Tanta bellesa

Tanta bellesa de matinada, quan els ocells comencen a cantar, tímidament, clareja la llum de l'altra banda del mar, on l'horitzó amaga el més preciós regal.

Tanta bellesa en la mirada, emmirallant-me en els teus ulls, no calen paraules. Bon dia. Somrius. Som purs. Som aire.

Tanta bellesa que brollen les llàgrimes.

Hay algo

Hay algo en mi que no acaba aunque se acaben las palabras, algo que tiene el color de tus ojos y la luz de tu sonrisa, algo que me sostiene en el vacío cósmico llenándome de gozo como se llena de agua de lluvia la copa cristalina...

Hay algo de ti que me recuerda mi esencia, que me devuelve al origen de todo, cuando no había división entre macho y hembra, entre día y noche, entre cielo y tierra..

Hay algo que late con la fuerza ardiente de los volcanes, algo que se precipita como la lava ladera abajo, algo tan poderoso y dulce que me estremece...

Será lo ETERNO que irrumpe en medio de los relojes, será el AMOR que se consuma sin consumirse, será la VIDA que aspira a florecer primaveralmente, será  este INSTANTE-DE-PURO-PRESENTE que resume toda la trama divina....

Hay algo en mi que no acaba aunque se acaben las palabras...

Eres tú que me eres.

Pares

Són ells, que et van donar la vida. Un dia es van trobar i es van estimar. Ets el fruit del seu amor. Són ells, que t'han permès de créixer, nodrir-te, aprendre, reeixir en la vida. Amb penes i treballs i molta paciència, han  lluitat pel teu futur, mentre ara ells comencen a decaure... Els veus caminar a poc a poc, somrients, grans, i del teu cor vessa una tendresa infinita. Són ells, que sempre han viscut servint i sacrificant-se per als altres, primer per als fills, ara per als néts... Una vida plena de sentit. Savis, avancen cap al final del seu camí. Que tinguin salut i durin molts anys. No és pas agraïment, sinó veneració, el que sents. El seu exemple és i serà un far inextingible enmig dels dubtes i la foscor. Pura llum. Són ells, que encara es preocupen per tu, que resen per tu, perquè sempre han volgut la teva felicitat. Un amor incondicional. El més immens. Són ells, que et miren i t'escolten en silenci, contents, pensant que potser tota la seva feina no ha estat endebades. Nosaltres no fem l'amor, és l'amor el que ens fa a nosaltres.    

Buda somriu

Meditem junts abans de sortir el sol. Els nens que som es fan pessigolles. Tot flueix d'acord amb un pla diví que no depèn de les nostres decisions i, tanmateix, som lliures, més lliures que mai. No calen moltes paraules. Batecs harmònics. Bressoleig de les onades que s'escumegen a trenc de sorra. Fràgils recipients de l'amor. En som conscients. Gaudim de cada instant. Tot el camí ha valgut la pena per arribar fins aquest port. Llueix el sol. El vent sacseja les fulles de l'olivera. Les gavines sobrevolen els esculls. Agraïm el regal de ser i d'estar ara mateix aquí, sense passat ni futur, oberts de bat a bat a la llum que ens guia més enllà de les ombres. Hi ha una pau infinita i un silenci preciós. Meditem junts. Buda somriu.        

Calma

El vol de la gavina sobre l’alba. La calma al mar. La calma al cor. Hi ha una boirina que baixa de les muntanyes. Les pedres encara juguen el joc de la verticalitat. Cauen a terra les olives madures. Ni un bri de vent. Ni un bri d’ansietat. No espero res dels teus llavis. Escolto el silenci del món. Sóc el que he de ser. Estic on he d’estar. Faig el que he de fer. Prenc el sol com un llangardaix. Tot el que buscava és ara i aquí. En el llampurneig de l’aigua. En el somriure del cel. En les passes del caminant. En l’horitzó dels blaus. En la teva mirada. El vol de la gavina sobre l’alba. Hi ha una pau tan profunda que em cauen les llàgrimes. La calma al mar. La calma al cor. La mort només pot ser una mentida.

Essència

No diguis res. No cal. Hi ha tardes que només llegeixo, tardes que només escolto el mar o veig passar gavines i velers... Hi ha tardes que t'enyoro com si mai no haguéssim comprès el blau del cel més enllà de les palmeres. 

No diguis res. No cal. Les ànimes ho saben tot sense paraules. Hi ha tardes que ensumo els teus cabells, tardes que invento el teu somriure, tardes de fusta molla i tardes de dolça mel. 

I després hi ha l'esperança. El teu vestit verd. La terra on arrelar-me. L'oli daurat que serem.

L'artista efímer

L'art és efímer, com ho és l'artista. Si la natura és proteïforme, per què no ho som nosaltres? Per què ens entestem a romandre sempre en el mateix paper de l'auca sense ser capaços de mudar o d'arriscar noves performances en nous escenaris? La vida consta de cicles que comencen i acaben. Cada etapa inclou nous reptes, nous aprenentatges. La lleugeresa de l'ésser no hauria de ser insuportable, sinó engrescadora. Ja has sigut tot allò que pots ser? Has esgotat els somnis? De què tens por? Sota el sol tot és nou cada dia. Somriu i balla perquè l'energia que t'empeny és divina. Instrument ben afinat, canal obert, permets que la vida es manifesti en la seva puresa espontània. Les formes passen. Els objectes també. Queden les paraules, ombres que aspiren a copsar l'essència. Tanmateix la llum no pot ser dita i l'amor veritable es nodreix de silencis...      

Connexió Espiral 3

L'Espiral continua convocant éssers molt especials. Raytray, Estella i Giulia, italianes, joves, bellíssimes, van arribar ahir al vespre amb les motxilles i s'han quedat a dormir. El xiprer de la porta assenyala hospitalitat. La casa és oberta com un alberg del Camí. It's open, it's free. Mireu la seva llum, el seu somriure, els seus colors, les espirals que la maputxe porta als pantalons!!! Més clar l'aigua. Elles (i tu, si vols unir-te) canviaran el món. La Nova Era exigeix absoluta dedicació.      

El barret verd

Vas aparèixer amb un gosset blanc i et vaig posar el meu barret verd de Terradets. Des d'aleshores no hem parat de riure. Ningú coneix el secret d'aquest joc. Dir màgia és dir poca cosa. No calen paraules. Miro els teus ulls i són els meus. Has trigat una mica, però ha valgut la pena esperar-te. Estaves ben amagada entre els olivars. Som un esclat d'alegria a les acaballes de maig. Som la raó de ser de l'univers. Ens ho mereixem. I tant, que ens ho mereixem.      

No em cals

M'autoobservo. M'autopurifico. Defujo les contaminacions de tota mena, sobretot les sentimentals. M'allibero dels lligams que presumptament havien de refermar la meva estabilitat. Vomito la por. Desperto del somnambulisme. No perdré ni un minut més amb toxicitats ni amb negativitats. Les relacions humanes t'han d'enriquir, han d'eixamplar l'horitzó vital, sinó prescindeix-ne. 

M'agrada el cel ras. Adoro el silenci i la soledat. Les ombres, els núvols, els dubtes... Te'ls regalo. Dóna'm llum i veritat. Faré via pels blaus, pels verds, pels blancs. Volaré encara més alt. Amb el somriure esbatanat. Amb l'ànima tendra i serena. Sense tu. 

No em cals.

Me autoobservo. Me autopurifico. Rehúyo las contaminaciones de toda clase, sobre todo las sentimentales. Me libero de los lazos que presuntamente tenían que reforzar mi estabilidad. Vomito el miedo. Despierto del sonambulismo. No perderé ni un minuto más con toxicidades ni negatividades. Las relaciones humanas han de enriquecerte, han de ensanchar el horizonte vital, sino prescinde de ellas.

Me gusta el cielo claro. Adoro el silencio y la soledad. Las sombras, las nubes, las dudas... Te las regalo. Dame luz y verdad. Me iré por los azules, por los verdes, por los blancos. Volaré todavía más alto. Con la sonrisa de par en par. Con el alma tierna y serena. Sin ti.

No me haces falta.   

I observe myself. I purify myself. I shun all kind of pollution, especially sentimental. I release from the bonds that allegedly had to reinforce my stability. Vomiting fear. Awakening from sleepwalking. I will not spend another minute more with toxicities or negativity. Human relationships are to get rich, they have to widen the vital horizon but you have to ignore them. 

I like the clear sky. I love the silence and solitude. Shadows, clouds, doubts ... I gift them you. Give me light and truth. I'll go across the blues, the greens, the whites. I will fly even higher. With wide smile. With the tender and serene soul. Without you. 

I don't need you.

El fil

Tot penja d'un fil. L'amor-onatge que es bressola entre el llevant i el ponent. La sorra que s'esmuny entre les pedres de la cala. L'horitzó, aparentment lineal. Les fulles tendres que brollen. La sang que s'escola per la ferida oberta. L'art tan efímer. La sensació fugaç. La vida tota, cada minut, cada pas, cada glop, cada raig. Tot penja d'un fil de niló o de seda, depèn de la traça que tinguis a l'hora de fluir o d'entrebancar-te amb les petiteses existencials. I tanmateix no passis pena. La pesantor del cel i l'atracció fatal de la terra faran la resta, un dia o altre, amb solemne gravetat. Mentrestant, sigues lleuger, no acumulis objectes, sinó vivències. Si pot ser, camina sense motxilla, descalç, ben nu, serè. I després, al final, quan hagis d'acomiadar-te, somriu sense impostura, sense estrafer el gest. Perquè tot penja d'un fil i som la ploma volàtil que se somia arrel. No oblidis mai la tardor quan neix la primavera.   

La Montse

La Montse, una veïna potabruta (és el malnom per als llançanencs de la vila, versus els potamolls del port) aquest matí m'ha fet una visita. Ella i en Joan, el seu marit, fa 50 anys que viuen aquí i gaudeixen relatant històries del passat. La Montse té un jardí que fa goig en el mateix camí de ronda. Em diu: Jo crec en poques coses... Encuriosit, li pregunto quines. Ella respon: Crec en la lluna, en el sol, en l'energia de la natura... La Montse fa deu anys va superar un càncer d'estómac, i en fa tres li van fer una operació a cor obert. Sempre somriu i té una empenta increïble. Des del primer dia que la vaig veure, em recorda a ma mare. Donasses que han pujat grans famílies i no han parat mai de treballar, totes amor i generositat. Parlant de la mort, afirma: Vull que em cremin perquè no suporto la idea dels cucs rosegant-me el cos... I rebla: Els tinc dits que llencin les cendres quan bufi ponent perquè vull anar a veure llocs que no conec, com ara les illes de la Grècia... He rigut molt amb l'ocurrència. Si esventen les cendres amb la tramuntana farà cap al port de Llançà, mal negoci doncs. Se'n va com ha arribat: riallera. Ningú diria que té més de vuitanta anys. Els seus ulls estan amarats de blau. Abans d'acomiadar-se diu: Saps quina és la meva estrella preferida? L'estrella de l'alba... Jo dic: Venus! Sí, fa ella. La Montse no sabia que el Cap de Creus abans es deia Cap de Venus... Sí, aquella deessa que neix d'una petxina mentre bufen els vents i plouen flors...        

La garota i l'atzavara

Poques coses són tan gratificants com treballar al jardí (els anglesos ho anomenen gardening): esporgar, treure la pinassa, adobar, regar... Un jardí abandonat fa molta pena. Aquí han sobreviscut les crasses (també anomenades suculentes: àloes, atzavara), els hibiscus, les esparregueres, els baladres, l'olivera, el xiprer, els pins... Plantes resistents que demanen poca atenció. Fa dos dies que en tinc cura i ja somriuen. Malgrat la seva capacitat per sobreviure, agraeixen que algú les amanyagui. 

Cap al migdia m'aventuro pel esculls de davant de casa. La mar sembla un llac. Minves de gener. Porto bermudes i una samarreta de màniga curta. El termòmetre de la terrassa marca 20 graus. Agafo una garota amb la mà i me l'enduc. Les punxes es belluguen. Estarà plena? Treballo amb les tisores fins que apareix el color taronja, ben amagat dins la closca. Caviar de mar. El gust que et queda a la boca és quelcom difícil de definir. M'ha sabut greu matar un ésser viu... No n'agafaré més, encara que la gent les pesca sense contemplacions (i sense llicència), n'omple galledes i marxa. 

Les plantes i els animals, per punxeguts que siguin (ara penso en l'atzavara i en la garota concretament), mereixen el nostre respecte. Ells hi eren abans que nosaltres arribéssim i continuaran aquí quan marxem. Aquesta veritat m'ha enlluernat la consciència i m'ha acompanyat tot el dia. Hem de fer-nos dignes del paradís.        

Beyond words

Nothing can bring you peace but yourself

Ralph Waldo Emerson

Més enllà dels mots, afirmo en silenci allò transcendental, la veritat que s'amaga rere aquesta aparença de carn i de sang. Somric. Abdico de la voluntat. Intento viure sense expectatives. Així m'acosto a mi mateix (que ets Tu). El misteri d'una ànima assedegada de llum. Serenament. Més enllà dels mots. 

Más allá de las palabras, afirmo en silencio lo trascendental, la verdad que se esconde tras esta apariencia de carne y de sangre. Sonrío. Abdico de la voluntad. Intento vivir sin expectativas. Así me acerco a mí mismo (que eres Tú). El misterio de una alma sedienta de luz. Serenamente. Más allá de las palabras. 

Beyond words, silently I affirm the transcendental, the truth behind this appearance of flesh and blood. I smile. I abdicate the will. I try to live without expectations. So I get closer to myself (that You are). The mystery of a soul thirsty of light. Serenely. Beyond words. 

Sri Ma

La pell no pot ser obviada

Passen les hores sense tu i m'adono que la pell no pot ser obviada. Som de carn i de fang, materialment fràgils. La tardor ens arrabassa el caliu de les cales on vam ser feliços. Nus. Tanmateix, sota el plugim, somiem els llençols blancs i el somriure dels llavis retrobats. Passen les hores sense tu, i encara que sé que estem junts, i encara que el nostre amor sigui més fort que mai, voldria sentir el teu cos un instant, només un instant electrificant, i tancar els ulls mentre el món desapareix del tot...

Pasan las horas sin ti y me doy cuenta que la piel no puede ser obviada. Somos de carne y de barro, materialmente frágiles. El otoño arrebata el rescoldo de las calas donde fuimos felices. Desnudos. Sin embargo, bajo la llovizna, soñamos con sábanas blancas y con la sonrisa de los labios reencontrados. Pasan las horas sin ti, y aunque sé que estamos juntos, y aunque nuestro amor sea más fuerte que nunca, quisiera sentir tu cuerpo un instante, un solo instante electrizante, y cerrar los ojos mientras el mundo desaparece del todo... 

Hours go by without you and I realize that the skin can not be disregarded. We are flesh and mud, physically fragile. Autumn grabs the ember from the coves where we were happy. Nudes. However, in the drizzle, we dream of white sheets and smiling lips reunited. Hours go by without you, and although I know that we are together now and even though our love is stronger than ever, I would like to feel your body an instant, only an electrifying instant, closing my eyes while the world disappears entirely...

Adorar-nos

I sentir que no estem morts, que encara hi ha vida entre els dits, a la pell, a la punta de la llengua. I seguir l'impuls més primari, arriscar-se, perpetrar-lo, com si demà fos la fi del món. Jugar sense vergonya, mimar el nen o la nena que som, esbrinar el secret de la felicitat, que no és cap concepte grandiloqüent, sinó aquell petit detall tan especial, aquella infinita tendresa que s'escola dins els batecs i ens fa plorar de joia. I acomiadar-se amb un somriure, sense dir res, perquè la mirada és l'idioma de les ànimes que s'entenen. I ser llum entre les ombres. I somiar la caseta davant del mar amb l'hortet al darrere. I com sempre, des de sempre, fins sempre, adorar-nos. 

Sota un arbre

Miren, no han sido educados para estar solos. ¿Alguna vez han ido a pasear solos? Es muy importante pasear solo, sentarse debajo de un árbol, no con un libro, no en compañía, sino solo, y observar cómo cae una hoja, escuchar el chapoteo del agua, la canción de un pescador, observar el vuelo de un pájaro y los pensamientos propios mientras se suceden unos a otros cruzando el espacio de la mente. Si uno es capaz de estar solo y de observar estas cosas, entonces descubrirá una riqueza extraordinaria que ningún gobierno puede grabar con un impuesto, que ningún agente humano puede corromper, y que nunca puede ser destruido.

(Krishnamurti, El propósito de la educación)

La lluna plena d'anit em va regalar calma i conversa pregona a recer del campanar. Anem fent les passes de l'alliberament. Sense pressa. Tot flueix perquè no oferim resistència. La nuesa sota la cascada. El fang a la pell. El cel ras. El calendari verge. Una pluja d'estels. La confiança. Saber que demà serà millor que avui. Saber que els somnis tard o d'hora truquen a la porta i se t'emporten de bracet. Somriures infinits. Ulls verds. L'energia pura que travessa l'instant i penetra el nucli del que ets. Calma. Agraïment.     

Somio despert

Somio despert. Quan m'adormo dormo. Quan obro els ulls sóc horitzons infinits i possibilitats incomptables. La vida m'ha fet ocell, m'ha llevat les arrels i m'ha donat ales. Ales-paraules. Flueixo. Somio despert. No suporto les gàbies. Tendeixo a la solitud, al silenci, a les postes de sol, a la llibertat absoluta (si l'absolut fos possible en termes humans), però també a la tendresa, als llavis humits, a les pells tremolenques... Ho vull tot i em sento privilegiat per ser conscient i lúcid. La vida em mima i no em deixa caure. Tinc àngels que m'enlairen i em xiuxiuegen secrets a cau d'orella. Somio despert l'olor inconfusible de la xocolata negra (els meus bombons preferits són els Mon Chéri) i el perfum de l'encens que ens agrada posar quan fem l'amor. Somio aquella platja deserta amb dunes, l'escuma acaronant els teus peus, les pessigolles que et fa la sorra entre dits, els núvols que passen lentament, la tarda que se'n va de puntetes... Somio paisatges llunyans a l'illa sud de Nova Zelanda, fent tramping amb una motxilla lleugera a l'esquena mentre plovisqueja una mica, em mires i dius: Hòstia puta, te n'has adonat lo lluny que estem de casa?!! I jo et responc: Més lluny no podem estar, i és fantàstic, no trobes? Somio despert la flaire que fas en sortir de la dutxa amb el barnús entreobert i un somriure picardiós, com si el món s'aturés en el caire dels teus llavis. Tot és etern en l'instant que som feliços. Tanco els ulls i veig la primavera, l'ensumo, la toco, l'escolto, la sóc, la som... T'espero per sopar. He preparat una de les meves receptes (tothom diu que em surt molt bé, no te la penso dir, és sorpresa). Paro la taula, espelmes vermelles, música de Snatam Kaur............. Somio despert. Coi de poetes!

Surto al món

Surto al món a beure'm l'horitzó. El cel és d'un blau limpidíssim amb núvols esqueixats per la ventada dels darrers dies. Tinc el diumenge sencer per a mi, com la resta dels dies de la setmana, com la vida que em queda fins que la mort m'alliberi de tanta pesada matèria i em deixi volar definitivament. Cames i ales m'acompanyen entre els camps de verd incipient. El sol em fa l'ullet. Les paraules se m'avancen. Menjo bé, dormo bé, camino bé, estimo bé... La felicitat és una cosa senzilla que volem complicar massa. Tot és perfecte si flueix. Deixa que el batec de la vida s'imposi. No t'entrebanquis. No demanis més del compte. No exigeixis res als altres. Dóna, dóna, dóna. Somriu, somriu, somriu. Com aquest sol i aquest cel i aquests camps i aquestes paraules... Teves són. Déu ens va crear per a crear. Surto al món a beure'm l'horitzó.

Videopoesia

Ewig-Weibliche

Videopoesia