Miren, no han sido educados para estar solos. ¿Alguna vez han ido a pasear solos? Es muy importante pasear solo, sentarse debajo de un árbol, no con un libro, no en compañía, sino solo, y observar cómo cae una hoja, escuchar el chapoteo del agua, la canción de un pescador, observar el vuelo de un pájaro y los pensamientos propios mientras se suceden unos a otros cruzando el espacio de la mente. Si uno es capaz de estar solo y de observar estas cosas, entonces descubrirá una riqueza extraordinaria que ningún gobierno puede grabar con un impuesto, que ningún agente humano puede corromper, y que nunca puede ser destruido.
(Krishnamurti, El propósito de la educación)
Noto que s'acosta el pleniluni perquè em poso més neguitós. És un neguit diferent del meu neguit habitual. Aleshores miro el cel i dic: clar, la puta lluna! I tu dius: estàs com un llum, què collons té a veure la pobra lluna amb el teu caràcter reconsagrat? Si t'emprenyes cada dos per tres sense motius, si punxes més que un eriçó esmolat, si sempre estàs de futris, si tens aquesta mala llet insuportable... no li fotis la culpa a la lluna! El que passa és que ets un llunàtic!!
La lluna plena d'ahir em va esbandir el cor. Les ombres han fugit amb la imminència de la tardor. Hi ha un somriure d'alliberament en cada alenada que faig i en cada passa que dono. Sento que he tret el cap fora de la caverna de Plató. De tant en tant cal suïcidar algun dels teus jos més foscos per a quedar-te amb els jos més lluminosos. Hi ha tanta gent dins nostre que sovint el guirigall és insuportable. La lluna plena d'ahir em va esbandir el cor. Avui em sento més alleugerit, més clarivident, més bo. El vent s'endu totes les cendres...
Mentre aquesta Catalunya montillera ens cau a trossos i els polítics demostren la seva supina inutilitat, de la finestra estant contemplo la tonalitat groguenca que, esmaltada pel sol del migdia, agafen les fulles dels plataners de la riera. La glicina del jardí és una absoluta meravella. Darrer divendres d'octubre. Reravera.
Les paraules són ombres en un doble sentit: materialment -com a taca gràfica embrutidora- perquè enfosqueixen papers i pantalles; formalment -en la mesura que les necessitem com a instrument d'intel·lecció- perquè ens impedeixen de copsar la realitat en si mateixa (noümènica, que diria Kant).
Viure entre ruïnes d'un passat que no et deixa avançar, la pell de serp arrapada a la carn, la boira espesseint-se al teu voltant, cada cop més densa, silenci abans de la desfeta.
¿Per què em deixeu sol la nit de lluna plena? Apago tots els llums de casa i aixeco les persianes. Encenc un bastonet d'encens, bec ginebra, escolto el silenci del bosc -més misteriós que mai- mentre espero que toquin les dotze campanades i demano als núvols que no me l'amaguin, que la vull veure de fit a fit, blanca i sencera. ¿Per què em deixeu sol? ¿Que no sabeu que les nits de pleniluni són fatídiques? Premo Fn + F5. Deixo esmorteïda la claror de la pantalla. A penes distingeixo les lletres de les tecles. Passa un Ford Fiesta platejat. Els núvols no em fan cas. La meva ombra es reflecteix a la paret del passadís quan m'adreço a la terrassa. A fora tot és silenci. Què fa la gent? On són? És com si m'hagués quedat sol al món, com si tothom hagués desaparegut de sobte. Ara passa un Renault 5 vermell. El condueix un fantasma? L'encens s'ha consumit. Escuro el got. Busco una imatge adient per a il·lustrar aquest post. Poso "full moon" a Google imatges. Agafo la primera que em surt. És la fotografia de la lluna emboirada reflectint-se en un llac. Em fixo que damunt la lluna apareix una esgarrinxada, com un tall que esquinça el teló de fons... Borden els gossos. Primera campanada. Segona. Tercera......... Diumenge 8 d'octubre de 2006. No la veig, però sé que hi és. M'arriba el seu besllum malgrat el vel dels núvols foscos. Aquesta nit ella també m'ha deixat sol.
