CR22

L’anticicló arriba mentre els cadàvers pudents de les velelles omplen les cales de la Mar d’Amunt. Jo somio amb el cadàver putrefacte del prevaricador Llarena. Somio també amb la llibertat del meu poble, perquè la meva individual ja la tinc. Desitjaria pau i el que tenim és guerra. Les guerres es guanyen o es perden, no hi ha terme mig. Ahir a Barcelona vaig veure les cares dels vencedors, dels Grocs, manifestant-se entre la Plaça Espanya (que s’hauria de dir 1 d’Octubre) i el Paral.lel fins al mar. Gairebé un milió de vencedors. L’estat espanyol es defensa com pot, matusserament. Es troba en procés de descomposició, com les meduses. Les vies d’aigua que l’enfonsen són la corrupció sistèmica i la gestió nefasta del “problema catalán”. Perdran més que a Cuba. Nosaltres guanyarem el pa sencer i la cosa més important: la llibertat. Amb dignitat. Empresonats o exiliats, però dignes. Quin orgull, haver nascut en aquesta terra. Quin honor, poder formar part i lluitar per aquesta tribu. 

CR21

No et limites a contemplaraquestes hores que ara vénen,baixa al carrer i participa.No podran res davant d’un pobleunit, alegre i combatiu. 

V. A. Estellés

La tercera guerra mundial? USA, Anglaterra i França bombardejant Damasc... Imatges que recorden Bagdad. No evolucionem. Ens mereixem l’extermini en massa. El planeta n’està fins al capdamunt, de la nostra oligofrènia. L’univers conspira contra l’estultícia humana. 

Més a prop, a l’altra banda del Mar Nostre, Ibèria fa la seva guerra. Perquè tot és guerra. Combatem el feixisme que usa la llei prevaricadora contra l’enemic. Som CDR. Demà manifestació a BNA. Demà passat lluita clandestina, trinxeres i escamots, sang i foc inevitables.

Són hores fosques. On podríem fugir? Quan se’n vagi la llum i caigui internet, i s’acabin les reserves dels supermercats per manca de combustible... Ni avions ni trens ni vehicles ens serviran de gaire. Tenim cames, oi? Tenim cash? Sabrem sobreviure al bosc? Aprendrem a pescar? 

La mort no és un mite. Tampoc l’esperança. 

CR10

No s’és res si no s’és poble, deia Estellés. Era encara negra nit quan ens hem trobat al pàrquing de Vilabertran. La lluna s’acomiadava Canigó enllà. Els cotxes en corrua fins a Hostalets. Pel camí se n’anaven afegint més. Lluernes clandestines. A les sis en punt hem tallat l’AP7. Pneumàtics, tendes de campanya, pintades, banderes, càntics. Devíem ser un miler de patriotes. Primavera catalana. Llibertat presos polítics. Sols el poble salva el poble. Els carrers seran sempre nostres. Puigdemont president. El sol ha tenyit el cel de porpra. Les hores passaven amb tensa calma. Primer ha arribat l’helicòpter, després una trentena de furgonetes amb uns 250 policies que s’han situat estratègicament. Han sonat els altaveus. Han començat les garrotades. Un grup de valentes i de valents s’han assegut a terra fent pinya tot formant un cercle. Se’ls han hagut d’emportar un per un com si arrenquéssin cebes. Cantàvem tota l’estona. Ploràvem tota l’estona. No s’és res si no s’és poble. Ha sigut la cinquena notícia de l’informatiu.

CR9

Te’n tornes cap a casa amb un cop de porra a la cuixa, ranquejant, mentre penses que els tentacles del Leviatan són perillosos, que ja t’ho diu sempre ta mare: fill meu, no vagis a les manis que rebràs, i té raó, les garrotades esdevenen tatuatges que romanen setmanes, records delebles de la gesta de l’individu contra la Bèstia, i et ve al cap John Smith, aquell heroi galdós d’Orwell: If you want a picture of the future, imagine a boot stamping on a human face, forever. 

Per sempre més, l’individu està vençut contra el Partit, i la seva presumpta llibertat és un miratge, i et ve al cap Unabomber i Throreau i Stirner i tota la caterva de filòsofs que van apostar pel quixotisme en comptes de fer cas a la mare i ser bons minyons i no complicar-se la vida, que la vida ja és prou complicada. 

Tot això penses mentre sents aquest dolor punyent a la cuixa i maleeixes el Monstre que estomaca a tort i a dret, al capdavall ets solament un tros de carn atonyinada, un simple individu prescindible que lluita per un somni quan la realitat s’entossudeix a imposar la seva mà de ferro amb dits d’acer. 

I et ve al cap Gandhi.

Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?

L’única manera que tenen d’aturar-ho és inhabilitant i empresonant els polítics del govern (per insurrecció i sedició), il·legalitzant els partits independentistes, suspenent l’autonomia, estat d’excepció, control provisional per part del virrei Millo, convocatòria d’eleccions autonòmiques i un Parlament nou amb majoria constitucionalista-unionista. O sigui, un “cop d’estat” a Catalunya, sense tancs ni sang, més fi, amb les armes de la justícia i les urnes (ambdues coses aparentment legals i democràtiques). Això és el que passarà. No tenen un altre camí. No es poden permetre el luxe de perdre CAT, perquè seria la ruïna immediata d’España. A l’exterior ningú mourà un dit per nosaltres. Si la cosa no es desmadra gaire, faran la vista grossa, serà un “assumpte intern”. Ara bé, si els catalans sortim al carrer i ens quedem al carrer, si som notícia dia rere dia als informatius de tot el planeta, encara tenim alguna possibilitat de reeixir…

V

I demà segueixo el Camí...

Un milió de signatures per l'autodeterminació

"Estic d'acord amb la iniciativa per tal que el Dret d'Autodeterminació dels Pobles sigui formalment expressat dins el marc de la Unió Europea com a Dret Humà fonamental i que les Institucions de la Unió donin suport a tots els ciutadans Europeus i les nacions que vulguin exercir-lo." 

SIGNA

Visca! per l'Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona!!! Passeu-lo!!!! i Signeu al final! 

Testimoniatge del Col·legi d'advocats de Barcelona: 

El Col·legi d'Advocats de Barcelona defensa la declaració unilateral d'independència si l'estat prohibeix la consulta 

La Comissió de Defensa dels Drets de la Persona de l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona sosté que l'autodeterminació de Catalunya és un dret inalienable en tractar-se d'un dret fonamental i universal de tots els pobles, vigent en la legislació internacional. La comissió confirma que l'actual marc de la constitució espanyola no permet l'autodeterminació de Catalunya però recalca que en una societat democràtica la llei no és altra cosa que l'expressió de la voluntat popular. En aquest sentit, defensa tant la convocatòria d'un referèndum com la declaració unilateral d'independència. En aquest darrer cas, si el govern espanyol impedís la celebració d'una consulta. 

La Comissió de Defensa de l'ICAB remarca que el dret a l'autodeterminació està reconegut internacionalment i ha donat com a resultat que el nombre d'estats sobirans s'hagi quadruplicat des del 1900 fins ara, i subratlla que 20 d'aquests són resultat de la secessió d'una part del territori, com ara Noruega, Finlàndia, Irlanda, Islàndia, Lituània, Estònia i Letònia, Eslovènia o Montenegro. 

El Col·legi d'Advocats desmunta l'argument espanyol que la sobirania popular resideix en la totalitat dels ciutadans de l'estat espanyol recordant que la Carta de les Nacions Unides atribueix el dret de decidir als pobles, no als estats. En aquest sentit, afirma, 'no es pot discutir a la comunitat catalana la concepció de subjecte polític del dret de decidir'. 

D'altra banda, constata que la constitució espanyola no permet l'exercici del dret de decidir però posa de manifest que això està en contradicció amb 'la voluntat democràticament manifestada d'una comunitat nacional'. En aquest context, sosté que 'aquesta concepció no pot acceptar el segrest de la voluntat popular en nom d'una legalitat imposada coactivament'. 

Per tot plegat, la comissió considera que 'el govern espanyol no tindria cap legitimitat per oposar-se a la decisió del Parlament de Catalunya de donar veu a la ciutadania per tal que, lliurement i majoritària, expressi la seva voluntat -en sentit afirmatiu o negatiu-en relació a la creació d'un estat català sobirà'. Si guanyés l'opció independentista, afegeix, 'el govern espanyol no tindria cap legitimitat per oposar-se a entrar en un procés de negociació per establir les condicions de la secessió'. 

Si l'estat impedís la celebració d'una consulta d'autodeterminació o es negués a acceptar el resultat d'una consulta, el Col·legi d'Advocats veu factible la declaració unilateral d'independència proclamada pel Parlament. Si això es produís, diu, 'la declaració d'independència tindria efectes immediats per dotar d'existència política el nou estat', perquè aquest 'reuniria els criteris mínims de població permament, territori determinat i autoritat política pròpia', trets que defineixen un estat. 

SIGNATURA IMPORTANT 

 Hi ha iniciada una campanya de recollida de signatures al parlament europeu, en previsió de l'oposició del "Reino de España" a fer la consulta a Catalunya. O ara o mai... Passeu-la a tanta gent com pugueu!!! Hem d'arribar a 150.000 o més. Encara ens en falten 14.000!! Campanya de pressió a les institucions europees Catalunya. Signa:

 http://www.europeancitizensdecide.eu/petition.php?language=2

The Released Man

After serving forty long years in jail he was finally free. He breathed deeply. The air smelled good. It was a Sunday morning in April. Nobody was waiting for him. He wandered around, watching the flight of the birds, staring at the horizon, enjoying his regained freedom. After a while he sat under a blossom cherry tree and he felt he was the happiest man on earth. “What a quiet place. It seems like a dream!”–he said to himself smiling. “I could remain here forever, but I should leave. It’s time to live up.” 

As soon as the man arrived in the city, he met a lot of people shouting in front of a bank: “Kill yourself, banker, we won’t pay the debt!” He got close to a beautiful young blonde woman who was holding a poster in which these same words were written. The astonished man asked her: “Please, could you explain to me what is happening?” The woman answered: “We are protesting against evictions. First, we lost the job and now we will lose the house. We only have our life and dignity. They are the thieves!” The man didn’t understand. “Why are they the thieves?” The woman said: “They fooled us into believing that our house was more valuable than it really was. Afterwards, the price fell, but the debt didn’t. That’s the big rip-off!” The multitude was getting more and more angry. Then, absolutely puzzled, the man moved away from the crowd and carried on with his walk. 

A few streets further on, the man found another demonstration. In this case, all the people were shouting in front of the headquarters of a political party: “No more corruption! Resignation!” The man instantly realised that the protestors' mood was heating up, spreading like wildfire. “Corrupts, thieves, go to guillotine!” –they were clamouring. Never before had he seen anything like this. Suddenly, the police arrived and began hitting everybody. Very frightened, he ran away and saved his neck. “Phew! What a madness! I am afraid they are fighting a losing battle.” –he exclaimed completely amazed.

Unconsciously, the man left the hubbub of the city and he went back to the blossom cherry tree. He got some rest. Smelling the sweet fragrance of the flowers, he thought: “There are more criminals out of the prison than in it. Forty years later the world hasn’t improved so much. On the contrary, it goes from bad to worse. This society is hopeless! Anyway, it’s better to be free than imprisoned...” 

The man eventually stood up, breathed deeply and, step by step, started off towards the mountains.

The day after

Els que ahir vam estar a la Manifestació ho recordarem tota la vida. Tampoc no em vaig perdre la del 10-J-10, però la d'ahir va ser una cosa substancialment diferent: mai no havia vist tantes estelades juntes ni tantes persones cridant alhora INDEPENDÈNCIA. Felicito l'ANC per la seva feina impecable i felicito tots els catalans que ens van unir en un sol clam per la nostra llibertat. Em felicito, doncs, perquè avui em sento més orgullós de la meva terra i de la meva gent, ple d'esperança.

I ara què? El poble és el ramat i tot ramat necessita pastors i gossos. Reconec que la metàfora pot ofendre, tanmateix no n'hi ha prou amb sortir al carrer i cridar, sinó que cal articular políticament les aspiracions legítimes del poble. I dic legítimes, que no legals. Sabem que tenim en contra les lleis (la sacrosanta Constitución que empara el drets espanyols). En un moment o altre els nostres representants polítics hauran de posicionar-se fora del marc legal per tal de donar resposta a les exigències dels seus representats, que som nosaltres. Si no ho fan, els enviarem a l'atur. Ells són els nostres empleats.

Artur Mas pot passar a la història com un President en majúscules que va donar la talla històrica en les extraordinàries circumstàncies que li va tocar viure, o pot formar part de la interminable llista de caganers que no van tenir la valentia suficient per arriscar-se en el moment de la veritat. Si fos ell ho tindria ben clar.

I si no és en Mas, serà un altre. Ens sobren paraules i ens manquen fets, fets consumats i herois que els protagonitzin, com els milers i milers i milers i milers i milers de persones que ahir, pacífics i joiosos, vam omplir els carrers de Barcelona....

Gràcies!

PS: Us recomano el vídeo de l'acte final, sobretot a partir de 18:18: "Escucha, España... Adiós España"

#FREEDOMFORCATALONIA

#freedomforcatalonia
#11s2012
10-J-10
twitter.com/tonibanez

L'única sortida

Sóc independentista en tots els sentits de la paraula. En el sentit polític també, clar. Últimament no em perdo cap acte que m'agafi més o menys a prop. No fa gaire vaig baixar a Girona i el passat diumenge vaig fer de voluntari a La Jonquera. Si em busqueu a la foto gran em trobareu. No sóc en Wally. 

He escrit a bastament en aquest blog tocant al tema de la independència de Catalunya. La meva posició és clara i contundent: no em plantejo una altra sortida, hi hem d'anar peti qui peti. 

Ja no n'hi ha prou amb signar manifestos, penjar la senyera per la Diada o afegir-se a manifestacions multitudinàries, com si aquests actes no haguessin demostrat la seva supina inutilitat. Simbolismes i gestos reiteratius que no ens fan avançar. No és pas això el que ara ens cal. Hem de canviar de xip. Els temps que vivim exigeixen una nova actitud, més valentia, més eficàcia, més tot. 

No sé si a La Jonquera érem mil o dos mil, tant se me'n fot. L'esperit que s'hi respirava era molt engrescador. Tampoc sé què coi passarà l'11 de setembre a Barcelona. Passi el que passi, no m'ho penso perdre. 

Necessitem una majoria convençuda, una societat civil ben articulada (una sola plataforma, sisplau!) i uns partits polítics al servei del poble (i no pas dels seus aparells i interessos mesquins). Potser també ens aniria bé un líder, algú capaç de galvanitzar les esperances col·lectives, encara que a mi els líders sempre m'han fet una mica de basarda. La història en va plena, de líders i herois que han perpetrat un fotimer de carnatges i desastres.

El que convé a Catalunya és la independència. No hi ha cap argument de pes que pugui rebatre aquesta afirmació. Com ens ho farem, està per veure. És més possible del que ens imaginem.

La primera tanca que hem de saltar és la de la pròpia por, el fre mental que cadascú té dins el seu cap. Hem de visualitzar-nos independents. Espanya porta 300 anys exercint el seu proxenetisme sobre la nostra atrotinada carn. S'ha acabat el bròquil. No volem ser la bagassa d'un macarró desagraït que, a sobre, ens insulta i ens maltracta. En tot cas, si volem ser putes, que tots els guanys siguin per a nosaltres. Tenim el dret i el deure d'independitzar-nos. Per a nosaltres, per als nostres fills, per als nostres néts... 

Creure-hi, perdre la por, actuar mitjançant totes les vies que tinguem a l'abast, sempre de manera pacífica i democràticament. Hem de ser més, convèncer tothom, fins i tot a aquells que es resisteixen a admetre l'evidència: Catalunya només té futur fora d'Espanya, si és que vol sobreviure. El proxenetisme parasitari dels espanyols ha arribat a extrems insostenibles. O ells o nosaltres. To be or not to be, que deia en Toni Albà l'altre dia. L'alternativa no deixa gaires dubtes. 

Quan tot s'enfonsa, només se salven els que saben trobar la sortida. Els catalans només en tenim una i es diu independència. La resta són collonades, romanços i cortines de fum per a beneits. 

Ja saps el que et toca, doncs. Uneix-te a nosaltres. Hem de ser cada dia més i millors.

T-91

"Volem lo tren", "Salvem lo tren", aquests són els lemes de la manifestació en la qual va participar ahir. El Tren dels Llacs està amenaçat. Una altra víctima de les retallades. La Generalitat vol suprimir dos dels tres viatges diaris Lleida-Pobla. Va pujar a l'estació de Tremp (4,40 euros pel bitllet d'anada i tornada) i, amb el tren a vessar, va fer el recorregut fins a Pobla, on es va reunir amb un miler de persones més. El sol va acompanyar el clam dels manifestants. 

Hi pots col·laborar amb la teva signatura.   

L'home del temps havia anunciat neu. A Terradets no ha nevat, però sí que ho ha fet a cotes més properes. L'horitzó s'ha emblanquinat. Sembla que tornarà a fer fred. Perfecte.

Llegeix tota la sèrie T

Españistán

Mubàrak al volant

Mas de lo mismo

Han passat set triennis d'ençà que el setembre de 1989 vaig començar a fer classes en un institut públic de l'àrea metropolitana de Barcelona, concretament a l'IES Vinyes Velles de Montornès del Vallès. Després vaig fer cap a L'IES Marina de La Llagosta (1990-1997) i més tard a l'IES Gallecs de Mollet (1997-2009). La meva experiència professional en aquests instituts públics del Vallès Oriental em permet abordar la qüestió de la llengua amb un cert coneixement de causa.

La sentència del TC declara de iure el que la realitat fa anys que exhibeix de facto: que, a casa nostra, la llengua vehicular de la majoria dels alumnes i dels professors és el castellà.

Hi ha hagut cursos en els quals m'he trobat que els únics professors que fèiem les classes en català érem el de llengua catalana i servidor. Només calia parar l'orella pels passadissos durant les hores de classe, i no cal dir a l'hora de l'esbarjo. Jo mateix he viscut aquest fet de manera molt incòmoda, perquè des del primer dia vaig advertir que si només emprava el català per a comunicar-me amb els alumnes la "connexió" amb ells se'm feia molt difícil. Sovint optava per un bilingüisme que va esdevenir gairebé natural, però que demostrava en certa forma la meva derrota o la meva subordinació al poder del context, una mena d'adaptació al medi per tal de sobreviure. He vist com alguns companys, entestats a fer servir només el català, n'han patit les conseqüències, gens agradables. A mi m'han arribat a dir que sóc un profe catalufo. Molts alumnes consideren el català com "la lengua de los profes", quelcom artificial que els és imposat. Tanmateix, insisteixo: més profes dels que ens pensem fan les classes sempre i únicament en castellà. No conec la primària ni parlo de la Catalunya interior. Em refereixo a la secundària i a la zona en la qual he treballat al llarg de 21 anys.

Que ara vingui un tribunal (per molt suprem que sigui) i dictamini l'obligatorietat del castellà a les escoles catalanes, em produeix un atac de riure més que de plorar. La realitat ja és la que és, producte de la immigració franquista dels anys seixanta i de l'actual. La descatalanització de Catalunya creix dia a dia, fruit de la demografia, de la Reconquista espanyola i de l'esperit caganer dels catalans. ¿Quina és la nostra més gran cagada? Canviar de llengua quan som a Catalunya. Es tracta d'un tic que demostra un profund complex d'inferioritat. Alguns direu que no, que ostentar la nostra diglòssia és símbol de superioritat envers el monolingüe. Fals. El monolingüe se'n fot, quan li fas "el favor" de parlar la seva llengua. Ets tu, qui fas l'esforç, no pas ell. Ets un mesell, un esclau, un colonitzat. I així ens va.

Conclusió? No cap. Ells fan les lleis i ells les apliquen. Tu segueix parlant català a la intimitat. El 129è President de la Generalitat no mourà un dit per a canviar l'statu quo. El seu càrrec l'ha de confirmar el Borbó escollit per Franco. On és l'esperit de la Manifestació de l'10J? Som una nació? Nosaltres decidim? I una merda decidim. Decideix un tribunal suprem (suprem vol dir que no hi ha res ni ningú per damunt seu, és a dir, amb atributs divins), situat 600 km a l'oest, el qual parla una llengua que no és la nostra. Tu segueix canviant de llengua o parlant-la només amb ta mare, segueix votant autonomisme, segueix als llimbs o a tres quarts de quinze que, mentrestant, ells van fent la seva feina, feina de la bona, fins que no en quedi ni rastre, de nosaltres.

AraPonent.cat

"Els catalans que ens estimem el país només tenim dues opcions. La primera seria aprofundir la fractura que ens demana Espanya: Segregar els nanos en instituts catalanoparlants i castellanoparlants; com a consumidors sortir dels comerços, bars o taxis on siguem rebuts en castellà; com a empresaris no donar feina a qui no parli català i treure de l’atur a quans més catalanoparlants millor; com a pares desheretar fills i filles que s’enamorin de castellanoparlants... i portar el país al desastre, la divisió i el conflicte civil. La segona opció es més senzilla: el proper cop que visquem el Dia del Domund de la democràcia que són les eleccions, votar independència de forma clara i rotunda, deixar-nos de pactismes i possibilismes i fotre el camp de una vegada."

La Catalunya que bull

Serà la calorada de l'estiu o aquesta crisi que sembla un túnel sense sortida, però la cosa està que bull, sobretot la cosa política, que és la cosa pública, la de tots, encara que alguns se'n vulguin desentendre agotzonant-se en el seu cau privat. Bull d'ençà que l'Estatut va ser trinxat en nom de la Sacrosanta Constitución Española (“la indisoluble unidad”!). Bull d'ençà que centenars de milers de catalans vam manifestar-nos tot col·lapsant el centre de Barcelona. Per dignitat, perquè ningú no decideixi per nosaltres, perquè quatre togats no poden tombar la voluntat de tot un poble. Aquesta bullimenta es va escalfar encara més amb l'embranzida espanyolista ran de la victòria de la Roja al mundial de futbol. Les rojigualdas contrastaven amb les estelades. Quin abrandament. Independentistes (separatistes) versus espanyolistes (unionistes). Alguns parlen de “fractura social”...

Símbols i sentiments es barregen en aquesta olla que xarbota cada cop més. Per acabar-ho d'adobar, el Parlament aprova la prohibició de la fiesta nacional (de la seva nació, esclar, que nosaltres tenim la nostra, malgrat que uns togats madrilenys li neguin l'estatus jurídic). Almenys a casa nostra, la tortura i la mort d'un animal ja no serà un espectacle, i menys “cultura”. En això, com en tantes altres coses, ens diferenciem dels nostres bàrbars veïns de l'oest, mentre ens acostem a les nacions civilitzades, la gent del nord, els europeus.

Estatut, manifestacions, banderes, futbol, toros... Els ingredients d'aquest guisat el poden fer molt indigest. Sort que arriba l'agost i ens aturarem una mica per tal de poder pair-ho tot amb més calma. L'agost sí, que és la veritable fiesta nacional arreu de la península! Després de l'hamaquing, ens espera un nou curs ple d'incerteses. La crisi econòmica (que no és només econòmica, sinó sistèmica) continuarà endavant; les eleccions de la tardor aclariran el panorama polític, a hores d'ara prou confús, atès que els partits s'han vist superats pels esdeveniments recents.

Aquesta Catalunya que bull ha de donar els seus fruits. També podria ser que la muntanya acabés parint un ratolí. Molt de renou i poca llana. Tant de bo no sigui així. La Catalunya que vull ha de ser lliure, digna, orgullosa de si mateixa, independent. La Catalunya que vull no pot seguir sent una colònia del poder centralista espanyol que decideix per nosaltres, ens roba i ens menysprea. La Catalunya que bull ha de donar pas a la Catalunya que vull, que volem, perquè tot depèn de nosaltres, de la nostra voluntat, del nostre vot...

(Article publicat a AraPonent.cat)

10-J-10

Ressaca d'emocions. Regust dolç d'esperança. Som el que som i som molts. Ningú ens robarà el futur. He vist mirades de nens plenes d'horitzó, vells que ranquejaven sota el sol, veus i cors cridant el mateix crit, cantant la mateixa cançó, amb les eines ben esmolades, pas a pas, amb serenor...

Ho vaig piular al Twitter

Balanç 2007

No vull fer un resum de l'any que s'acaba, sinó destacar només algunes coses subjectivament importants...

1. He pujat a la Pica d'Estats
2. He redescobert un menhir
3. He visitat Grècia
4. He entrevistat Vila-Matas
5. He saludat la Cicciolina
6. He recollit el Premi Nadal Batle
7. He tingut 1.125 visites en un sol dia
8. He assolit l'autoritat 100 de Technorati
9. He anat d'enterrament
10. He acudit a manifestacions
11. He assistit a conferències
12. He escrit un pròleg
    
13. He participat en un llibre per a nens
14. He ideat un llibre 2.0
15. He fet amics
16. He intentat ser una mica millor
    

L'any que comença promet. La Catosfera_08 farà història. Si no passa res, aquí seguirem, al peu del canó.

Que tingueu un bon any, entrellumaires!

Estaré uns dies desconnectat......

[Música: Love is a game de The Magic Numbers]

Catalanetes i catalanets

Aparentment, sembla que després de la Manifestació, aquí no ha passat res. Montilla ni s'immuta. El Tripartit segueix, només faltaria. Qui dia passa, nòmina empeny. Els propers mesos estarem prou distrets amb el maniqueisme espanyolista: ZP o PP, sense matisos. Hi haurà més atemptats, això no falla . Nosaltres, més pacífics, seguim pendents del que dictamini el TC sobre l'Estatut. Artur Mas ja va anunciar a la seva conferència que, segons com vagi la cosa, el panorama es pot complicar... ¿I què farem, aleshores, una altra manifestació perquè la guàrdia urbana digui que només érem 200.000 i TV3 li dediqui dos minuts i mig? ¿Què farem, catalanetes i catalanets, més teràpia de grup o una orgia assenyada (que som gent de seny) per a poder sublimar tota la nostra frustració? Si a Madrid ni se n'han assabentat! ¿Sabeu per què? Perquè saben que aquí no passarà res de res mentre Montilla sigui l'Honorable. Potser haurem d'esperar a les properes eleccions... ¿Per a què, perquè es repeteixi el frau segons el qual votar ERC és votar Montilla? ¿Voleu una cosa més surrealista que aquesta: si votes el partit (suposadament) més independentista t'acaben encolomant un president espanyolista? És al·lucinant. Paciència, doncs, catalanets i catalanetes, que la lluita serà llarga... ¿He dit "lluita"? Perdó, els catalans no lluitem mai, som gent de pau, assenyats; més que lluitar ens agrada "negociar" i, de tant en tant, manifestar-nos. Els catalans som bona gent, un poco suyos (com diuen a Madrid), però bona gent, és a dir, inofensius; sobretot gràcies als que traeixen sistemàticament Catalunya predicant una cosa i després fent la contrària.

És evident que la gent d’ERC no és la que vol l’espanyolització de TV3, però és la direcció d’ERC i la seva estratègia la que permet aquesta espanyolització (...) Són l’indigena que en el paper de “tonto útil” aplana el camí a l’acció de la potència colonial espanyola, que a Catalunya representa el PSOE-PSC, a canvi de quatre engrunes.

Sèrie Manifestació 1-D

BRUTAL BRUTAL BRUTAL

L'endemà

Catalunyes

Catalunyes

Hi ha moltes catalunyes dins de Catalunya. Una d'aquestes catalunyes, potser la més important, es va manifestar dissabte passat al centre de Barcelona. I escric "més important" per dos motius: perquè és la meva Catalunya i perquè, malgrat tot, segueixo sent un romàntic, que és la cosa més ridícula i patètica que es pot ser després dels 40 anys. Em refereixo a la Catalunya catalana, o millor dit: la Catalunya catalanista. Aquí s'inclouen entitats, partits polítics i ciutadans a títol individual. El que ens uneix és un sentiment de pertinença a una mateixa comunitat identitària definida per una llengua i una cultura específiques. Aquesta Catalunya existeix mal que pesi als que han fet tot el possible per anorrear-la al llarg de la història. Existim i persistim. Dissabte ens vam manifestar sense complexes, i feia goig de veure tanta gentada reunida amb un mateix esperit de lluita.

Punt i a part mereixen els absents, les altres catalunyes que dissabte van quedar-se a casa. Aquest tema és fonamental perquè és la clau del nostre futur. Té molt a veure amb la immigració. És una evidència que la immigració que hem sofert durant les darreres dècades ha descatalanitzat Catalunya. Dir descatalanitzar és el mateix que dir espanyolitzar. Aquest és el quid de la qüestió. Sé que és un tema tabú. Sé que alguns se'm llençaran a la jugular. Ho sé, i no em penso aturar pas. Cal parlar sense embuts, clar i català. I ara més que mai. Ha arribat l'hora de dir les coses pel seu nom, sense ambigüitats.

He parlat de vàries catalunyes, en plural. Per exemple, al Raval es parlen 300 llengües. Però no són aquestes microcatalunyes les que em preocupen, atès que encara són molt minoritàries. De fet, grosso modo, hi ha dues catalunyes rellevants: la Catalunya catalanista i la Catalunya espanyolista. Em direu que simplifico de forma massa maniquea. No pas. No estic parlant de teories abstractes, sinó de realitats immediates que tots podem comprovar en el nostre dia a dia. Direu que es pot ser català sense ser ni catalanista ni espanyolista... Potser sí, no dic que no, però aquesta postura la trobo poc defensable, com poc defensable és l'abstencionisme: passo d'implicar-me, no vull definir-me, ja us ho fareu, etc. A la manifestació de dissabte vam trobar a faltar els espanyolistes i els abstencionistes. ¿Què feien? ¿En què estaven pensant? Esto no va conmigo... Todo está politizado... Ya están estos catalufos dando otra vez la lata... Esto es España... Menos identidad y más política social... Etc.

Si la meitat de la població no vota (ni fu ni fa) i la meitat que vota cal dividir-la en dues meitats (catalanistes versus espanyolistes), ja podeu comptar que tenim un problema seriós. Aquest doble fifty-fifty demostra que Catalunya pateix una esquizofrènia dramàtica. Els símptomes són més que clars. ¿Quina podria ser la solució? Que una de les meitats sumi més que l'altra, o sigui, que una Catalunya s'imposi finalment sobre l'altra. Aquesta serà la que governarà. La democràcia funciona així. No cal dir que, en el meu romanticisme idealista, espero de tot cor (i de tot cap) que sigui la meva Catalunya la que governi. L'horitzó dels somnis es barreja amb la imatge inoblidable de la Via Laietana plena de catalans cridant INDEPENDÈNCIA... ¿Tan difícil ha de ser?

Sèrie Manifestació 1-D
BRUTAL BRUTAL BRUTAL
L'endemà