El silenci dels estels

Tramuntana. La lluna plena d'anit va portar mals averanys. L'amic L. té un tumor al cervell que li ha trastocat la parla. El pronòstic és lleig. Encenc una espelma i prego per ell mentre em vénen a la memòria les hores compartides... Accepto amb serenitat els trasbalsos del destí. 

L'espectacle de la Mar d'Amunt esvalotada, l'arc de Sant Martí que he vist sobre el castell de Quermançó, el regal de cada instant, allò que la vida ens dóna i allò que la vida ens pren sense demanar-nos permís, sovint sense misericòrdia. Quins núvols més bonics. Sol i pluja alhora. El cel és un mapa indesxifrable. 

Ahir em deies que el teu camí continua sense mi, amb solitud, amb el silenci dels estels (que brillen, no necessiten parlar, no poden ser posseïts). Em desitges pau i benediccions. Així sia.

Allò que la vida ens dóna i allò que la vida ens pren. Àngels que s'acomiaden. 

T'estimo L. T'estimo N.     

Més terrorisme

Quan basteixo una pila de pedres sóc plenament conscient que, tard o d'hora, caurà. De fet, el més agradós és fer-la. També contemplar-la, clar. Són moments màgics plens de misteri i de silenci sagrat. Després marxes i la deixes allà. El que pugui passar ja no és cosa teva. La gran majoria de persones també la contemplen amb respecte i admiració. Una de cada mil, la fa caure. Aquest és el terrorista, el vàndal, el mal necessari. Jo l'anomeno el còmplice, perquè gràcies a ell les coses es renoven i es reactiva la creativitat.  

Ma filla fa dos mesos i mig que viu a París. Per sort, es troba bé. Té por, clar. Podeu llegir el seu relat aquí (se m'ha tornat bloguera!). Diu que avui ha anat al centre i pel carrer hi havia més policies que persones. Una ciutat fantasma. La por és el contrari de la llibertat. El terroristes maten vides, però sobretot són lliberticides: maten la llibertat, La Liberté. El seu objectiu és atemorir-nos fins al punt de paralitzar-nos... 

(El que diré a continuació sonarà bèstia, però ho amollo peti qui peti)

Els terroristes són necessaris i, fins i tot, imprescindibles. Com les guerres. Com tantes i tantes coses anomenades "dolentes". Com la nit, les ombres, el vici, la corrupció, els terratrèmols, les tramuntanades...Cal tenir una visió global de l'univers (matèria i energia en constant transformació). Cal acceptar que l'equilibri és el resultat del sumatori dels extrem(isme)s.  

La "guerra global sense fi" ja fa dies que ha començat i és una guerra líquida que no pot ser guanyada. Urgeix rellegir 1984 d'Orwell per a comprendre el que dic i el que està passant al món. 

Les piles de pedres cauen. Les persones morim o som assassinades (voleu un terrorisme més genocida que el càncer? Algun dia se sabrà tota la veritat...). No per això deixem de bastir piles ni ens suïcidem, ans al contrari. 

París ha perdut el seu romanticisme de patac. Sense patacades mai no arribaríem a ser savis.
      

Cançons pròpies

Spiritual Connection

Hi ha la connexió i hi ha la desconnexió. És una qüestió d'energia. Succeeix amb els llocs i amb les persones. Sense saber per què, sents el que s'anomena “feeling” (bon rotllo) o tot el contrari. Si la sensació és dolenta, vols fugir, allunyar-te'n. Estar connectat significa que la teva aura s'adiu amb l'aura de l'altra persona o amb el camp energètic del lloc. Aura o camp energètic vénen a ser el mateix. Costa explicar això amb llenguatge ordinari perquè les paraules pertanyen a l'àmbit racional i estem parlant de la dimensió inconscient o emocional, més esotèrica i subtil. El cas és que, de sobte, "connectes" i t'adones que l'energia flueix de forma natural, com si fossis un canal obert a través del qual l'univers ha decidit activar-se, manifestar-se. La inspiració és una mica el mateix. Qualsevol mena d'inspiració, des de la poètica fins a l'eròtica, ja que és l'amor còsmic el que ens posseeix per tal de perpetuar la seva tasca creativa. Quan connectem som instruments divins al servei de la creació. Estimar és això. 

La connexió fonamental no és la del mòbil (cobertura) o la de l'ordinador (internet), sinó la que establim amb la natura, amb l'energia còsmica. Tota la gent presumptament “connectada” a la realitat virtual mitjançant les noves tecnologies, pateix una desconnexió amb la realitat real, és a dir, natural. Aquesta desconnexió amb la natura és la que lentament va generant un estat de malaltia crònica que, tard o d'hora, desencadenarà la rebel·lió de les cèl·lules, altrament dita càncer. Ni els aparells ni les ciutats ens salvaran. No hi ha tractaments efectius dins la gàbia de Faraday. Sempre acaba guanyant la càrrega electrònica negativa, destruint el sistema. La solució, per tant, és trencar la inèrcia i capgirar (i corgirar) la dinàmica energètica. Cal desconnectar-se de la vida tòxica (aparells, ciutats, mals rotllos) i reconnectar-se a la vida saludable (natura, bon rotllo). Cal invertir en positivitat. La connexió és llum, sintonia, harmonia, fluència, serenitat, pau, joia... La desconnexió és tot el contrari. 

Encara no tens clar què vols?

La Montse

La Montse, una veïna potabruta (és el malnom per als llançanencs de la vila, versus els potamolls del port) aquest matí m'ha fet una visita. Ella i en Joan, el seu marit, fa 50 anys que viuen aquí i gaudeixen relatant històries del passat. La Montse té un jardí que fa goig en el mateix camí de ronda. Em diu: Jo crec en poques coses... Encuriosit, li pregunto quines. Ella respon: Crec en la lluna, en el sol, en l'energia de la natura... La Montse fa deu anys va superar un càncer d'estómac, i en fa tres li van fer una operació a cor obert. Sempre somriu i té una empenta increïble. Des del primer dia que la vaig veure, em recorda a ma mare. Donasses que han pujat grans famílies i no han parat mai de treballar, totes amor i generositat. Parlant de la mort, afirma: Vull que em cremin perquè no suporto la idea dels cucs rosegant-me el cos... I rebla: Els tinc dits que llencin les cendres quan bufi ponent perquè vull anar a veure llocs que no conec, com ara les illes de la Grècia... He rigut molt amb l'ocurrència. Si esventen les cendres amb la tramuntana farà cap al port de Llançà, mal negoci doncs. Se'n va com ha arribat: riallera. Ningú diria que té més de vuitanta anys. Els seus ulls estan amarats de blau. Abans d'acomiadar-se diu: Saps quina és la meva estrella preferida? L'estrella de l'alba... Jo dic: Venus! Sí, fa ella. La Montse no sabia que el Cap de Creus abans es deia Cap de Venus... Sí, aquella deessa que neix d'una petxina mentre bufen els vents i plouen flors...        

La dolça revolució

Per Sant Jordi em van regalar el llibre de Josep Pàmies: Una dolça revolució. Aquest pagès de Balaguer és un crack. Fa temps havia vist algun vídeo seu i, a mesura que avanço en la lectura, em confirmo en una intuïció que m'obsedeix fa temps: la relació que hi ha entre el càncer i l'alimentació. Cada cop mor gent més jove i no és pas "una loteria" (com afirmen alguns). Mengem massa aliments antifisiològics, provocant una acidificació crònica de l'organisme que deixa les cèl·lules sense oxigen. Hipòcrates ho tenia clar: que el teu aliment sigui el teu medicament. O canviem els hàbits o la salut fugirà de nosaltres. Les ciutats són perilloses en aquest sentit...

La salvació (com sempre) està en la Natura. Com puc controlar el què menjo? Només hi ha una manera: conreant-ho tu mateix. Fer l'hortet, fer exercici i, sobretot, ser conscient, és a dir, DESPERTAR (= deixar de tenir por). En Pàmies va despertar i és un far de llum que ens il·lumina a tots plegats. Ell i la monja Forcades són la parella de moda contra les multinacionals (alimentàries i farmacèutiques) mafioses i genocides. 

Vaig visitar-lo a Balaguer i em vaig quedar bocabadat amb les instal·lacions i la quantitat de plantes medicinals i flors comestibles que produeix. Em vaig endur el maleter ple de testos. Fa dos dies que mastego fulles tendres d'estèvia...      

Ultraviolats

Tanta gent a la platja sota un sol abrusador. Costa entendre aquesta dèria per socarrimar-se. No dic que no estigui bé anar vora mar i gaudir de l'aire lliure després d'una primavera d'allò més plujosa. L'estiu ha arribat de patac i sembla que teníem pressa per a posar-nos els banyador. Jo el primer. A mi em sobra fins i tot el banyador. Molt em temo que ara el sol crema més que abans. No debades els melanomes van in crescendo. Be careful, doncs. Al pic del migdia arrecereu-vos a l'ombra. La migdiada és un gran invent.

Sani Girona

La primera vegada que vam coincidir va ser el juny de 2005 a Sant Cugat, a les jornades sobre el nou dietarisme dels blogs que va organitzar Vilaweb. Fa vuit anys! Aleshores ningú en sabia gran cosa, del fenomen catosfèric. Ell era allí, amb la seva inconfusible còrpora, amb aquell entusiasme encomanadís, excessiu de mena, energèticament inesgotable. Recordo que no parava de fer fotos i que va perpetrar alguna intervenció de les seves. Quan agafava el micròfon era perillós. Garlava i garlava pels descosits. Si en Sani era present, segur que no passava desapercebut. La paraula que el definiria és "entranyable". 

Després vam continuar la nostra relació virtual a través dels blogs i dels mails. Era un brollador d'idees, sempre estava rumiant projectes. Jo li retreia el nom del seu blog: Dipofilopersiflex. Déu n'hi do, li deia, no podies buscar-te'n un de més complicat? Ell reia. En Sani sempre reia. Professor de francès, va saber aprofitar les eines d'internet per a la seva feina i per a fer amics arreu. Un bon dia va pujar des de Vilanova i la Geltrú fins a Vallromanes per a petar la xerrada face à face. Portava una ampolla de cava.

A les beceroles blogològiques, em va ajudar força amb tota la qüestió tècnica que encara no dominava. Recordo que em va fer uns gifts per a posar al blog i em donava consells diversos. Compartíem també les inquietuds per la docència. Us deixo un audio-comentari que em va enviar arran d'un post que vaig escriure. Escolto la seva veu avui i és com si m'estigués parlant a cau d'orella...

Vam coincidir, of course, a les primeres jornades de la catosfera que es van celebrar a Granollers (gener 2008) i en altres edicions també. Vam compartir moltes estones i afanys durant la gestació del volum La Catosfera Literària 08. Ell es va implicar i va treballar de valent en aquest projecte que, gràcies a la col·laboració de moltes persones, va fer-se realitat.

La darrera vegada que el vaig veure va ser l'agost passat. Es va presentar aquí amb la família i uns amics d'El Port de la Selva. Em van dir que a la porta hi havia algú que preguntava per mi. No em podia imaginar que fos ell. Em vaig emocionar. Com sempre, va fer fotos i més fotos. Va reconèixer que estava fotut. Puto càncer. Malgrat tot, no abandonava l'alegria innata, la seva bonhomia marca de la casa. Havia vingut a acomiadar-se. Quan va marxar vaig fer el següent comentari: ja no el tornaré a veure. I així ha estat. 

Hi ha un cel per a tu, Sani. I tant que hi és. El cel que acull els homes i les dones de cor gran i de bona voluntat. Queden els blogs i queden els records. Repasso els mails i miro les fotos. Gràcies pel teu exemple d'optimisme i vitalitat. Quina gran sort haver-te conegut.  

(Llàstima que no hagis desactivat la moderació dels comentaris al teu blog...)

Càncer & Oxigen

http://antonette.lacoctelera.net/post/2011/07/29/sabias-en-ano-1931-cientifico-recibio-premio-nobel