Kayaking

M'he llevat trist perquè ahir va aparèixer gasoil a la platja. Algun malànima que no es mereix el paradís l'havia vessat mar endins i l'aigua estava emmerdada i fotia una pudor considerable. Vaig trucar al 112 i es van presentar tres agents rurals i una parella de municipals.

Això ahir. Avui, mentre prenia el primer te del dia a la terrassa, he vist dofins saltant a la badia, entre els esculls del Cros i el Port de Llançà. No m'ho podia creure. He agafat els prismàtics i els he seguit. N'he comptat quatre. Les aletes, més aviat fosques, sortien de l'aigua i s'hi tornaven a endinsar. Alguns treien mig cos a fora...  Quin espectacle!

El cor m'ha fet un salt. He sentit emoció pura, com si els dofins haguessin connectat amb mi i m'estiguessin dient alguna cosa... Han sigut uns minuts màgics. Si hagués d'aparaular el que he sentit, seria: No pateixis, Toni, no estiguis trist, malgrat el gasoil, nosaltres som aquí, encara hi ha esperança...

Quan s'han allunyat en direcció a Garbet, he recordat que el meu veí Àngel (que fa honor al seu nom) em va dir que podia agafar el seu caiac quan volgués. L'Alfons, un altre veí, m'ha ajudat a preparar-lo i a portar-lo fins a l'aigua. Quan he sortit, la mar semblava un llac, una bassa d'oli. Era la segona vegada que caiaquejava per la Costa Brava.             

He remat veloç fins a la punta de Cap Ras, amb la il·lusió de tornar a veure els dofins. A l'altura de la cala de la Balena he travessat la badia de Garbet en direcció a la cala Port d'en Joan, d'accés privat per terra (finca dels Mateu, senyors del castell de Perelada, on sembla que Franco hi anava). Està plena de fusta, amb unes peces força interessants. He seleccionat un parell de branques i un tronc que he lligat al caiac amb una corda.

 Ara ve la part més divertida... 

He començat a remar amb el tronc surant al darrere, com si fos una àncora (l'Alfons, que és capità de vaixell, diu que això es diu "àncora de capa"). Jo ja notava que la cosa no lliscava com abans. A més s'ha girat vent de garbí i les onades començaven a créixer... Rema que remaràs, déu i ajuda, no avançava. La corda (cordeta millor dit) s'ha trencat dues vegades i he hagut de tornar a lligar el tronc. I vinga a escarrassar-me per arribar a la punta del Cap. Sovint m'acostava perillosament a les roques, el tronc hi petava, però aconseguia esquivar-les. Enmig d'aquest fatigant treball, no he perdut en cap moment la calma. Costa remar contra el vent, i més si ets un home de terra endins i és el segon cop que agafes un rem.

Llavors l'he vista. Era ella: Venus. Just a sota de la punta (on hi ha el mirador), les roques fosques dibuixen la silueta del cap d'una dona. Llavis i nas ben clars. Fins i tot hi ha una escletxa a la roca per on passa la llum (zona esquena-clatell). Sobre el cap porta un barret o monyo (si fos un moai, que també ho sembla, seria un "pukao"). El Cap de Venus, talment. Direu que delirava, que ha sigut un miratge, que tinc molta imaginació. No pas. Les fotos (tretes amb dificultat entre el vaivé de les onades) no fan justícia. 

Venus està reclinada, fitant l'horitzó... 

Si sostinc que el Cap de Creus és, en realitat, el Cap de Venus cristianitzat, ara puc dir que Cap Ras guarda el cap de Venus petrificat, un moai nostrat...Tota aquesta àrea (la més oriental de la península ibèrica, on es troben les roques més antigues) és ZONA VENUSIANA, és a dir, lloc d'engendrament, de fecundació, de gènesi. No només del sol cada albada, sinó de les venus humanes les quals, ancestralment, s'aplegaven en aquests verals per tal de ser fecundades... Probablement existia un Ara Solis o temple de Venus Pyrinea (com a Finisterre i Touriñán, a l'altre extrem) on ara hi ha les ruïnes de Sant Salvador o Santa Helena. Stop.

Reconec que el post d'avui és llarg, ample i profund. Veure el mateix dia dofins i a Venus petrificada supera qualsevol expectativa onírica. Em fa l'efecte que aquesta nit descansaré com un tronc (el que he portat jeu a la platja assecant-se, perquè quan estan molls pesen el doble) (amb ell he fet una bella composició de balancing).  

Demà, dia 13 de maig, farà 6 anys que vaig marxar a Rapa Nui. Hi ha dies que sembla que encara no he tornat.        

    

Mas de lo mismo

Han passat set triennis d'ençà que el setembre de 1989 vaig començar a fer classes en un institut públic de l'àrea metropolitana de Barcelona, concretament a l'IES Vinyes Velles de Montornès del Vallès. Després vaig fer cap a L'IES Marina de La Llagosta (1990-1997) i més tard a l'IES Gallecs de Mollet (1997-2009). La meva experiència professional en aquests instituts públics del Vallès Oriental em permet abordar la qüestió de la llengua amb un cert coneixement de causa.

La sentència del TC declara de iure el que la realitat fa anys que exhibeix de facto: que, a casa nostra, la llengua vehicular de la majoria dels alumnes i dels professors és el castellà.

Hi ha hagut cursos en els quals m'he trobat que els únics professors que fèiem les classes en català érem el de llengua catalana i servidor. Només calia parar l'orella pels passadissos durant les hores de classe, i no cal dir a l'hora de l'esbarjo. Jo mateix he viscut aquest fet de manera molt incòmoda, perquè des del primer dia vaig advertir que si només emprava el català per a comunicar-me amb els alumnes la "connexió" amb ells se'm feia molt difícil. Sovint optava per un bilingüisme que va esdevenir gairebé natural, però que demostrava en certa forma la meva derrota o la meva subordinació al poder del context, una mena d'adaptació al medi per tal de sobreviure. He vist com alguns companys, entestats a fer servir només el català, n'han patit les conseqüències, gens agradables. A mi m'han arribat a dir que sóc un profe catalufo. Molts alumnes consideren el català com "la lengua de los profes", quelcom artificial que els és imposat. Tanmateix, insisteixo: més profes dels que ens pensem fan les classes sempre i únicament en castellà. No conec la primària ni parlo de la Catalunya interior. Em refereixo a la secundària i a la zona en la qual he treballat al llarg de 21 anys.

Que ara vingui un tribunal (per molt suprem que sigui) i dictamini l'obligatorietat del castellà a les escoles catalanes, em produeix un atac de riure més que de plorar. La realitat ja és la que és, producte de la immigració franquista dels anys seixanta i de l'actual. La descatalanització de Catalunya creix dia a dia, fruit de la demografia, de la Reconquista espanyola i de l'esperit caganer dels catalans. ¿Quina és la nostra més gran cagada? Canviar de llengua quan som a Catalunya. Es tracta d'un tic que demostra un profund complex d'inferioritat. Alguns direu que no, que ostentar la nostra diglòssia és símbol de superioritat envers el monolingüe. Fals. El monolingüe se'n fot, quan li fas "el favor" de parlar la seva llengua. Ets tu, qui fas l'esforç, no pas ell. Ets un mesell, un esclau, un colonitzat. I així ens va.

Conclusió? No cap. Ells fan les lleis i ells les apliquen. Tu segueix parlant català a la intimitat. El 129è President de la Generalitat no mourà un dit per a canviar l'statu quo. El seu càrrec l'ha de confirmar el Borbó escollit per Franco. On és l'esperit de la Manifestació de l'10J? Som una nació? Nosaltres decidim? I una merda decidim. Decideix un tribunal suprem (suprem vol dir que no hi ha res ni ningú per damunt seu, és a dir, amb atributs divins), situat 600 km a l'oest, el qual parla una llengua que no és la nostra. Tu segueix canviant de llengua o parlant-la només amb ta mare, segueix votant autonomisme, segueix als llimbs o a tres quarts de quinze que, mentrestant, ells van fent la seva feina, feina de la bona, fins que no en quedi ni rastre, de nosaltres.

AraPonent.cat

"Els catalans que ens estimem el país només tenim dues opcions. La primera seria aprofundir la fractura que ens demana Espanya: Segregar els nanos en instituts catalanoparlants i castellanoparlants; com a consumidors sortir dels comerços, bars o taxis on siguem rebuts en castellà; com a empresaris no donar feina a qui no parli català i treure de l’atur a quans més catalanoparlants millor; com a pares desheretar fills i filles que s’enamorin de castellanoparlants... i portar el país al desastre, la divisió i el conflicte civil. La segona opció es més senzilla: el proper cop que visquem el Dia del Domund de la democràcia que són les eleccions, votar independència de forma clara i rotunda, deixar-nos de pactismes i possibilismes i fotre el camp de una vegada."

Segon diumenge de setembre

Pel matí he assistit a la inauguració del nou camp de futbol de Sant Fost. He pogut saludar l'Enric Gil i la seva dona (que és l'alcaldessa).

Per la tarda remenant els nous llibres de text que faré anar enguany. Ciutadania. 3r. i 4t. d'ESO i 1r. de BTX. La sensació és molt decebedora. En l'Espanya democràtica les principals "virtuts cíviques" han de ser tres: tolerància, responsabilitat i pacifisme. Consagració de la Constitución i de la Monarquía. Durant el franquisme ho anomenaven "Urbanidad", ara en diuen "Ciutadania"...

Les fulles dels plataners de la riera groguegen i comencen a caure. M'embadaleixo amb la claredat diàfana de l'atmosfera. He tallat la gespa del jardí. Tinc ganes de començar les classes...

Blogosucció

He aprofitat el pont de la Immaculada Constitució per a fer vàries coses: llegir, endreçar el jardí, veure pel·lícules, gaudir de la xemeneia... Però el que més temps m'ha ocupat ha estat l'operació quirúrgica que he hagut de practicar a la versió original de Catosfera Ciberdietaris 04-05-06, l'obra guanyadora del Premi Nadal Batle. Avui fa un any del veredicte. Enguany ha quedat desert. El volum que vaig presentar tenia 500 pàgines que aplegaven els textos bloguejats a Tros de Quòniam (04-05) i els textos del primer any d'ENTRELLUM (06). El servei de publicacions de la UIB m'ha dit que calia "aprimar-lo"... No us podeu ni imaginar què suposa rellegir-ho tot i haver d'aplicar el bisturí sacrificant textos que saps que es quedaran al calaix... L'he de reduir a la meitat. Quina liposucció blogològica! Cal eliminar el "greix" sobrant, la morralla. Al final, el llibre ha de tenir com a molt 300 pàgines. El criteri de selecció és clar: deixar sobretot els posts més blogològics. I la resta? Vaig esborrar gairebé tots els arxius de TdQ. L'any 2006 d'ENTRELLUM, en canvi, està tot a la vostra disponibilitat. Tres anys d'escriptura digital esdevindran unes quantes pàgines de cel·lulosa... Què dura és la vida!

En l’edició de 2006, Toni Ibánez rebé aquesta distinció per l’obra Catosfera 04 05 06 Ciberdietaris. El seu treball feia referència al sorgiment dels blogs com una eina de contribució a la consolidació d’un nou espai de creació i de comunicació (la blogosfera), en el qual la llengua catalana també té un lloc.

Fet: Montilla i Puigcercós ara estan callats i han oblidat el que van prometre.
Fet: després de més de vint anys Alacant no veu TV3 (...)
Paraules: em vaig apuntar al nacionalisme quan encara vivia Franco i jo era menor d'edat.
Paraules: recorde pocs dies més tristos que avui, quan tinc la sensació que m'han clavat un punyal en l'esquena els meus, els de més amunt de l'Ebre. Meus? I ara què president Montilla? I ara què conseller Puigcercòs? I ara què conseller Tresserras? (VP)

L'endemà

Anem trobant la calma per a reflexionar. Ahir va ser un gran dia, un dia que passarà als annals de la història: 1_D_07. Els nostres néts ens demanaran: Avi, tu hi eres, no? I direm: Sí, jo hi vaig ser, i vaig posar el meu granet de sorra perquè avui tu puguis viure millor i ser més lliure. L'ORGULL, la DIGNITAT, el poble que surt al carrer per a reivindicar el seu DRET A DECIDIR. Montilla encara no ha dit res de res. Iceta s'ha quedat en blanc. Anem trobant la calma per a reflexionar...

Catalunya no està acabada. Catalunya és GRAN. D'ençà 1714 ho hem perdut tot, bous i esquelles, però encara resistim, collons, encara SOM i SEREM, malgrat els Francos i els Montilles i la mare que els va parir a tots. Aquest és el miracle que ahir em va fer plorar. Plorar d'emoció i d'esperança. SOM. EXISTIM. Tenim la força més gran de totes: la força de la gent que no es deixa esporuguir, que s'aixeca sempre, que lluita i que treballa per aquest país...

Mireu aquesta nena...

És la millor imatge d'ahir. La nena parlava un català perfecte. Com aquella foto del dia de l'enterrament de Xirinacs...

Catalunya tornarà a ser rica i plena. Montilla, com va venir, se n'anirà. Cendra i oblit. El catalanisme és l'única força que ens pot fer millors. L'ànima que ha de moure el cos social. Ahir tothom va quedar retratat. S'han acabat les ambigüitats. Escolta, Carod: no ens pots fallar. No donis l'esquena a Catalunya. Ara, més que mai, fa falta la unitat de tots els catalanistes si volem que la nostra nació assoleixi la plena sobirania. Ara, més que mai, hem d'anar junts. Com ahir, Via Laietana avall... Qui ens podria deturar?

La coincidència ahir dels tres partits autodeterministes a la manifestació preconfigura una majoria alternativa a un socialisme cada cop més replegat en ell mateix, aferrat als mecanismes de control del poder, però cada cop més lluny del poble (...) La societat civil, doncs, ha marcat el camí. Ara es tracta de prendre les regnes del país i traçar el full de ruta. El 2008 hi ha congressos de CiU i d'ERC un cop passades les eleccions. El país està preparat, doncs, i arriba l'hora de planificar la recta final.