Viatjo sol

Ens fa por el silenci i la solitud. Al capdavall, com deia Fromm, el que ens fa por és la llibertat, per això cerquem totes les escapatòries possibles, que són moltes: família, amistats, amors, xarxes socials, treball i altres "distraccions" creades pel Sistema per tal de mantenir el ramat anestesiat (entertaintment, mass media, futbol, política, música, art, and so on). Per què ens fa tanta por ser lliures?

La darrera pel·lícula de la Tognazzi planteja aquesta profunda qüestió. Irene, la protagonista (Margherita Buy, esplèndida, broda el paper), explora la frontera que hi ha entre fer-allò-que-toca-fer o bé escollir el teu camí personal sent allò que Orwell anomenava "una minoria d'un sol". Aquesta opció és la del "boig". El no-boig és el normal, el convencional, l'ovella blanca que s'integra mimèticament en la societat. Irene té dubtes perquè és humana i perquè la seva vida és imperfecta, com la de tothom. Malgrat els moments de fragilitat, no defalleix. Ningú té dret a jutjar-la. Que el gregarisme de la majoria s'imposi sobre les excepcions individuals no implica que una opció sigui millor o més bona que una altra.

Sempre he defensat que el fet de viatjar sol és molt més enriquidor que anar acompanyat. Normalment, la companyia ens distreu, ens obliga a mantenir una conversa-bombolla que ens impedeix obrir-nos a la realitat que tenim al davant, limitant la comunicació amb els altres. Proveu de viatjar sols i veure-ho quina diferència!     

Irene no és cap heroïna, sinó simplement una dona que ha après a estimar la seva solitud, és a dir, la seva llibertat. Que no és poca cosa en els temps que corren...         

L'encís d'allò que ha de venir

El que conec no m'interessa. Parlo en general. Es pot donar el cas que hi hagi coses o persones que conegui i em puguin seguir interessant. Aleshores permeto la repetició. Per exemple, he estat dues vegades a París i no m'importaria tornar-hi. La xocolata m'encanta, si puc en menjo cada dia. Hi ha persones adorables amb les quals podria passar la resta de la meva vida. Per sort o per dissort, el sentiment no és recíproc. 

El que conec ja ho conec. M'interessa sobretot lo desconegut. Hi ha coses o persones desconegudes que no m'interessen gens ni mica. Com ara el futbol o la monarquia espanyola. Suposo que és la curiositat, el nen que porto dins, que reivindica la novetat i els horitzons inèdits. He rellegit pocs llibres. Alguns (poquíssims) me'ls sé de cor. Per això tampoc m'interessen els llibres que he escrit, sinó els que encara he d'escriure. L'encís d'allò que ha de venir.  

Chemtrails

Estic un xic amoïnat perquè fa uns dies que trobo ocells morts. El primer va ser una carderola a la cala Canadell i el segon un pardal en el camí que va de Palau a Pau. Els cadàvers no presentaven cap signe de violència. L'any passat vaig sentir que havien mort la meitat de les abelles del planeta. Enguany potser els toca als ocells. La causa d'aquestes morts és un misteri. 

Volen massa avions. La culpa no és només de Ryanair. Sabeu que són els Chemtrails? Sempre m'han atret les teories conspiracionistes. Ja no n'hi ha prou amb la TV, el futbol, la pornografia, la música de masses, les modes, la pol·lució, el tabaquisme, l'alcoholisme, el carnivorisme (i tot allò que genera la bogeria tumoral), l'arsenal farmacològic o la promoció de la indigència material i intel·lectual. Ara calen accions més cotundents i efectives. Si ens estan fumigant des de dalt per anestesiar-nos, se n'estan sortint prou bé. Amb el que està passant al món sembla mentida que la gent no es revolti. Tothom mutis i quiet. Què estrany, no? Penso que seria més fàcil infectar l'aigua de l'aixeta que dispersar a tort i a dret química nociva des d'uns avions secrets. O potser fan ambdues coses alhora. Qui? Els de sempre.  

Abelles, ocells... Al món hi sobra gent. Els de sempre se les empesquen per a donar la raó a Malthus. A falta de guerres com les d'abans, n'han creat una de nova que consisteix a empobrir (a través de la deutocràcia) la població fins que la necessitat (primum vivere) impedeixi qualsevol reacció. L'enemic ja no està fora del sistema, sinó que és el mateix sistema que fagocita els seus membres i després els escup. Desnonats, afamats, anestesiats, lobotomitzats... els humans malviuen dins un malson que, malauradament, ha esdevingut el pa (o la manca de pa) de cada dia.

Ocells morts. Estic un xic amoïnat. Res més.  

T-93

De vegades baixa a la ciutat. Per a un mussol no és fàcil trobar excuses que l'empenyin cap a la vida social. Una d'aquestes excuses és la poesia. Fa un parell d'anys va conèixer els Adictos al verso, una colla d'aficionats que s'apleguen per a recitar els seus poemes en el pub Smiling Jack. Té mèrit escriure poesia en aquest món cada cop més impossible. El poeta és una illa que sura enmig de l'oceà. Quan totes les coses sotsobren, ens queden les paraules-salvavides. 

El vent bufa amb força. La temperatura és freda, però sense arribar a les hiperbòliques previsions amb les quals ens ha alarmat la histèria mediàtica. Que nevi una mica i estiguem sota zero és quelcom absolutament normal al mes de febrer. Aquest protagonisme del temps resulta molt sospitós. Hi ha altres notícies més alarmants que passen desapercebudes. Per exemple l'atur, que no para de créixer; o la impunitat dels polítics i dels banquers, els quals han arruïnat el país amb la seva pèssima gestió (ells en són els responsables i ells ho han de pagar, no nosaltres); o la dubtosa eficàcia de la justícia (que està demostrat que no és igual per a tothom); etcètera... 

Mentre parlem de l'oratge i del futbol, mentre ens resignem a ser subjectes passius d'uns esdeveniments que se'ns escapen, alguns espavilats continuen jugant a la ruleta russa amb el nostre futur i el dels nostres fills. ¿A què es dediquen els més de 5 milions d'aturats, què pensen fer, per què no reaccionen d'una puta vegada? ¿O és que encara no hi ha motius suficients per a la revolta? ¿Què se n'ha fet dels "indignats"?

Ell s'ho pregunta cada dia. Potser ha arribat l'hora de la veritat.

Llegeix tota la sèrie T

No te'l perdis

http://www.vilaweb.cat/noticia/3926357/20110908/guardiola-ens-aixequem-dhora-penquem-pais-imparable.html

La Catalunya que bull

Serà la calorada de l'estiu o aquesta crisi que sembla un túnel sense sortida, però la cosa està que bull, sobretot la cosa política, que és la cosa pública, la de tots, encara que alguns se'n vulguin desentendre agotzonant-se en el seu cau privat. Bull d'ençà que l'Estatut va ser trinxat en nom de la Sacrosanta Constitución Española (“la indisoluble unidad”!). Bull d'ençà que centenars de milers de catalans vam manifestar-nos tot col·lapsant el centre de Barcelona. Per dignitat, perquè ningú no decideixi per nosaltres, perquè quatre togats no poden tombar la voluntat de tot un poble. Aquesta bullimenta es va escalfar encara més amb l'embranzida espanyolista ran de la victòria de la Roja al mundial de futbol. Les rojigualdas contrastaven amb les estelades. Quin abrandament. Independentistes (separatistes) versus espanyolistes (unionistes). Alguns parlen de “fractura social”...

Símbols i sentiments es barregen en aquesta olla que xarbota cada cop més. Per acabar-ho d'adobar, el Parlament aprova la prohibició de la fiesta nacional (de la seva nació, esclar, que nosaltres tenim la nostra, malgrat que uns togats madrilenys li neguin l'estatus jurídic). Almenys a casa nostra, la tortura i la mort d'un animal ja no serà un espectacle, i menys “cultura”. En això, com en tantes altres coses, ens diferenciem dels nostres bàrbars veïns de l'oest, mentre ens acostem a les nacions civilitzades, la gent del nord, els europeus.

Estatut, manifestacions, banderes, futbol, toros... Els ingredients d'aquest guisat el poden fer molt indigest. Sort que arriba l'agost i ens aturarem una mica per tal de poder pair-ho tot amb més calma. L'agost sí, que és la veritable fiesta nacional arreu de la península! Després de l'hamaquing, ens espera un nou curs ple d'incerteses. La crisi econòmica (que no és només econòmica, sinó sistèmica) continuarà endavant; les eleccions de la tardor aclariran el panorama polític, a hores d'ara prou confús, atès que els partits s'han vist superats pels esdeveniments recents.

Aquesta Catalunya que bull ha de donar els seus fruits. També podria ser que la muntanya acabés parint un ratolí. Molt de renou i poca llana. Tant de bo no sigui així. La Catalunya que vull ha de ser lliure, digna, orgullosa de si mateixa, independent. La Catalunya que vull no pot seguir sent una colònia del poder centralista espanyol que decideix per nosaltres, ens roba i ens menysprea. La Catalunya que bull ha de donar pas a la Catalunya que vull, que volem, perquè tot depèn de nosaltres, de la nostra voluntat, del nostre vot...

(Article publicat a AraPonent.cat)

Simplicitat

Tendeixo a la simplicitat. Hi ha dies que no menjo res i em sento més pur. De nit m'agrada veure les llums: els fanals collvinclats, els fars dels vehicles en moviment, els habitatges esparsos enmig de la foscor de l'horta...

Somio el mes d'abril.

Els dos veïns menuts juguen a futbol al replà. Sovint la pilota impacta contra la porta. És com si la realitat volgués colar-se a casa. Al final, com que no obro, se'n va. És millor així. No em barallo mai amb la soledat.

Escolto la teva veu per telèfon. Intento explicar-te que no sóc allò que escric, que les paraules són el camí, no pas la meta. Avanço, però no tinc gaire clar on vull anar. He abandonat moltes coses, i encara me'n sobren.

Arribarà l'abril i em trobarà preparat...

La poesia no existeix

"La novelas largas son insoportables. Ya no hay libros buenos. Ya no quedan cuadros buenos. Muy pronto de todo no quedará nada. Todo es nada. Escribir es irresponsable, egoista. No tienen que tener sentido, son obras de arte. Ser escritor no es sólo escribir. Hoy ser escritor es no ser ninguna otra cosa. Yo he aprendido a no ser nadie. No pretendo nada más. ¿Y la poesía? No existe. Ser poeta en este país de camioneros, ¿a quién le interesa? Todo artista duda de sí mismo. Podemos sobrevivir a las dudas, pero las certezas no las podemos abarcar. De futbol mejor no hablemos. No tenemos hijos, pero tenemos nuestras obras. Deberíamos estar preparados para estar solos..."

Un món on tothom fos artista seria un món condemnat a morir-se de gana. Però, qui no té un blog? Qui no penja fotos al Flickr o vídeos al YouTube? A hores d'ara qualsevol pot autoeditar-se o creure's el rei del mambo enmig d'una societat on les jerarquies han passat avall. Tot molt igualitarista i democràtic. Ningú és més que ningú. Visca la quantitat versus la qualitat. Llistes i més llistes, buides i tedioses. Regles i més regles sense joc. La paràlisi de l'art contemporani. El fracàs de la creativitat. ¿Val la pena deixar-ho tot per la literatura? Vocació de suïcides. Com deia Kundera: la vida está en otra parte. I tanmateix escrivim.

Las listas al Poliorama
FINS AL 14 DE MARÇ
Una crítica

Garotes

De res no et serveix tenir calés si la teva dona te la fot amb un altre. Potser és la seva manera de venjar-se pel fotimer de joies que li regales, que ja no li caben al joier. L'últim descapotable que li vas comprar el va fer malbé contra la tanca del gimnàs on fa l'aeròbic. Ara diu que vol practicar el ioga kundalini. No t'hi capfiquis. Deixa-la fer. Ja la coneixes. Fa trenta anys que us suporteu. Tu amb el golf i el futbol te n'oblides de tot. Una qüestió de pilotes, més petites o més grosses, que han d'acabar dins el forat si vols cantar victòria. Mascles. Ella, en canvi, en té prou amb disfressar-se perquè les amigues li diguin: ui, xiqueta, què maca estàs avui! Tu marcant gols i ella empolistrant-se. Ja s'ha operat quatre vegades. L'última de la nàpia. Ara diu que vol treure's pit. Pengim-penjam. Quan passes dels quaranta tot esdevé gravitacional. Jo de tu em cuidaria la pròstata. Li dius al metge de capçalera que, a més dels triglicèrids, et miri el PSA, no fos cas que t'enduguis una sorpresa. ¿A que la veïna està més bona que la teva? Sobretot des que s'ha separat. L'espies quan surt a passejar el gosset cada vespre. L'altre dia la teva et va enxampar amorrat a la finestra: ¿què collons mires? Res, res. Mirava si plovia. Ah. ¿I aquesta baba que et cau? És que estic una mica refredat. Demà teniu garotada a Cadaqués. Els mateixos de sempre des de fa trenta anys. A tu les garotes et fan fàstic.

Segon diumenge de setembre

Pel matí he assistit a la inauguració del nou camp de futbol de Sant Fost. He pogut saludar l'Enric Gil i la seva dona (que és l'alcaldessa).

Per la tarda remenant els nous llibres de text que faré anar enguany. Ciutadania. 3r. i 4t. d'ESO i 1r. de BTX. La sensació és molt decebedora. En l'Espanya democràtica les principals "virtuts cíviques" han de ser tres: tolerància, responsabilitat i pacifisme. Consagració de la Constitución i de la Monarquía. Durant el franquisme ho anomenaven "Urbanidad", ara en diuen "Ciutadania"...

Les fulles dels plataners de la riera groguegen i comencen a caure. M'embadaleixo amb la claredat diàfana de l'atmosfera. He tallat la gespa del jardí. Tinc ganes de començar les classes...

No hauria d'escriure aquest post

M'hauria de reprimir. Escriure en calent és desaconsellable. He fugit del Casal com he fugit del bar del Nico. Fins a l'últim minut tenia l'esperança de què la selecció alemanya marqués un gol. Res. Todo mi gozo en un pozo, com diuen els guanyadors de l'Eurocopa. Mai no havia vist banderetes espanyoles al meu poble. Banderetes i petards i botzines i crits energumènics. Tot alhora. Quina creu. Toco pirandó i m'esbravo en el Twitter. Això és el que hi ha. Això és el que tenim. I Montilla president. I els botiflers ben endollats. Em sento desubicat. Em sento deprimit. Demà tornarà a sortir el sol i Catalunya serà una mica menys catalana... Què ens queda? Ben poca cosa: un somni que es resisteix a morir i l'empenta alliberadora dels blogs.... We'll always have Catosfera.

Franca Masu & Albert Fàbrega

Ahir al vespre concert de la Franca Masu al Casal de Vallromanes, dins la programació de Trobadors i Joglars. La cantant algueresa és, probablement, el millor que ha passat per la sala polivalent d'ençà que la vam inaugurar. Va cantar en català, sard, castellà i italià. La mediterraneïtat en estat pur, aquàtica, nítida, blavíssima. Jazzejant, fadejant, la Franca ens va bressolar l'ànima amb les essències de la música popular de la seva illa. Magnífica interpretació de la cançó Alfonsina y el mar. Un aplaudiment especial per a l'acordionista (Fausto Beccallossi i el seu fantàstic bandoneó). Llàstima que la sala estava mig buida. No ho entenc. Jo dec ser un extraterrestre. La majoria de la gent en té prou amb el futbol, el politiqueig i la platja. Cultura? Per desgràcia, l'autèntica cultura sempre serà elitista.

La crítica: El 9 Nou (20.7.07)

--&--

Avui, a les nou del matí, m'esperava l'Albert Fàbrega a la plaça de l'Església. Havíem quedat perquè volia conèixer la Pedra del Diable. És un expert en megalitisme. Aviat sortirà la tercera edició del seu llibre. Hem aparcat el tot terreny més amunt de Can Gurguí i hem caminat el tros de sendera fins al menhir abatut. Li hem pres les mides: 3 m. d'alt x 1 m. d'ample. Ell duia la càmera i el GPS. Encara no està clar si pertany al terme municipal de Premià de Dalt o de Vallromanes. El més segur és que estigui just en el límit fent de fita. El GPS ens ho aclarirà. Hem descobert algunes coses interessants. Per exemple, una sèrie de marques d'aspecte serpentiforme, com un rebaix o una osca practicada sobre la roca granítica. L'Albert les ha assenyalat amb un guix i les ha fotografiat. Però el millor de tot ha estat la troballa de la part que faltava del menhir. Al post anterior ja vaig dir que aquesta pedra estava escapçada per una punta. Mirant i remirant per l'entorn, a l'altra banda del camí, primer he trobat una ferradura i, després, més avall, el tros de pedra que faltava per a completar el menhir.

No sóc gaire supersticiós, però la ferradura m'ha donat molt bones vibracions. Per descomptat que m'he l'he enduta i ara la tinc sobre la taula de treball. Les vegades anteriors que havia visitat aquest indret només havia vist la pedra. Avui hem tingut més sort. La peça trobada està recoberta de molsa (potser per això no la vaig veure a l'hivern) i té un caire que encaixa perfectament amb el tall de la part que falta del menhir. Es devia trencar quan la màquina la va apartar per eixamplar el camí. Amb l'Albert hem parlat de la possibilitat de tornar-la a aixecar i posar-la en l'espai que hi ha al costat del revolt, lloc on quedaria perfecta. La restauració (enganxar les dues peces) i ulterior erecció del menhir de La Pedra del Diable depèn de molts factors. Primer de tot cal saber dins de quin terme municipal està. Si es troba en el límit entre els dos termes, aleshores caldria posar-se en contacte amb l'altre poble i parlar del tema. Després, comunicar-ho a la Generalitat. Etcètera. Seria fantàstic poder recuperar aquest menhir, redreçar-lo i crear un nou punt d'interès cultural dins el Parc de la Serralada Litoral. Quan l'Albert m'enviï les fotos, les penjaré.

15:10 Rebo l'esperat mail de l'Albert:

Hola Toni,
He mirat la situació del menhir: és en terme de Vilassar de Dalt!!. Per 50 m. no és en terme de Vallromanes. La divisòria del terme passa pel torrent de can Martí. De totes formes, es troba molt proper al punt on es troben els termes de Vallromanes, Vilassar de Dalt i Premià. Parleu-vos-ho, però estaria molt bé (I SERIA MOLT EXEMPLAR!!) una col·laboració dels tres municipis per aixecar-lo.
Gràcies per haver-me acompanyat aquest matí. T'envio les fotos.
Records

Doncs ni de Vallromanes ni de Premià, sinó de Vilassar. Apa. Us deixo les fotos:

Posició al Google Maps

Després del lapsus electoral,
tornem a pujar com l'escuma

Sala d'ordinadors

Hora de guàrdia a la sala d'ordinadors amb alumnes de 3r. d'ESO. Elles enganxades a les pàgines de votamicuerpo.com i al messsenger; ells al You Tube (videos de futbol, boxa, gent que es fot d'hòsties...). Els mp3 a tot drap percudint els tímpans. Jo intento corregir exàmens. Sona el timbre. És l'hora de l'esbarjo.

Malgrat l'adversitat...

Malgrat l'adversitat dels elements (un àrbitre comprat, la pluja parisina i la corbata color groc arsenal del Borbó), l'Armada Invencible blaugrana va guanyar. Lloats siguin els déus (Eto'o, Belleti, Valdés, Larsson, etc.)

¿calces o tanga?

Ronaldinho Gaúcho... (versió II)

Ronaldinho Gaúcho, que esteu a París, sigui santificat el vostre Peu, vingui a nosaltres la Champions, faci's la vostra Voluntat aquí en el Barça com a tot arreu; el nostre Gol de cada dia doneu-nos Oh Crack el dia d'avui, i perdoneu les nostres culpes així com nosaltres no perdonem l'Arsenal. No permeteu que nosaltres caiguem en el triomfalisme, ans deslliureu-nos de qualsevol pal. Amén.

Versió I

Voldria pensar que...

Voldria pensar que...

Voldria pensar que si demà no guanya el Barça no passa res, no s'enfonsa el món. Voldria pensar que si en el referèndum per l'Estatut surt el NO, no passa res, no s'enfonsa Catalunya. Voldria pensar que la nostra felicitat no depèn de coses tan aleatòries com el futbol o la política. Però, ara que ho penso, TOT en aquesta vida és aleatori, contingent, imprevisible... No podem estar segurs de gairebé res, i menys de les decisions o actuacions dels altres. Potser en això rau la gràcia del futur: no saber què passarà demà, estar sempre penjant d'un fil, traficant amb l'esperança.

Confesso que temps era temps...

Confesso que temps era temps em va interessar la política, la local i la supralocal, la concreta i la més abstracta. Va ser una temporada entretinguda durant la qual vaig aprendre algunes coses que no sabia, coses que els llibres de text no ensenyen; fins que va arribar un moment fatídic en què la política em va perjudicar i, aleshores, vaig decidir allunyar-me'n. Com algunes vegades que he deixat un llibre a mig llegir o he sortit del cinema a mitja pel·lícula, així vaig fer amb la política. No hi vull tenir res a veure, ni tan sols per a opinar. Tot el que podria dir es giraria en contra meva, per la qual cosa m'estimo més el silenci. Ja hi ha massa blogs polítics, últimament són una plaga. Cada cop ho tinc més clar: el futbol i la política (partits + partits) són entreteniments plebeus, un joc de nens que els adults es prenen massa seriosament. Us regalo totes les lligues, les copes, els referèndums i els comicis... Si em busqueu, a mi no m'hi trobareu, en aquests saraus. He decidit perdre el temps i les energies amb jocs d'una altra mena. Cadascú és lliure d'escollir els seus entreteniments.

Sí, no, blanc, nul...

Sí, no, blanc, nul, potser, qui sap, ja veurem, m'ho he de rumiar, això és un desgavell d'allò més mascarell, campi qui pugui, ara dic això, adés allò, després m'adapto a les circumstàncies, rectificar és de savis, mira, tu, feu el que vulgueu, feu el que feu la cagareu, la democràcia consisteix a exercir la teva llibertat com a ciutadà responsable, esclar, jo no sóc com els altres, només faltaria, tant se val si, al capdavall, tot és política barata, idolatria neopagana, literatura futbolera (si la plebs no va a les llibreries, regalem llibres a la plebs perquè d'alguna manera hem de gastar-nos els quartos), Barça, Barça, Baaaaaarça!!! ¿Teniu un pa a cada ull, passerells? ¿No compreneu que és inútil lluitar contra els elements? Imparable, decidida, sorollosa, incontestable, La Barbàrie avança cap a la victòria definitiva...

un blog que promet

Ronaldinho Gaúcho...

Ronaldinho Gaúcho, que esteu al Camp Nou, sigui santificat el vostre Gol, vingui a nosaltres el vostre Riure, faci's la vostra Voluntat aquí en el Barça com a tot arreu; el nostre Clam de cada dia doneu-nos Senyor el dia d'avui, i perdoneu les nostres misèries així com nosaltres perdonem els nostres rivals. No permeteu que nosaltres caiguem en el triomfalisme, ans deslliureu-nos de qualsevol mal. Amén.

Ahir em preguntaves si la vida...

Ahir em preguntaves si la vida té sentit... Per alguns es tracta de passar l’estona de la millor manera possible fins que arribi la mort. La vida com a divertimento. És una opció, superficial, però opció. Que consti que jo no tinc res contra el divertiment ni contra la gent que es diverteix. El problema és quan aquesta gent només sap divertir-se o és incapaç de veure cap altre sentit vital més enllà la mera diversió.

Estem aquí per a cercar. No estic d’acord amb Pessoa quan, citant Tarde, afirma que a vida é a busca do impossível através do inútil (LdD, 238) Vivim per a buscar, sí, i la nostra recerca no és inútil encara que sovint aspirem a l’impossible. Cerquem sobretot comprendre. La vida sense comprensió ens resulta intolerable. La raó, que ens fa humans, exigeix raons, respostes a les preguntes fonamentals. Aquest seria el "sentit" més filosòfic.

Estem aquí per aprendre. Molts, malauradament, han associat l’aprendre a l’avorriment. Són els mateixos que creuen que estudiar és un pal, una llauna; i qui diu estudiar, llegir. En el meu cas, les hores més divertides de la meva vida les he passat aprenent, estudiant, llegint... Si dic que el futbol em resulta avorrit, llavors em miren com una rara avis (ara en diuen friki).

Cercar, comprendre, aprendre, conèixer, estimar, crear...

La diversió per la diversió, tard o d’hora, esdevé una praxi banal. Entretenir-se per entretenir-se és perdre el temps; i el que és encara pitjor: perdre’s. Em perdo a mi mateix quan no aconsegueixo aprofundir en la meva experiència vital.

La vida no és un Dragon Khan.