#9N2014

T-20

Aquesta nit de pleniluni els senglars han fet molta fressa. Els seus grunys i els esgarips intermitents de l'òliba l'han acompanyat fins que la son l'ha enxampat escrivint les últimes línies del capítol 12è de la novel·la. Després de dinar ha enllestit un nou poemari tot aplegant 34 textos escrits entre els anys 2006 i 2011 a Vallromanes, Lleida i Llimiana. L'ha titulat L'adveniment del silenci. Ha fet les còpies a la impremta Tarragona de Tremp, on també li han enquadernat els exemplars i, a continuació, ha anat a Correus per tal d'enviar-los a un premi. Ell ho anomena "la loteria". És un joc d'atzar com un altre. La petita inversió pot convertir-se en més diners i en un llibre publicat. O no. Mai no se sap. Depèn de molts factors que ell ja no controla, com tampoc no controla la inspiració la qual el fa mantenir-se despert fins a la matinada amb la banda sonora dels senglars i de l'òliba, sota un firmament ple d'estrelles, tan nítides que les paraules que escriu li semblen ridícules ombres inútils. Però cadascú es distreu com bonament pot i cal reconèixer que la literatura no és una mala companya de viatge.

Llegeix tota la sèrie T

Pallassos i somnis

En el sud més sud, un àngel disfressat de basc em va regalar un nas de pallasso. Ara ja sé qui era aquest àngel. Avui li fan un homenatge a Vallromanes. Els àngels i els pallassos no moren mai.

Sempre havia volgut viure en una casa davant el mar. Encara no m'ho acabo de creure, però em temo que aquest somni fa dies que tusta a la porta de la realitat.....

Em truquen per a confirmar-me que el programa que vam gravar el passat 31 de juliol serà emès per TV3 aquest dimecres dia 19 a les 12:00. Si em voleu veure fent el pallasso una estona, no us el perdeu.

Arrels superficials

Travesso la riera i m'apropo al lloc on abans d'ahir encara hi senyorejaven un parell d'avets majestuosos que la ventada va fer caure sense pietat. De seguida en van fer llenya i només queden les soques. M'entretinc a comptar els anells de la fusta. Descobreixo que, si fa o no fa, gairebé tenien la mateixa edat que jo. Per què van caure? Per què ara són morts? Mentre torno cap a casa medito la resposta... ¿Les meves arrels són profundes o superficials? ¿Jo també podria caure com els dos avets o em sostenen arrels pregones?

El punt de vista dels veïns

La neu es fon

La neu es fon. El sol de la mitja tarda amoixa les teulades. El blanc encara és pur, tan pur que fereix la mirada. Aquest silenci marmori que abraça el poble i m'abraça. La neu es fon, nívia rialla que s'acomiada. Sóc teu. Pertanyo a la vall dels teus pits. Sóc teu. Només et veig a tu quan tanco els ulls. La neu es fon. Cerco la nit. La terra s'engull les escorrialles...

Bye-bye 2008

Avui s'acaba un any estr-any... (Dic "estrany" perquè ara em fa mandra buscar l'adjectiu exacte que resumeixi aquests 365 dies sobreviscuts, suposant que un sol adjectiu fos capaç de resumir-los). Estrany perquè han passat coses fonamentals a la meva vida que encara no he pogut pair ni relativitzar. Estrany perquè no tinc cap dret a queixar-me però, pessimista com sóc, sempre estic rondinant... no tinc remei.

Vam començar el 2008 amb les Jornades de la Catosfera d'on en va sortir un llibre del qual en vam fer diferents presentacions (1-2-3-4), a més de tot el ressò mediàtic (TV inclosa). Vaig guanyar el Premi Machado. Vaig flirtar amb la política (1-2-3). Vaig coincidir amb gent interessant (1-2-3). Vaig descansar una mica i, ben descansat, vaig reprendre el blogueig amb més empenta que mai... i aquí estic un altre cop donant guerra.

Entre les coses superficials cal destacar que vaig estiuejar a Eivissa, m'he aprimat 12 kg, m'he canviat les ulleres i, després d'anys i panys resistint-me, per fi he caigut en la temptació de tenir mòbil... ara ja puc dir que sóc "normal"!

Com sol passar, les coses més importants (que sovint s'esdevenen en l'àmbit estrictament íntim i privat) no es poden explicar. Per tant, us haureu de conformar amb aquest succint relat dels fets públics, aprendre a llegir entre línies o si més no esperar que algun dia escrigui les meves memòries... que tot arribarà.

El 2009 es presenta la mar de bé. A principis d'any publicaré dos llibres nous: Catosfera. Ciberdietaris 04-05-06 (Premi Nadal Batle) i la versió trilingüe del poemari Entrellum (Premi Machado). Anirem a Mallorca i a Cotlliure a presentar-los... quin plaer tornar-hi!

Intueixo que el 2009 serà un any decisiu per a mi. Faré 45 anys; en farà 20 que em vaig casar, 20 que treballo de professor d'institut, 10 que visc a Vallromanes i 5 que bloguejo. Que per què serà "decisiu"? Ja ho veureu... no penso donar més pistes.

Mentrestant, aquí em trobareu... aquest és el meu cau.

Us desitjo un bon cap d'any... i que demà la ressaca sigui lleu.

Pedregada d'ahir

La platja intangible

La platja intangible

La tempesta s'ha congriat després de dinar. Fosques bromotes han omplert el cel del Vallès. Les fulles voleiaven esbojarrades. Ara descarrega de valent. Escolto la pluja. Contemplo la pluja. Les gotes impacten violentament contra la meva ànima atrotinada. El clapoteig em relaxa. La pluja cau de biaix empesa per la llevantada. Trona. No sé què fer amb la meva vida. Provo de trobar la presumta sortida del laberint. Plou intensament. Aigua a dojo. Cotxes lluents. Què marca la brúixola? On és la brúixola? Què coi és una brúixola? No sé què fer amb el futur. Odio repetir-me. Odio totes les rutines. Trona i retrona dins meu. Aigua, aigua, aigua. Ara cau pedra.... pedres com olives gens arbequines, més aviat sevillanes... tot el carrer blanc... les fulles totes arranades encatifen el terra... Hauré embogit? Tard o d'hora tots plegarem. Sóc la fulla xopa que davalla cap al seu destí incògnit o l'última papallona que amb les ales esquerdades tremola de fred o el nen que s'ha perdut enmig de la gernació i plora i plora i plora com ara plora aquest cel insensat, sense esma, sense objectiu, funesta pluja de tardor sobre les teules del meu poble tan petit, pluja que s'escola riera avall cap a la mar enyorada, la platja intangible dels teus pits...

Vídeo

Diumenge de Festa Major

Preparant la classe sobre Parmènides que faré demà a 2n. de BTX. Corregint el qüestionari sobre El show de Truman que vaig fer a 1r. de BTX. La meva filla escolta això. Encara estem de Festa Major. Demà Sant Miquel. Fa sol. No hi ha núvols al cel. S'acaba setembre. Ens costa acceptar la intrínseca caducitat de les coses, sobretot de les que estimem...

La meva llibreria Lulu

Escriure és fugir

S'acosta la mitjanit. A la tele no fan res. Hi ha Festa Major al poble del costat. La setmana vinent començarà la nostra. Les nits de dissabte són plàcides i tendres. La vida sembla més fàcil. Demà serà diumenge i potser plourà. Viure sense trasbalsos, assossegadament. 50 pulsacions per minut. No esvalotar-se, no alçar la veu. S'acosta la mitjanit. La lluna minva. Escriure és fugir del que ets. Cada paraula és una passa que t'allunya de tu mateix.

VOTA ENTRELLUM

A la platja caminant

Matí sense núvols amb un sol esplèndid. He anat a la platja caminant i he tornat de la platja caminant. Hora i mitja d'anar, hora i mitja de platja, i hora i mitja de tornar. He agafat el camí més curt, per Coll de Clau, riera Coma-Clara avall fins al port d'El Masnou. Sempre vaig a la platja de Can Teixidó, que és la primera que es troba en direcció Barcelona. Altres vegades he baixat al mar per Teià, per Premià, i fins i tot per Vilassar. Avui el mar era una bassa d'oli transparent. Em banyo amb peixos a prop. De tant en tant apareix una medusa perduda, enorme, que es veu d'una hora lluny. Els nens comencen a cridar i els pares, sol·lícits, la pesquen i la llencen a les roques. Una mort cruel. Són maques, tenen uns tentacles de color lila i la textura de la sípia. La tornada ha estat més dura per l’hora, el sol era més alt i picava més. He suat força. Sort que he comprat un Gatorade a la benzinera d'Alella. També la pujada és més perllongada i els músculs estan estovats pel descans i el bany. S'agraeix molt l'ombra dels pins. Una bona dutxa, un dinar lleuger i la sacrosanta migdiada. Encara vacances...

Platges de Comte, Eivissa (9.8.08)

On holiday

Dissabte passat em vaig enamorar d'una melodia que Maite Aguirre va interpretar al piano en el concert de cloenda de les XXIV Nits Musicals de Vallromanes. Es tracta d'El Pont, una obra que Frederic Mompou va compondre l'any 1946. La Carme Miró m'ha ajudat a buscar-la. Es troba en un CD enregistrat pel pianista granollerí Jordi Masó [web]. Us la deixo aquí mentre estic de vacances...

Encara que la música més adient per al lloc on vaig seria aquesta...

Apa, passeu-ho bé, quan torni tornaré.

Una entrevista
Un poema
Un post
Twit

El cap d'ERC a Vallromanes insulta els seus companys de partit

Ho he vist a l'e-notícies:

I m'he quedat de pedra. David Ricart és el cap d'ERC al meu poble. Que era íntim de Xavier Vendrell ja ho sabia...


Però que fos capaç d'autodefinir-se com a "sectari" mentre insulta tots els companys de partit que no van votar Vendrell titllant-los de "majaras" i "freakis", em sembla una cosa realment greu que diu molt poc a favor de la seva concepció de la democràcia...

La cosa encara és més greu perquè el partit al qual insulta l'acaba de nomenar per un càrrec: Coordinador Territorial de Barcelona a la Secretaria de Joventut. O sigui, que en senyal d'agraïment per aquest càrrec, va i insulta els no-vendrellistes. Tot un exemple, sí senyor, per al jovent.

T'has cobert de glòria, xaval!

Declaració de principis

Jo no sóc militant de Convergència. La meva dona sí (ella fa un any que desenvolupa tasques de govern a l'ajuntament de Vallromanes com a regidora de cultura, esports i promoció econòmica). Reconec que, entre totes les opcions, Convergència és la que més s'acosta als meus plantejaments polítics, per això no amago la meva simpatia per aquesta formació. Tanmateix mantinc la meva independència i, per damunt de tot, defenso la llibertat de dir el que vulgui en el meu blog.

ENTRELLUM no és un blog polític, sinó un ciberdietari personal, la qual cosa no significa que sovint no parli de política. El que vull dir és que la política, ara per ara, no és la meva prioritat vital. El passat novembre vaig acceptar la invitació a la conferència i a la trobada amb l'Artur Mas, de la mateixa manera que, a mitjans de juny, vaig formar part d'una taula rodona en el Congrés Comarcal de Vallès Oriental. Ara participaré en aquest Congrés Nacional. Per a mi és una oportunitat de poder fer una de les coses que més m'agrada: bloguejar.

No sóc periodista ni aspiro a ser-ho. El meu punt de vista, per tant, no serà ni polític ni periodístic. Escriuré a rajaploma, incloent-hi fotos, vídeos, entrevistes, twittejant... Faré el que sé fer, el que porto fent des de fa quatre anys i mig: bloguejar.

Si no sóc militant, ni polític, ni periodista... Aleshores, què hi faig en aquest Congrés? Aquí està la gràcia, amigues i amics. ENTRELLUM serà una finestra, no pas l'única, si més no diferent. Un altre punt de vista: el meu.

Convergència aposta pel futur. Convergència 2.0.

Serà un cap de setmana intens. Demà comença la festa. No us la perdeu:

Divendres 11 de juliol de 2008

16.30h Acreditacions blogaires

17.00h Taula rodona: Política 2.0 i blogs

Amb la participació de: Saül Gordillo, Carles Puigdemont, Carme-Laura Gil i Marc Vidal. Modera: David Madí

18.00h Salutació d'Artur Mas als blogaires

18.30h Visita guiada als diferents espais del Congrés

Congrés de Convergència en directe (1)
Dubtes?
Congrés de Convergència en directe (2)

No hauria d'escriure aquest post

M'hauria de reprimir. Escriure en calent és desaconsellable. He fugit del Casal com he fugit del bar del Nico. Fins a l'últim minut tenia l'esperança de què la selecció alemanya marqués un gol. Res. Todo mi gozo en un pozo, com diuen els guanyadors de l'Eurocopa. Mai no havia vist banderetes espanyoles al meu poble. Banderetes i petards i botzines i crits energumènics. Tot alhora. Quina creu. Toco pirandó i m'esbravo en el Twitter. Això és el que hi ha. Això és el que tenim. I Montilla president. I els botiflers ben endollats. Em sento desubicat. Em sento deprimit. Demà tornarà a sortir el sol i Catalunya serà una mica menys catalana... Què ens queda? Ben poca cosa: un somni que es resisteix a morir i l'empenta alliberadora dels blogs.... We'll always have Catosfera.

Petit paradís

Tota la tarda arranjant el jardí. Entre les inacabables pluges i els darrers mesos plens d'ocupacions, l'havia deixat. No hi ha res més trist que un jardí abandonat. Jo me l'estimo molt, el meu jardí. Encara que sigui petit i humil. Cada planta i cada arbre. Fa deu anys que amb les meves mans el modelo, l'adobo, el rego, l'esporgo... i el gaudeixo. Aquesta tarda, endreçant-lo, recordava els inicis, quan vaig plantar l'olivera i la màgnòlia (enguany treurà moltes flors!), la glicina, el lilà, la camèlia, el margalló, la murtra, el llorer, l'arboç, el boix, els rosers... Després van venir els bambús... Cadascú té el seu particular paradís. El meu és aquest racó davant del bosc, aquest espai recol·lecte on puc sentir-me jo mateix lluny de la gent i del món.

Renovació?

punxa
[captura]
twitterada
comentaris

Presentació de LCL a Fnac Triangle

El proper dimarts 8 de juliol a les 19:00 h. farem la presentació de LCL al FNAC Triangle. Ens acompanyaran alguns dels autors (Sani Girona, Judit Ortiz, David Figueres, El veí de dalt, Enric Gil...) i tots els que vulgueu afegir-vos. Si no vas estar a la Catalònia ni a Vallromanes, aquesta no te la pots perdre!