Kayaking

M'he llevat trist perquè ahir va aparèixer gasoil a la platja. Algun malànima que no es mereix el paradís l'havia vessat mar endins i l'aigua estava emmerdada i fotia una pudor considerable. Vaig trucar al 112 i es van presentar tres agents rurals i una parella de municipals.

Això ahir. Avui, mentre prenia el primer te del dia a la terrassa, he vist dofins saltant a la badia, entre els esculls del Cros i el Port de Llançà. No m'ho podia creure. He agafat els prismàtics i els he seguit. N'he comptat quatre. Les aletes, més aviat fosques, sortien de l'aigua i s'hi tornaven a endinsar. Alguns treien mig cos a fora...  Quin espectacle!

El cor m'ha fet un salt. He sentit emoció pura, com si els dofins haguessin connectat amb mi i m'estiguessin dient alguna cosa... Han sigut uns minuts màgics. Si hagués d'aparaular el que he sentit, seria: No pateixis, Toni, no estiguis trist, malgrat el gasoil, nosaltres som aquí, encara hi ha esperança...

Quan s'han allunyat en direcció a Garbet, he recordat que el meu veí Àngel (que fa honor al seu nom) em va dir que podia agafar el seu caiac quan volgués. L'Alfons, un altre veí, m'ha ajudat a preparar-lo i a portar-lo fins a l'aigua. Quan he sortit, la mar semblava un llac, una bassa d'oli. Era la segona vegada que caiaquejava per la Costa Brava.             

He remat veloç fins a la punta de Cap Ras, amb la il·lusió de tornar a veure els dofins. A l'altura de la cala de la Balena he travessat la badia de Garbet en direcció a la cala Port d'en Joan, d'accés privat per terra (finca dels Mateu, senyors del castell de Perelada, on sembla que Franco hi anava). Està plena de fusta, amb unes peces força interessants. He seleccionat un parell de branques i un tronc que he lligat al caiac amb una corda.

 Ara ve la part més divertida... 

He començat a remar amb el tronc surant al darrere, com si fos una àncora (l'Alfons, que és capità de vaixell, diu que això es diu "àncora de capa"). Jo ja notava que la cosa no lliscava com abans. A més s'ha girat vent de garbí i les onades començaven a créixer... Rema que remaràs, déu i ajuda, no avançava. La corda (cordeta millor dit) s'ha trencat dues vegades i he hagut de tornar a lligar el tronc. I vinga a escarrassar-me per arribar a la punta del Cap. Sovint m'acostava perillosament a les roques, el tronc hi petava, però aconseguia esquivar-les. Enmig d'aquest fatigant treball, no he perdut en cap moment la calma. Costa remar contra el vent, i més si ets un home de terra endins i és el segon cop que agafes un rem.

Llavors l'he vista. Era ella: Venus. Just a sota de la punta (on hi ha el mirador), les roques fosques dibuixen la silueta del cap d'una dona. Llavis i nas ben clars. Fins i tot hi ha una escletxa a la roca per on passa la llum (zona esquena-clatell). Sobre el cap porta un barret o monyo (si fos un moai, que també ho sembla, seria un "pukao"). El Cap de Venus, talment. Direu que delirava, que ha sigut un miratge, que tinc molta imaginació. No pas. Les fotos (tretes amb dificultat entre el vaivé de les onades) no fan justícia. 

Venus està reclinada, fitant l'horitzó... 

Si sostinc que el Cap de Creus és, en realitat, el Cap de Venus cristianitzat, ara puc dir que Cap Ras guarda el cap de Venus petrificat, un moai nostrat...Tota aquesta àrea (la més oriental de la península ibèrica, on es troben les roques més antigues) és ZONA VENUSIANA, és a dir, lloc d'engendrament, de fecundació, de gènesi. No només del sol cada albada, sinó de les venus humanes les quals, ancestralment, s'aplegaven en aquests verals per tal de ser fecundades... Probablement existia un Ara Solis o temple de Venus Pyrinea (com a Finisterre i Touriñán, a l'altre extrem) on ara hi ha les ruïnes de Sant Salvador o Santa Helena. Stop.

Reconec que el post d'avui és llarg, ample i profund. Veure el mateix dia dofins i a Venus petrificada supera qualsevol expectativa onírica. Em fa l'efecte que aquesta nit descansaré com un tronc (el que he portat jeu a la platja assecant-se, perquè quan estan molls pesen el doble) (amb ell he fet una bella composició de balancing).  

Demà, dia 13 de maig, farà 6 anys que vaig marxar a Rapa Nui. Hi ha dies que sembla que encara no he tornat.        

    

Keith i el rock balancing

Segueixen passant coses màgiques. A partir de l'octubre tindré un veí nou, en Keith Rawes, un anglès de 73 anys afincat a l'Empordà al qual, arran de l'incendi de fa 3 anys, se li va cremar la casa de fusta que tenia al bosc de Campany. Ara gaudeix d'un pis de protecció oficial a Figueres i té un hort amb caseta a Vilabertran. Per qüestions de salut, passarà els hiverns a Cap Ras i els estius a l'hort. Ha aparegut després de dinar, l'he convidat a un te i hem xerrat una estona mig en anglès mig en castellà. Ha agafat la guitarra i ha improvisat un blues. Quin crack. Nice to meet you, Keith, welcome to paradise... 

De bon matí he bastit dues piles de pedres noves, una a la cala Bramant i l'altra a la cala gran del Futaner. M'encanta començar el dia practicant rock balancing. És teràpia i meditació al mateix temps. L'equilibri de les pedres és la projecció del meu equilibri intern. Si el vent o algú les fa caure, l'endemà en faig de noves. Perquè el secret no està en evitar la caiguda, sinó en tornar a aixecar-se...   

Sanglier

Fusta i pedra

100 x 50 cm

El dia 2 de març de 2015, l'endemà d'una tramuntanada, tornant del Port pel camí de ronda, vaig veure un gran arbre a llevant de la platja d'en Jordi (entre l'Argilera i Grifeu). Vaig baixar per a observar-lo d'a prop. La meva sorpresa va ser descobrir que aquell pollancre tenia diverses pedres encastades a la soca. Hi vaig intuir possibilitats. Com que no disposo de serra mecànica, vaig esmerçar mig matí tallant les set branques amb la serra d'arc. Finalment, quan vaig separar el fustam de la soca, en girar-la, em vaig adonar que la peça era d'allò més valuosa. Tenia quatre pedres grans inserides a la fusta, a més d'algunes de petites. L'arbre, a mesura que va anar creixent, va anar integrant fusta i pedra en un admirable exercici d'empenta vital. El resultat era una proesa, una obra d'art de la natura. Havia sigut arrencat de la seva terra nodridora, arrossegat de qualsevol manera, havia surat (quina distància? quant temps?) i, després de tantes peripècies, el gegant jeia sobre les roques, cansat, abatut, oblidat...

  

Ara venia la segona part: moure-la, emportar-me-la. Vaig acostar la Caddy a l'indret, ficant-la marxa enrere pel camí de ronda. La soca podia rodolar, sort d'això. Vaig dur-la des de les roques fins a la sorra i, més tard, suant la cansalada i jugant-me la integritat de l'esquena, la vaig empènyer costa amunt fins a la furgoneta. Llavors va venir el moment crucial, el més dur i delicat: calia aixecar-la des de terra i carregar-la al vehicle. No tinc ni idea del que pot pesar, diguem que entre 50 i 100 kg. Una odissea. Quan vaig arribar a casa, un cop descarregada, s'havia fet l'hora de dinar i necessitava una bona dutxa. Vet aquí la bèstia:

Havia d'estabilitzar-la. Vaig decidir que la posició seria invertida, és a dir, la part de les branques farien de potes i la part de les arrels mirarien el cel. Quan la peça se sostenia dreta, vaig començar a pelar-la. A mesura que li anava traient l'escorça, endevinava formes noves, figures, animals, cares... Encara era massa aviat per a escollir un títol o limitar la virtualitat. Les primeres persones que van veure-la, de seguida van descobrir un elefant o dos, un senglar, un brau, una cabra, un unicorn... Tots coincidien en què l'escultura transmetia una força insòlita, pura energia. Em preguntaven si era jo qui havia posat les pedres allí dins. Impossible, els deia. Aquelles pedres ni es podien ficar ni es podien treure, la fusta les embolcallava amb una poderosa abraçada. 

La tasca de poliment ha durat setmanes. Hi he treballat a estones, sempre manualment, amb gúbies i paper de vidre. La meva intenció era destacar la fusta i les pedres. Un dia vaig decidir comprar una fregadora elèctrica per avançar amb més rapidesa i aconseguir un acabat òptim.

 

 

No he volgut polir-la completament, sinó que hi he deixat diferents textures, fins i tot un tros amb l'escorça original. La fase final ha inclòs l'aplicació d'un oli que la protegeix del podriment, dels cucs i repel·leix l'aigua. No afecta al color de la fusta perquè no és un vernís.

El nom (Sanglier) prové d'un suggeriment que em va fer en Patrick, un veí francès que passa dos cops al dia per davant de casa passejant el seu gos Tess. Patrick es va enamorar de l'escultura i n'ha fet un seguiment gairebé diari. Diu que necessita "obres d'art" per al seu jardí. Té una casa molt maca amb unes vistes extraordinàries. Sempre li dic que encara no està acabada... Passen els dies i ell pregunta si em queda molt per a enllestir-la. La veritat és que jo també n'estic enamorat i no vull acabar-la... Penelòpicament, faig veure que encara hi treballo... El Sanglier, juntament amb el Big Fish, s'han convertit en les meves mascotes, els meus dos animals de companyia...        

Tu ets el jardí

Vaig prometre a la Montse que li faria uns cartells nous per al jardí. Els que té no són gaire bonics i estan fets malbé. El jardí més ben cuidat de tot el camí de ronda del Cap Ras es mereix un cartells com cal. Ella es queixa que alguns passejadors trepitgen les plantes, se les emporten o deixen que els gossos hi facin les seves necessitats. Vaig cercar fustes amb base plana per a poder escriure-hi. El color taronja (groc valència 481W) s'ha convertit en el color oficial de CaP RaS aRT. A banda de les bases de bois flotté i els "respecteu" habituals, m'he empescat un cartell que diu: TU ETS EL JARDÍ. Va en la línia del Ta Tvam Asi... A veure com reacciona la Montse demà quan se'ls porti. I a veure si tenen més èxit que els anteriors.

La Montse

La Montse, una veïna potabruta (és el malnom per als llançanencs de la vila, versus els potamolls del port) aquest matí m'ha fet una visita. Ella i en Joan, el seu marit, fa 50 anys que viuen aquí i gaudeixen relatant històries del passat. La Montse té un jardí que fa goig en el mateix camí de ronda. Em diu: Jo crec en poques coses... Encuriosit, li pregunto quines. Ella respon: Crec en la lluna, en el sol, en l'energia de la natura... La Montse fa deu anys va superar un càncer d'estómac, i en fa tres li van fer una operació a cor obert. Sempre somriu i té una empenta increïble. Des del primer dia que la vaig veure, em recorda a ma mare. Donasses que han pujat grans famílies i no han parat mai de treballar, totes amor i generositat. Parlant de la mort, afirma: Vull que em cremin perquè no suporto la idea dels cucs rosegant-me el cos... I rebla: Els tinc dits que llencin les cendres quan bufi ponent perquè vull anar a veure llocs que no conec, com ara les illes de la Grècia... He rigut molt amb l'ocurrència. Si esventen les cendres amb la tramuntana farà cap al port de Llançà, mal negoci doncs. Se'n va com ha arribat: riallera. Ningú diria que té més de vuitanta anys. Els seus ulls estan amarats de blau. Abans d'acomiadar-se diu: Saps quina és la meva estrella preferida? L'estrella de l'alba... Jo dic: Venus! Sí, fa ella. La Montse no sabia que el Cap de Creus abans es deia Cap de Venus... Sí, aquella deessa que neix d'una petxina mentre bufen els vents i plouen flors...        

Febrer (Driftwood Art)

S'ha acabat el mes de gener! Recullo fustes, petxines i pedres que trobo a les cales properes. El mar em regala la matèria primera. Observo les formes i endevino bèsties, artefactes, somnis, secrets amagats: una dansa de serps, un cap de flamenc, un tauró, un petit cocodril, un veler, boscos impossibles... Aplego objectes provinents dels naufragis i les llevantades tot inventant noves maneres d'interpretar el sentit de les coses. Driftwood Art. Entre la natura i l'art només hi ha el lapsus d'una mirada capaç de fer florir la deixalla o la ruïna. I no cal intervenir-hi gaire. Plató diria que hem de re-conèixer la idea primigènia, l'arquetip que nodreix l'ànima. Les paraules vénen després. Primer és la pura troballa, la trobada física amb els elements (pedra, aigua, sol, fusta, tramuntana). Poso ordre en el caos com ho faria un déu menor, minúscul. Alquímia. El pit-roig em mira tendrament. Els veïns (Andy & Lily, ell alemany i ella francesa) han vingut a presentar-se. Ella em pregunta si sóc feliç aquí. Li responc que sí, que és impossible no ser-ho davant de tanta meravella. M'agrada el febrer perquè és curt de dies i la llum s'allarga. M'agrades tu perquè ets profunda i saps com eixugar-me les llàgrimes.     

T-2

Diuen que cada mudança que fas envelleixes cinc anys. El pitjor de tot són les capses de llibres. Anirà a l'Ikea a comprar una prestatgeria per a encabir-los en el pany de paret del menjador entre el foc a terra i la tele. Des que la lluna s'ha fet escàpola, les estrelles senyoregen al capdamunt, incomptables i nítides. Silenci i solitud. Cap al tard, el lluert s'ha deixat veure. Gran i verd, té el cau rere la casa. És el genius loci. S'ha passejat per la terrassa, observant el nou llogater. Crec que seran bons amics. Ja coneix dos veïns. Ahir el van ajudar a descarregar la furgoneta i el van convidar a dinar. Res a veure amb la ciutat.

Llegeix tota la sèrie T

Garotes

De res no et serveix tenir calés si la teva dona te la fot amb un altre. Potser és la seva manera de venjar-se pel fotimer de joies que li regales, que ja no li caben al joier. L'últim descapotable que li vas comprar el va fer malbé contra la tanca del gimnàs on fa l'aeròbic. Ara diu que vol practicar el ioga kundalini. No t'hi capfiquis. Deixa-la fer. Ja la coneixes. Fa trenta anys que us suporteu. Tu amb el golf i el futbol te n'oblides de tot. Una qüestió de pilotes, més petites o més grosses, que han d'acabar dins el forat si vols cantar victòria. Mascles. Ella, en canvi, en té prou amb disfressar-se perquè les amigues li diguin: ui, xiqueta, què maca estàs avui! Tu marcant gols i ella empolistrant-se. Ja s'ha operat quatre vegades. L'última de la nàpia. Ara diu que vol treure's pit. Pengim-penjam. Quan passes dels quaranta tot esdevé gravitacional. Jo de tu em cuidaria la pròstata. Li dius al metge de capçalera que, a més dels triglicèrids, et miri el PSA, no fos cas que t'enduguis una sorpresa. ¿A que la veïna està més bona que la teva? Sobretot des que s'ha separat. L'espies quan surt a passejar el gosset cada vespre. L'altre dia la teva et va enxampar amorrat a la finestra: ¿què collons mires? Res, res. Mirava si plovia. Ah. ¿I aquesta baba que et cau? És que estic una mica refredat. Demà teniu garotada a Cadaqués. Els mateixos de sempre des de fa trenta anys. A tu les garotes et fan fàstic.

Udolo en veu baixa

Noto que s'acosta el pleniluni perquè em poso més neguitós. És un neguit diferent del meu neguit habitual. Aleshores miro el cel i dic: clar, la puta lluna! I tu dius: estàs com un llum, què collons té a veure la pobra lluna amb el teu caràcter reconsagrat? Si t'emprenyes cada dos per tres sense motius, si punxes més que un eriçó esmolat, si sempre estàs de futris, si tens aquesta mala llet insuportable... no li fotis la culpa a la lluna! El que passa és que ets un llunàtic!!

Udolo en veu baixa perquè no em sentin els veïns. El cor em batega a batzegades. Em beuria la teva sang. T'esgarraparia de dalt a baix. T'escanyaria...

Tu, a més d'un llunàtic, ets un sàdic, un pervertit, un monstre!!!

Noto que s'acosta el pleniluni perquè només tinc ganes d'escriure salvatjades....

Mentre només les escriguis rai...

La lluna és la mare de totes les putes.

Les arrels del bambú

Fase de desintoxicació política. Ja ho vaig escriure fa temps: al meu poble la política és cosa de dones. Ja s'ho faran. Mentrestant, provo d'intuir la trajectòria erràtica de les arrels del bambú. Fins que no arriba el mes de maig no sé per on llucarà la bèstia. Enguany ha avançat uns quants metres i amenaça amb envair la gespa... Tot és qüestió de descobrir a temps el brot indesitjable i arrencar-lo de soca-rel. Si deixés la natura en plena llibertat tot el jardí esdevindria en pocs anys un bosc de bambús; i no estaria malament, però ja no seria un jardí. La natura en plena llibertat (una expressió si més no curiosa) és sempre selvàtica. Jo m'estimo els meus bambús, la meva glicina, la meva olivera, la meva magnòlia, el meu llorer, el meu arboç, el meu avet, el meu margalló, el meu rododendre, la meva murtra, la meva mahònia, la meva hortènsia, la meva camèlia, els meus rosers, etc. la qual cosa no significa que no els mantingui a ratlla, perquè, dementre no es demostri el contrari, jo sóc l'amo de la finca i marco els límits de la vegetalitat suportable. Per exemple, si no esporgués la glicina, la bèstia ja hauria ocupat la casa sencera, la dels veïns i part de la teulada. La natura és molt bonica sempre i quan estigui sotmesa a la nostra racionalitat. Tanmateix, les arrels del bambú són com serps subterrànies que em fan molt de respecte. Qui sap on poden arribar...

O bambú participa freqüentemente da idéia taoísta segundo a qual se deve ceder a situações ou condições externas, para melhor triunfarmos na vida. É a imagem do bambu, que resiste e verga sob o rancor da tempestade, para em seguida voltar a erguer-se e aparecer em todo seu esplendor. Para Buda, o bambu ajuda o homem a alcançar a serenidade e a paz interior. Até o som produzido pelo bambu ao receber a mais leve brisa também é considerado importante para a paz de espírito.

Manies (no és un meme)

Em posen nerviós les cadires sobre la taula, cap per avall, amb les potes enlaire; fins que no les baixo totes no puc començar la classe. Quan el dentifrici està escurat, no suporto haver de prémer l'envàs per a extreure'n les escorrialles. No tolero la visió d'unes sabates brutes; no surto mai de casa sense enllustrar-me-les. El mateix em passa amb les ulleres i la visera del casc; si un mosquit s'hi espetega, m'aturo per a netejar-la. Els mocadors que duc (sempre a la butxaca esquerra dels pantalons) han de ser blancs i de cotó; els mitjons negres; les camises ben planxades (ja fa anys que me les planxo jo). Dormo girat sobre el meu costat esquerre. A casa pixo assegut. Em menjo les ungles de les mans; (de petit també em menjava les dels peus). La ginebra ha de ser Beefeater, la tònica Nørdic Mist; sense llimona, sisplau. He de menjar xocolata cada dia sens falta. M'encanta el bacallà cuinat de totes les maneres possibles. Si veig una falta d'ortografia no puc continuar llegint sense corregir-la. El millor veí és el que no té animals de companyia i estima el silenci com jo l'estimo. En el sexe m'agrada tot, depèn del dia. Encara em costa d'acceptar que el món és ple d'imbècils que no mereixen ni que te'ls miris. Sempre que puc intento llegir els escriptors en la seva llengua original. La manca de puntualitat em posa frenètic. Si fos ric conduiria un Porsche i una BMW. (Ara m'he de conformar amb un Volvo i una Honda). Hi ha dies que necessito veure el mar. No em vull morir sense abraçar un moai a Rapa Nui. Escampeu les meves cendres al voltant de la Roca Foradada. El Cap de Creus també seria un bon lloc. O sota l'olivera de casa. Se me'n fot el que feu amb les meves cendres i les meves obres. De vegades somio que puc viure sense escriure... Escriure és enfosquir la innocència primigènia. Escriure és omplir d'ombres la claredat de la vida. Escriure és ombrejar la nitidesa del món. Som una ombra de carn que aspira a la llum definitiva.

La merla i el gaig...

La merla i el gaig es passen tot el sant dia pispant les cireres de la veïna. Fa goig de veure'ls envolar-se amb el trofeu vermell al bec... La meva veïna tenia un xicot sevillà molt trempat que xampurrejavà el català però que ja no viu amb ella perquè sembla ser que un dia la va enxampar amb un altre paio... Coses que passen. La pobra és curteta de gambals i els tres gats que té són pitjors que ella. Es pensen que el meu jardí és la comuna municipal. Ella diu que no hi pot fer res. La meva veïna té tots els números per a quedar-se sense gats. Ni cireres ni xicot ni gats. Més sola que la una es quedarà. La merla i el gaig són més llestos que ella. Les meves veïnes són la repera. No se'n salva ni una. I totes més lletges que un motlle de fer carotes.

Visc envoltat de glicines...

Visc envoltat de glicines. Davant del bosc. Parrupegen les tórtores. Rauca la reineta quan el sol es pon. Els rossinyols no em deixen dormir. També tinc algun veí malparit, com tothom.

Fa bonança. Contemplo els núvols i sóc feliç. Com avui, que a penes es mouen i semblen penjats d’un fil invisible. El brogit d’un avió. El món estantís.

Escric tot això amb el portàtil sobre les cames. Encara li queda mitja bateria.

Amigos: La muerte por intoxicacion de Cianuro, es como ponerte una bolsa de plástico en la cabeza, se produce por asfixia química, el Cianuro acompleja químicamente el hierro de los glóbulos rojos de la sangre y no permiten el intercambio de oxígeno a nivel celular, por lo tanto es como no tener oxígeno, la persona de poner azul , de ahi viene el termono de Cianótico, de en los bebes que se ponen azules, es una muerte terrible y irreversible, dado que no hay antídotos ni forma de revertir el proceso, y no se pierde la conciencia, eso que se dice que es rápida y sin dolor no es cierto, el organismo en su desesperacion por "respirar" rompe los capilares pulmonares y del estómago, produciendo hemorragias internas y infartos masivos, si bien son sólo 5 a 8 minutos, deben ser terrribles y sumamente desesperantes.

No les recomiendo el Método.
Saludos a todos.

Un weblog entretingut. No et perdis els comentaris.