Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris catalufo. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris catalufo. Mostrar tots els missatges

19.4.14

La revolta dels estels


Cada dia que passa està més clar que tenen por i que faran mans i mànigues per a obstruir el procés d'alliberament nacional. Alguns dels mètodes que empren són ben obtusos, com ara provocacions violentes o gens subtils prolegòmens de bandera falsa. S'ha de ser molt obtús i molt ceporro per agredir un català amedrentándolo amb insults i garrotades. No coneixen la proverbial tossuderia polaca. Han anat a picar ferro colat justament amb el fill de l'amo del restaurant Can Rafa de Cadaqués, propietari del celler Martín Faixó... Jo també sóc un català de merda i un catalufo (com em deien de buen rollo alguns alumnes quan els feia les classes en català). I com jo, en som cada dia més, pacífics i democràtics, of course.

Vivim la revolta dels estels (#larevoltadelsestels). Si el problema són les estelades, doncs estel·lem-ho tot de dalt a baix: balcó, cotxe roba, bambes, gorra, calces, calçotets, pijama... Estel·lem-nos de cap a peus a totes hores, estel·lem el món sencer... Veuran estels a la sopa i quan dormin, estels-malsons...

Vivim La Revolta dels Estels i no ens aturaran maldestrament. Tenen por i pocs arguments. La força bruta (o la força de la llei) res no pot fer davant la voluntat intrèpida d'un poble que lluita (pacíficament i democràtica, of course) per la seva independència.

Ladran, luego cabalgamos. Guau, guau, guaiiiiii

#larevoltadelsestels

Fem via!

23.12.10

Mas de lo mismo


Han passat set triennis d'ençà que el setembre de 1989 vaig començar a fer classes en un institut públic de l'àrea metropolitana de Barcelona, concretament a l'IES Vinyes Velles de Montornès del Vallès. Després vaig fer cap a L'IES Marina de La Llagosta (1990-1997) i més tard a l'IES Gallecs de Mollet (1997-2009). La meva experiència professional en aquests instituts públics del Vallès Oriental em permet abordar la qüestió de la llengua amb un cert coneixement de causa.

La sentència del TC declara de iure el que la realitat fa anys que exhibeix de facto: que, a casa nostra, la llengua vehicular de la majoria dels alumnes i dels professors és el castellà.

Hi ha hagut cursos en els quals m'he trobat que els únics professors que fèiem les classes en català érem el de llengua catalana i servidor. Només calia parar l'orella pels passadissos durant les hores de classe, i no cal dir a l'hora de l'esbarjo. Jo mateix he viscut aquest fet de manera molt incòmoda, perquè des del primer dia vaig advertir que si només emprava el català per a comunicar-me amb els alumnes la "connexió" amb ells se'm feia molt difícil. Sovint optava per un bilingüisme que va esdevenir gairebé natural, però que demostrava en certa forma la meva derrota o la meva subordinació al poder del context, una mena d'adaptació al medi per tal de sobreviure. He vist com alguns companys, entestats a fer servir només el català, n'han patit les conseqüències, gens agradables. A mi m'han arribat a dir que sóc un profe catalufo. Molts alumnes consideren el català com "la lengua de los profes", quelcom artificial que els és imposat. Tanmateix, insisteixo: més profes dels que ens pensem fan les classes sempre i únicament en castellà. No conec la primària ni parlo de la Catalunya interior. Em refereixo a la secundària i a la zona en la qual he treballat al llarg de 21 anys.

Que ara vingui un tribunal (per molt suprem que sigui) i dictamini l'obligatorietat del castellà a les escoles catalanes, em produeix un atac de riure més que de plorar. La realitat ja és la que és, producte de la immigració franquista dels anys seixanta i de l'actual. La descatalanització de Catalunya creix dia a dia, fruit de la demografia, de la Reconquista espanyola i de l'esperit caganer dels catalans. ¿Quina és la nostra més gran cagada? Canviar de llengua quan som a Catalunya. Es tracta d'un tic que demostra un profund complex d'inferioritat. Alguns direu que no, que ostentar la nostra diglòssia és símbol de superioritat envers el monolingüe. Fals. El monolingüe se'n fot, quan li fas "el favor" de parlar la seva llengua. Ets tu, qui fas l'esforç, no pas ell. Ets un mesell, un esclau, un colonitzat. I així ens va.

Conclusió? No cap. Ells fan les lleis i ells les apliquen. Tu segueix parlant català a la intimitat. El 129è President de la Generalitat no mourà un dit per a canviar l'statu quo. El seu càrrec l'ha de confirmar el Borbó escollit per Franco. On és l'esperit de la Manifestació de l'10J? Som una nació? Nosaltres decidim? I una merda decidim. Decideix un tribunal suprem (suprem vol dir que no hi ha res ni ningú per damunt seu, és a dir, amb atributs divins), situat 600 km a l'oest, el qual parla una llengua que no és la nostra. Tu segueix canviant de llengua o parlant-la només amb ta mare, segueix votant autonomisme, segueix als llimbs o a tres quarts de quinze que, mentrestant, ells van fent la seva feina, feina de la bona, fins que no en quedi ni rastre, de nosaltres.

9.1.08

Retorn a les aules

Deixem la rutina nadalenca per a tornar a la rutina professional. L'edifici és un frigorífic. Bon any, company. Bon any, companya. Estan contents perquè quasi els toca la loteria. Quasi. Jo no en compro mai.

Immersió lingüística. Els alumnes parlen majoritàriament castellà i la meitat dels profes es passen pel folre l'oficiosa llengua vehicular. Per això el vídeo del PPC és indignant. Quina demagògia! Al meu insti amb prou feines enraonen català els quatre profes de català.

Tenim ciclàmens nous, vermells, al pati. Quin gran negoci per algun jardiner. Tenim més ordinadors. Quin gran negoci per alguna empresa d'informàtica. Tard o d'hora, també tindrem el certificat de Qualitat. Quin gran negoci per alguns, perquè això suposarà més diners... Més diners per a ciclàmens i ordinadors i.....

Retorn a les aules.

Avui la meva filla fa 15 anys...


7.10.07

Guerracivilisme

El reialme borbònic s'inflama cada dia més amb el guerracivilisme entre PPeros i ZPeros (les dues espanyes de sempre que, segons el poeta, ens glaçaran el cor). Sense entrar ara en el conflicte basc, aquí tenim una altra batalla que podria recruar fins amenaçar la pacífica convivència nostrada: l'enfrontament entre catalufos i xarnegos.

De la mateixa manera que hi ha dues espanyes, també hi ha dues catalunyes: la Catalunya Catalana (que va des del catalanisme light fins a l'independentisme més canyero) i la Cataluña españolista (que va des de la catalanoindiferència no-sabe-no-contesta fins a la catalanofòbia més fatxa). Alguns parlen d'un fifty-fifty que, en un hipotètic referèndum, donaria un resultat molt ajustat, potser un empat tècnic. O no. Ni sóc profeta ni tinc dades fiables.

Les circumstàncies -sempre empitjorables- i la radicalització creixent ens poden conduir fins a un punt sense retorn on haurem d'escollir en quin bàndol estem. Tu i jo potser ja ho tenim clar, però hi ha una majoria silenciosa (que coincideix més o menys amb els abstencionistes) que encara no s'ha pres la molèstia de decidir. Molts diran: "Jo no milito en el catalanisme, però tampoc no sóc anticatalà. Em sento català i també espanyol. Les coses ja m'està bé com estan..."

La batalla entre catalufos i xarnegos només ha fet que començar. No descarto l'horitzó guerracivilista. Poca broma, doncs. Per un costat creixen els piròmans i per l'altre corren les navalles (más todo el peso de la ley: Estado de Derecho, Marlaskas y Garzones)...

El toro d'Osborne contra el burro de Banyoles. S'accepten apostes.