Quadern de Cotlliure_5

Dissabte 23.2.08 10:36

Una hora xerrant amb els vells pescadors del poble. Estaven, com d'habitud, prenent el sol asseguts als primers bancs que hi ha davant el mar, al port d'amunt. Els seus noms: el petit Louis (1923), Paul Ramone (1926), Josep Francesc (1936)... El que més ha enraonat és Ramone el qual se sabia tota la història del poble i recordava dades i dates exactes. Un prodigi de membrances cotlliurenques. He anotat moltes coses... [Abans tots els vells duien barretina. L'any 1964 van fer les últimes acalades i es van vendre totes les barques per 150.000 francs. Els plataners del port són de l'any 1938. A la riera l'anomenen duy, a l'escullera gitada, a les gavines muetes, a la sardina sarda, vuitanta és quatre vint... ] Mentre escoltava el seu deliciós català rossellonès pensava amb pena que són l'última generació que el parla, perquè els seus fills ja estan completament afrancesats...

Després de la conversa amb els vells pescadors, he fet un promenade fins a la capella de Sant Vicens. Inspirat per la mar en calma (ells l'anomenen mar blanca) he escrit aquest poema:

MAR BLANCA

Anit la lluna era vermella, cruenta,
auguri de nit en vetlla perquè l'Antonio
és mort i avui l'enterrem

M'assec davant la gitada, envoltat de muetes,
amb l'esquena recolzada a la capella de
Sant Vicens

Els vells pescadors cotlliurencs m'han explicat
la història d'aquest poble que perd
la seva llengua

Troben a faltar les barques, les xerxes i el peix
(sardes, tonyines, anxoves...)

Voga, voga, mar endins fins que la terra desaparegui
Voga, voga, que les dones remendaires t'esperen
sargint la malla pescanera

Avui la mar és blanca com una bassa d'oli

El minyó llença còdols a l'aigua que llampurneja

Sura l'escuma entre els esculls

Lluna roja, mar en calma,
Cotlliure del meu cor reblert d'enyorança

Aquest blau, Antonio, aquest sol de la infantesa;
els ulls del vell pescador són avui els teus ulls

Aquest blau i aquest sol dins la mirada...

Ja toca la campana
Ja surts de Casa Quintana
Sis milicians et porten embolcallat
amb la mortalla republicana

Lluna roja, mar blanca,
descansa en pau, poeta,
per sempre més,
en terra catalana

[Traducció al castellà, italià i anglès]

QdC_1
QdC_2
QdC_3
QdC_4

Quadern de Cotlliure_3

Divendres 22.2.08 16:50

Sóc a la glorieta que hi ha més amunt del Museu d'Art Modern Jean Peské. És un belvedere excepcional. La panoràmica de Cotlliure és magnífica. El sol, a l'esquerra, va a la posta. M'encanta la imatge del poble des d'aquí dalt: la capella de Sant Vicenç, el campanar, el castell, l'apoteosi dels blaus... El cel és un coto fluix de núvols. Ha fet un dia esplèndid. Ara corre una lleugera brisa. Després de dinar a Les Templiers, he anat a l'hotel. M'han donat la cambra número 11, situada a l'annex que està just davant del cementiri. No m'ho puc creure: veig la tomba de Machado des de la finestra!


Qui fos gavina. Avui fa 69 anys. A aquesta hora Machado ja era mort. La pau que sento és la seva pau. Em quedaré aquí fins que marxi el sol. La línia de l'horitzó em captiva la mirada. Vetllo Machado des d'aquesta talaia privilegiada. Calma infinita. El temps desapareix. Em deixo bressolar pel paisatge. Una parella de francesos m'acaben de fer una foto. Au revoir! Em torno a quedar sol. ¿No puc estar una estona sense escriure? Esclar que sí...

QdC_1

QdC_2

MANIFEST CATOSFÈRIC DE GRANOLLERS

Avui, festivitat de Sant Vicenç -patró de Vallromanes (on visc) i de Mollet (on treballo)-, 72 hores abans de la inauguració de les Jornades de la Catosfera, sota la lluna plena, publico aquest Manifest en el post número 1.000 d'ENTRELLUM.

L'any 2005 vaig escriure el Manifest blogpoètic de Sant Cugat i el vaig llegir a la trobada sobre El dietarisme i el nou dietarisme dels blogs que es va celebrar a Sant Cugat els dies 6 i 7 de juny. En aquell text resumia la meva filosofia bloguística. Rellegit ara, el tornaria a subscriure totalment. Després de dos anys i mig, adobat amb la nova experiència entrellumínica, voldria afegir algunes reflexions blogològiques que ens ajudin a comprendre on som, què fem i cap on anem.

De Sant Cugat (05) a Granollers (08) la Catosfera s'ha fet gran, ha arribat a la seva majoria d'edat. Els que, des del primer moment, vam creure en l'enorme potencialitat dels blogs, hem vist confirmades amb escreix les nostres expectatives i, a hores d'ara, podem afirmar sense embuts que la importància dels blogs (a casa nostra i arreu) és quelcom que ningú ja no gosa discutir, tret de quatre dinosaures miops ancorats al segle passat que encara s'aferren a no se sap quins privilegis o interessos.

En aquest curt trajecte catosfèric hem vist com s'anava consolidant la presència del català a la xarxa, com esdeveníem una nació digital gràcies al .cat, com érem reconeguts en l'àmbit universitari i en l'esfera política, mentre el protagonisme i la influència dels blogs catosfèrics no parava de créixer en els mitjans... Tot plegat és la història d'un èxit vertiginós.

La Catosfera ha generat una comunitat virtual de caràcter pluralíssim i libèrrim formada per persones que interactuem i ens enriquim mútuament. Els catosfèrics compartim la nostra catalanitat sense complexes mentre projectem aquesta identitat al món global. Diàleg, idees, plataformes, campanyes, iniciatives... Un batibull incessant que demostra dia a dia la vitalitat catosfèrica. El fet que avui estiguem aquí (i ens comencem a organitzar) augura una nova època en la qual la nostra força encara pot ser més gran. La nova societat del coneixement requereix instruments nous -com ara els blogs- per a promoure nous activismes col·lectius, noves revolucions per venir, nous horitzons inimaginables.

Fa quatre anys que bloguejo. Bloguejar és una forma de veure el món i d'interpretar-lo, una manera de ser i d'estar. No som periodistes, però podem explicar les coses de primera mà. No som polítics, però podem exercir de ciutadans responsables dins d'aquesta àgora virtual. ¿La partitocràcia deixarà pas a la blogocràcia? ¿Ens acostem cada cop més a la ciberdemocràcia? Aquesta és la veritable Revolució Catosfèrica. L'exemple més clar és l'embranzida que, gràcies a la Catosfera, ha agafat el sobiranisme...

La Catosfera com a ciberpolis abasta tots els àmbits de l'acció humana: esport, música, política, ètica, economia, educació, empresa, tecnologia, art, negocis, literatura... Una multiplicitat d'interessos que troben cabuda dins aquest macrodiàleg bloguístic. Però refrenem una mica l'optimisme...

Potser un blog no és res més que un passatemps innocu. Mentre estem entretinguts amb el blog, penjats del teclat, amorrats a la pantalla, resultem inofensius. Ens creiem importants perquè rebem no sé quantes visites i hem assolit el número tal de no sé quin rànquing. Pots comptar! ¿Voleu dir que n'hi ha per a tant? 250, 280, 600 persones... ¿Què representen enmig de la inabastable societat real? Hi ha molta gent que encara no sap què és un blog, gent que no té connexió a internet, gent que -per no tenir- no té ni ordinador. ¿Els bloggers canviarem el món? ¿Els catosfèrics revolucionarem Catalunya? ¿O resulta que som els més esnobs, els més geeks, els que millor encarnem el Zeitgeist? Deixo els interrogants oberts...

Aquest Manifest no aspira a ser profètic. No fem volar coloms. Toquem de peus a terra. La Catosfera és una immensa sardana on hi cap tothom. Ajuntem les mans i ballem junts. Ningú no és més que ningú. Som catalans i ens ho fem en català, però la nostra vocació és universal. Catosfèrics del món, virtualitzats i desvirtualitzats, unim-nos per a saltar més amunt del present. Bloguegem cada cop més i cada cop millor. Aquest és el camí. Aquest és el compromís. Aquest és el repte. Visca la Catosfera!

MANIFEST BLOGPOÈTIC DE SANT CUGAT

Sant Vicenç

Avui és Sant Vicenç, el patró d'hivern del meu poble, que també ho és de Lisboa i de Mollet, per això avui no treballo.

Ahir al vespre, espectacular concert de gospel al nou Casal: The Gospel X-perience!. 70 persones sobre l'escenari i 200 de públic. La música com a catarsi col·lectiva. Arribo a una sèrie de conclusions: La religió, més que l'opi del poble, n'és la farlopa. La música esdevinguda pregària, oració. El gospel tendeix orgiàsticament a l'apoteosi orgàsmica. Hi ha un crescendo reiteratiu que acaba esdevenint un veritable mantra. Es tracta d'allunyar-se de la realitat (l'esclavatge dels negres) per atènyer el reialme de la llibertat fictícia (el cel futur) mitjançant la pèrdua de l'ego individual dins el maremàgnum grupal. Tot plegat sembla una secta amb el guru (director) al capdavant. No estic gaire segur que els mals del món es puguin solucionar cantant (John Lennon in memoriam).

Diuen que avui canviarà el temps. El matí es presenta humit i emboirat. Ja han encès el llum del bar del Casal, un bar molt peculiar en el qual, a més de totes les coses típiques d'un bar, pots trobar els meus llibres, ben posadets dins una vitrina, entrant a mà dreta, sota el rètol: Escriptors de Vallromanes.