res. Un badall, un sospir.

Com vaig dir a Mallorca: Jo només sóc un home sol que escriu...

Ara començarà el Concert d'Any Nou i enguany tampoc no me'l perdré. Miro per la finestra... El cel és ras, blavíssim, ni un núvol a l'horitzó. Encara queden fulles seques fent el ronsa a les branques dels plataners de la riera. Fa una estona ha passat el Lluís de l'estanc passejant el gos, però no es veu ni una ànima. El primer matí de l'any és desertívol. Jo, per variar, amorrat a la pantalla... La millor crítica literària que conec s'ha llevat i m'ha dit: BON ANY! Sí, bon any tinguem tots. El 2008 serà un any catosfèric. Em toca recollir les copes i els plats i les ampolles buides i els globus esclatats i no sé quantes coses més que van quedar escampades anit per la cuina i el menjador... Em toca afaitar-me i dutxar-me... Em toca aixecar-me de la cadira i caminar i baixar i pujar escales i aparentar que duc una vida normal i que sóc com el meu veí (no, no, això ni borratxo de vi!) i que qui dia passa any empeny...

2008
. Feu-me el favor de ser feliços.

21.12.07

SEGON ANIVERSARI

Avui fa 2 anys justos que vaig escriure el primer post d'ENTRELLUM. Inspirat en un fet luctuós, es titulava Nadal al caixer automàtic.

L'objectiu d'aquest nou blog era superar l'etapa de Tros de Quòniam, canviar de màscara blogogràfica, renovar l'estil i la veu, aspirar a un producte millor. Els dos anys de TdQ havien estat apassionants, però calia depurar certes coses, aprendre dels errors, buscar una nova manera de bloguejar.

2 anys de TdQ i 2 anys d'ENTRELLUM. El dia 1 de gener de 2008 farà 4 anys que vaig escriure el meu primer post. 4 anys bloguejant!!!!

El balanç d'ENTRELLUM en xifres és aquest:

966 posts
179.500 visites
125 d'autoritat Technorati (1.083 blog reactions)
lloc en el rànquing d'Alianzo en català (3r. en la categoria de Literatura)

Xifres a banda, ENTRELLUM ha suposat la consolidació d'un projecte ciberdietarístic en el qual vaig creure des del primer moment. El nou escriptor de l'era digital, l'Escriptor 2.0 (digueu-li com vulgueu) no és una entelèquia virtual. Hem d'aprofitar les immenses possibilitats que ens ofereix la xarxa. Des d'un punt de vista literari no es pot demanar més: escric cada dia, publico cada dia, em llegiu cada dia... ¿A què més puc aspirar?

El blog s'ha convertit en el gresol on experimento. Escriure ja no és un acte isolat, sinó col·lectiu. La Catosfera demostra que la comunicació transversal i plural és la base del futur. La nostra llengua i la nostra cultura hi surten guanyant.

Ens trobarem aviat a Granollers i en sortirà un llibre pioner. Tot convida a l'optimisme. 2 anys no són res. 4 tampoc. Encara som a les beceroles...

La droga dura del blog. La satisfacció al capdavall de la feinada...

Hem caminat fins aquí...

De veritat: GRÀCIES A TOTS!!!

BONES FESTES DE NADAL I VENTURÓS 2008

10.12.07

Blogosucció

He aprofitat el pont de la Immaculada Constitució per a fer vàries coses: llegir, endreçar el jardí, veure pel·lícules, gaudir de la xemeneia... Però el que més temps m'ha ocupat ha estat l'operació quirúrgica que he hagut de practicar a la versió original de Catosfera Ciberdietaris 04-05-06, l'obra guanyadora del Premi Nadal Batle. Avui fa un any del veredicte. Enguany ha quedat desert. El volum que vaig presentar tenia 500 pàgines que aplegaven els textos bloguejats a Tros de Quòniam (04-05) i els textos del primer any d'ENTRELLUM (06). El servei de publicacions de la UIB m'ha dit que calia "aprimar-lo"... No us podeu ni imaginar què suposa rellegir-ho tot i haver d'aplicar el bisturí sacrificant textos que saps que es quedaran al calaix... L'he de reduir a la meitat. Quina liposucció blogològica! Cal eliminar el "greix" sobrant, la morralla. Al final, el llibre ha de tenir com a molt 300 pàgines. El criteri de selecció és clar: deixar sobretot els posts més blogològics. I la resta? Vaig esborrar gairebé tots els arxius de TdQ. L'any 2006 d'ENTRELLUM, en canvi, està tot a la vostra disponibilitat. Tres anys d'escriptura digital esdevindran unes quantes pàgines de cel·lulosa... Què dura és la vida!
En l’edició de 2006, Toni Ibánez rebé aquesta distinció per l’obra Catosfera 04 05 06 Ciberdietaris. El seu treball feia referència al sorgiment dels blogs com una eina de contribució a la consolidació d’un nou espai de creació i de comunicació (la blogosfera), en el qual la llengua catalana també té un lloc.
Fet: Montilla i Puigcercós ara estan callats i han oblidat el que van prometre.
Fet: després de més de vint anys Alacant no veu TV3 (...)
Paraules: em vaig apuntar al nacionalisme quan encara vivia Franco i jo era menor d'edat.
Paraules
: recorde pocs dies més tristos que avui, quan tinc la sensació que m'han clavat un punyal en l'esquena els meus, els de més amunt de l'Ebre. Meus? I ara què president Montilla? I ara què conseller Puigcercòs? I ara què conseller Tresserras? (VP)

4.4.07

To blog or not to blog

Segueix plovent. Que la Tina plegui és una mala notícia. La Catosfera no s'ho pot permetre. No hi ha tanta gent que escrigui bé el català. Potser no ens interessaven gaire les seves cròniques ravaleres, però estaven ben escrites. Ho vaig dir a la darrera taula rodona:
Per això és tan important dignificar la Catosfera. Necessitem bloguers i blogueres que escriguin bé, que tinguin consciència i cura de la llengua, que postegin continguts de qualitat.
I va la Tina i plega. Abans havia plegat l'amic quadernícola... Qui serà el següent? (Cucarella ho va fer veure; ara sembla que torna a bloguejar)

Les raons poden ser múltiples. Ens hem de sentir motivats. Ningú no fa les coses perquè sí. Al capdavall, és una qüestió de xifres: ens han de sortir els números. Cal que el temps i l'esforç que hi dediques es vegin recompensats per les visites (lectors) i el reconeixement públic (premis). És absurd treballar pel dimoni. Els blogs neixen, creixen o minven. Hi ha el perill d'estancar-se o declinar. Els dies passen, els mesos passen, passen els anys... Cada post és una fita clavada al bell mig de l'eternitat digital. Et planteges si paga la pena continuar. Pots cansar-te, sí, però quan les coses rutllen resulta més fàcil tirar endavant.

Sempre tinc present el consell de mon pare: "Facis el que facis, Toni, has de procurar ser el millor". I jo afegeixo: el pitjor que et pot passar és quedar-te sense competència.
Blogging is a long-term endeavor, one that builds and sustains a loyal fan base over a career.
Personalment, em veig bloguejant tota la vida, anys i panys, fins a l'últim dia... O (la vida pot fer tombarelles increïbles) potser ho deixo demà. Sempre som a temps de plegar. Ja vaig cibersuïcidar-me una vegada.

Fa temps que la meva dona m'amenaça amb el divorci: "El blog o jo!" (ultimàtum). Des que vaig guanyar el premi ja no es queixa tant. Qualsevol dia d'aquests ella obrirà el seu propi blog... I ens (re)enllaçarem! Cadascú sap la seva pel·lícula. Puc comprendre la Tina. A mesura que em faig gran em torno més comprensiu. La meva màxima aspiració és arribar a comprendre la mort.

No para de ploure.

Catablocs

22.3.07

El fenomen dels blogs en català


Avui seré molt crític. Començaré amb una autocrítica.

No sé si això dels blogs és una cosa gaire seriosa. Un bloguer il·lustre que ha plegat (l’Antoni Ferrando de Quaderns) va deixar escrit al seu últim post:
Plego convençut que els blocs no tenen tanta transcendència ni potencial com alguns proclamen. Em costa veure-hi res més que la il·lusió de milers i milers de persones, jo el primer, creient que tenen coses a dir, parlant per no callar.

És un entreteniment respectable, baratet i inofensiu. Descomptant l'onanisme adolescent, descomptant politicastres municipals amb blocs de set lectors, descomptant el tedi del sectarisme polític... el que queda no impressiona.

En canvi, on són els blocs de gent que sàpiga molt bé de què parla, que tingui a dir coses realment interessants, i que les sàpiga dir bé?

Els millors blocs són els que no existeixen. Jo què sé: les confessions d'una prostituta de luxe entre els alts cercles de Barcelona... les confessions d'un lampista de la política que ens expliqui "la veritat" des de dins... Si almenys els escriptors se'ls inventessin! Però tampoc.
Egocentrisme, narcisisme, onanisme, exhibicionisme, vanitas vanitatis, autobombo, autocomplaença, grafomania, teràpia virtual… Els blogs són tot això, sí. I més encara: laboratori, gresol, espill, aparador, finestra, calaix, pou, passatemps, obsessió, addició, vici…

Jo tinc molt clar per què escric: perquè sóc escriptor. Un escriptor del segle XXI no pot obviar les noves tecnologies. El blog em permet escriure amb plena llibertat, donar-me a conèixer, ser llegit. Si no tingués visites ja hauria plegat. A sobre, em premien pel que faig, m’ho reconeixen, hi guanyo diners i prestigi. Fa 3 anys i 3 mesos que bloguejo, i així penso continuar. El que facin els altres se me’n refot. Jo vaig a la meva. Sóc el paio més individualista del món. Els entrellumaires (lectors d’ENTRELLUM) que em segueixen fidelment ja ho saben. Ningú no els obliga a llegir-me cada dia. Un 50% dels comentaris que rebo no els publico perquè no em dóna la gana. A casa meva mano jo. A internet, com a tot arreu, hi ha genteta desagradable, fracassats, envejosos, mediocres, amargats que no suporten la felicitat aliena. No responc. Els ignoro. La meva manera de respondre és fotre-ho cada cop millor, superar-me, alliçonar-los amb la meva reconeguda excel·lencia. Sóc un prepotent, sí, un cregut i un pedant, perquè cito en llatí i en alemany. A més, acostumo a contradir-me. Em perden les formes, la vehemència, l’apassionament. En realitat, la clau del meu èxit ha estat el màrqueting catosfèric que vaig emprar durant l’etapa TdQ. Fou una màscara molt divertida. Polèmiques, multiplicació de blogs heterònims, estil destraler, estripador, provocador etc. En vaig treure molt profit. Ara m’he encalmat. Ja no necessito fer tant el pallasso. Ja no parlo de política…

Ara criticaré el politiqueig catosfèric, el soroll mediàtic que suposa tota aquesta allau de blogs replicants i propagandístics que repeteixen les consignes del partit al qual serveixen. Abomino dels escolanets que canten plegats la mateixa lletania tot reproduint les notes de premsa dels respectius partits. Són legió. Una pandèmia. Només cal mirar la columna de la dreta del blog de Saül Gordillo. Fa por. (I no parlem de la vergonya dels confidencials!) Tu no tens pensament propi? A qui creus que poden interessar aquestes obvietats que escrius, aquestes musiquetes que penges, aquests videos You Tube? Palla, morralla, fum, xerrameca prescindible. Adolescents servils, regidorets i aspirants a regidorets, candidats de futures llistes municipals, fent el seu blog sectari. Massa mediocritat buscant visibilitat internètica, perdent el temps teclejant banalitats plenes de faltes d’ortografia. Paorosa indigència intel·lectual. No cal llegir-los. Mires el seu blogroll i ja en tens prou. El partido los cria y ellos se ajuntan. Cadells dòcils, manipulables, que funcionen amb esquemes simples. Hi ha un enemic identificat que cal abatre. No hi ha matisos. L’àgora virtual s’omple de crits, atacs, insults… Ramat controlat per l'aparell. Els blogs esdevenen armes d’intoxicació massiva. Voleu dir que la política (perdó el politiqueig) mereix tanta atenció? Presumpta ciberdemocràcia...

La moda bloguera condueix sovint al papanatisme. No és tan senzill escriure un post diari. La continuïtat és la clau de l’èxit. Molts comencen i duren tres dies. La majoria de blogs són abandonats. Els que persisteixen, no triguen a descobrir que cal ser molt disciplinat, que cal pencar, currar-s’ho de debò. Tenir coses a dir, no copiar notícies, no teclejar trivialitats. Dir coses amb cara i ulls, coses que demostrin que ets algú amb una opinió formada. Com a banc de proves per agafar ofici està bé. Diguem que bloguejar és una bona escola d’escriptura, una pedrera de futurs escriptors. El problema és que molta gent no té sentit del ridícul. Veuen que és fàcil obrir un blog i s’hi posen sense manies. Vinga, a bloguejar, que hi falta gent! Els meus alumnes, almenys, tenen la delicadesa de limitar-se als fotoblogs: fan fotos amb el mòbil i les pengen. D’aquí no passen. És d’agrair. Que tothom ho pugui fer no significa que tothom ho faci bé. Aquesta democratització que ofereix el blog és molt perillosa. No hi ha criteri de qualitat. Jo el tinc, però és el meu criteri. Sé el que busco, el que vull, el que exigeixo. Qui posa a cadascú al seu lloc? El temps. El temps i el reconeixement dels lectors. Però això també és força perillós: l’audiència no t’assegura la qualitat d’un producte. Mireu què passa a la tele. Si després arriba el reconeixement oficial de certes institucions que avalen la teva feina, millor que millor.

M’interessa la creativitat, l’originalitat, la reflexió crítica del bloguer. Dels blogs em sedueix la veu directa, particular, independent del seu autor, l’autenticitat, la transparència, la immediatesa del missatge, la frescor d’un text escrit sovint a rajaploma. Dels blogs em sedueix el seu pluralisme descentralitzat, incontaminat. On són els límits? Hi ha d’haver límits? Dels blogs em sedueix l’encís de l’acte creatiu, l’acció que brolla dels dits com una pluja revolucionària...

Gràcies als blogs la gent escriu (bé o malament, però escriu) i la gent llegeix. La joventut mai no havia escrit tant i mai no havia llegit tant com ara. Què escriuen i què llegeixen ja són figues d’un altre paner. No llegeixen llibres, esclar. Per això és tan important dignificar la catosfera. Necessitem bloguers i blogueres que escriguin bé, que tinguin consciència i cura de la llengua, que postegin continguts de qualitat. Necessitem blogs literaris i blogs no literaris. Calen blogs de tota mena perquè hi ha ciberlectors de tota mena.

El català serà bloguejat o no serà, perviurà a la xarxa o no perviurà. Que ara sigui la 25a. llengua a internet és un bon senyal. El ciberespai xerra català. Alguns no ho volen veure; són els que reneguen de les noves tecnologies mentre segueixen ancorats al segle passat. El tren de la història corre més de pressa que mai. Que ara siguem aquí, a la seu d’Òmnium Cultural, diu molt a favor d’aquesta llegendària institució; vol dir que han entès per on van els trets i no volen perdre’s el futur. La catosfera mereix l’atenció i el recolzament de tothom. Nosaltres som pioners i, com tots els pioners, som la punta de llança que obre nous camins. Ho vaig dir l’altre dia a Mallorca: 700 anys després de Ramon Llull, el català reviu a la xarxa. Amb el .cat Catalunya ja és una nació digital. L’estela continua sense aturador. Els blogs en són la mostra més fefaent. Després de ser autocrític, permeteu-me ser optimista.

12.3.07

CIBERLITERATURA


Dilluns 12.3.07 Fundació La Caixa, Gran Hotel, Palma de Mallorca

Autoritats, Rector, President i membres del Consell Social, Jurat del Premi, senyores i senyors,

Jo només sóc un home sol que escriu; sol no en el sentit d’isolat o aïllat, perquè tinc família i amics, persones que m’estimen, alumnes que m’escolten, lectors que em llegeixen i –oh meravella!- un ordinador connectat a Internet; vull dir sol en el sentit d’independent: sóc un individu lliure davant el paper, davant el teclat i la pantalla; no pertanyo a cap grup ni grupuscle; només depenc de mi mateix.

Llibertat. Escriure és un acte de llibertat; no pas de llibertat externa, perquè -com tothom- tinc uns lligams indefugibles; sinó d’alliberament mental, espiritual. M’escolo en aquesta munió de paraules que ragen a l’encalç de nous àmbits d’ultravivència. Escrivint m’escric. Escrivint em sobrevisc. Escrivint sóc més jo. Perquè la pluja que cau és més pluja si la dic. La literatura no busca la veritat. El que la literatura busca és quelcom molt més ambiciós: la bellesa, la llibertat, la immortalitat del Logos...

Ciberliteratura. Escriure lliurement a Internet. Escriure al segle XXI.

La meva primera obra de paper (la novel·la Darrer poema) va sortir publicada el Sant Jordi de l’any 2000. El dia 1 de gener de 2004 vaig perpetrar el meu primer post al meu primer blog el qual es titulava igual que un llibre que acabava de publicar: Tros de Quòniam. Així vaig iniciar la meva singladura ciberliterària. Em vaig convertir en ciberescriptor. Escriure a la xarxa, sense intermediaris. Vaig veure que aquest era el camí a seguir. Hi vaig creure des del principi. Dos anys (04_05) amb el blog TdQ i després (06) va venir ENTRELLUM. Ja fa 3 anys i escaig que bloguejo gairebé a diari (nulla dies sine post). Aquest premi és la recompensa que confirma que la meva aposta era encertada.

Blogografia. Bloguejo tot deixant petjades virtuals, anotacions d’un dietari digital que s’està transformant en el meu Opus Magnum: a partir de la materia prima de les paraules, cerco l’alquímia del Verb, la Pedra Literatural, fins que jo i la literatura esdevinguem la mateixa substància.

Blogologia. Un blog és un mitjà de comunicació, un aparador. Un blog és un laboratori, un gresol. Un blog és un espai utòpic. Un blog és un mirall, una finestra que ens mostra l’univers sencer. Creativitat. Experimentació. Interactivitat amb els lectors, horitzontalment, de tu a tu. Totes les perspectives immediates, subjectives. L’infinit a l’abast d’un ratolí. La nova revolució: ciutadans del món, embloguem-nos! Bloguejo, ergo sum. El poder de l’individu que diu la seva. Comunitats virtuals que generen tota una nova cibersociologia.

Catosfera. Escriure a Internet i en català. Tenir cura de la llengua, innovar-la, servir de model a les noves generacions de ciberlectors que tenen Internet com un lloc de trobada on poder emmirallar-se. Jo no represento ningú. Ja he dit que només sóc un home sol que escriu, però no en sóc l’únic. A hores d’ara milers, milions de persones fan el mateix.

Mallorca i Llull. Vaig rebre el meu primer premi (l’any 1998, a la Fonda Europa de Granollers) un 27 de novembre, dia del beat Ramon Llull. El primer cop que vaig venir a aquesta illa vaig pujar a Randa. En parlo en un post del dia 13.9.06

TAU

Fou al santuari de Cura, al capdamunt del puig de Randa, que et vas penjar del coll la Tau de fusta d'acàcia amb tres nusos al cordill. Te'n recordes?


Amor és mar tribulada de ondes e de vents, qui no ha port ni ribatge


diu Ramon Lo Foll a 235 del Llibre d'Amic e Amat

De dalt estant contemplares la plana mallorquina

La lluna era immensa, la mar infinita

Tots els ametlers florits com una catifa. Te'n recordes?

Des d'aquell dia la Tau t'acompanya pel camí de la vida

Al remat, quan arribi l'Instant Suprem, Ella et salvarà, no ho dubtis

Mentrestant, la Tau t'il·lumina enmig de la penombra


Fou un crespuscle de setembre del segle passat. El cel era teu. Ton cor s'aflamava. Te'n recordes?


Al capdamunt del puig de Randa.

Com diu Josep Pla a les seves Notes de Mallorca (escrites fa just 86 anys quan va visitar l’illa el març de 1921) (notes que trobareu al volum XV de la seva OC):

Ramon Llull és l’home més gran i més vital que ha produït Mallorca, un personatge fascinador, i de la presència del qual no em puc desprendre…

Aquest matí he anat a la Basílica de Sant Francesc a fer-li una visita. Un claustre preciós. En Ramon m’ha dit a cau d’orella: “Toni, no t’aturis, que encara som a les beceroles”. L’estela del català literari que Ell va inaugurar segueix viva, més viva i més universal que mai gràcies a la seva presència a Internet. Verdaguer ho diu així a L’Atlàntida: Seguien lo fil d'argent de ma lliscanta estela… Jo aspiro a ser una baula més d’aquesta cadena de segles.

L’any 1307 (ara fa just 700 anys) Ramon va viatjar a Bugia on el van apredregar i empresonar. Els que ara ens apedreguen i voldrien emmordassar-nos han de saber que la nostra cultura i la nostra llengua perviuran malgrat tots els malgrats.

Vull dedicar aquest premi a totes les blogueres i els bloguers que escriuen en català a Internet. Però, sobretot, el dedico a les dues dones més importants de la meva vida: la Mariluz i la Marina, que avui són aquí acompanyant-me. Sense elles jo no seria el que sóc i tot això no hagués estat possible.

Gràcies de tot cor.

11.12.06

M'agraden els dilluns!!!

Matí frenètic després de 5 dies de letargia. Bones notícies. Molt bones.

Primera: Bromera publicita L_OI amb un banner a Vilaweb Lletres i a Llibres per Nadal

Segona: El Sr. Director de BenZina em cita (i ja és la segona vegada) al número de desembre tot reproduint un post d'ENTRELLUM: Amor letal. Gràcies Àlex!


Tercera: Trobo al contestador trucades amb el prefix 971... Mallorca! Em telefonen del Consell Social de la UIB per a comunicar-me que sóc el guanyador del VIII Premi d'Assaig i Creació sobre Tecnologies de la Informació Nadal Batle i Nicolau. L'obra presentada és el fruit de 3 anys de treball gairebé diari bloguejant bloguejant bloguejant... Es titula CATOSFERA (CIBERDIETARIS 04-05-06) i és una selecció dels millors posts de TdQ i d'ENTRELLUM. Un volum de quasi 500 pàgines que haurem d'aprimar una mica abans de publicar-lo. Aquest era el "projecte molt ambiciós" que vaig insinuar en un post de finals de setembre (Vid. anunci aquí) És la compensació de tot aquest temps creient que això valia la pena. Estic molt content i satisfet. Es tracta d'un reconeixement per a tota la comunitat catosfèrica. Sense vosaltres no hagués estat possible. Com a primícia absoluta us copio ara l'Endreça:
Els textos que componen aquesta obra provenen de les anotacions escrites als blogs Tros de Quòniam i Entrellum al llarg dels anys 2004, 2005 i 2006. N’hem fet una selecció seguint l’ordre cronològic. L’escriptura d’aquest dietari digital durant aquests 3 anys ha suposat una nova manera d’entendre la literatura: Ciberliteratura.

Presentem una creació narrativa que inclou, dins el marc del dietarisme, tot un garbuix de gèneres (autobiografia, relat, poesia, assaig), amb una atenció especial al món emergent del blogs, la Blogologia.

Escriure al segle XXI implica un repte apassionant, una aventura que, en el nostre cas, passa per la investigació amb les noves tecnologies. Amb aquesta experiència blogogràfica hem afavorit la presència i la defensa del català a la xarxa. Hem volgut tenir cura de la llengua, innovar-la, i servir de model a les joves generacions de ciberlectors que tenen internet com un lloc de trobada on poder emmirallar-se. A ells i a tots els que vindran al darrere dediquem Catosfera.

10.12.06

Fa 38 anys

Ma mare m'ensenya una foto de fa 38 anys on aparec dempeus al costat de ma germana Montse al repàs de la Senyoreta Mercè, situat a sota de casa (carrer Saturn de la ciutat de Lleida), on vam aprendre a llegir i a escriure abans d'anar al col·legi. Tenia quatre anys i mig. La bateta, la tauleta, la boleta del món... Tot tan minúscul i tan prometedor. La misèria d'on venim i la misèria que ens espera. Aquell ros de mal pèl ara és un malparit, un escriptor maleït (perquè maleït és l'escriptor que no pot deixar de ser-ho). Massa sovint, la infantesa és el refugi dels covards, el paradís dels vençuts. La mítica ingenuïtat i tota la pesca. Aleshores, ma mare somiava que el seu primogènit estudiaria, faria carrera i arribaria molt lluny... Les mares són així: rematadament ingènues. La pobra ja fa dos llibres que no em llegeix. Quan va llegir Tros de Quòniam gairebé l'hem de dur a urgències de l'Arnau. D'una enrabiada, histèrica, va arrencar 4 pàgines del llibre (de la 86 a la 92). Ara ja no li dic res quan en publico un de nou. M'estimo més que no ho sàpiga. Em va portar al repàs de la Senyoreta Mercè perquè, el dia de demà, pogués ser un home de profit; i vet aquí que he acabat escrivint llibres que ella no pot llegir... Però la pregunta crucial, la que -a hores d'ara- no em deixa dormir, ja no és refereix a ma mare, sinó a la meva filla: ¿Què passarà el dia que la meva filla llegeixi els llibres que he escrit?!

9.11.06

El Camp de la Bota

Visito amb els alumnes de 2n. de BTX l'exposició itinerant El Camp de la Bota al Museu Abelló de Mollet. Francesc Abad ha fet una feina extraordinària. Repasso un a un els noms de la llista de 1.704 afusellats entre 1939 i 1950. Trobo 7 cops el cognom Ibañez i 3 el cognom Ros. Quedo impressionat pels testimonis orals dels familiars.

Jordi Ribas Boldú (Jordi Boldú de nom artístic) és l'encarregat de l'explicació didàctica. Em reconeix. Diu que vam coincidir en el recital de Biel Mesquida a la Torre Muntadas del Prat del Llobregat el juliol de 2005. Ho havia organitzat ell, i un tal Damià Gallardo en va fer la presentació... Ara hi caic. Sí. Vaig fer un post a TdQ sobre aquella nit màgica. Li he recordat la síndria que en Biel es va endur com a trofeu.

Al final, en Jordi diu que ens vol "fitxar". Reparteix una fitxa als alumnes perquè posin el nom, la data de naixement i les seves impressions. Jo també n'agafo una en la qual escric això:

La memòria històrica és la memòria dels morts i la veu dels vius que recorden les víctimes i els botxins, la ressaca de l'odi, el fil que ordeix la trama dels segles, tanta sang i tantes llàgrimes inútils...

Ho deixo també escrit amb retolador vermell al llibre de visites. En sortir, el guàrdia de seguretat del museu em saluda molt afectuosament. Es diu Edgar i havia estat alumne meu. Hòstia tu, no es pot ser tan famós!

Trossos de Quòniam



Via Artífecs m'assabento d'una iniciativa que duu un nom prou conegut a la Catosfera: Tros de Quòniam. Segons expliquen els seus promotors
El club del tros de quòniam és un espai interactiu per afavorir la creació i la interrelació de persones a través de l’escriptura
A hores d'ara ja porten 9 relats penjats i comentats. Endavant! Em sembla una idea fantàstica.

El primer TdQ del qual tenim constància va aparèixer el desembre 03 en forma de llibre, un diccionari estrafolari que, més tard (gener 04), es va convertir en un blog mític que va haver de ser clausurat (desembre 05) per prescripció mèdica...

Més Quòniams: un grup musical igualadí dels anys 90, uns samarretaires mataronins que també tenen un blog.

I és que l'insult més macarrònic i meravellós que existeix en llengua catalana segueix fent forrolla. De mica en mica, l'epidèmia de trossos de quòniam s'escampa per la xarxa... Google ja dóna 11.000 resultats, que no és poca cosa. Més serem, més riurem. Visca TdQ for ever more!