Subtil 34

Deu ser la llum de les espelmes o el vi de vellut que endolceix la boca o tota la solitud guardada que provoca aquesta rendició de terra ignota en el vertigen dels cossos regalimant carícies. 

Deu ser que oberts som més nosaltres, més peixos que ocells, humida pàtria, el vent que bat totes les portes i espanta les ombres de la nit plàcida. 

Subtil, la fada es deixa fondre com la cera per la flama; subtil i sense brúixoles, els àngels anuncien la bona nova: oberts som més nosaltres, oberts com les onades i el cim de les muntanyes; ara que cau la vesprada i aquesta llum estranya tenyeix la platja de plomes daurades. 

Deu ser la mar que amaga els secrets més recòndits: dofins i coralls, petxines i posidònies; la fada es deixa fondre com una veritat inhòspita, subtil, subtil, alada, se’n va camí del somni deixant un rastre dolç d’enyorança.

Nach neuen Meeren

Voy a ir a Delfos y a Meteora, a rendir homenaje a las huestes de mis predecesores, filósofos-monjes, almas nómadas, encarnaciones diversas que sostuvieron la lucidez en el laberinto de las sombras. La luna llena me desvela. El mar apenas susurra. Enciendo una vela roja. Despejo mis fosas nasales. Soy la mutación de mí mismo a cada instante. Mariposa desnuda de alas. Pétalos sin flor. Respiro mejor en solitario. Puedo aguantar el aire dentro de los pulmones bastante rato y no me muero. La frase que me desveló esta noche (la más lunática) la escribió el Príncipe Vogelfrei en uno de sus poemas: “Quien perdió lo que tú perdiste, en parte alguna se detiene”. Perder todo para ganarse. Bendita paradoja. La libertad como ganancia pura, victoria absoluta. Ser libre con este cuerpo, enredado en esta telaraña absurda de relaciones. Sentirse ajeno. Sentirse alien. Siempre fue así. Perderse para encontrarse. Mutando. Ver salir el sol y ver salir la luna, más o menos por el mismo sitio (horizonte mediterráneo), ambos con ese color anaranjado que tanto recuerda a la yema del huevo (cósmico). Hemos venido a comprender el misterio y, sobre todo, a vivirlo. Besar, por ejemplo. ¿Existe algo más lindo que unir labios, lenguas y salivas? Tal vez unir almas. Almas-llama que se funden desde el albor de los tiempos. No voy detenerme. Hay tantos lugares que visitar. Hay tantas manifestaciones que abrazar. Cambian las caras y los nombres, pero detrás siempre está Shakti, la innominada, la innombrable, la diosa que nos acoge entre sus brazos, la hembra que nos acuna, la que nos da de beber y nos bebe, la madre-amante-hija que prevalece enraizada entre las plumas de nuestras alas cada vez mayores, aguileñas. Alas de poeta. Alas de ángel caído que titubea a la hora de levantarse. Vamos a elevarnos como se eleva el sol cada mañana. No es preciso tocar las estrellas, basta con subir un poquito, ser gaviota ambiciosa, alcanzar la cima de tus sueños verosímiles. La luna no se va nunca. Está dentro. Tu voz se quiebra en el audio, sollozas. Dices que lo más importante es intentar entendernos. Solamente la ternura permite que haya esperanza. El resto es violencia, egoismo, vanidad, nada. El resto es catástrofe y bombas atómicas. Seamos lentos, ligeros, tiernos. ¿Dónde se escondió la ternura en el siglo XXI? Tierno es un adjetivo que ya sólo se aplica a los quesos. Seamos tiernos, dulces, mullidos. Cuánto daño hizo el patriarcado con su modelo nefasto de masculinidad guerrera australopiteca. Cazando mamuts todo el tiempo, y las mujeres como presa, y el poder, siempre el poder, para sentirse grandes (grande es la miseria). El faro no se cansa de parpadear. Venus dormita con las bragas puestas. Venus conoce mis debilidades y las ama. Amar es amar las imperfecciones del otro. Tuve arrebatos de sublimidad, lo reconozco. Ahora me limito a contemplar la belleza con sus perfiles demacrados. Bello es vivir sabiendo que esto se acabará algún día. Si durara siempre, no sería tan bello. Con el amor pasa lo mismo: ¿Quién piensa en el último beso cuando está dando el primero? Esa conciencia no me hace más sabio, pero me ayuda a estar calmado. La noche tiene su encanto, incluso sin luna y sin estrellas y sin consorte en la cama. La noche se deliza de puntillas y penetra tu aura. Es sibilina. La noche te empapa de melancolía, envuelve de niebla tu vacío. Es intensa. Es hembra, muy silenciosa, muy licenciosa. Es puta. Como la luna. Ambas putas. Puedo esperar mil siglos hasta que la última letra de la última palabra del último diccionario desaparezcan de mi vida. Sueño con eso. Me consta que no soy el único. Islas somos todos en medio de este océano profundo. Se trata de aprender a flotar. No digo nadar, con flotar basta. Lo más cómodo es hundirse. Mogollón de gente se hunde, como piedras se hunden. El fondo del mar está lleno de piedras-humanas. Hundirse es resignarse. No hay nada peor que la resignación. Es más épico el suicidio. Larga vida a los suicidas! Pero la resignación da asco. Vomito sobre los resignados. Escribir así da gusto, cuando no te ve nadie, cuando no te lee nadie, en mitad de la noche, furtivo, clandestino, asesino de ilusiones, logomáquico. Da gusto, en serio. Y no releerte. ¿Qué caminante se entretiene con las huellas que ha dejado? Estar locos nos permite todo esto. La locura a veces es fuga y otras veces verdad que duele. Verdad de la buena. Normalmente, hipocresía y cordura son sinónimos. Es el teatro social. Hay que adaptarse, dicen. Tiene narices. Supongo que lo mismo les decían a los judíos al entrar en los campos: hay que adaptarse, el trabajo os hará libres. Y luego paga la hipoteca y los sábados la visa sacando humo. Libres, qué risa. Hay que adaptarse al manicomio o te llaman loco. Tiene narices. En realidad, hablo de segunda mano. Olvidé las rutinas. Olvidé los relojes. Olvidé las corbatas. Olvidé los protocolos. Olvidé los méritos de mi currículum. Olvidé las llaves del laberinto, o mejor dicho, cuando logré salir, las tiré al primer contenedor que encontré, recuerdo que era amarillo. Olvidé hasta mi nombre y mi apellido. Ahora me llamo Vogelfrei y escribo poemas en alemán: 

Dorthin — will ich; und ich traue 
Mir fortan und meinem Griff. 
Offen liegt das Meer, in's Blaue 
Treibt mein Genueser Schiff.    

Alles glänzt mir neu und neuer, 
Mittag schläft auf Raum und Zeit 
Nur dein Auge — ungeheuer 
Blickt mich's an, Unendlichkeit!

Happiness

Podria entendre el neguit de les hores intempestives, bressolar-me en el pit de les blanques muses que em beuen fins a l'oblit, avançar a contracor per la sendera on habiten aranyes enormes i gegants bambús, visitar més platges verges o desvirgar nous horitzons...

Podria aturar-me un instant, potser unes hores, i ser pedra que mira, peus nus dins la sorra, solitud alliberadora quan els llavis aliens no reclamen saliva, quan el suc de la vagina s'estronca i em deixa somiar pel meu compte...

Podria fugir definitivament, deixar enrere totes les paraules, totes les màscares, tots els nusos que em lliguen als altres conys cors...

Clareja. La matinada arriba amb una aurèola divina.

Sé que som a les beceroles i que, en anglès (i en qualsevol llengua), perquè hi hagi happiness han de passar coses...

Més a prop de mi

Cada dia estic més lluny de les paraules. Vaig regalar els llibres i a penes escric. No penso, faig. Pensar i parlar vénen a ser la mateixa cosa. Cada dia parlo menys, penso menys, sento menys... Escolto la mar, passejo de nit sota els estels, ajunto fustes i pedres... Fa dos mesos que no escric un poema. M'hauré guarit de la malaltia poètica o hi tornaré a recaure? No recordo el darrer somni que vaig tenir dormint. Cada matí, quan obro els ulls, miro la Mar d'Amunt i descobreixo el paradís. Em pregunto com he pogut sobreviure tants anys lluny d'aquí. Inevitablement, tendrament, dolçament, cada dia que passa estic més a prop de mi.    

So close

Tan a prop que res no ens destorba en la penombra fràgil dels instants volàtils abans que la mort se'ns endugui mar enllà a la remota illa dels benaurats. Tan a prop que somio tendreses llunyanes. Tan a prop com la sorra i l'escuma després del temporal. Tan a prop que la nit i la lluna es confonen. Tan a prop que sento el batec del teu cor dins el meu cor. Tan a prop com l'ahir del demà. Tan a prop que podria endevinar la propera nota, el proper gest, el proper mot. Tan a prop que el silenci s'allargassa fins a deixar-nos una buidor plena de joia. Tan, tan a prop, que res és real.   

(Gràcies pel concert d'aquesta nit a Alpicat)

Tan cerca que nada nos estorba en la penumbra frágil de los instantes volátiles antes de que la muerte nos lleve mar adentro a la remota isla de los bienaventurados. Tan cerca que sueño ternuras lejanas. Tan cerca como la arena y la espuma tras el temporal. Tan cerca que la noche y la luna se confunden. Tan cerca que siento el latido de tu corazón dentro de mi corazón. Tan cerca como el ayer del mañana. Tan cerca que podría adivinar la próxima nota, el próximo gesto, el próximo palabra. Tan cerca que el silencio se alarga hasta dejarnos un vacío lleno de alegría. Tan, tan cerca, que nada es real.

So close that nothing disturbs us in the fragile half-light of volatile moments before the death takes us away overseas to the remote island of the blessed. So close that I dream distant tenderness. So close like sand and foam after the storm. So close that night and moon get mixed up. So close I feel your heart beating into my heart. So close like yesterday and tomorrow. So close that I could guess the next note, the next gesture, the next word. So close that the silence is stretching on until to leave us an emptiness full of joy. So, so close that nothing is real.

Silenciosament eterna

Hi ha una llum que tenyeix el capvespre de nostàlgia. No és groga, és viva, densa; sobre les fulles de l'heura, sobre els teulats del poble, sobre l'ampla badia, sobre les oliveres; entre núvols erràtics, grisos i blancs, repintant les branques de la figuera; entre el ressò de la campana i el piular dels ocells que s'envolen. És la llum que s'acomiada, silenciosament eterna; enaltida pel mestral, va daurant els cimals de la serra de Verdera. S'esvaloten les formigues perquè la lluna és plena. Hi ha una llum que s'allunya i ens deixa l'escarida silueta del present intacte. Albiro el campanar de l'església; més enllà els aiguamolls. Dins meu, la joia de viure malgrat les aparences, camacoix, més humil que abans d'ahir. Però la llum d'avui és nostra, la guardo en el cor que encara em batega. Tot el cel i la mar i les muntanyes per aquesta sagrada llum que ens enlluerna.

poemes

Luna llena de octubre

Y todos cuantos vagan, 
de ti me van mil gracias refiriendo. 
Y todos más me llagan, 
y déjame muriendo 
un no sé qué que quedan balbuciendo. 
(San Juan de La Cruz)

Hay veranos que huelen a zozobra como crepúsculos rotos de antaño
Titubea, titubea, hasta que los ovarios se hinchen de óvulos coagulados
Tuve un remiendo de mi mismo en la penumbra del pasado
Ahora me anticipo al amor con una mueca de desprecio

Hemos venido a darlo todo, a vaciarnos sin miedo,
Otra vez, sin remedio, impunemente,
Para que la noche se apodere de las dudas
Cuando el alba nos envuelva en su regazo

Transitamos espacios y tiempos, tubos de luz, chacras bloqueados
Y en la distancia se pierde el latido que nos empuja
Es la fuerza del olvido y el poder de lo presente

Y sin embargo, balbuciendo, en ayunas, como un cielo sin nubes,
Soñamos ternuras divinas hechas de piel y de sexo

Hay veranos que huelen a zozobra
Hemos venido a darlo todo

Luna llena de octubre: ¿por qué tardas tanto?

Sigues rossinyol

El cas és que les granotes no em deixen escoltar el rossinyol. La nit és un guirigall per fora i per dins. Em parlo a mi mateix. Les conclusions no em fan el pes. Oliveres enllà, vora mar, hi ha una munió de llumetes que pampalluguegen, blanques, grogues, blaves... Ara és el xut, el que insisteix amb el seu xiulet monòton. Quan les granotes i el xut emmudeixen, puc concentrar-me en els refilets del rossinyol. Quina meravella. Mai no es repeteix. 

La clau de la felicitat és la creativitat. També l'entusiasme amb què fas les coses. No n'hi prou amb pencar, sinó que has de creure en allò que fas i (si pot ser) fer que els altres creguin en tu. El món és ple de granotes i de xuts. Els rossinyols escassegen. Creure i crear. Crear i creure. Aquest és el camí. 

El cas és que ens conformem massa aviat. El cas és que confonem la felicitat amb la facilitat. El cas és que el guirigall no ens deixa escoltar la veu que brolla de dins. Perquè hi ha una veu que ens parla a cau de cor, una veu cristal·lina que ens mostra el camí cap a la llum. Quant fa que no l'escoltes?

Allunya't (una mica) de la gent i del món. Escolta la veu interior. Sigues rossinyol.

De bat a bat

Sempre he volat en somnis, per això quan veig les imatges d'Alexander Polli no em vénen de nou. M'encanta caminar, sentir la terra sota els peus, però si pogués volar... uffff. Acostumo a pujar a llocs elevats, encimbellant-m'hi amb delit, per tal de poder albirar una panoràmica àmplia del territori. El cim més proper que tinc és el de Sant Salvador, una magnífica talaia des d'on puc abastar amb la mirada el Cap de Creus, l'Empordà i part dels Pirineus. Amb el dia clar l'espectacle és incomparable.

La primavera afegeix llum i color als dies que s'allarguen. La piuladissa dels ocells, els arbres reverdint, la bonior de les abelles, un fotimer d'espàrrecs enguany, el vol de les papallones, la varietat cromàtica de les flors, i aquesta sensació agradabilíssima que et dóna estar amb samarreta i deixar per fi els peus nus, la carícia del sol, les nits més amables. 

Tot és millor quan pots obrir la finestra de bat a bat, sense por. Tot és millor quan pots obrir el cor de bat a bat, sense por. La immensa majoria de les relacions humanes són relacions escapçades, temorenques, covardes. Sovint ens quedem a mig camí. Gairebé mai ens donem del tot ni rebem del tot. Hi ha la por, la desconfiança, l'egoisme, l'interès, les circumstàncies i altres qüestions que impossibiliten que la relació esdevingui pura i autèntica, plena. Només quan trobes algú amb qui pots ser tu mateix sense hipocresies, algú amb qui flueixes sense entrebancs dins una relació basada en la comunicació profunda; llavors, si tens la sort de trobar aquesta persona, les portes i les finestres del cor s'esbatanaran de forma natural i sentiràs que val la pena lliurar-se amb alegria, donant el millor de tu mateix...

Hi ha el vol de l'amor les ales del qual són la confiança i la generositat. Siguem primavera i obrim-nos de bat a bat a la vida que ens vol pletòrics i innocents de bell nou.  

  

L'horitzó inalterable

 La calma sempre és aparent 

La platja plena de petxines buides l'endemà de la llevantada 

He vist estrelles de mar agonitzant amb els braços escapçats 

El mar no té sentiments, sinó onades 

Tèrbola, l'aigua encara brama 

Hi ha branques i troncs escampats entre les roques 

L'horitzó inalterable 

Escuma de les nits i de les hores que no he sabut estimar-te 

El cor se m'erosiona a còpia de patacades 

Massa paraules 

Sort que tenim mala memòria 

Sort que vivim en un somni 

Sort que la solitud ens guareix quan perdem l'esperança 

Adoro aquest cel ras i el sol que se'n riu de dalt estant 

i la silueta llunyana de les muntanyes 

La calma sempre és aparent 

Encara crec en nosaltres

poemes

Tardes així

Tardes així, a l’hora de la posta, ens confirmen que estem sols, que els altres són un decorat més o menys amable i prescindible; sols com ocells sense brúixola, vaixells sense timó, víctimes del passat, esclaus del present, enigmes del futur; sols amb música o sense, amb fred als peus, a les mans, al cor, parlant llengües inintel·ligibles; sols al capdavall i al capdamunt, ànimes atrapades en un cos, ombres maleïdes; sols com mussols, instruments ineptes, confusos, atemorits, perduts, agonies que s’allarguen, silencis tan profunds que ens esgarrifen, deixalles d’il·lusions; sols en el precís instant que renunciem a ser lliures a canvi del plat i el llit calents; sols en el precís instant de ser valents i engegar-ho tot a rodar: el que fem i el que tenim, el que som i el que serem; sols en la boira més espessa, improvisant el camí, somiant un altre destí que mai serà definitiu; tardes així, òrfenes de petons, plenes d’absències i de distàncies i de fredors, quan el sol s’ha fet fonedís, ens confirmen que el desig de volar és una quimera suïcida, com els amants que signen promeses amb sang calenta; sols, innocents, ineptes, confusos, atemorits, perduts, cerquem la manera d’escapar del laberint; borden els gossos, ploren els nens, cauen les estrelles, la nit és la mare de totes les pors; només sobreviuràs si et menteixes.

Els camins de la felicitat

Observo amb atenció el delicat pètal de l'orquídia mentre faig el darrer xarrup de Porto Tawny. La fresca de la nit es cola per la porta entreoberta. La lluna apareix sobre les ruïnes del castell de Sant Salvador. L'octubre empordanès és una delícia.

Les coses que passen no passen perquè sí. Tot, absolutament tot, té un sentit, encara que nosaltres siguem incapaços d'esbrinar-lo. Fins i tot les catàstrofes o els moments crítics en els quals perdem l'esperança. L'endemà de la tempesta la terra somriu i la platja és plena de conquilles. 

Cal tenir consciència i perspectiva. Evita els judicis categòrics. No deixis que et diguin el rumb que has de prendre ni gosis aconsellar els desorientats. Hi ha molts camins que menen a la felicitat, però el teu és intransferible. Concentra't en cada passa que fas i no et deixis entabanar pel passat o pel futur. 

Observo amb atenció el delicat pètal de l'orquídia. Els àngels tenen ales així.

Ni previsibles ni convencionals

S'acaba el maig més intens de la meva vida. No només he canviat de residència, sinó de moltes coses més. Els canvis són sempre catàrtics. La gent que té por de canviar acaba emmalaltint (o envellint, que ve a ser el mateix). Te n'adones de la inconsistència de tot plegat quan et prens la vida com un camí de pas, com una sendera que mena a tu mateix a través de les experiències i les trobades humanes. Cada persona ens ensenya quelcom, fins i tot les que ens fan plorar. La motxilla cada cop més buida i el cor cada cop més ple. Hem après que totes les conclusions són provisionals i que contradir-se és inevitable i humà. No som previsibles, ni falta que fa. No som convencionals, ni ganes. No som allò que els altres esperàvem que fóssim... I què? Cada dia que passa ens agradem més a nosaltres mateixos. 

Aquest matí m'he banyat al mar. Ha estat un bateig molt especial. Escolto Snatam Kaur. Bec Dolç Mataró. He omplert la terrassa d'espelmes enceses. Rauquen les granotes. La nit és la meva amant.

T-60

Ja havia dormit prou. No li agrada romandre al llit quan s'ha desvetllat. Es va preparar un te i va engegar el portàtil. Encara era fosc. A través del finestral del menjador va poder admirar el màgic moment en el qual s'esclareix el dia. El termòmetre exterior marcava set graus. Una mallerenga voltava per la terrassa. Va trobar a faltar el cant del gall. Ni llac ni muntanyes. La boira ho omplia tot de misteri. L'ombrívola silueta dels arbres es deixatava com una aquarel·la enmig de la indefinició general. Va pensar que podia fer un poema. ¿Quan va ser, que va escriure l'últim? La idea no va prosperar. N'ha fet tants, de versos, que sovint es pregunta si paga la pena reincidir en aquesta dèria. Volent anomenar-la, les paraules neguen la realitat, la suplanten. Els mots ens allunyen de la immediatesa del tacte, del gust, del perfum, del so, de la imatge... És com si el llenguatge s'interposés entre nosaltres i el món, creant una barrera, una muralla, una mena d'autisme o aïllament. Tot això pensava al rompent de l'alba. I va decidir que aquell matí tornaria a enfilar-se muntanya amunt a la caça de més bolets.

Llegeix tota la sèrie T

T-57

Froggy ha tornat a fer acte de presència, aquest cop a les escales de l'entrada. Com que anit va ploure una mica i demà plourà més, el senyor gripau està de gresca. S'ha passat el matí als esglaons contemplant impassible com el llogater de la casa feia viatges amunt i avall carregat de llenya. Ambdós es miraven de reüll amb confiança creixent. Em penso que pot ser el principi d'una gran amistat.

Froggy ha esdevingut una estrella mediàtica des que va sortir al YouTube. Ara sospira per seguir les passes dels seus il·lustres predecessors: Jabba The Hutt de la Guerra de les Galàxies i Ogama Sennin, el Gran Gripau Savi de la sèrie manga Naruto. La nissaga dels gripaus ha trobat un digne successor.


Tornant a la realitat més prosaica i pragmàtica, sembla clar que amb la llenya no n'hi haurà prou per a escalfar la casa quan arribi el rigorós hivern. A banda dels mitjons gruixuts, les sabatilles, els guants i el gorro maputxe de llana, caldrà afegir una estufa catalítica de butà per al menjador i un emissor termoelèctric per a l'habitació que funcioni durant la nit. Està estudiant les diferents alternatives, els avantatges i inconvenients de cada sistema, el cost d'adquisició dels aparells i, sobretot, el consum. Hi ha opinions per a tots els gustos. Llenya, gas, electricitat... Es tractaria de combinar els tres cercant la màxima eficiència i la mínima despesa, és a dir, la quadratura del cercle. Ara per ara, la reserva de llenya està coberta almenys per a unes quantes setmanes.

Llegeix tota la sèrie T

T-46

Em temo que no n'hi ha prou amb la tercera persona del singular, donar l'esquena al món, distanciar-se de la cosa pública, badoquejar amb els núvols, retirar-se al bosc per tal d'aprendre el llenguatge dels ocells. Per molt que t'amaguis, tard o d'hora fa acte de presència aquell gat negre que et mira fixament als ulls i, quan el vols empaitar, desapareix. No t'enquimeris. La nit dels difunts és una altra nit més. La lluna creix. Les llavors germinen. Pitjor són les mosques que encara t'empudeguen malgrat el fred o els fantasmes del passat que, per fas et nefas, voldrien fer-te la guitza. La Tau és el teu amulet. El Sant del Bosc et protegeix. No debades hi has pujat quatre cops d'ençà que ets aquí. ¿Què hauries de témer? ¿Gats, difunts, mosques, fantasmes...? Només t'ha de fer por la teva por. La resta són bajanades.

Llegeix tota la sèrie T

T-37

Segueix preparant la terra per a l'hort. El Josep de la Casa Claverol de Llimiana ahir li va permetre agafar fem del seu corral d'ovelles i cabres. En va omplir uns cabassos.

Aquest matí ha tingut dues sorpreses molt agradables. La primera és que ha trobat un pit-roig (Erithacus rubecola) dins de casa. Segurament havia entrat per la xemeneia. El paio s'ha cagat a la pantalla del portàtil! Li ha costat de fer-lo sortir.

La segona sorpresa ha sigut l'aparició a la terrassa d'un magnífic exemplar de papallona reina (Vanessa atalanta). Els colors que vesteix (negre, taronja i blanc) la fan digna d'aquest nom. Els anglesos i els alemanys l'anomenen (Red) Admiral, mentre els francesos i els italians Vulcain / Vulcano. Nabókov parla d'ella a la novel·la Pale Fire. Gérard de Nerval li va dedicar uns versos:

Voici le Vulcain rapide

Qui vole comme un oiseau

son aile noire et splendide
Porte un grand ruban ponceau

És una de les últimes papallones que es poden veure abans de l'hivern. A les nits el mercuri del termòmetre ja se situa per sota dels 10 graus.

Llegeix tota la sèrie T

T-15

Ruta dels castells de frontera amb la moto. Primer el de Sant Gervàs, situat una mica més amunt de Sant Miquel de la Vall. Està molt malmès. Després, passant per Sant Salvador de Toló (han reparat la carretera i és pura grava, quin perill), el motorista ha fet cap al castell de Llordà. El seu habitant més il·lustre, Arnau Mir de Tost, mil anys enrere va lluitar per a reconquerir el Montsec el qual estava en mans sarraïnes. Més avall d'Isona s'ha desviat a la dreta per a veure els estanys de Basturs, d'origen càrstic com els de Montcortès i de Banyoles. Aigua transparent plena de carpes de totes mides. El vent sacseja les branques i els muricecs comencen a volar. La nit no s'apressa. La superfície esmaltada del llac contrasta amb la fosca silueta dels cims pirinencs. Passa el tren de les 21:47 per l'estació de Cellers-Llimiana. ¿Les sensacions són més importants que els sentiments? ¿Què hauria de prevaler perquè la felicitat fos possible?

Llegeix tota la sèrie T

Traiciones

Eres tu soledad y tu silencio. El resto es decorado. Busca un bello lugar donde perderte. Ni adelante ni atrás ni arriba ni abajo. Que todo sea espejo. No necesitas luchar ni necesitas mentir. Lo que sucede es siempre lo correcto. Puedes vivir sin libros y sin flores. Hasta puedes vivir sin sexo. Cuando seas nadie serás perfecto. Las personas vienen y van, las cosas se acaban, las palabras también cansan. No fuerces nada. Deja que el agua corra por el riachuelo, siéntate bajo el roble, respira hondo, escucha el murmullo del bosque, olvida que fuiste máscara, duérmete como un niño en los brazos de la noche hasta que te despierten los trinos de los pájaros. Eres tu soledad y tu silencio. No te traiciones.

Weltuntergang

Vi volcanes nevados justo antes del apocalipsis
Niños prodigio bebiéndose su propia sangre
Humaredas de ciudades anónimas devastadas por el fuego anónimo
Bosques exhaustos con pájaros exhaustos que chocaban contra los cristales y morían con los ojos abiertos y las alas plegadas
Nubes radioactivas que barrían las nubes antiguas para llover polvo amarillo sobre los tejados
Flores minúsculas donde los colibrís succionan néctar delicioso
El púrpura de los atardeceres australes frente al océano

Vi muñecas de trapo gritar como si fueran violadas
Pies descalzos y fríos caminando sobre cenizas
Ojos ciegos, henchidos de niebla, antesala de la perdición
Árboles milenarios susurrando versos efímeros
Volúmenes escritos en alemán donde se sostienen tesis inverosímiles

La Reina del Arco Iris me abrazó en el ombligo del mundo
Mi cabeza sufrió cuatro heridas como despertares
El Nahual anduvo todas las noches a mi alrededor

Escuché el croar de la rana bajo la leña
Hongos sagrados alimentaron mi espíritu
Volé como el cóndor sobre la cordillera

Antesala del final, preludio de lo inevitable, la tierra tembló y el mar levantó su dominio
Nadie reaccionó, apenas tuvieron tiempo de mascullar una oración medio olvidada que aprendieron cuando niños

El viejo mapuche dio el aviso: “Se acerca la hora de la verdad, estamos en manos de Kai Kai Filu”
Yo andaba por el cerro Ñielol de Temuko con una machi que me enseñó los Chemamül
Avanzamos por el sendero bajo los kopiwes hasta las raíces profundas del koywe
Le regalé una flor de sangre para que se la prendiera en su cabellera de azabache, pero recordó la triste leyenda y al tiro la rechazó

Encendí la última hoguera para la última noche
Dormir, ¿para qué dormir si todo es pesadilla?
¿Para qué otra guerra si el destino es desatino?
Comí hasta el último grano de arroz antes del amanecer glorioso
Enloquecieron las órbitas de los sistemas solares
El Hombre Pájaro se dispuso a emprender el vuelo
En lo alto, Make-Make contemplaba con ojos gigantes

No es miedo lo que siento, sino respeto
Oscura es la ventana que se abre al mañana
Tan lejos de mi mundo, al otro lado del mapamundi
La Tau me condujo hasta aquí y ahora sé que es Soma
Roja la sangre, rojo el sombrero, roja la cabaña donde me cobijo de la miseria espiritual de Occidente

No habrá almas para tan pocas cruces
144.000, ni uno más ni uno menos
Rugen los motores, aullidos de lobos hambrientos que acechan
Llegó la hora suprema

Saqué el ocho de copas: abandono de lo material, un peregrino vestido de rojo decide buscar en la montaña las cosas que no encuentra en ese mundo, dejando atrás sentimientos y afectos, saltando a la otra orilla, la del compromiso serio y veraz, de la que no se puede volver y, mientras los demás piensan que se perderá en la noche, él, apresuradamente, va en busca de la aurora.

Todo está escrito