Praia do Sono 2

Aquí els galls han començat a cantar abans, pels volts de les 4:30. Sempre m’he preguntat per quins set sous els galls necessiten cardar tanta escandalera mentre la bona gent encara està roncant. 

Deixant ara els galls, la sorpresa ha sigut a l’encendre la llum i descobrir que els llençols i el coixí estaven tacats de sang... No, no he menstruat (ni que fos dona, per l’edat tampoc no em tocaria). Han sigut les mosquites que aquesta nit han celebrat un bon festí amb el gringo. El gringo c’est moi. Dues taques al coixí i cinc o sis al llençol. Llavors he visualitzat els insectes, ben farts, a la paret i a la cortina, i no he parat fins esclafar-los tots, amb el resultat d’embrutar la paret i les cortines amb més sang... Quina sangada! Quin aquelarre vampiresc! Després ha vingut la feina de neteja amb aigua freda... I els galls canta que cantaràs. Sí que havia escoltat algun zumzeig mentre dormia, però no imaginava que la cosa fos tan greu. En fi, sempre dic que no hi ha paradisos perfectes. Bitxos i cuques et poden esguerrar la festa, quan no te l’esguerren els humans. Paciència i bons aliments.

Espero que claregi per anar cap a les platges. A veure si avui no plou gaire. 

Els galls canten per anunciar als altres galls (i a les gallines) la seva dominància masculina, és a dir, sexual. Si un gall respon a un altre gall, llavors apareix la competència, que pot arribar a ser física. Així marquen el territori i es reparteixen les femelles, quelcom molt instintiu. 

Un dels primers records que tinc de Rapa Nui és que els galls cantaven tot el dia. Aquella illa té tanta energia (mana en diuen els natius) que tant els galls com els homes estan demostrant-la sense parar. La fèmina acostuma a tenir en compte aquestes manifestacions masclistes, i d’aquesta manera rutlla el negoci i el món segueix girant. Aquí al cardar li diuen transar. A Rapa Nui no me’n recordo...

Maranduba

Quina mania té la gent de descontextualitzar les coses. Trobar-te un moai enorme a Bertioga fa certa gràcia. Presideix l’entrada al condominio Hanga Roa. Caldria esbrinar qui va escollir aquest nom i per què...

El litoral nord paulista que va de Santos a Ubatuba és completament prescindible. Se salva Toque-Toque Grande. Té una cascada al costat de la carretera (BR101) l’aigua de la qual, ben freda, arriba al mar en un extrem de la platja. 

Tota aquesta zona impressiona per l’aclaparadora verdor de la mata atlàntica (Serra do Mar). Ubatuba té el 80% del territori protegit, 100 platges i unes quantes illes. 

Ha plogut molt quan estava a Caraguatatuba berenant 400 grams d’açaí, el gelat (sorvete) brasiler per excel.lència. Un diluvi! Per causa de les abundoses precipitacioms, Ubatuba se sol anomenar “Ubachuva”...

A Catalunya sembla que està nevant força. Carreteres tallades i tota la pesca. Va ser una bona decisió, la de passar l’hivern al Tròpic, de Capricorni exactament (passa per Ubatuba). 

He acabat el dia a la Pousada Kaliman  situada entre les platges de Sapê i Lagoinha. El propietari és hongarès. M’adormiré amb la remor de les onades... 

Pontal do Sul

M’estic a la terrassa superior de la Pousada Mar Azul  (Pontal do Sul), situada a primera línia de mar, amb vistes a l’Ilha do Mel, on aniré demà.

La brisa agradabilíssima. Els llums dels vaixells que esperen l’entrada al port de Paranaguá. Els núvols gairebé a tocar. Mitja lluna. Descanso d’un altre dia intens... 

Aquest matí, sortint de la Prainha, he vist dos moais a la porta d’una casa. He parat en sec. (Sempre que apareixen moais en el meu camí signifiquen senyals importants). La casa era molt bonica, blanca, davant el mar. Un cartell indicava que estava en venda. He vist una dona dins i l’he cridat. Era la Rita, la propietària. Li pregunto: què hi fan aquí, aquests dos moais? Ella respon: els va fer en Lula, l’escultor del poble, viu a prop, és tot un personatge. Ah. I com és, que vostè vol vendre aquesta casa? Si jo tingués una casa així, no la vendria mai. Ella diu: és massa gran, en volem comprar una de més petita i (amb els diners restants) també una autocaravana. Ah. Vols veure la casa? Som-hi. El fill està al garatge fent bricolatge. Es diu Wagner, té un veler i el seu somni és fer la volta al món. M’encanta la gent que té somnis ambiciosos: fer la volta al món navegant, recórrer tota Amèrica del Sud amb autocaravana... Apareix Juan Antonio, marit i pare. Ja conec la família sencera. Són propietaris d’una pousada a la platja d’Ubatuba. Estem una bona estona xerrant. La casa té uns 20 anys, la segona planta és tota de fusta. La fusta és el meu element predilecte. Un dels somnis pendents és viure algun dia en una casa de fusta. Al menjador hi ha una sirena de mida real, també made in Lula. Per la casa en demanen 900.000 reals (uns 225.000 euros). No m’ha semblat cara. 

M’acomiado i vaig a conèixer l’artista. A la porta hi té dos tòtems pintats amb colors vius. Lula em rep amb una llauna de cervesa Skol a la mà i, en qüestió de segons, ja tinc la meva cervesa. Em presento. Sempre dic el mateix: Sóc escriptor i em dedico a viatjar, escric sobre el que visc... Ell comença a mostrar-me el taller i les obres, xerra pels descosits, sobretot d’ell mateix... Nascut a Joinville fa 56 anys, en fa 30 que va fer cap aquí. Al principi, els veïns no l’acceptaven. Ell se’ls va guanyar de la següent manera: feia surf (quan ningú no sabia què era això) i va salvar moltes persones de morir ofegades. Unes 200 al llarg dels anys. Després va venir lo de treballar la fusta. Afirma que els tòtems són un homenatge als indis carijós... El van acabar nombrant fill predilecte. Es va casar i és pare de dues filles una de les quals viu i treballa a Honk Kong. M’ensenya retalls de diaris on apareix ell com un heroi, com un àngel. Mai va acceptar gratificacions per aquesta causa. També va ser pioner en la consciència ecològica. Va defensar el sambaqui quan volien destruir-lo emprant el seu material per a la construcció. Quin paio, en Lula! No para de garlar mentre obre la tercera Skol. Diu que em quedi a dinar, que té peixe grelhado... Ell no pesca, però té amics que sí: a la vida lo més important és tenir bons amics. Jo no tinc avionetes ni iots ni illes de la meva propietat, però tinc amics que sí que en tenen, i així puc gaudir-ne sense ser-ne el propietari. Mira el cel i diu: veus com fa les coses Déu? Ho veus? Nosaltres podem crear el que vulguem... Només cal desitjar-ho. És allò dels somnis... Lula no diu res que no conegui de primera mà. La meva vida funciona així des del dia que vaig abraçar aquell moai a Rapa Nui... 

Si fos per ell, encara seria allà. M’acomiado muito muito obrigado i resolc que faré els 18 km de camí de sorra que va des de la Prainha fins a la Praia do Ervino, completant així el tomb a la illa de São Francisco do Sul. El VW Voyage 1.6 em dóna confiança. És un trajecte ben solitari, amb l’oceà a l’esquerra i la vegetació salvatge del Parque Acaraí a la dreta. El camí només té un truc: passi el que passi, no t’aturis. Poso la tercera i tira milles...

Per la tarda he hagut menester de dos vaixells per a passar el cotxe sobre rius i estuaris. El primer ha sigut entre São Francisco (Laranjeiras) i Itapoá. El segon ferri m’ha traslladat de Guaratuba a Matinhos. El litoral brasiler és ple de rius i illes, i la solució dels ponts no la contemplen. El vaixell és barat i romàntic, i t’estalvies centenars de kms. Aquesta tarda he recordat els ferris noruecs que et permeten salvar els fiords... Camí del Nordkapp en vaig agafar un fotimer!

Demà Ilha do Mel. Lloc mític. Només s’hi pot accedir amb barca (com a Ilha Grande, Boipeba o Caraíva). No hi ha cotxes. Caminarem... 

Stonehenge 3

 

Ha arribat el dia del Solstici, però no obriran el pàrquing fins a les 19:00. Sóc al poble de Shrewton, prop de Stonehenge. He hagut de cercar una bona ombra perquè fa 32 graus. 

De bon matí he visitat Avebury, el monument megalític més gran que s’hagi trobat mai, un cercle de 100 pedres (de 4 m d’alt i 4 tones) amb un diàmetre de 335 m. A dins hi ha el poble! Abans d’arribar-hi trobem dues Avenues, alineaments de pedres similars als de Karnag. Estem parlant d’una obra més antiga que Stonehenge a la qual hi pots accedir lliurement, i pots tocar les pedres. Molt a prop hi ha Silbury Hill, el túmul (barrow) més gran d’Anglaterra (170 m de diàmetre x 40 m d’alt). Tot això es troba 30 km al nord de Stonehenge. 

Pedres i més pedres, grosses, enormes, antigues, sagrades... Més misteri encara. M’apassiona el megalitisme per aquesta «raó irracional» que desafia qualsevol explicació científica moderna. O no ens diuen la veritat o no som capaços d’esbrinar-la. No sé si és pitjor lo primer que lo segon. També podrien ser ambdues coses alhora: com que desconeixem la veritat, ens empassem explicacions absurdes i ridícules. 

Viatjo per inspirar-me. La inspiració també pot arribar-te a casa, dins la zona de comfort, però és menys probable. Recomano anar a buscar-la, obrir-se, sortir, aventurar-se... Viatjar t’ofereix la possibilitat d’aprendre cada dia i així trobar noves maneres d’enfocar les coses per tal de comprendre millor el món i a tu mateix. 

M’interessa sobretot la Natura, sempre tan inspiradora. De les obres humanes, en canvi, m’interessen les sagrades, els monuments que van ser fets amb una intenció sobre-natural. Com ara totes aquestes construccions megalítiques les quals només poden explicar-se des d’un punt de vista espiritual. Qualsevol interpretació materialista està condemnada al fracàs. 

He fet 4 Camins de Sant Jaume (una de les rutes més sagrades que existeixen), he abraçat els moais de Rapa Nui (un dels enigmes més inexplicables del planeta), m’he passejat entre els megàlits de Karnag i de Stonehenge, he visitat centenars de dòlmens... i fins i tot vaig redescobrir un menhir! És el Camí de la Iniciació.... Treballo amb pedres i fustes. Les fustes són més efímeres, les pedres perduren... i treballo (alquímicament) amb mi mateix...

Viatjo per a conèixer on estic i qui sóc, per a confirmar una intuïció primigènia: Estem aquí, ara, però no som d’aquí... Hi ha tantes pistes escampades arreu, que sembla mentida que la gent encara ho dubti. 

Stonehenge és un altre melic (axis) del laberint, com Te Pito Te Henua (que és com anomenen els rapanui a la seva illa: el melic de la terra). Al gener, si Déu vol, aniré a Machu Picchu... 

Pedres i més pedres... 

Friso per veure i viure aquesta nit el Solstici.

Stonehenge 1

 

Fosqueja a prop de les pedres sagrades, probablement els megàlits més famosos del planeta Terra, una obra "humana" encara inexplicable. Demà els visitaré amb calma. Demà passat viuré el “Summer Solstice”, la nit més curta de l’any, l’única que deixen acostar-s’hi i tocar-les. El sunset serà a les 21:26 i el sunrise a les 04:52. No penso dormir. Prego al cel que no hi hagi núvols. Avui feia molta calor. 

Des de la finestra de l’hotel veig el riu Avon: the possibility that its waters were used to transport the bluestones on the last stage of their journey from Wales… Aigües sagrades, pedres sagrades.

Estar aquí és un altre somni realitzat. Allò que perdura està fet de pedra: els moais de Rapa Nui, els menhirs de Karnag, els dòlmens de la Serra de Verdera, Machu-Picchu, Stonehenge… 

Parlen les pedres amb el seu silenci sobrenatural. Demà pararé l’orella i pararé l’ànima. A veure què em diuen…

"These are the fundamental questions about Stonehenge: HOW and WHEN it was built, WHO built it and, perhaps most difficult of all: WHY it was built..."

Cossos astrals

COSSOS ASTRALS 

 Que tots som fills de Mu, descendents dels Naakal

constructors de piràmides, escultors de moais

TangataManu, Kukulkán

The Sphinx, Tiahuanaco

Very Far Away From AnyWhere Else 

Hotu Matua from Hiva Oa

Gauguin i Brel

 Que tots venim de les estrelles 

(... Sírius ... Orió ... Plèiades ...)

exaltats, alienígenes, outsiders

ànimes reencarnades

cossos astrals

subtils

eteris

 Que hi ha un MISTERI

 en cada batec i en cada pas

revelant-se en les mirades

L a C o n n e x i ó A n c e s t r a l

 Pare Sol penetrant-nos de matinada

l’AMOR que transcendeix 

la pell   el plaer   la sang

aquest saber sense saber
aquest estar sense estar

aquesta lleugeresa

aquesta tendresa

aquesta serenor 

nova i vella

SER

Allò que som i que fem i que tenim

Allò que ens empeny cap amunt… 

 Que tots som u i diversos
i contradictoris

 Adoro la vida cada segon

A d o r a n t - t e

T

Some advice

Què pots fer quan et sents tan diferent de la resta de la humanitat, quan veus que no hi tens res a veure, que l'època o generació que t'ha tocat viure no és l'adequada? Algun consell? Perquè de vegades em sento una mica perdut...

Des que tinc ús de raó m'he fet aquestes preguntes i no estic encara segur d'haver trobat les respostes. Si et sents diferent és que potser ets diferent. Aquesta "diferència" marcarà la teva vida. La solitud esdevindrà la teva companya de viatge. Sovint no comprendràs els altres ni el món que t'ha tocat viure. Canviaràs de lloc, de feina, de relacions... Però cap estar o fer t'ompliran completament. Perquè res d'aquest món podria omplir-te. Hauràs d'esbrinar d'on véns, qui ets, què hi fas aquí. Llavors, conscient de la teva essència, avançaràs amb pas ferm cap a la teva missió...       

Cap Ras 2015

A una setmana vista de Cap d'Any, què podria dir del 2015? Aquest ha sigut l'any més màgic i abracadabrant de la meva existència. Tot es resumeix en un topònim: Cap Ras; i en una fórmula: Connexió Espiral. Si el 2009 va ser l'any del trencament i la metamorfosi (amb un altre topònim clau: Rapa Nui); aquest any que fineix suposa l'inici d'un nou cicle vital...

Cada cop em resulta més complicat d'explicar amb paraules el que visc. La literatura ha deixat de ser el meu vehicle natural d'expressió. Les pedres, les fustes, la música i la meditació han pres el relleu dels mots la qual cosa no significa que no em comuniqui, sinó que la comunicació actual és més real que virtual, és a dir, més de mirada a mirada, d'abraçada a abraçada, de cor a cor, d'ànima a ànima... És a dir, menys intel·lectual. El filòsof-escriptor ha deixat pas a l'artista-alquimista...

Veure sortir el sol cada dia és pura sanació, et dóna una energia extraordinària que et renova i carrega cadascuna de les cèl·lules. Si afegim el mar, la tramuntana, la força tel·lúrica del Cap de Venus i la munió de persones que han enriquit la meva xarxa de relacions, obtindrem un còctel de qualitat excel·lent, capaç d'embriagar-te fins a l'èxtasi. La paraula felicitat es queda molt curta.

Per això repeteixo a totes hores un mantra: GRÀCIES GRÀCIES GRÀCIES...!!!!

2015 a Cap Ras ha sigut l'any de l'eclosió, de la flor que es bada, de la promesa providencial, de la missió, del compromís, del Gran Projecte... 

2016 serà encara millor, per a mi i per a tots vosaltres. Passeu bones festes, que l'AMOR i la LLUM guiïn les vostres passes.  

Kayaking

M'he llevat trist perquè ahir va aparèixer gasoil a la platja. Algun malànima que no es mereix el paradís l'havia vessat mar endins i l'aigua estava emmerdada i fotia una pudor considerable. Vaig trucar al 112 i es van presentar tres agents rurals i una parella de municipals.

Això ahir. Avui, mentre prenia el primer te del dia a la terrassa, he vist dofins saltant a la badia, entre els esculls del Cros i el Port de Llançà. No m'ho podia creure. He agafat els prismàtics i els he seguit. N'he comptat quatre. Les aletes, més aviat fosques, sortien de l'aigua i s'hi tornaven a endinsar. Alguns treien mig cos a fora...  Quin espectacle!

El cor m'ha fet un salt. He sentit emoció pura, com si els dofins haguessin connectat amb mi i m'estiguessin dient alguna cosa... Han sigut uns minuts màgics. Si hagués d'aparaular el que he sentit, seria: No pateixis, Toni, no estiguis trist, malgrat el gasoil, nosaltres som aquí, encara hi ha esperança...

Quan s'han allunyat en direcció a Garbet, he recordat que el meu veí Àngel (que fa honor al seu nom) em va dir que podia agafar el seu caiac quan volgués. L'Alfons, un altre veí, m'ha ajudat a preparar-lo i a portar-lo fins a l'aigua. Quan he sortit, la mar semblava un llac, una bassa d'oli. Era la segona vegada que caiaquejava per la Costa Brava.             

He remat veloç fins a la punta de Cap Ras, amb la il·lusió de tornar a veure els dofins. A l'altura de la cala de la Balena he travessat la badia de Garbet en direcció a la cala Port d'en Joan, d'accés privat per terra (finca dels Mateu, senyors del castell de Perelada, on sembla que Franco hi anava). Està plena de fusta, amb unes peces força interessants. He seleccionat un parell de branques i un tronc que he lligat al caiac amb una corda.

 Ara ve la part més divertida... 

He començat a remar amb el tronc surant al darrere, com si fos una àncora (l'Alfons, que és capità de vaixell, diu que això es diu "àncora de capa"). Jo ja notava que la cosa no lliscava com abans. A més s'ha girat vent de garbí i les onades començaven a créixer... Rema que remaràs, déu i ajuda, no avançava. La corda (cordeta millor dit) s'ha trencat dues vegades i he hagut de tornar a lligar el tronc. I vinga a escarrassar-me per arribar a la punta del Cap. Sovint m'acostava perillosament a les roques, el tronc hi petava, però aconseguia esquivar-les. Enmig d'aquest fatigant treball, no he perdut en cap moment la calma. Costa remar contra el vent, i més si ets un home de terra endins i és el segon cop que agafes un rem.

Llavors l'he vista. Era ella: Venus. Just a sota de la punta (on hi ha el mirador), les roques fosques dibuixen la silueta del cap d'una dona. Llavis i nas ben clars. Fins i tot hi ha una escletxa a la roca per on passa la llum (zona esquena-clatell). Sobre el cap porta un barret o monyo (si fos un moai, que també ho sembla, seria un "pukao"). El Cap de Venus, talment. Direu que delirava, que ha sigut un miratge, que tinc molta imaginació. No pas. Les fotos (tretes amb dificultat entre el vaivé de les onades) no fan justícia. 

Venus està reclinada, fitant l'horitzó... 

Si sostinc que el Cap de Creus és, en realitat, el Cap de Venus cristianitzat, ara puc dir que Cap Ras guarda el cap de Venus petrificat, un moai nostrat...Tota aquesta àrea (la més oriental de la península ibèrica, on es troben les roques més antigues) és ZONA VENUSIANA, és a dir, lloc d'engendrament, de fecundació, de gènesi. No només del sol cada albada, sinó de les venus humanes les quals, ancestralment, s'aplegaven en aquests verals per tal de ser fecundades... Probablement existia un Ara Solis o temple de Venus Pyrinea (com a Finisterre i Touriñán, a l'altre extrem) on ara hi ha les ruïnes de Sant Salvador o Santa Helena. Stop.

Reconec que el post d'avui és llarg, ample i profund. Veure el mateix dia dofins i a Venus petrificada supera qualsevol expectativa onírica. Em fa l'efecte que aquesta nit descansaré com un tronc (el que he portat jeu a la platja assecant-se, perquè quan estan molls pesen el doble) (amb ell he fet una bella composició de balancing).  

Demà, dia 13 de maig, farà 6 anys que vaig marxar a Rapa Nui. Hi ha dies que sembla que encara no he tornat.        

    

Connexió Espiral 2

Vaig crear L'Espiral del Cros de forma espontània, automàtica, inconscient, com si ella es fes a través meu, usant-me com a instrument. Avui, 6 setmanes després d'acabar-la, he fet una descoberta increïble. L'Espiral de la platja de davant de casa és una representació a petita escala de la Gran Espiral que uneix els tres caps de l'Alt Empordà (Norfeu, Creus, Ras). Es tracta d'una espiral àuria (daurada o logarítmica) que passa pels principals enclavaments tel·lúrics de la zona (Castell de Sant Salvador, concentració de dòlmens de la Serra de Verdera, Sant Silvestre, Puig d'Esquers, Portbou...) per a cloure al rovell de l'ou: Cap Ras. Sobre el mapa pot apreciar-se la doble trajectòria indicada la qual s'inicia a l'est, per on surt el sol, i segueix el sentit de les agulles de rellotge. 

Frederic Macau ja va estudiar la proporció àuria de la badia de Roses en el seu teorema de l'Empordà. El que potser no sabia és que la "divina proporció" continua manifestant-se a l'altra banda de la Serra de Verdera...i arreu de la Mare Natura.

La Connexió Espiral continua in crescendo. Des de persones tatuades amb espirals, passant per xamans maies que viuen en una iurta, fins a la noia que ha aparegut avui amb una samarreta plena de moais! Havia visitat Rapa Nui feia poc. L'abraçada ha sigut llarga i profunda. He sentit com em transmetia el "mana" de l'illa més màgica del planeta. Ella és la segona persona que conec que ha estat a L'Illa de Pasqua. El més curiós del cas és que el seu nom és Meia, o sigui, gairebé Moai.  

Espirals, moais, taus... Necessito processar tot això amb calma, amb molta calma.

La força que ens empeny

La força que ens empeny no és nostra. Fins que no deixem de pensar en termes egolàtrics no entendrem res. No ens vam crear a nosaltres mateixos i els nostres mèrits no poden ser atribuïts solament al nostre esforç. Vam heretar el talent, el caràcter, l'educació... Formem part d'una trama familiar, social, planetària i còsmica. Si perdem de vista aquesta connexió amb la resta, estem perduts. L'energia que et permet sentir, pensar, caminar, actuar... l'agafes de l'entorn. L'energia que aportes és una energia que abans has rebut. Per tant, no és teva, no et pertany, sinó que tu pertanys a ella. Si aconsegueixes canalitzar correctament aquesta energia, si es produeix la connexió òptima amb ella, llavors la teva vida fluirà sense entrebancs i seràs capaç de coses (racionalment) increïbles. Però, sisplau, no t'atribueixis les victòries ni els miracles. Dóna gràcies a l'univers i als déus per aquesta força que et permet viure una vida plena. No oblidis això: tu estàs i vas, però no ets. L'Estar i l'Anar són l'Aparença de l'Ésser. L'Ésser està més enllà i més ençà de qualsevol individualitat fenomènica. L'Ésser és dins de cada minúscula criatura inspirant-li des del primer fins al darrer batec.

Dromomania

Hi un mecanisme de defensa instintiu, automàtic, que detecta la negativitat i m'empeny a fugir cames ajudeu-me. Quan era petit marxava de casa, m'enfilava als arbres, m'allunyava dels crits i les garrotades. Quan vaig créixer, l'esquema va continuar... Per a evitar mals rotllos o l'infern, fotia el camp. Així vaig perpetrar la fugida de Pamplona i les dues separacions maritals que van culminar amb la gran escapada a Rapa Nui. Són els precedents. Quan en els informes psiquiàtrics vaig llegir la paraula "dromomania" vaig saber de seguida de què es tractava. Jo la vaig batejar com La Síndrome de Gauguin. Si les condicions circumstancials són favorables, puc suportar certa convivència humana i certes relacions socials. Si la truita es gira, aleshores piro. Aquests 50 anys d'experiència m'han ensenyat que, si em quedo, la cosa s'embolica, el sistema es descontrola i se me'n va l'olla. Per tant, per a estalviar-me Mossos, judicis, internament forçat i medicació, apreto a córrer com un conill amb la cua encesa. Suposo que aquesta és la causa inconscient de la meva fal·lera per caminar... Evito les espirals de violència sortint-me per la tangent, és a dir, fent mutis i retirant-me. Cal canalitzar bé l'energia sobrant. Si defujo la gent i adoro cada cop més la Natura és per aquest motiu: només en Ella trobo la pau. Sóc estable en solitud, caminant, amb les papallones i els ocells... ("estable" fins que em foto de cap, com fa una setmana). Per això vaig ser feliç a Terradets. Mentre s'encengui la llum vermella d'alarma i pugui reaccionar a temps, estem salvats i la salut és possible. El dia que falli això, malament rai. Em conec prou bé i no me la jugo. Que sovint em manca empatia? Doncs sí. Estic tan preocupat per mi mateix (intentant controlar el caos) que no puc estar pendent dels altres. L'home-bomba s'ha d'autodesactivar, i res de fora pot despistar-lo. Per davant de tot i de tothom està la meva supervivència. Les coses van així. Jo sóc el primer interessat a esbrinar per què sóc com sóc i per què actuo com actuo. Cridar l'atenció? Nen mimat, consentit i maleducat? Tant de bo fos tan simple. Em temo que tot és més complex. El llop estepari sembla que guanya la partida. El nomadisme dromomaníac amaga una por a l'estabilitat, al lligam, al compromís. Entre les arrels i les ales, escullo les ales i volo. La llibertat és abisme, incertesa i horitzó... I això només és per als valents...

Faig mutis i em retiro. 4 km a les fosques, amb la cama coixa, sota la pluja, són argument suficient per a la fugida. El dolor és més dolor a les dues de la matinada. No em fa por la solitud. El que em fa por és la resignació. L'ombra de la meva ombra s'allargava per la recta interminable, d'esquena al mar i amb la lluna rere els núvols. Les llums dels cotxes m'enlluernaven com si fos un fantasma. No és la llibertat el que em fa por, sinó l'addicció a la gàbia, aquell caliu que t'atrapa entre els llençols i et va retallant les ales. Faig mutis i em retiro. Per a què serveixen tantes paraules? Torno a caminar i m'allunyo de l'espectre que no vull ser. He dit prou a l'infern. Escullo l'abisme.

He tornat  a caminar. A partir d'ara ho faré amb bastons...

13 de maig

Demà és 13 de maig. Demà fa 5 anys que vaig marxar. I encara no he tornat. De fet, el que va marxar es va quedar molt lluny, dins el cràter del Rano Kau. El que va tornar era un altre. Aquell (el que va marxar) el vaig suïcidar amb el seu vistiplau, molt literàriament. El que va tornar va escriure un relat dels fets, també molt literari. 

5 anys és un lustre. No confondre amb llustre. La brillantor no té res a veure amb la llum veritable: All that is gold does not glitter. 

Passen les hores, els dies, les setmanes, els mesos, els anys... i aquest que us escriu sovint dubta del camí (no hi ha mapes), però mai no deixa de caminar..... 

Demà és 13 de maig. Un aniversari íntim que celebraré com cal. Hi ha un abans i un després d'aquell dia com hi ha un abans i un després de cada instant. Sovint el que va tornar enyora el que va marxar... i viceversa. 

Què se'n pot fer, d'una vida estroncada? I d'una brúixola sense busca? Qui seria si no hagués marxat?

Beneït 13 maig que em va empènyer a re-inventar-me.

Demà fa 5 anys del meu vol més llarg... Sovint tinc la impressió que encara no he aterrat.        

Mai no és massa tard per tornar a començar

Camins és la millor cançó en català de tots els temps. Això no és discutible ni negociable.

Sempre que he fet passes importants a la meva vida Camins sonava i ressonava dins el meu cap. Va ser la banda sonora al caire del Rano Kau, sota la pluja, quan el Tangata Manu es va apoderar de mi i em va tatuar cos i ànima. La cantava amb totes les meves forces entre les vaques atònites mentre menjava guaiabes fins que un arc de Sant Martí doble va aparèixer com el senyal inequívoc que m'indicava el camí a seguir...

Haver embogit és un xollo. La bogeria ho justifica tot.

Mai no es massa tard per fugir un altre cop, per reinventar-se per enèsima vegada, per llençar-se al buit i obrir els braços com ales... Mai no és massa tard per empaitar el futur amb l'única força de l'esperança.

Sempre em canso de tot i de tothom, sobretot de mi mateix.

No us refieu un pèl de mi, tard o d'hora us decebré. 

Com diu la meva ex (amb tota la raó del món), sóc un analfabet emocional.

Cantava Camins aquesta tarda amb les claus del nou apartament a la mà. Noves claus, nova adreça, noves vistes, nova identitat. Tornar a començar.   

Núvols i pomes, Camí de Malpartit, Alpicat

Estona búdica

El que es pensa no sempre és el que es diu i el que es diu no sempre és el que es fa. Hi hauria tres nivells: el que penso (o sento), el que dic (o escric) i el que faig. Només el primer és absolutament íntim i privat. Els altres dos (les paraules i els fets) són públics. 

No te'n refiïs gaire de les paraules perquè la majoria de les vegades són màscares, ombres imperfectes, artefactes de l'engany. Dels fets tampoc no te'n pots refiar perquè les persones poden fer coses en contra del que realment pensen o senten. S'anomena hipocresia o diplomàcia. 

Què ens queda, doncs? Intentar esbrinar els veritables pensaments o sentiments dels altres. Però ja t'aviso que això és una quimera impossible. Més val que ho deixis córrer. De vegades ni un mateix sap el que realment pensa o sent. Dius coses, fas coses, però sovint dius i fas sense esma, desorientat, dubtant, contradint-te...

Tot és tan complex que et donen ganes de deixar de pensar, de sentir, de dir i de fer. És a dir, et donen ganes de retirar-te a la muntanya a fer el Buda o a una illa polinèsica a fer el Gauguin. L'aparador que és la vida social, l'embolic immens de les relacions humanes, tot aquest embull que produeix tants maldecaps i maldecors. Quin patiment. Quina fatiga.

Ahir, a l'embarcador de la cala Culip, vaig gaudir d'una meravellosa estona búdica. Per descomptat, no la puc explicar amb paraules. Me la guardo per a mi...

Agraïment

Weltuntergang

Vi volcanes nevados justo antes del apocalipsis
Niños prodigio bebiéndose su propia sangre
Humaredas de ciudades anónimas devastadas por el fuego anónimo
Bosques exhaustos con pájaros exhaustos que chocaban contra los cristales y morían con los ojos abiertos y las alas plegadas
Nubes radioactivas que barrían las nubes antiguas para llover polvo amarillo sobre los tejados
Flores minúsculas donde los colibrís succionan néctar delicioso
El púrpura de los atardeceres australes frente al océano

Vi muñecas de trapo gritar como si fueran violadas
Pies descalzos y fríos caminando sobre cenizas
Ojos ciegos, henchidos de niebla, antesala de la perdición
Árboles milenarios susurrando versos efímeros
Volúmenes escritos en alemán donde se sostienen tesis inverosímiles

La Reina del Arco Iris me abrazó en el ombligo del mundo
Mi cabeza sufrió cuatro heridas como despertares
El Nahual anduvo todas las noches a mi alrededor

Escuché el croar de la rana bajo la leña
Hongos sagrados alimentaron mi espíritu
Volé como el cóndor sobre la cordillera

Antesala del final, preludio de lo inevitable, la tierra tembló y el mar levantó su dominio
Nadie reaccionó, apenas tuvieron tiempo de mascullar una oración medio olvidada que aprendieron cuando niños

El viejo mapuche dio el aviso: “Se acerca la hora de la verdad, estamos en manos de Kai Kai Filu”
Yo andaba por el cerro Ñielol de Temuko con una machi que me enseñó los Chemamül
Avanzamos por el sendero bajo los kopiwes hasta las raíces profundas del koywe
Le regalé una flor de sangre para que se la prendiera en su cabellera de azabache, pero recordó la triste leyenda y al tiro la rechazó

Encendí la última hoguera para la última noche
Dormir, ¿para qué dormir si todo es pesadilla?
¿Para qué otra guerra si el destino es desatino?
Comí hasta el último grano de arroz antes del amanecer glorioso
Enloquecieron las órbitas de los sistemas solares
El Hombre Pájaro se dispuso a emprender el vuelo
En lo alto, Make-Make contemplaba con ojos gigantes

No es miedo lo que siento, sino respeto
Oscura es la ventana que se abre al mañana
Tan lejos de mi mundo, al otro lado del mapamundi
La Tau me condujo hasta aquí y ahora sé que es Soma
Roja la sangre, rojo el sombrero, roja la cabaña donde me cobijo de la miseria espiritual de Occidente

No habrá almas para tan pocas cruces
144.000, ni uno más ni uno menos
Rugen los motores, aullidos de lobos hambrientos que acechan
Llegó la hora suprema

Saqué el ocho de copas: abandono de lo material, un peregrino vestido de rojo decide buscar en la montaña las cosas que no encuentra en ese mundo, dejando atrás sentimientos y afectos, saltando a la otra orilla, la del compromiso serio y veraz, de la que no se puede volver y, mientras los demás piensan que se perderá en la noche, él, apresuradamente, va en busca de la aurora.

Todo está escrito

Equidistància

Després d'un dia sufocant encauat a casa amb les persianes abaixades, surto a passejar vora el riu. Fa una mica d'aire. Respiro a fons. Camino a poc a poc amb les mans a les butxaques. Estic massa tranquil, ple d'una pau inusitada. Miro i remiro la Seu. M'agrada més de nit que de dia. Arribo fins als Camps Elisis i giro cua. No tinc pressa per tornar a casa.

Escric aquestes lletres a la terrassa. Els veïns tenen convidats a sopar. Fan xivarri. Acaben d'obrir una ampolla de cava.

M'envies un sms. Dius que sóc la teva droga, que tens mono de mi.

L'aire ha esdevingut vent, un bàlsam deliciós que remou les branques assedegades dels arbres. La lluna, altívola, decreix.

L'amor és una droga, però sovint la solitud és dolça com la mel. Trobar l'equidistància és el secret.

[Estic molt pendent de les notícies que arriben de Rapa Nui]

Komari

Només és oblit la boira que m'allunya del passat
La bogeria de ser dos alhora: el que puja i el que baixa,
el que busca i el que fuig, el que s'ensorra i s'enlaira

Vaig tocar fons, vaig esclatar, catapultat a les antípodes,
fins al melic de la Terra, l'illa dels moais, on les natives ballen descalces
i mouen els malucs de manera prodigiosa: Iorana, Marengo!
A la platja d'Anakena vaig canviar tota la pell
Al cràter d'Orongo vaig esdevenir Home Ocell, Tangata Manu
Un arc de Sant Martí doble va tatuar-me l'ànima
Ara ja ho sé: la mort és un miratge, morim moltes vegades
Les guaiabes són vagines i les vagines guaiabes

Grup FB x Misión Eclipse

Sóc un dels 10 finalistes que opten a la plaça com a "enviat especial" de La Vanguardia a la Misión Eclipse. El guanyador tindrà el privilegi d'estar el dia 11 de juliol a Rapa Nui explicant, mitjançant un blog, el viatge i l'eclipsi total de sol.

El concurs consistirà en un seguit de 9 proves (una per setmana) presentades en format vídeo les quals hauran de ser votades pels internautes a la pàgina de lavanguardia.es. El jurat decidirà quin dels dos concursants menys votats salva aquella setmana. Així, seguint aquest procés, al final en quedarà un de sol, que serà el guanyador del concurs.

Per anar escalfant l'ambient, he creat un grup al Facebook on penjaré els vídeos que faci i des del qual us mantindré informats. Fes-te'n membre i ajuda'm a difondre'l entre els teus amics i contactes.

GRÀCIES!!!

MISIÓN ECLIPSE

The lizard king

Això és la repera. Ahir m'enllaça Gordillo i avui, de retruc, m'enllaça Rius i, clar, se'm disparen les visites. A sobre, apareix la meva cara a la secció de blogs del gratuït Bondia.cat de Lleida (vid. presentació). A partir d'ara enllaçaran amb el nou blog que he creat per a celebrar el centenari de Màrius Torres: LLETRES A MAHALTA, on ja he escrit 3 lletres (amb les corresponents respostes mahaltisses).

No són els primers que ho fan. Ja fa temps que El Singular Digital em té enllaçat com a "blog singular"...

Aquesta tarda toca entrevista telefònica per al programa "No són hores" d'Onda Cero. Volen que parli de la meva llista d'insults i del llibre Tros de Quòniam. Set anys després de la seva publicació!

A les 20:30 tinc previst d'anar al Cafè del Teatre a l'acte "Literatura pel dret a decidir"...

I demà sabré quins són els concursants amb els quals m'hauré de barallar a la Misión Eclipse...

Collons, m'estic estressant. És normal que, al final, sigui engolit per un llangardaix.

PS: No sé a Grècia, però a mi em retenen un 21% de la nòmina, que no és poca cosa.