Teaching

Una de les coses que he d'agrair a Internet és que m'hagi permès el retrobament amb antics alumnes els quals ara em segueixen a les xarxes socials i llegeixen aquest blog. 

Vaig exercir la docència durant 20 anys (1989-2009) fent de professor de filosofia en diversos instituts del Vallès Oriental (Montornès, La Llagosta i Mollet). No vaig ser un profe convencional, ans al contrari. Això em va portar alguns problemes, no pas amb els alumnes, sinó amb els companys i, sobretot, amb els equips directius. La meva "peculiar" metodologia consistia a fer-los pensar, que despertessin el seu esperit crític, tractant-los com adults i no pas com borrecs que han d'empassar-se els temaris oficials. Els volia preparar per a la vida, parlant sense embuts, amb veritat i llibertat...     

Ensenyar és una tasca a llarg termini: plantes una petita llavor el fruit de la qual probablement tu no veuràs madurar. Han de passar els anys i el resultat és incert. Per això, quan un exalumne se'n recorda de tu, alguna cosa es remou a l'interior. Quins professors recordem amb el pas del temps? Ben pocs. 

Aquest matí un exalumne ha escrit el següent al meu mur del FB: 

Recordando tus clases, no me extraña que suscribas este artículo... Durante tu último año en La Llagosta, en el que nos impartías clase de estética y psicología, reforzaste, al menos en mi, algo que trasciende el hecho académico y que me acompañará siempre: el placer de vivir siempre descubriendo. Supongo que en parte por compartir con nosotros inquietudes literarias y de otra índole. Por romper con la jerarquía espacial del aula durante el último trimestre de la asignatura de psicología, que pasamos dialogando sobre drogas y sexo, sentados encima de las mesas y poniendo en común dudas y experiencias... Saludos.

El plaer de viure sempre descobrint... El plaer d'haver fet una bona feina... I el plaer d'haver tingut uns alumnes com vosaltres...

Mas de lo mismo

Han passat set triennis d'ençà que el setembre de 1989 vaig començar a fer classes en un institut públic de l'àrea metropolitana de Barcelona, concretament a l'IES Vinyes Velles de Montornès del Vallès. Després vaig fer cap a L'IES Marina de La Llagosta (1990-1997) i més tard a l'IES Gallecs de Mollet (1997-2009). La meva experiència professional en aquests instituts públics del Vallès Oriental em permet abordar la qüestió de la llengua amb un cert coneixement de causa.

La sentència del TC declara de iure el que la realitat fa anys que exhibeix de facto: que, a casa nostra, la llengua vehicular de la majoria dels alumnes i dels professors és el castellà.

Hi ha hagut cursos en els quals m'he trobat que els únics professors que fèiem les classes en català érem el de llengua catalana i servidor. Només calia parar l'orella pels passadissos durant les hores de classe, i no cal dir a l'hora de l'esbarjo. Jo mateix he viscut aquest fet de manera molt incòmoda, perquè des del primer dia vaig advertir que si només emprava el català per a comunicar-me amb els alumnes la "connexió" amb ells se'm feia molt difícil. Sovint optava per un bilingüisme que va esdevenir gairebé natural, però que demostrava en certa forma la meva derrota o la meva subordinació al poder del context, una mena d'adaptació al medi per tal de sobreviure. He vist com alguns companys, entestats a fer servir només el català, n'han patit les conseqüències, gens agradables. A mi m'han arribat a dir que sóc un profe catalufo. Molts alumnes consideren el català com "la lengua de los profes", quelcom artificial que els és imposat. Tanmateix, insisteixo: més profes dels que ens pensem fan les classes sempre i únicament en castellà. No conec la primària ni parlo de la Catalunya interior. Em refereixo a la secundària i a la zona en la qual he treballat al llarg de 21 anys.

Que ara vingui un tribunal (per molt suprem que sigui) i dictamini l'obligatorietat del castellà a les escoles catalanes, em produeix un atac de riure més que de plorar. La realitat ja és la que és, producte de la immigració franquista dels anys seixanta i de l'actual. La descatalanització de Catalunya creix dia a dia, fruit de la demografia, de la Reconquista espanyola i de l'esperit caganer dels catalans. ¿Quina és la nostra més gran cagada? Canviar de llengua quan som a Catalunya. Es tracta d'un tic que demostra un profund complex d'inferioritat. Alguns direu que no, que ostentar la nostra diglòssia és símbol de superioritat envers el monolingüe. Fals. El monolingüe se'n fot, quan li fas "el favor" de parlar la seva llengua. Ets tu, qui fas l'esforç, no pas ell. Ets un mesell, un esclau, un colonitzat. I així ens va.

Conclusió? No cap. Ells fan les lleis i ells les apliquen. Tu segueix parlant català a la intimitat. El 129è President de la Generalitat no mourà un dit per a canviar l'statu quo. El seu càrrec l'ha de confirmar el Borbó escollit per Franco. On és l'esperit de la Manifestació de l'10J? Som una nació? Nosaltres decidim? I una merda decidim. Decideix un tribunal suprem (suprem vol dir que no hi ha res ni ningú per damunt seu, és a dir, amb atributs divins), situat 600 km a l'oest, el qual parla una llengua que no és la nostra. Tu segueix canviant de llengua o parlant-la només amb ta mare, segueix votant autonomisme, segueix als llimbs o a tres quarts de quinze que, mentrestant, ells van fent la seva feina, feina de la bona, fins que no en quedi ni rastre, de nosaltres.

AraPonent.cat

"Els catalans que ens estimem el país només tenim dues opcions. La primera seria aprofundir la fractura que ens demana Espanya: Segregar els nanos en instituts catalanoparlants i castellanoparlants; com a consumidors sortir dels comerços, bars o taxis on siguem rebuts en castellà; com a empresaris no donar feina a qui no parli català i treure de l’atur a quans més catalanoparlants millor; com a pares desheretar fills i filles que s’enamorin de castellanoparlants... i portar el país al desastre, la divisió i el conflicte civil. La segona opció es més senzilla: el proper cop que visquem el Dia del Domund de la democràcia que són les eleccions, votar independència de forma clara i rotunda, deixar-nos de pactismes i possibilismes i fotre el camp de una vegada."

Tallen l'AP-7

11:45 Surto de l'entrevista que m'han fet a Ràdio Sabadell, agafo la moto i enfilo l'AP-7 direcció Girona.

11:55 A l'altura del CIM Vallès veig que el trànsit s'alenteix, i a Mollet els vehicles ja estan aturats. Penso que deu ser per culpa del Premi de Motociclisme d'aquest cap de setmana al Circuit de Montmeló. Avanço pel lateral...

12:10 Una mica abans de la sortida 13 (Granollers) veig que hi ha quatre cotxes blocant el pas, un per cada carril. Avancen a pas de bou. Els condueixen joves que porten enganxines. Davant d'ells, l'autopista és un desert. M'aturo i els demano què passa. Em diuen que és una acció contra l'apujada del gasoil. M'informen que més endavant, al peatge de La Roca, hi ha més gent amb pancartes.

12:15 Surto de l'autopista i corro cap a casa a buscar la càmera. Torno a entrar a l'autopista en direcció al peatge de La Roca.

12:34 Efectivament, allí em trobo més vehicles aturats, un camió groc que no para de fer sonar el clàxon i una colla que foten xivarri davant d'unes dotacions dels Mossos antidisturbis i un helicòpter que sobrevola la zona. Faig fotos i gravo alguns vídeos. Hi ha pocs periodistes. Aparco la moto i em poso pel mig de la gent. Entrevisto un home que sembla de l'organització. ¿Això és periodisme ciutadà, no?.


Tallen l'AP-7 from Toni Ibañez on Vimeo.

12:41 Els Mossos desvien els vehicles cap als carrils de l'esquerra i aixequen les tanques perquè circulin més ràpid... El camió groc capdavanter, quan passa el peatge, és aturat per una furgoneta dels Mossos... Nervis. ¿Els detindran? No arriba la sang al riu.

13:00 Decideixo marxar. Passo pel peatge amb la tanca aixecada sense agafar el ticket. Quan arribo a la sortida de La Roca em fan pagar els 65 cèntims...

Poema multilingüe

La diada de Sant Jordi els meus alumnes de batxillerat de l'IES Gallecs de Mollet del Vallès van recitar el poema "Amb el temps" en sis llengües diferents...

Toni Ibañez on Vimeo.

1r. BTX IES Gallecs - Cotlliure (9.4.08)

Noemi
Jasmin
Dani
Vicky
Patri
Iván
Sara
Anna
Alba

Premi Machado - Canal Mollet TV (4.3.08)

ENTRELLUM VIDEOBLOG

Esborralls del futur

Gràcies a l'autoedició que em permet Issuu, us regalo la versió digital d'un relat que vaig escriure l'any 2002 i que va guanyar alhora tres premis literaris. Parla d'una noia que...

[Et recomano que el punxis i el posis a pantalla completa]

Més informació sobre Issuu

La meva primera novel·la amb Issuu

Dia de vaga

La primera va arribar fa una setmana i la segona en fa tres. Ambdues alumnes són nouvingudes i cal acollir-les, per descomptat, com sigui, amb els pocs recursos que tenim. [Us recordo que treballo en un centre públic de l'àrea metropolitana]. Ahir van fer una redacció sobre el seu país d'origen. Cal·ligrafies que esgarrapen l'ànima...

La solitud dels professors

MANIFEST CATOSFÈRIC DE GRANOLLERS

Avui, festivitat de Sant Vicenç -patró de Vallromanes (on visc) i de Mollet (on treballo)-, 72 hores abans de la inauguració de les Jornades de la Catosfera, sota la lluna plena, publico aquest Manifest en el post número 1.000 d'ENTRELLUM.

L'any 2005 vaig escriure el Manifest blogpoètic de Sant Cugat i el vaig llegir a la trobada sobre El dietarisme i el nou dietarisme dels blogs que es va celebrar a Sant Cugat els dies 6 i 7 de juny. En aquell text resumia la meva filosofia bloguística. Rellegit ara, el tornaria a subscriure totalment. Després de dos anys i mig, adobat amb la nova experiència entrellumínica, voldria afegir algunes reflexions blogològiques que ens ajudin a comprendre on som, què fem i cap on anem.

De Sant Cugat (05) a Granollers (08) la Catosfera s'ha fet gran, ha arribat a la seva majoria d'edat. Els que, des del primer moment, vam creure en l'enorme potencialitat dels blogs, hem vist confirmades amb escreix les nostres expectatives i, a hores d'ara, podem afirmar sense embuts que la importància dels blogs (a casa nostra i arreu) és quelcom que ningú ja no gosa discutir, tret de quatre dinosaures miops ancorats al segle passat que encara s'aferren a no se sap quins privilegis o interessos.

En aquest curt trajecte catosfèric hem vist com s'anava consolidant la presència del català a la xarxa, com esdeveníem una nació digital gràcies al .cat, com érem reconeguts en l'àmbit universitari i en l'esfera política, mentre el protagonisme i la influència dels blogs catosfèrics no parava de créixer en els mitjans... Tot plegat és la història d'un èxit vertiginós.

La Catosfera ha generat una comunitat virtual de caràcter pluralíssim i libèrrim formada per persones que interactuem i ens enriquim mútuament. Els catosfèrics compartim la nostra catalanitat sense complexes mentre projectem aquesta identitat al món global. Diàleg, idees, plataformes, campanyes, iniciatives... Un batibull incessant que demostra dia a dia la vitalitat catosfèrica. El fet que avui estiguem aquí (i ens comencem a organitzar) augura una nova època en la qual la nostra força encara pot ser més gran. La nova societat del coneixement requereix instruments nous -com ara els blogs- per a promoure nous activismes col·lectius, noves revolucions per venir, nous horitzons inimaginables.

Fa quatre anys que bloguejo. Bloguejar és una forma de veure el món i d'interpretar-lo, una manera de ser i d'estar. No som periodistes, però podem explicar les coses de primera mà. No som polítics, però podem exercir de ciutadans responsables dins d'aquesta àgora virtual. ¿La partitocràcia deixarà pas a la blogocràcia? ¿Ens acostem cada cop més a la ciberdemocràcia? Aquesta és la veritable Revolució Catosfèrica. L'exemple més clar és l'embranzida que, gràcies a la Catosfera, ha agafat el sobiranisme...

La Catosfera com a ciberpolis abasta tots els àmbits de l'acció humana: esport, música, política, ètica, economia, educació, empresa, tecnologia, art, negocis, literatura... Una multiplicitat d'interessos que troben cabuda dins aquest macrodiàleg bloguístic. Però refrenem una mica l'optimisme...

Potser un blog no és res més que un passatemps innocu. Mentre estem entretinguts amb el blog, penjats del teclat, amorrats a la pantalla, resultem inofensius. Ens creiem importants perquè rebem no sé quantes visites i hem assolit el número tal de no sé quin rànquing. Pots comptar! ¿Voleu dir que n'hi ha per a tant? 250, 280, 600 persones... ¿Què representen enmig de la inabastable societat real? Hi ha molta gent que encara no sap què és un blog, gent que no té connexió a internet, gent que -per no tenir- no té ni ordinador. ¿Els bloggers canviarem el món? ¿Els catosfèrics revolucionarem Catalunya? ¿O resulta que som els més esnobs, els més geeks, els que millor encarnem el Zeitgeist? Deixo els interrogants oberts...

Aquest Manifest no aspira a ser profètic. No fem volar coloms. Toquem de peus a terra. La Catosfera és una immensa sardana on hi cap tothom. Ajuntem les mans i ballem junts. Ningú no és més que ningú. Som catalans i ens ho fem en català, però la nostra vocació és universal. Catosfèrics del món, virtualitzats i desvirtualitzats, unim-nos per a saltar més amunt del present. Bloguegem cada cop més i cada cop millor. Aquest és el camí. Aquest és el compromís. Aquest és el repte. Visca la Catosfera!

MANIFEST BLOGPOÈTIC DE SANT CUGAT

Sobre l'ànima de la nació

Avui he impartit quatre classes, he assistit a una reunió de tutors i a un claustre de professors, i ara estic fent temps perquè m'he d'entrevistar amb dues mares d'alumnes de la meva tutoria les quals no poden venir fins que no surtin de la feina. I alguns desaprensius encara diuen que els funcionaris no treballem!

Porto tot el dia donant-li tombs al que va dir ahir Mas a la seva conferència. Hi ha hagut reaccions de tota mena. M'ha cridat l'atenció trobar un article de la Montserrat Tura a LV (p. 16) titulat Catalanismo sí. L'he llegit a l'hora de l'esbarjo. En aquest text, l'exalcaldessa de Mollet (poble en el qual treballo des de fa 10 anys) prova de menystenir la proposta d'Artur Mas qualificant-la de "tacticisme". Quina misèria. Els socialistes no estan en condicions de donar lliçons de catalanisme a ningú.

Mon pare m'ha ensenyat moltes coses. El seu exemple ha estat per a mi una escola. Facis el que facis, ho has de fer bé, i procurar ser el millor. Aquesta és la lliçó bàsica. Ell ha estat el millor en el seu camp: el millor radiadorista de Lleida. L'any que jo vaig néixer va fundar una empresa que ara dóna de menjar a vint famílies.

Ahir, escoltant el discurs de Mas, em va venir al cap mon pare. L'ànima del nostre poble és aquesta aspiració a l'excel·lència, aquest individualisme tan nostre, aquesta lluita insubornable. Ho hem de fer cada dia millor. Els catalans no podem perdre pistonada. Treballar, treballar, treballar. Qualitat, qualitat, qualitat. Més enllà del politiqueig partidista. L'ànima, sí, l'esperit dels avantpassats que, a través nostre, es projecta en les generacions futures. Catalunya és aquesta força, aquesta gent, aquest somni fet realitat. No deixem, sisplau, de somiar.

[En castellano]

Traficant d'ombres

El dimecres és el dia que em passo més hores a la feina. Entro a les vuit del matí i surto a les cinc de la tarda. Nou hores. Massa hores embotit entre les quatre parets d'un institut ple de púbers metropolitans (i. e. castellanoparlants). Massa hores perorant per al dimoni. Quan plego, camí de casa, redescobreixo el món exterior amb renovada admiració. Com aquell presoner platònic que va poder deseixir-se dels lligams que el confinaven a l'ombrívol fons de la caverna, així m'allibero jo de les obligacions professionals per a poder gaudir de la llum veritable. Però vet aquí que, de seguida, faig cap a la caverna internètica. I la llum esdevé entrellum. Ara la pissarra és una pantalla en la qual gargotejo ombres virtuals. Sóc un traficant d'ombres. Paraules per als alumnes. Paraules per al blog. Massa paraules. Ombres que entapissen les parets de l'antre. La llibertat de l'escriptor s'anomena silenci. Només el silenci és enlluernador.

Efectivament: la humanitat està sobrevalorada

Gallecs

Abans d'entrar a treballar, deixo la moto a Ca l'Isern. En Josep, el meu motorista de capçalera, em recorda que fa un any i mig que no em veu el pèl. Jo faig broma amb això del pèl i li dic que la culpa és seva perquè em va vendre una moto que no dóna problemes. Farem revisió general, canvi d'oli i canvi de cobertes. Les gomes estan molt gastades i ja he tingut un parell d'ensurts. No val a badar. Calça-me-la bé, Josep. Durant l'hivern no l'he agafat gaire. Arriba el bon temps i tinc ganes de moto. L'aniré a recollir a les cinc, quan surti de l'institut.

Ara són quarts de quatre i estic assegut en una espona a la vora d'un camí de Gallecs. He caminat deixant enrere la ciutat. Sembrats, camps de faves, canyars, pins, el verd primaveral, el brogit de l'autopista i del circuit de Montmeló, un llangardaix enorme, ocells, papallones, l'aigua cristal·lina del torrent, les muntanyes al fons... Ara tornaré a l'institut. Tinc classe de quatre a cinc amb els de 1r. d'ESO. La sirena d'una ambulància, la ciutat massa a prop. Gallecs és un oasi inversemblant. Passen caminant cinc dones. No saben estar sense xerrar. Jo no sé estar sense escriure.

Portes obertes

Jornada de portes obertes a la UAB. Acompanyo els dos segons de batxillerat. Sortim de l'estació de Mollet-Sant Fost, baixem a Montcada i Reixac, travessem el poble caminant fins a l'altra estació on agafem un altre tren que ens deixarà a Cerdanyola-Universitat. Rodalies de Renfe tan depriment com sempre. Jo només faig anar el transport públic quan vaig amb els alumnes. És vomitiu. Un cop al campus, deixem els alumnes campi qui pugui (hi ha 100 xerrades distintes i han d'escollir allò que els convingui). Els profes fem cap a l'edifici del Rectorat. A les 10:30 ens donen la benvinguda a la sala d'actes, una sala preciosa, nova de trinca. Ens regalen una bossa plena de coses: fulletons publicitaris, una carpeta, un clauer-bolígraf, una agenda, un bloc d'itineraris de natura (que és on faig aquestes anotacions i que, a la primera pàgina, a la tercera paraula, hi ha una errata: "Campus. En pronunicar-lo, ningú no diria..." Hauria de posar "pronunciar-lo"). Jaume Aulet -coordinador per a relacions amb Secundària- ens passa un powerpoint amb les activitats que fan. Després ens repartim per grups, pugem a l'autocar i ens porten a visitar el Centre de Visió per Computació (CVC). Un altre powerpoint. Em cago en els powerspoints. 80 investigadors dedicats a R+D. Em cago en les sigles. Recerca i Desenvolupament. Un dels centres capdavanters d'Europa. Anàlisi de documents, sistemes avançats d'ajut a la conducció, avaluació de seqüències d'imatges, textura i color, visió industrial, imatge mèdica, reconeixement d'objectes, visió en robòtica... Especialistes en visió artificial, unint i transformant investigadors i enginyers, col·laborant amb empreses de tecnologia, mestissatge científic (informàtics, matemàtics, físics...). Tot molt maco i modern. Know-How. Spin-offs. Em cago en els anglicismes. La conclusió és que la majoria d'avenços en aquest camp consolidaran el Big Brother orwellià: el Gran Ull que ho veu tot (is watching you). Una imatge es redueix a una matriu de números. Projecte Hermes: telepantalles amb text inclòs. Intelligent video surveillance. Facial expression analysis (el caracrim de 1984). Tremolo de por. Hall de la facultat de Ciències: exposició sobre L'Any de l'Evolució. 10 cartells anuncien els diferents camps de recerca evolutiva que s'estan duent a terme a la UAB (departaments de genètica, microbiologia, ecologia, biologia vegetal i animal, osteobiografia, paleontologia, botànica...). Pugem a l'autocar i anem a l'Hotel Campus on hi ha piscolabis: quatre croquetes, quatre olives, quatre calamars, quatre patates... Misèria. Em foto una Estrella i toquem el dos. La meitat dels alumnes s'han perdut. Ja s'ho faran. Demà tenen examen d'Aristòtil. Els posaré un text de l'Ètica a Nicòmac.

Sant Vicenç

Avui és Sant Vicenç, el patró d'hivern del meu poble, que també ho és de Lisboa i de Mollet, per això avui no treballo.

Ahir al vespre, espectacular concert de gospel al nou Casal: The Gospel X-perience!. 70 persones sobre l'escenari i 200 de públic. La música com a catarsi col·lectiva. Arribo a una sèrie de conclusions: La religió, més que l'opi del poble, n'és la farlopa. La música esdevinguda pregària, oració. El gospel tendeix orgiàsticament a l'apoteosi orgàsmica. Hi ha un crescendo reiteratiu que acaba esdevenint un veritable mantra. Es tracta d'allunyar-se de la realitat (l'esclavatge dels negres) per atènyer el reialme de la llibertat fictícia (el cel futur) mitjançant la pèrdua de l'ego individual dins el maremàgnum grupal. Tot plegat sembla una secta amb el guru (director) al capdavant. No estic gaire segur que els mals del món es puguin solucionar cantant (John Lennon in memoriam).

Diuen que avui canviarà el temps. El matí es presenta humit i emboirat. Ja han encès el llum del bar del Casal, un bar molt peculiar en el qual, a més de totes les coses típiques d'un bar, pots trobar els meus llibres, ben posadets dins una vitrina, entrant a mà dreta, sota el rètol: Escriptors de Vallromanes.

El Camp de la Bota

Visito amb els alumnes de 2n. de BTX l'exposició itinerant El Camp de la Bota al Museu Abelló de Mollet. Francesc Abad ha fet una feina extraordinària. Repasso un a un els noms de la llista de 1.704 afusellats entre 1939 i 1950. Trobo 7 cops el cognom Ibañez i 3 el cognom Ros. Quedo impressionat pels testimonis orals dels familiars.

Jordi Ribas Boldú (Jordi Boldú de nom artístic) és l'encarregat de l'explicació didàctica. Em reconeix. Diu que vam coincidir en el recital de Biel Mesquida a la Torre Muntadas del Prat del Llobregat el juliol de 2005. Ho havia organitzat ell, i un tal Damià Gallardo en va fer la presentació... Ara hi caic. Sí. Vaig fer un post a TdQ sobre aquella nit màgica. Li he recordat la síndria que en Biel es va endur com a trofeu.

Al final, en Jordi diu que ens vol "fitxar". Reparteix una fitxa als alumnes perquè posin el nom, la data de naixement i les seves impressions. Jo també n'agafo una en la qual escric això:

La memòria històrica és la memòria dels morts i la veu dels vius que recorden les víctimes i els botxins, la ressaca de l'odi, el fil que ordeix la trama dels segles, tanta sang i tantes llàgrimes inútils...

Ho deixo també escrit amb retolador vermell al llibre de visites. En sortir, el guàrdia de seguretat del museu em saluda molt afectuosament. Es diu Edgar i havia estat alumne meu. Hòstia tu, no es pot ser tan famós!

ERC & COPE

Als afores de Mollet em trobo aquestes dues tanques publicitàries l'una a tocar de l'altra:

La de l'esquerra és d'ERC. El text resa:

humans. amb virtuts i, es clar, amb defectes.

La de la dreta és de la COPE i resa:

Somos libres

Fa gràcia trobar-te els dos extrems aplegats en el mateix espai: dues llengües i dues maneres oposades de veure les coses. Casualitats de la vida.

Em crida l'atenció que l'eslògan d'ERC és d'una obvietat absoluta: tots som humans i tots tenim virtuts i defectes. No, no s'han trencat el cap. ¿Què insinuen quan diuen que tenen defectes? ¿Que l'experiment del Tripartit ha estat un nyap? ¿Que reconeixen que l'han cagat? Però el que més m'esvera és la dèria aquesta de semblar modernets posant-ho tot amb minúscules (al començament de la frase i després del punt) i menjant-se els accents (és clar). ¿O és que busquen votants entre els joves analfabets de la Generació ESO-Messenger?

El lema de la COPE cau pel seu propi pes. La COPE no es presenta a les eleccions i, en principi, no és cap partit polític, però gairebé... ¿Com pot afirmar que és "lliure" algú que té com a amo La Conferencia Episcopal? Perlamortdedéu!

Sense paraules

A l'entrada de Moyé venint de La Llagòstia em trobo una tanca publicitària amb el ceballot Montilla blanc i negre que em dóna l'esquena maleducadament. Hi posa: "Fets, no paraules." Rumio l'eslògan. Sí: fets, fets consumats, fets fefaents, fets fàctics... Aquests sociates rebutgen la paraula (logos), i ho entenc, perquè alguns quan obren la boca demostren el seu analfabetisme funcional. Pepe Montilla Presidente: fets, pets, fems... El ceballot Montilla ens dóna l'esquena i, a totes llums, s'estima més callar. Ui, ui, ui... quins fums aquest xarnec!

Altres posts montilleros: 1, 2, 3, 4

MOLLET A MÀ...

ENTREVISTA

+ RETALLS DE PREMSA

WEB DE L'ORACLE IMMINENT

Avui divendres, l'Emma i jo participem al programa La vida en singular d'Onda Rambla (89.8 FM). Ens podeu escoltar en directe de 15 h. a 16 h. Parlem del premi, del llibre i de CIBERSEXE...

ENTREVISTA PER AL "MOLLET A MÀ"...

1.- En la majoria de convocatòries dels darrers anys els premis literaris de temàtica eròtica se’ls emporten les dones... Què sent un home en rebre un premi com aquest?

Aquesta obra l’hem escrit a quatre mans l’Emma Piqué i jo, o sigui, que en el nostre cas els premiats som un home i una dona, un tàndem literari. Es tracta del premi més important en la nostra llengua dins el gènere de la literatura eròtica. Feia temps que volia escriure alguna cosa així, però vaig haver d’esperar l’ocasió oportuna per a fer-ho. L’Emma em va enviar un mail proposant-m’ho i vaig acceptar el repte.

2.- ‘L’Oracle Imminent’ era una narració concebuda directament per presentar-se a la convocatòria literària o bé va sorgir amb una altra intenció?

Vam començar a intercanviar mails i, sobre la marxa, vam veure que allò funcionava prou bé. En només deu dies vam escriure cent mails i una bona pila de messengers. Els personatges que havíem creat (Vogelfrei i mouchette) tenien molta força i ens arrossegaven... L’obra s’adeia molt bé a les característiques del Premi de la Vall d’Albaida i vam decidir que la presentaríem allí. Després de passar-nos dos mesos retallant i polint el text, la vam enviar a Ontinyent. El jurat la va escollir entre 26 originals. És l’any que se n’han presentat més.

3.- Quin és el fil argumental de l’obra premiada? Barreja tòpics de sempre, el sexe, amb temàtiques actuals, internet?

Vogelfrei és més gran que mouchette. Es coneixen a L’Oracle, un local nocturn. S’envien mails explicant les seves fantasies sexuals i també es troben algunes vegades... Al final, la situació esdevé insostenible i apareix la tragèdia. No penso explicar el final.

La gràcia de L’Oracle està en l’ús que hem fet de les noves tecnologies per a escriure el llibre. És molt actual perquè empra el correu electrònic, el messenger i els SMS. És ciberliteratura ultramoderna, del segle XXI. El contingut també surt del típic relat on s’expliquen quatre claus superficials. L’Oracle conté tota una filosofia vital.

4.- Alguns diuen que la gran prova de la literatura eròtica és aconseguir que el lector se senti sexualment excitat...

També diuen que són llibres que s’han de llegir amb una sola mà... Tinc clar que no podem competir amb les pel·lis porno. El que nosaltres oferim és el poder de la paraula, l’evocació de situacions eròtiques on la fantasia del lector juga un paper molt important. L’Oracle és sobretot literatura, és a dir, tot un seguit de mots que volen inspirar emocions, que suggereixen experiències... Va ser molt excitant crear-la i sens dubte serà molt excitant llegir-la.

5.- Quins plans tens ara...?

Fer vacances. Descansar. Llegir. Viatjar. Seguir escrivint cada dia en el meu blog Entrellum Ciberdietari06. Tinc algunes coses al calaix, altres a ca l’editor i altres presentades a premis. Ja veurem què passa. L’Oracle sortirà publicat a la tardor per Bromera Edicions. Em conformaria amb publicar un llibre a l’any. Ara per ara, no puc deixar d’escriure. La culpa és dels jurats que no paren de premiar-me. Mentre la cosa rutlli, no penso plegar. Hi ha un Bartleby dins meu, però el tinc molt controlat.

MOLLET A MÀ

+ RETALLS DE PREMSA

Mentre a l'església de Sant Vicenç...

Mentre a l'església de Sant Vicenç de Mollet celebraven la multitudinària cerimònia de l'enterrament de la Pepeta de Cal Pinyonaire (mare de la Montse Tura), m'he acostat a l'institut per a veure com havien anat les notes de selectivitat dels meus alumnes. Pel que fa a la meva assignatura molt bé. La Hinad El Atiki El Fadili (la primera alumna d'origen marroquí que aprova el batxillerat a l'IES Gallecs) ha tret un 10 de Filosofia! Sí: un 10!!! Li he fet dos petons. Un 10 a Filo no és tan fàcil de treure. La Hinad vol estudiar Dret. Serà una bona advocada. Sempre m'explica la mateixa anècdota: "Entro a les botigues i, quan em veuen la pinta de mora que faig, em parlen sempre en castellà. Aleshores els responc en català i es queden estupefactes." La Hinad parla el català millor que jo. Per alumnes com ella val la pena seguir treballant.

Descansa en pau, Pepeta.