Retorna la lucidesa

... per als pagesos del meu poble, per als professors de batxillerat amb què em trobo, per als petits empresaris, el balanç polític del darrer tripartit és un pur no-res. Res de res de res. I en algun cas (per exemple, per als professors de batxillerat que s’han quedat sense hores de filosofia) l’únic que el tripartit ha produït és, directament, una agressió imbècil, del tot immerescuda.

ERC i el tripartit

I què passa si és contradictori? No es tracta de lògica, sinó de legitimitat moral. Carod queda deslegitimat pels seus, però legitimat per Montilla. Ara només falta que es faci militant del PSOE.

Comentari a l'e-notícies

La línia vermella d'ERC

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/43953

Mentrestant, en tot aquest procés, Esquerra prefereix mirar cap a una altra banda en comptes de posar de manifest la brillant tasca de José Montilla en matèria de telecomunicacions, només superada per la seva gestió amb Endesa. Amb TV3 fan com amb Rodalies: anar a la mani i plantejar iniciatives a Madrid, però callar a les reunions de Govern.

LA CATOSFERA A TOTA VELOCITAT

Catalanetes i catalanets

Aparentment, sembla que després de la Manifestació, aquí no ha passat res. Montilla ni s'immuta. El Tripartit segueix, només faltaria. Qui dia passa, nòmina empeny. Els propers mesos estarem prou distrets amb el maniqueisme espanyolista: ZP o PP, sense matisos. Hi haurà més atemptats, això no falla . Nosaltres, més pacífics, seguim pendents del que dictamini el TC sobre l'Estatut. Artur Mas ja va anunciar a la seva conferència que, segons com vagi la cosa, el panorama es pot complicar... ¿I què farem, aleshores, una altra manifestació perquè la guàrdia urbana digui que només érem 200.000 i TV3 li dediqui dos minuts i mig? ¿Què farem, catalanetes i catalanets, més teràpia de grup o una orgia assenyada (que som gent de seny) per a poder sublimar tota la nostra frustració? Si a Madrid ni se n'han assabentat! ¿Sabeu per què? Perquè saben que aquí no passarà res de res mentre Montilla sigui l'Honorable. Potser haurem d'esperar a les properes eleccions... ¿Per a què, perquè es repeteixi el frau segons el qual votar ERC és votar Montilla? ¿Voleu una cosa més surrealista que aquesta: si votes el partit (suposadament) més independentista t'acaben encolomant un president espanyolista? És al·lucinant. Paciència, doncs, catalanets i catalanetes, que la lluita serà llarga... ¿He dit "lluita"? Perdó, els catalans no lluitem mai, som gent de pau, assenyats; més que lluitar ens agrada "negociar" i, de tant en tant, manifestar-nos. Els catalans som bona gent, un poco suyos (com diuen a Madrid), però bona gent, és a dir, inofensius; sobretot gràcies als que traeixen sistemàticament Catalunya predicant una cosa i després fent la contrària.

És evident que la gent d’ERC no és la que vol l’espanyolització de TV3, però és la direcció d’ERC i la seva estratègia la que permet aquesta espanyolització (...) Són l’indigena que en el paper de “tonto útil” aplana el camí a l’acció de la potència colonial espanyola, que a Catalunya representa el PSOE-PSC, a canvi de quatre engrunes.

Sèrie Manifestació 1-D

BRUTAL BRUTAL BRUTAL

L'endemà

Catalunyes

Retorn

Fa massa dies que no escric. El darrer post és del 17 de juliol i l'última pàgina manuscrita de l'u d'agost...

La Moleskine va fer figa a la pàgina 32 tan bon punt vam travessar l'Estret dels Dardanels*. Des d'aleshores res de res, ni un sol mot. Increïble. No és veritat que l'escriptor necessiti escriure tothora. Les paraules sempre fan tard. Escrivim des de la indigència, des de l'absència, freturosos perquè la vida no és prou plena. Escrivim aquests ombrívols gargots que maldestrament pretenen dir el que vam viure o tal vegada fingir el que no hem viscut ni podrem viure. Perquè escriure és fracassar. No em veig amb cor de descriure tot el que he vist i tot el que he viscut aquests dies gloriosos que els déus i els patacons m'han concedit. (Jo no tinc una mama que em pagui les vacances i els capritxos). He arribat més lluny que mai per a perpetrar un somni llargament cobejat. Podria dir que he fet el viatge de la meva vida, si no fos que la vida tota és viatge o que hi haurà viatges ulteriors que seran encara més llunyans i més gloriosos. Sense anotacions escrites, hauré de refiar-me de la fràgil memòria i de les 667 fotografies que vaig fer amb l'atrotinada Olympus Camedia C-350 (que aviat jubilaré perquè no guanyo per a piles!). En els propers posts només aspiro a reproduir alguns episodis, esquitxos, paisatges, meditacions, sensacions, anècdotes... No vull ni puc explicar-ho tot. Us haureu de conformar amb unes pinzellades del meu extraordinari estiu grec (EG)...

Comentari d'actualitat (molt a contracor). D'ençà de l'olímpic any 1992 Catalunya avança cap a la més absoluta decadència. Al desastre infraestructural de la RENFE, l'apagada elèctrica, el caos a l'aeroport (que jo mateix vaig patir a la tornada: dues hores esperant les maletes!), el col·lapse a les autopistes i un llarg etcètera; cal afegir el crònic desgavell del sistema educatiu i la misèria política que ens aclapara des que el Tripartit fa veure que governa. Surts a fora i comproves que les coses funcionen, fins i tot a Turquia! Per exemple, Croàcia -un país nou de trinca en el que podríem emmirallar-nos- és una meravella. Aquí anem de mal borràs, cada vegada més pèssim. Aquests dies a l'estranger he sentit la vergonya de ser català quan, parlant amb gent d'arreu, se'n fotien de nosaltres i del nostre galopant desori... Quo usque tandem abutere, Montilla, patientia nostra? Que som un poble mesell ja ho sabia, però aquesta capacitat que tenim de suportar l'insuportable em té ben astorat. Se'ns pixen a sobre i diem que plovisqueja. La culpa no és de Madrid, no; la culpa és nostra. Vergonya i ràbia. No reaccionem. Quatre crits, quatre cops de cassola i apa, mutis i a la gàbia, mentre els nostres presumptes representants són de perpètues vacances eximits de qualsevol responsabilitat. ¿O potser ens plantarem i farem vaga general? És el declivi, la imparable decadència catalana (política, econòmica, social, educativa, cultural, literària...). I espereu-vos, que demà serà pitjor i el 2008 la repera!

* El monument que esmento i esbosso a la pàg. 31 de la Moleskine és aquest. Es troba a prop de Seddülbahir. És un memorial als màrtirs de guerra. El vaig veure il·luminat la nit que vam passar pels Dardanels. (Informació i imatges extretes del Google Earth)

Xirinacs, in memoriam

Caïm i Abel

Algun dia els llibres d'història hauran d'explicar aquesta fosca etapa del postpujolisme; hauran d'explicar les claus de la guerra civil entre CiU i ERC, els motius ocults d'aquest seguidisme botifler d'ERC el qual atorga al PSC (PSOE) tot el poder possible mentre Catalunya, amontillada, s'espanyolitza cada cop més. Moltes coses hauran de ser explicades. Alguns parlen de convergenticidi. A mi només se m'acut remembrar la bíblica paràbola de Caïm i Abel. El pastor de cabres acaba occint el pagès. Manelic baixa de la muntanya... La gelosia, l'enveja, el ressentiment precipiten el fratricidi: "He mort Pujol, he mort Pujol..." voldrien cridar tots els manelics. Que no es facin il·lusions, perquè se'ls girarà la feina, que l'ombra de Pujol és ampla i allargada, que això d'aliar-se amb l'enemic (o amb el mateix diable) sempre porta males conseqüències. Jo encara guardo molta esperança: tard o d'hora, les coses cauen pel seu pes.

Tripartcirc

Artur Mas a Vallromanes

Aquest dijous Artur Mas va presentar Maria Cabot, alcaldessa i cap de llista de CiU a Vallromanes. Eren les 19:30 quan baixava de l'Audi A6. A l'acte també s'hi va afegir Felip Puig, il·lustre veí del nostre municipi. Com que havia deixat de ploure vam passejar riera amunt fins al flamant Casal (encara no fa tres mesos que el vam inaugurar). Durant el trajecte que va des del Casal fins a la Plaça de l'Ajuntament vaig tenir ocasió de parlar amb ell. En saber que era professor em va demanar el parer sobre la veritable situació de l'ensenyament. Vaig ser molt clar i contundent. Ell m'escoltava amb atenció tot intercalant algun comentari amb el qual demostrava la seva inquietud.

A quarts de nou tornàvem a ser al local de CiU, que ja era ple de gom a gom. Dempeus (no hi havia prou cadires) l'Artur va improvisar unes paraules i va respondre algunes preguntes que li van plantejar. Ens quedava el temps just per a brindar amb una copa de cava i marxar cap a Lliçà de Vall per tal d'assistir al sopar multitudinari de la presentació dels caps de llista del Vallès Oriental.

Multitudinari, impressionant. Al pavelló poliesportiu no hi cabia ni una agulla: 1.000 comensals entaulats. 43 candidats, un per cada poble de la comarca, van pujar a l'escenari. La nostra alcaldessa presidia la taula de Vallromanes. La Marisa és una dona preparada i amb experiència que ha fet molt pel nostre poble. La classe i l'educació de la Marisa és estratosfèrica. Els candidats dels altres partits no li arriben ni a la sola de la sabata. Alguns imbècils li retreuen que és massa gran, que s'hauria de jubilar. Es nota que no han llegit La República de Plató. A més, per damunt de sigles polítiques, és amiga meva.

Acabats de sopar l'Artur Mas va fer el seu parlament. Optimisme. Ambició. Lluita. El nostre rival no és el Tripartit, sinó l'abstenció. El 27 de maig el mapa de Catalunya ha de tornar a ser blau. Més encara. Només queden sis setmanes.

(Les fotos les va fer Joan Bautista Hernández. Mil gràcies, Joan!)

Els castradors

L'odi uneix més que l'amor.

Resultats VIII (Montilla President gràcies als botiflers d'ERC)

Podria pactar Esquerra amb CiU? Podria, però no pot. En primer lloc, perquè l'odi més bèstia entre les dues alternatives més sòlides del nacionalisme català ho fa inviable. I després perquè les bases republicanes no ho accepten. Allà on Esquerra és forta i governa als ajuntaments o espera a l'oposició el seu rival és CiU. Els uns i els altres han anat covant rancúnies. Les tenen ben alimentades. Són incapaços de superar-les, si no els queda cap altra alternativa. Tot i els que els centenars de milers de votants que els donen confiança no ho entenguin. (Vicent Sanchis, El pacte del Motxo)

Parlem clar d'una vegada, collons. CiU i ERC s'odien. És un odi atàvic, fratricida, caïnita... És l'odi que el masover sent per l'amo, l'odi del descamisat i descorbatat analfabet contra el senyor repentinat i amb carrera; morts de gana, falsaris disfressats d'independentistes, una colla de radicals incompetents, manelics de pa sucat amb vinagre: odi, enveja, rancúnia, ressentiment, traïció i coses pitjors que fa massa temps que es coven i que, per tant, fan impossible l'entesa entre aquestes dues forces polítiques catalanes. Ben mirat, la diferència entre un votant d'ERC i un de CiU és sobretot estètica. Les bases pertanyen a classes socials diferents. L'estètica diu molt d'una persona. L'estètica és el preludi de l'ètica.

¿Què es pot esperar d'algú que duu un burro enganxat al cotxe? ¿Amb aquests cata-rucs ens hem d'entendre? Amb aquesta gent no pots ni prendre un café perquè et pispen la cartera. I vet aquí que, ens agradi o no, som germans catalans i ambdós ens estimem Catalunya, però ha arribat un moment que allò que ens separa és més fort que allò que ens podria unir, i més ara que tornaran a investir com a President de la Generalitat un perdedor, un candidat fracassat com Montilla!!! Ara sí, que l'odi serà visceral, definitiu, suïcida.

Per altra banda, i sent positius, amb aquesta segona edició del Tripartit (ara li diu Entesa el fill del guàrdia civil) tornem a tenir la diversió assegurada. Els guionistes de Polònia ho tindran ben fàcil. Només caldrà esperar que es fotin aviat els trastos pel cap i protagonitzin nous episodis lamentables als quals ja ens han acostumat durant aquests darrers tres anys. El Tripartit, segons com es miri, és una benedicció... El PP n'està encantat...

ERC ha optado por hacer presidente al pobre perdedor Montilla, un acomplejado que será, ya lo dijimos, reina madre.

Els espanyols (Montilla el primer) ja ho celebren amb xampany francès... Santa paciència.

He tret la imatge d'aquí

Resultats I
Resultats II
Resultats III
Resultats IV
Resultats V
Resultats VI
Resultats VII

QUI ÉS MONTILLA

Resultats IV

Suposant que es reedités el Tripartit, tindríem -per segon cop- una coalició de perdedors al Govern, però ara encara més perdedors: el PSC que ha perdut 5 escons (241,687 vots) i ERC que n'ha perdut 2 (130.257 vots)... L'únic que ha salvat els mobles és ICV-EUiA, que ha guanyat 3 escons (40.311 vots) gràcies als quals -pels pèls- el Tripartit sumaria la majoria absoluta necessària. Comptat i debatut, la ciutadania ha restat 331.633 vots al Tripartit que ha malgovernat aquesta avortada legislatura la qual cosa significa que aquest malgovern no ha estat ratificat en absolut pels votants, ans tot el contrari.

L'aritmètica parlamentària permitiria un nou Tripartit que seria de molt mal justificar per tres motius fonamentals:

1- El partit guanyador (CiU) avantatja en 11 escons el segon (PSC)

2- Les xifres esmentades demostren, sens dubte, la important davallada del recolzament popular a l'experiment tripartític.

3- ¿Com s'entén que ara pugui tornar al Govern un partit (ERC) que fou expulsat per estar en contra de l'Estatut?

Per tant, si els perdedors es tornen a ajuntar per a fer fora la força guanyadora (en escons i vots a totes les circumscripcions) perpetraran un acte de difícil justificació, una acte legal però del tot il·legítim. Allà ells.

Montilla President és quelcom vergonyant, la consagració més fefaent de la descatalanització de Catalunya... D'aquesta manera s'acomplirien els pitjors pronòstics, l'horitzó més fosc i més incert. Quatre anys decisius la malvestat dels quals podria ser irreparable.

Tot plegat tufeja. L'afany de poltrona pesa massa. Els perdedors s'apleguen en el mateix interès: l'odi al guanyador i l'avidesa de poder. Es repartiran els càrrecs, investiran un President indigne no escollit pel poble i, en el súmmum del cinisme, els més catalanistes de tots justificaran la descatalanització del país en nom de qui-sap-lo: en nom de la menjadora, el cotxe oficial i el tiberi en helicòpter a Can Bulli. Amén.

¿Odes a la Pàtria? Que les foti ta mare.

Resultats I
Resultats II
Resultats III

Resultats

La Catalunya Catalana ha mort. Avui -dia de Tots Sants de 2006-, malgrat que el poble català amb el seu vot ha pintat de color CiU la immensa majoria del territori superant amb 11 escons el PSC, és possible la reedició del Tripartit (cosa que ja donen per fet els seus actors "amics") i, per tant, José Montilla podria esdevenir el proper President de la Generalitat gràcies a la inestimable col·laboració dels botiflers d'ERC. La transcendència d'aquest fet és inenarrable per a la nostra mil·lenària història. El fracàs del candidat Montilla (que, amb tot el reforç ZP, ha perdut fins i tot a BNA) és indiscutible. A més, els resultats del partit del bufó Boadella reblen el que dic (C's + PP = 403.046 vots!)

Tot plegat és la conclusió de molts anys i de molts fets entre els quals destaquen sobretot la feina feta pel franquisme amb la seva invasió demogràfica, la colonització espanyolista que ha continuat durant la Transición i el lamentable caïnisme suïcida de les dues formacions pròpiament catalanistes (CiU + ERC) les quals, si s'entenguessin, encara podrien sumar i salvar el que queda de la nostra Catalunya moribunda... Liquidar-la en nom de "les esquerres" i del "progressisme" és una responsabilitat massa greu, la ignomínia de la qual parlava abans d'ahir.

És a dir, si les dues forces que s'autoproclamen nacionalistes no poden formar un Govern nacionalista, malgrat que entre ambdues sumen la majoria parlamentària suficient, quin nacionalisme és aquest? Quin nacionalisme és el qual estan oferint als electors?

Ara plou sobre el meu poble. Els resultats de Vallromanes han estat excel·lents, però malauradament no són representatius del conjunt del país.

Des d'aquesta palestra, m'he compromès amb el que creia i he escrit el que he escrit amb plena llibertat de pensament. Sabia el que em jugava. N'assumeixo les conseqüències. A hores d'ara, les meves esperances són minses.

Sí, aquest matí feia un sol esplèndid i ara plou sobre el meu poble, quina trista metàfora...

--&--

+ sobre la descatalanització de Catalunya: 1 - 2 - 3 - 4 - 5 - 6

Resultats II
Resultats III
Resultats IV
Resultats V
Resultats VI
Resultats VII
Resultats VIII

Resultats IX
Resultats X

Els fets

Els fets no existeixen per si sols sense un espectador que els consideri. Tot espectador és narrador, és a dir, hermeneuta, d'acord amb l'axioma protagòric segons el qual "l'home és la mesura de totes les coses". El logos humà és sempre narratiu la qual cosa vol dir que pensem i parlem seguint un relat, un argument que ens construïm per tal de poder comprendre la realitat. Un fet pelat i escarit, isolat en si mateix, sense ser vist ni llegit ni dit per ningú, resta inexistent, de fet és un no-fet.

El problema, per tant, no són els fets del Tripartit, sinó el fil conductor que els explica, la veu en off que els exposa amb un punt de vista subjectiu i tendenciós. CONFIDENCIALCAT és una obra mestra protagòrica, un producte sofístic de primera magnitud, la consagració de la demagògia (2a. accepció) per damunt de la política. Els temps que corren exigeixen mètodes sofístics, màrqueting a curt termini per a cridar l'atenció del votant i "ajudar-lo" a decidir.

Els fets són els fets -diran alguns-, nosaltres no hem inventat res... Sí, però no hi pot haver fets sense interpretació d'aquests fets i, en aquest cas, el DVD convergent aconsegueix amb escreix el seu objectiu manipulador: que l'espectador "cregui" el narrador per damunt d'allò narrat (que sempre pot tenir moltes versions).

Contra aquest perill només existeix una vacuna: l'escepticisme, o sigui, mirar-s'ho tot (els fets i les múltiples lectures dels fets) des d'una distància prudent: la distància que t'atorga el benefici del dubte. Davant la pregunta cabdal (Què és la realitat?) l'escèptic fa mutis perquè, en el fons, és conscient que qualsevol resposta que doni sempre serà parcial i susceptible d'una rèplica dialèctica... Fa mutis i pensa: No hi ha realitat.

ERC & COPE

Als afores de Mollet em trobo aquestes dues tanques publicitàries l'una a tocar de l'altra:

La de l'esquerra és d'ERC. El text resa:

humans. amb virtuts i, es clar, amb defectes.

La de la dreta és de la COPE i resa:

Somos libres

Fa gràcia trobar-te els dos extrems aplegats en el mateix espai: dues llengües i dues maneres oposades de veure les coses. Casualitats de la vida.

Em crida l'atenció que l'eslògan d'ERC és d'una obvietat absoluta: tots som humans i tots tenim virtuts i defectes. No, no s'han trencat el cap. ¿Què insinuen quan diuen que tenen defectes? ¿Que l'experiment del Tripartit ha estat un nyap? ¿Que reconeixen que l'han cagat? Però el que més m'esvera és la dèria aquesta de semblar modernets posant-ho tot amb minúscules (al començament de la frase i després del punt) i menjant-se els accents (és clar). ¿O és que busquen votants entre els joves analfabets de la Generació ESO-Messenger?

El lema de la COPE cau pel seu propi pes. La COPE no es presenta a les eleccions i, en principi, no és cap partit polític, però gairebé... ¿Com pot afirmar que és "lliure" algú que té com a amo La Conferencia Episcopal? Perlamortdedéu!

FELIÇ DIADA

No admeto que ningú em doni lliçons de catalanisme. Més enllà del politiqueig barat, com a escriptor que sóc, la meva particular i prioritària manera de ser català és escriure en català. La resta són accions o opinions més o menys secundàries. Jo enraono i escric cada dia en català sense problemes. Aquesta és la meva normalitat. És clar que voldria l’oro i el moro, gaudir d’unes millors circumstàncies, etc. ¿Us penseu que jo no tinc somnis? ¿Us penseu que ja he perdut totes les il·lusions? No senyor. Encara aspiro a millorar les condicions que tinc, que són les condicions dels que m’envolten: del meu poble, del meu país, de la meva terra... Cada cop estic més convençut que cal cercar el consens en comptes de barallar-nos entre nosaltres. Per això, m’agradaria que CiU i ERC es poguessin entendre. Per a mi aquesta és la veritable “clau” del futur de Catalunya. ¿O seguirem amb la lluita fratricida que només beneficia l’enemic comú? No, no vull veure Montilla presidint la Generalitat. Intento imaginar-m’ho i no me’n surto. És una qüestió de dignitat. No podem caure tan baix. Vull sentir-me orgullós del meu país i de les persones que el representen. Montilla no dóna la talla, com no la va donar Maragall. Ja me’l poden vendre tot embolicat de cel·lofanes. Poden dir missa, però l’experiment del Tripartit ha estat un desastre absolut, descomunal, acollonant. No ens podem permetre el luxe de repetir més desastres. Catalunya no s’ho mereix. Apel·lo a la responsabilitat nacional de tots els ciutadans catalans que el proper dia 1 de novembre exerciran el seu dret a vot. Ens hi juguem moltíssim. Ara és l’hora d’estar alerta per a encertar.

Acabo de penjar la senyera. Per la finestra esbatanada entra la bonança de la nit. ENTRELLUM es vesteix de festa. Us desitjo una feliç Diada i una molt bona Tardor a tots plegats!!

Van Morrison, When the Leaves Come Falling Down, de l'àlbum Back on Top (1999)

Deu ser la mandra canicular...

Deu ser la mandra canicular, però entre els blogs que (per obra i gràcia de YouTube) s'han convertit en videoblogs i la plaga dels blogs polítics (soroll mediàtic sense suc ni bruc / per cert, posar les eleccions el dia de tots sants és una última maragallada genial: no es podia escenificar millor la defunció i l'enterrament del Tripartit, president inclòs), la catosfera fa una mica de peneta.

Em llevo aviat i me'n vaig a caminar tres hores per la muntanya. Pujo fins a Coll de Clau, saludo el mar i segueixo pel camí de la carena fins al mirador. Vull atansar-me al lloc on l'altre dia es va produir l'incendi. Arribo al Turó d'en Baldiri i veig el desastre de prop: restes encendrades, cadàvers de pins, sutja embrutidora, senderes despullades, roques pelades... La imatge de les branques renegrides encara palplantades assenyalant el cel s'adiu amb la visió del petit cementiri de Tiana al fons. No duc la càmera, llàstima. Hi estic una estona en silenci, provant de remembrar com era tot aquest paisatge abans del foc. La Gran Ciutat jeu allà baix, distant, aliena, capficada en les seves cabòries... Pujo a l'ermita de Sant Mateu. Bec aigua de la font, que és l'única font que encara raja pels encontorns. Baixo fins a la Creu d'en Boquet i m'acosto fins al dolmen de la Roca d'en Toni. M''assec una estona sota els xiprers que custodien les set tombes medievals que hi ha una mica més amunt del dolmen. El camí de retorn el faig seguint el torrent d'en Cuquet per l'antic camí de Vilassar. Les cigales canten amb ganes. Farà calor. El sol ja és alt.

Arribo a casa i em dutxo. Tinc una pila de llibres per a llegir. Estic acabant Mugrons de titani, el guanyador de La Vall d'Albaida de l'any passat. Us en copio un fragment (p.27):

-Ja deus saber que un cervell necessitat d'orgasmes només funciona al 40% de les seves possibilitats.
Plasma, que segueix l'operació amb interès, li pica l'ullet.
-Conscients d'aquesta necessitat vital a D'Ors hem instaurat dues escorregudes obligatòries: a les nou del matí i a les cinc de la tarda. Gràcies a elles, les nostres neurones rutllen amb l'eficàcia d'una rentadora. Tenim una activitat cerebral tan passada de voltes que ens hem convertit en la gent més llesta del plurivers.

Jo no m'ho prendria gaire a broma.

Demà divendres, l'Emma i jo participarem al programa La vida en singular d'Onda Rambla (89.8 FM). Ens podreu escoltar en directe de 15 h. a 16 h. Parlarem del premi, del llibre i de CIBERSEXE... Els oients poden trucar per telèfon. Serà divertit.

Fas aquest comentari...

Fas aquest comentari en un blog polític:

VICTIMISME I MÉS VICTIMISME

Toni Ibàñez dijous, 15 de juny de 2006 08:26

Carod va de víctima, pobrissó: "Van a per mi, van a per nosaltres." Si els han fotut fora DE TOT ARREU per alguna cosa serà, no? On és l'autocrítica? N'hi ha prou amb el victimisme? El Tinell ha estat un fracàs. El Tripartit ha estat un fracàs. ERC l'ha cagat ben cagada i ara es fa la víctima com si tot fos producte d'una Gran Conspiració del Poder Ocult... Au vinga, Carod, que se't veu el llautó! Per què no admets d'una vegada que has estat un polític incompetent i nefast per a la història de Catalunya i per al teu propi partit (que el millor que podria fer és engegar-te)? Per cert, ¿em vols dir com t'ho faràs diumenge vinent per a esbrinar quines paperetes del NO són teves i quines són del Rajoy i de l'Acebes? Ho tens pelut, xaval.

I, automàticament, provoques tot un seguit de reaccions. No falla. La psicologia humana és una ciència exacta.

no es pot ser més pallasso

Sexisme...

Sexisme: separen nens i nenes en escoles diferents.

Anticatalanisme: la llengua vehicular d'aquests centres és el castellà.

Integrisme religiós: la ideologia opusiana és sectària i atempta perniciosament contra els drets humans.

Etcètera...

I això ho financem TOTS de la nostra butxaca amb el vistiplau d'un Govern catalanista i d'esquerres!

Font: e-notícies

Fugint de l'infern...

Fugint de l'infern de Montmeló, Festa Major de Lleida. Anit concert de Coti als Camps Elisis. Lluna plena. Avui castellers a la Plaça Paeria. Dinar familiar: caragols, corder a la brasa, cireres... ¿Ha passat res al món? ¿Algun altre desgavell polític? ¿Què diuen, que tornaran a reeditar el Trist-partit? Hòstia, no em feu riure que l'allioli se'm remou a les tripes! ¿Es poden fotre les coses pitjor i, a sobre, amenaçar amb una repetició? El símbol de Catalunya és el caganer, ja ho sé, i un burro també, però tampoc és qüestió de currar-s'ho tant. Sempre podem empitjorar-ho, no dic que no. És una llei molt humana, aquesta de superar-se en l'abisme del fracàs i, a sobre, sentir-se enorgullit de prosperar obstinadament cap al desastre encara més desastrós. Jo ja m'ho espero tot, d'aquests polítics, fins i tot el suïcidi col·lectiu. El que han de fer és menys "declaracions" (menys vedetisme) i més feina, que per això els paguem un sou. ¿Qui ho havia de dir? Els caragols són unes bestioles molt afrodisíaques...

Gràcies, Quiño!

Haurà de passar molt de temps...

Haurà de passar molt de temps fins que l'honor, el prestigi i la dignitat de Catalunya puguin ser rescabalats (de portes endins i, sobretot, de portes enfora) després d'aquesta infausta etapa que hem sofert víctimes d'uns impresentables, trinxeraires, saltamarges, incompetents, afaitapagesos, afonacases, arreplegats, arribistes, barrets de rialles, bufanúvols, descordats, esclafacanyes, furtalàpides, gànsters, ineptes, sectaris, menjabròquils, pelagats, pixavagants, polls revinguts, porcs mal abeurats, sapastres, torrapipes, trepitjafarigoles, trossos de suro, xantatgistes, zitzània, etc. Sí, molt de temps haurà de passar, perquè el mal que han fet és molt gran, però no tingueu cap dubte: El Judici de La Història serà implacable. El pitjor Govern de la nostra història acaba de passar a La Història. Visca Catalunya!

-----------------------------------------------------------------------

Afegitó:

1- ¿Aquest Estatut és millor que el del 79? SÍ.

2- ¿Qui votarà NO? PP & ERC (un extrem i l'altre)

Aleshores votaré SÍ.

-------------------------------------------------------------------------

Fa 3 mesos ja ho vaig vaticinar

Un altaveu molt lúcid

Excepcionalment, i perquè avui estic de filis, podeu deixar comentaris...

Plou...

Plou. Si ERC no aconsegueix (malgrat haver capitalitzat la manifestació d'ahir) l'Estatut que somia, i acaba dient NO, aleshores ha de deixar el Govern. Qualsevol altra opció és pura incoherència política. No es pot estar al Govern i, alhora, rere la pancarta. La quadratura del cercle. ERC ha de deixar el Tripartit per "dignitat", convocar eleccions i esperar (somiar) que tota la gentada que hi havia ahir a la manifestació voti les seves sigles. Que parli la veritable democràcia: la de les urnes. Així de simple. Ja no plou.

Pero ahí no acaba todo, porque con Esquerra proclamando el eslogan "Vota no, o no votis", el referéndum sobre el Estatut se presenta francamente complicado. Empieza a resultar imaginable una campaña con un presidente de la Generalitat llamando a participar a favor del Estatut y un conseller primer proponiendo lo contrario. Catalunya se situaría por méritos propios en el primer puesto del ranking de repúblicas bananeras, pero eso no ha de asustar a estas alturas al tripartito. JORDI BARBETA

[94] Hasta Toni Ibañez (el fuet de Arcadi durante meses a través de Tros de Quòniam) se ha dado cuenta de que el enfrentamiento propugnado por el nacionalismo catalán radical no lleva a ningún sitio.

Nos lleva al DESASTRE. El talibanismo-ayatolismo de los cachorros d'ERC está fomentando el guerracivilismo catalán. El principal problema de Catalunya no es el PP, sino el cainismo entre CiU y ERC. Un abismo peligrosísimo que no para de crecer. Cuando las tropas franquistas entraron en Barcelona en 1939 ya se encontraron el "trabajo" hecho: nos habíamos matado entre nosotros. La Nueva República Bananera CAT cabalga hacia su fin... BLOG DE ARCADI ESPADA