La veritable bogeria

Tu saps que els mots són impostures, ombres que amaguen la llum real de la vida. Crec en els fets i en els objectes. Més que creure-hi, els toco, els veig, els ensumo, els escolto, els assaboreixo... Matèria i forma fan la substància. No em vinguis amb versos ni mails quilomètrics. Porto 50 anys confonent el dir amb l'ésser. Parmènides s'equivoca. Ara m'estimo més no dir res, llençar la subjectivitat literària per la borda i traçar una espiral de pedres que condueix al centre de l'univers. Ni tu ni jo som cap centre. La veritable bogeria és aspirar la comprensió a través de les paraules. Entre Eros i Logos, escull Eros. Calla. Fes. Sent.   

Taula rodona “Machado: maestro de maestros”

I Congreso de profesores-escritores
"Antonio Machado. El profesor escribe"

Cotlliure 22.2.08

[Els números entre parèntesi corresponen a les pàgines del Juan de Mairena
de Machado segons l'edició de l'any 1986 d'Alianza Editorial]

“Lo que no es autobiografia es plagio”

Remontémonos al año 1989. Un año glorioso en el cual me casé, gané las oposiciones y leí el Juan de Mairena de Machado. Tenía a la sazón 25 años. Llevo 19 años profesando la filosofía en centros públicos de enseñanza secundaria del área metropolitana de Barcelona. Machado se licenció en filosofía a los 43 años. Yo, a los 43, me acabo de licenciar en poesía.

Juan de Mairena, un libro extraño, a medio camino entre los aforismos nietzscheanos y los desasosiegos pessoanos. Nietzsche, además de profesor en Basilea y filósofo antimetafísico, también era poeta. Firmaba sus poemas con el heterónimo de Vogelfrei (pájaro libre). Mairena decía: “yo soy un mero aprendiz de ruiseñor que quisiera ser metafísico”. Pessoa también tuvo su Abel Martín. Él lo llamó Alberto Caeiro. El Barón de Teive -heterónimo suicida de Pessoa- escribió un libro titulado La educación del estoico: “Não ensines nada, pois ainda tens tudo que aprender”. Mairena dice: “Vosotros sabéis que yo no pretendo enseñaros nada y que sólo me aplico a sacudir la inercia de vuestras almas, a arar el barbecho empedernido de vuestro pensamiento, a sembrar inquietudes…” (253). Unamuno, otro profesor-filósofo, lo dijo evangélicamente: “procuro ejercer la quinceava obra de misericordia, esto es: despertar al dormido”. Machado coincide con el trágico rector de Salamanca: “tras el vivir y el soñar, está lo que más importa: despertar”.

Despertar. Desvelar la conciencia del alumno. Hacerlo dudar. Fomentar su libertad. Esa es nuestra tarea. “Nosotros queremos ser sofistas en el mejor sentido de la palabra.. queremos ser librepensadores”(179). Mairena me enseñó el amor con el humor, el sano escepticismo que “se limita a preguntar y no se asusta de las contradicciones” (47). Mairena me enseñó que “no es lo mismo pensar que haber leído” (111) y que, en lugar de empuñar espadas o crucifijos, es mucho mejor hablar “siempre con las manos en los bolsillos” (196).

Dirigiéndose a los alumnos, les dice: “Yo os pido un poco de amistad y ese mínimo de respeto que hace posible la convivencia entre personas durante algunas horas. Pero no me toméis demasiado en serio. Pensad que no siempre estoy yo seguro de lo que os digo… porque yo soy la incorrección misma, un alma siempre en borrador, llena de tachones, de vacilaciones y arrepentimientos. Llevo conmigo un diablo… porque de mí sólo aprenderéis que tal vez os convenga ignorar toda la vida: a desconfiar de vosotros mismos” (92).

Empecé filosofando y acabé poetizando.

Tuve un profesor de latín, el Sr. Salas, que nos leía sus poemas en clase. Siempre decía: “Soy un poeta en camiseta”. Yo también leo mis poemas a los alumnos. A veces hasta me aplauden. Ayer un alumno de mi tutoría de 1º de bachillerato me dijo: “Tú eres un profe raro” (un friki). ¿Por qué? –le pregunté. Él no supo qué responder. Supongo que no hay muchos profes que les lean poemas en clase. Debe ser eso.

A medida que avanzaban los cursos me iba alejando cada vez más de la filosofía académica. “Los grandes filósofos son poetas que creen en la realidad de sus poemas” (57). Ya sabía que, desde Platón, la filosofía es un curioso género literario, pero –cosa todavía más curiosa- el discípulo de Sócrates quemó sus poemas al conocer al maestro y expulsó a los poetas de su República. Confieso que nunca fui platónico. Nietzscheano sí, a mucha honra. Era “el pensar poético” (178) el que me seducía, lejos de la lógica del sentido común. Zarathustra se lamenta: “Ich schäme mich, dass ich noch Dichter sein muss” (me avergüenzo de tener que ser todavía poeta). Otra contradicción nietzscheana. Yo no me avergüenzo en absoluto, incluso me siento orgulloso. Mairena otra vez: “Algún día se trocarán los papeles entre los poetas y los filósofos… y estarán frente a frente poeta y filósofo –nunca hostiles- y trabajando cada uno en lo que el otro deja” (225-226).

En mí se confunden el profesor y el escritor, el pensador y el poeta. Los alumnos te miran y ven en ti un hombre maduro que les da clases y escribe versos. Te observan e intentan comprenderte. En catalán hay un verbo precioso: emmirallar-se (espejarse, el mirall es el espejo). Els alumnes s’emmirallen en el profesor, se fijan en ti, se miran en ti, tú les devuelves el reflejo que andan buscando de sí mismos…

Mairena dice que “la poesía es el revés de la filosofía, o sea, el anverso del mundo, el mundo visto al derecho”. Filósofos y poetas trafican con las palabras. Las ideas son palabras cargadas de sentido. Los versos son palabras cargadas de belleza. Al fin y al cabo, el Logos, siempre el Logos, eso tan importante que permite la cultura y nos hace humanos.

A veces me planteo que me gustaría poder vivir de la literatura, dejar las clases y dedicarme full time a escribir. Luego pienso que no, que no sería bueno, que me perdería alguna cosa, el contacto humano con esta juventud…

Me voy haciendo a la idea… pasarán cursos y más cursos… y yo cada vez seré más viejo… y ellos siempre seguirán igual de jóvenes, como Dorian Grays que han pactado con Mefisto.

Me voy haciendo a la idea… habrá más clases y más poemas… a cada cual su destino…

Premi Internacional de Literatura Antonio Machado
El professor escriu (taula rodona i recital)
Dos poemes del poemari guanyador: 1 + 2
Somiar la tendresa

Més canvis educatius

Sembla ser que tornaran a fer canvis que afectaran l'assignatura que imparteixo des de fa 18 cursos. Tant me fa. Amb l'enyorat COU o amb la merdeta de batxillerat LOGSE, sota el règim polític que sigui, faci fred o calor, la filosofia sempre ha consistit en el mateix: desvirgar cervells innocents, desvetllar l'esperit crític, ensenyar a pensar, obrir les ments... Jo no he fet res més durant tots aquests anys, i per això em paguen. Que ara es digui Filosofia i Ciutadania o Filosofia i Mandangues no és important; l'important és que, més enllà de títols i temaris, currícula i collonades, la filosofia sempre ha sigut i serà el mateix d'ençà que uns quants grecs la van inventar: el camí que mena fora de la caverna, la recerca de la llum rere les ombres, la seducció del Logos que no en té prou amb les aparences. Poden canviar el que vulguin, que jo seguiré ensenyant el que sempre he ensenyat: la conquesta de l'autonomia individual a través de la reflexió lúcida, el poder de la paraula alliberadora, aquesta experiència radical, personal i intransferible que ens converteix en actors conscients i responsables d'aquesta comèdia anomenada vida...

CIBERLITERATURA

Discurs del lliurament del VIII Premi Nadal Batle

Dilluns 12.3.07 Fundació La Caixa, Gran Hotel, Palma de Mallorca

Autoritats, Rector, President i membres del Consell Social, Jurat del Premi, senyores i senyors,

Jo només sóc un home sol que escriu; sol no en el sentit d’isolat o aïllat, perquè tinc família i amics, persones que m’estimen, alumnes que m’escolten, lectors que em llegeixen i –oh meravella!- un ordinador connectat a Internet; vull dir sol en el sentit d’independent: sóc un individu lliure davant el paper, davant el teclat i la pantalla; no pertanyo a cap grup ni grupuscle; només depenc de mi mateix.

Llibertat. Escriure és un acte de llibertat; no pas de llibertat externa, perquè -com tothom- tinc uns lligams indefugibles; sinó d’alliberament mental, espiritual. M’escolo en aquesta munió de paraules que ragen a l’encalç de nous àmbits d’ultravivència. Escrivint m’escric. Escrivint em sobrevisc. Escrivint sóc més jo. Perquè la pluja que cau és més pluja si la dic. La literatura no busca la veritat. El que la literatura busca és quelcom molt més ambiciós: la bellesa, la llibertat, la immortalitat del Logos...

Ciberliteratura. Escriure lliurement a Internet. Escriure al segle XXI.

La meva primera obra de paper (la novel·la Darrer poema) va sortir publicada el Sant Jordi de l’any 2000. El dia 1 de gener de 2004 vaig perpetrar el meu primer post al meu primer blog el qual es titulava igual que un llibre que acabava de publicar: Tros de Quòniam. Així vaig iniciar la meva singladura ciberliterària. Em vaig convertir en ciberescriptor. Escriure a la xarxa, sense intermediaris. Vaig veure que aquest era el camí a seguir. Hi vaig creure des del principi. Dos anys (04_05) amb el blog TdQ i després (06) va venir ENTRELLUM. Ja fa 3 anys i escaig que bloguejo gairebé a diari (nulla dies sine post). Aquest premi és la recompensa que confirma que la meva aposta era encertada.

Blogografia. Bloguejo tot deixant petjades virtuals, anotacions d’un dietari digital que s’està transformant en el meu Opus Magnum: a partir de la materia prima de les paraules, cerco l’alquímia del Verb, la Pedra Literatural, fins que jo i la literatura esdevinguem la mateixa substància.

Blogologia. Un blog és un mitjà de comunicació, un aparador. Un blog és un laboratori, un gresol. Un blog és un espai utòpic. Un blog és un mirall, una finestra que ens mostra l’univers sencer. Creativitat. Experimentació. Interactivitat amb els lectors, horitzontalment, de tu a tu. Totes les perspectives immediates, subjectives. L’infinit a l’abast d’un ratolí. La nova revolució: ciutadans del món, embloguem-nos! Bloguejo, ergo sum. El poder de l’individu que diu la seva. Comunitats virtuals que generen tota una nova cibersociologia.

Catosfera. Escriure a Internet i en català. Tenir cura de la llengua, innovar-la, servir de model a les noves generacions de ciberlectors que tenen Internet com un lloc de trobada on poder emmirallar-se. Jo no represento ningú. Ja he dit que només sóc un home sol que escriu, però no en sóc l’únic. A hores d’ara milers, milions de persones fan el mateix.

Mallorca i Llull. Vaig rebre el meu primer premi (l’any 1998, a la Fonda Europa de Granollers) un 27 de novembre, dia del beat Ramon Llull. El primer cop que vaig venir a aquesta illa vaig pujar a Randa. En parlo en un post del dia 13.9.06

TAU

Fou al santuari de Cura, al capdamunt del puig de Randa, que et vas penjar del coll la Tau de fusta d'acàcia amb tres nusos al cordill. Te'n recordes?

Amor és mar tribulada de ondes e de vents, qui no ha port ni ribatge

diu Ramon Lo Foll a 235 del Llibre d'Amic e Amat

De dalt estant contemplares la plana mallorquina

La lluna era immensa, la mar infinita

Tots els ametlers florits com una catifa. Te'n recordes?

Des d'aquell dia la Tau t'acompanya pel camí de la vida

Al remat, quan arribi l'Instant Suprem, Ella et salvarà, no ho dubtis

Mentrestant, la Tau t'il·lumina enmig de la penombra

Fou un crespuscle de setembre del segle passat. El cel era teu. Ton cor s'aflamava. Te'n recordes?

Al capdamunt del puig de Randa.

Com diu Josep Pla a les seves Notes de Mallorca (escrites fa just 86 anys quan va visitar l’illa el març de 1921) (notes que trobareu al volum XV de la seva OC):

Ramon Llull és l’home més gran i més vital que ha produït Mallorca, un personatge fascinador, i de la presència del qual no em puc desprendre…

Aquest matí he anat a la Basílica de Sant Francesc a fer-li una visita. Un claustre preciós. En Ramon m’ha dit a cau d’orella: “Toni, no t’aturis, que encara som a les beceroles”. L’estela del català literari que Ell va inaugurar segueix viva, més viva i més universal que mai gràcies a la seva presència a Internet. Verdaguer ho diu així a L’Atlàntida: Seguien lo fil d'argent de ma lliscanta estela… Jo aspiro a ser una baula més d’aquesta cadena de segles.

L’any 1307 (ara fa just 700 anys) Ramon va viatjar a Bugia on el van apredregar i empresonar. Els que ara ens apedreguen i voldrien emmordassar-nos han de saber que la nostra cultura i la nostra llengua perviuran malgrat tots els malgrats.

Vull dedicar aquest premi a totes les blogueres i els bloguers que escriuen en català a Internet. Però, sobretot, el dedico a les dues dones més importants de la meva vida: la Mariluz i la Marina, que avui són aquí acompanyant-me. Sense elles jo no seria el que sóc i tot això no hagués estat possible.

Gràcies de tot cor.

Blogografia

M'agradaria perllongar la reflexió encetada per GL al seu post Filosofía, ciencia, literatura...

1. No es tracta de tenir conviccions ni opinions (tot això són àncores), sinó d'avançar en l'obertura mental i senti-mental devers nous horitzons vitals, és a dir, llaurar la llibertat possible.
   
2. La frase: "La literatura es la alternativa política y moral a la filosofía y a la ciencia" és una frase grandiloqüent i falsa. La literatura potser sigui alternativa, però mai política ni moral, perquè es troba més enllà d'aquestes dues servituds.
3. La dicotomia filosofia vs literatura és impertinent perquè (i això GL ho sap millor que ningú) des de Plató queda clar que la filosofia no és res més que un altre gènere literari.
4. Ni la filosofia ni la literatura han d'aportar seguretats. Aquesta és una visió massa cartesiana. El que han de fer és inquietar, desassossegar, estimular, sacsejar, remoure, dinamitar les seguretats establertes.
5. La literatura no busca la veritat. El que la literatura busca és quelcom molt més ambiciós: la bellesa, la llibertat, la immortalitat del Logos...
   
6. Jo no distingeixo filosofia de literatura. Ja fa dies que desconfio de la filosofia acadèmica i de la literatura oficial. Al capdavall, es tracta d'escriure sense renunciar al pensament o de pensar sense renunciar a la poesia. Nietzsche és el gran mestre en aquest sentit.
7. A aquestes altures de segle XXI hauríem d'haver superat qualsevol vestigi religiós. Fa basarda comprovar que encara hi ha gent que té en compte aquestes antigalles.
8. Ni filosofia ni ciència ni literatura... Blogografia!
   

Kundera & Thoth

Si escriure no fos gratificant, ja hauria deixat d'escriure. Això es pot aplicar a qualsevol altra activitat. Crec que fou Kundera el que va dir en algun dels seus llibres (me'ls vaig llegir tots, però ja he oblidat els títols i ara em fot mandra buscar-los per la biblioteca perquè deuen estar a la tercera fila del darrere): La felicitat és el desig de repetir. Una frase-trampa. Després explicaré on està la trampa. Amb el temps, escriure esdevé un hàbit tan arrelat que ja no en pots prescindir, com ara fumar. El dia que no escrius res t'adones que et manca alguna cosa, que has perdut el dia. La gent que no escriu no té aquest problema: viu i prou, sense més complicacions. En canvi, els que hem adquirit l'hàbit diari d'escriure no en tenim prou amb la simple vivència, sinó que necessitem aparaular la vida, verbalitzar les experiències, explicar-les, deixar-ne constància gràfica. Jo no dic que no es pugui viure sense escriure (i sense llegir) o que viure sense escriure (i sense llegir) sigui millor que viure amb la necessitat de l'escriptura (i la lectura); el que jo dic és que per a mi la vida sense escriptura és una vida estèril, inconcebible. ¿Com he arribat fins aquesta lamentable malaltia? Bona pregunta. La grafomania no s'improvisa d'un dia per l'altre; igual que la lectomania no apareix havent llegit dos llibres. Si abans he esmentat Kundera (i encara he d'explicar la seva frase-trampa), ara esmentaré Plató. Al final del Fedre (274a - 278b), l'eminent deixeble de Sòcrates, parlant del mite de Thoth (el déu llunàtic amb cap d'ibis, creador de l'escriptura), afirma que l'escriptura inclou un doble perill: per una banda, és incapaç de reproduir la veritable realitat en la mesura que les paraules escrites són aparences (δόξαι) que la suplanten; i, per una altra banda, l'escriptura pot afavorir la desmemòria perquè confiem massa en l'escrit, en el signe extern d'aquesta veritable realitat que les paraules mai no podran atènyer. Plató preconitza que cal escriure no pas en papers (o pantalles), sinó en l'ànima i, per això, és partidari de la diàlectica oral en comptes de l'escrita. Llavors, d'acord amb Plató, escriure suposaria un allunyament de la vida, una representació de la realitat mitjançant el Logos i, en conseqüència, un enfosquiment de la veritable llum dins l'ànima la qual queda emmascarada per aquestes paraules-ombra... Escriure és ombrejar(-se). Tot escriptor és ombrívol. Ara torno a Kundera. La reiteració escrividora (o la repetició de qualsevol altra activitat gratificant) és una trampa perquè, sí, potser ens adelita d'allò més repetir i repetir i repetir quelcom que ens fa feliços, però alhora podem córrer el perill de què, a còpia de tanta repetició, allò ens acabi avorrint i fastiguejant. ¿Qui m'assegura que el que més m'agrada fer ara no arribi a esdevenir insuportable algun dia? ¿Puc cansar-me de la felicitat (o de la repetició sistemàtica d'allò que em fa feliç)? Deixo l'interrogant a la pantalla juntament amb aquests cinc punts suspensius..... mentre segueixo escoltant el Cantabile de Paganini.

REFLEXIONS A L’ENTORN DE L_OI AMB MOTIU DE LA SEVA PRESENTACIÓ

Tot plegat és un misteri. Hi ha coses, massa coses que se m’escapen. No sé qui és l’Emma. No sé qui és la Mireia. L'únic que sé és que JO NO SÓC L'EMMA NI LA MIREIA. Encara em pregunto com van aparèixer, d’on van sortir, qui les va enviar… I no tinc respostes clares. No és casualitat que aquesta nit hi hagi lluna plena.

Ara estic aquí, a la Sala dels Arcs de la Llibreria Catalònia, presentant el llibre més estrany que he fet mai (i mira que UCP ja era un artefacte poètic de difícil catalogació). M’acull aquest espai apuntalat, símbol d’una cultura en perill d’extinció que sobreviu de miracle assetjada per la barbàrie de l’especulació immobiliària.

Tot és misteri. Misterio es que haya poema y pasión; y también misterio el que no todo sea pasión y poema (diu Miguel Espinosa a La tríbada falsaria, 1980). El misteri del Logos y el misteri de l’Eros units en una mateixa obra: Literatura Eròtica. Tota bona literatura ha de ser eròtica si vol seduir el lector.

El primer misteri de L_OI apareix en el seu títol. Aquest títol va sorgir per art de màgia el 24 de febrer a les 10:33 en un comentari que vaig deixar al blog de Biel Mesquida (Plagueta de bord)

Sí. Cibertrobem-nos aquí mateix. ¿Quin lloc millor que Can Mesquida? Bielitzem-nos. Clítote, Aràlia, Mahalta... Totes les muses, musetes i musotes furients i amatents, pítimes píties en aquest akelarre. L'Oracle Imminent.

La citació inicial tampoc no és supèrflua. El llibre més conegut de Golding es titula El Senyor de les Mosques (1954), és a dir, la personificació del Mal: el Diable. L’obra de Golding i L_OI profetitzen el mateix: la fragilitat nihilista de la nostra civilització i la seva imminent ensulsiada. Aquest és L’Oracle.

El segon misteri rau en els personatges: dues bèsties voladores (un ocellot i una mosqueta). Vogel és líricament nietzscheà. Mouchette és petita, però letal. Ambdós es lliuren de ple a l’eròtica caòtica que els condueix irremissiblement cap al desastre. Quan Eros irromp ho destarota tot dinamitant les estructures lògiques. Amb prou feines les paraules aconsegueixen copsar el vertigen de la passió viscuda sense traves. Vogelfrei i mouchette no tenen futur, per això són tan lliures, tan oraculars, tan contradictòriament profètics. Perquè saben que només tenen paraules, estreben les paraules fins a l’extrem més concupiscent, assaborint-les fins a l’espasme.

El tercer misteri és l’argument. Tant se val com es va fer L’_OI. El que compta és el resultat final: una història desconcertant que no deixa ningú indiferent. És tan potent que els seus autors van prendre mal mentre l’escrivien, o millor dit: la història els va posseir de tal manera que, per a sobreviure-la, van haver d’exorcitzar-se dels personatges. Les seqüeles encara duren i duraran. La inspiració existeix, sens dubte, però no totes les inspiracions són benèfiques.

El quart misteri és TOT ALLÒ QUE NO ES DIU I QUE NOMÉS S’INSINUA. Rere els mails, sota les paraules, entre línies, corre un riu de sang bullent, una tenebra suïcida, una enigmàtica boira que s’apodera del cervell, que amara cada batec... No tot és dicible. La raó no arriba arreu (disculpeu l'al·literació). Confiem massa en el llenguatge. L_OI fracassa quan intenta explicar allò que és inexplicable, l’experiència humana fonamental: l’èxtasi eròtic.

El cinquè misteri és el Fatum. No escrivim el que volem escriure. L’escriptor no decideix res. Hi ha "forces superiors" (i també inferiors) que ens mouen i remouen al seu gust. Som titelles que teclegem al ritme de músiques desconegudes, instruments ben afinats que sonen i ressonen dòcilment. Res més. Tota supèrbia creativa és ridícula. Jo no sóc l’autor de L_OI, sinó un simple escrivent.

El sisè misteri és el poder de la ficció que ens arrossega enlairant-nos fins a cims insospitats. Els dos personatges tenen ales. Les ales són voladores. La vida des-erotitzada és una trista vida gallinàcia. Ocell lliure és un epítet. No és tan fàcil matar una mosca en ple vol (a flying fly: fixeu-vos que, en anglès, volar, mosca i bragueta es diuen igual).

El setè misteri és la inversemblança de la veritat, la confusió inevitable entre somnis i realitat. Fugim de nosaltres mateixos per atènyer aquella mirada aliena en la qual poder emmirallar-nos. Tot amor és narcisista. Tot amor és il·lusori. El desig ens allunya de nosaltres mateixos i, en aquesta sortida, perdem més del que guanyem. Buda ho sabia, per això somriu.

El vuitè misteri és la saviesa dels silencis. ¿Què podria dir d’un llibre maleït que m’ha capgirat la vida? Escriure és fer d’advocat del Diable. La gent que és feliç no escriu. ¿Per què llegim? ¿Què busquem en els llibres? La gent que és feliç no llegeix. Compte, doncs, perquè la lectura de L_OI pot tenir efectes secundaris dels quals no em faig responsable.

El novè misteri és la transcendència del sexe, aquesta mania, aquest entusiasme que ens divinitza. Si aconseguim eixir de la caverna, si ens desempalleguem de les ombres somàtiques, podrem albirar l’entrellum d’una dimensió distinta en la qual les aparences ja no enganyen.

El desè misteri ets tu: els teus ulls, els teus llavis, els teus dits... ¿Què hi fas, aquí? ¿Per què has vingut?

El 16.7.1934 (un any abans de morir) Pessoa va escriure aquest deliciós poema:

Não digas nada!
Não, nem a verdade!
Há tanta suavidade
Em nada se dizer
E tudo se entender —
Tudo metade
De sentir e de ver…
Não digas nada!
Deixa esquecer.

Talvez que amanhã
Em outra paisagem
Digas que foi vã
Toda esta viagem
Até onde quis
Ser quem me agrada…
Mas ali fui feliz…
Não digas nada.

(No diguis res!
No, ni la veritat!
Hi ha tanta suavitat
En el desdir-s’ho tot
I entendre’s bé—
A mig camí
Del veure i del sentir…
No diguis res!
Deixa oblidar.

Potser demà
En un altre paisatge
Diràs que fou debades
Tot aquest viatge
Fins on vaig voler
Ser qui m’agrada…
Però allí vaig ser feliç…
No diguis res.)

L_OI conté indicis, vestigis, clarícies... La conjunció d’Eros i Logos. ¿Què són les paraules, sinó efímeres ombres que malden per besllumar la llum definitiva?

L’Emma no hi és i la Mireia tampoc. Només la lluna plena, jo i el llibre. I vosaltres. Tota la resta és misteri.....

But the show must go on...

Paraula-ombra

Les paraules són ombres en un doble sentit: materialment -com a taca gràfica embrutidora- perquè enfosqueixen papers i pantalles; formalment -en la mesura que les necessitem com a instrument d'intel·lecció- perquè ens impedeixen de copsar la realitat en si mateixa (noümènica, que diria Kant).

La civilització occidental es fonamenta en el prestigi del Logos com a camí de coneixement cert (el camí correcte del poema parmenidi). La Lògica (alfabètica i numèrica: socraticoplatònica i pitagòrica) va bastir aquesta Caverna que habitem des de fa 25 segles.

La filosofia és un gènere literari molt peculiar en el qual les ombres cavernícoles s'idealitzen i esdevenen fantasmagòriques (el πετόμενα διώκειν d'Aristòtil, Metaf. IV, 5, 1009b 38). La literatura és una altra història: les ombres llueixen per si mateixes en el més estèril onanisme esteticista. Tant la filosofia com la literatura són estances contigües de la mateixa Caverna.

Les paraules són ombres i habitem una caverna lògica la sortida de la qual només pot ser meta-lògica. Això ja ho vaig esbossar en un post anterior on parlava del Logos eròtic. Plató ho tenia clar: Eros és l'única força que ens pot ajudar a sortir de La Caverna. Eros ens il·lumina per tal de poder transcendir les ombres. Eros trans-lògic ens empeny devers aquella veritat (Αλήθεια) que les paraules no aconsegueixen desvelar-nos ni en el seu cim més sublim: la poesia.

La Poesia, malgrat ser la forma literària més depurada, sempre ens deixa envoltats d'una certa penombra. El poeta entrelluca l'exterior de La Caverna, però viu a l'entrellum, en el límit que separa les ombres certes de la llum presumta.

Si no entenem que les paraules són ombres que ens esclavitzen i alhora ens alliberen, no entendrem res. Aquí rau la contradicció humana. Som humans perquè tenim Paraula, però aquesta Paraula (que és ombra cavernícola) no ens deixa atènyer la veritat definitiva, la llibertat definitiva, la llum definitiva... Suposant, esclar, que hi hagi res "definitiu" i que hi hagi "fora" de la Caverna i que aquesta "llum" a la qual aspirem sigui quelcom recomanable, saludable, suportable, vivible...

Les bèsties, els déus i els savis no parlen. La resta -humans xerraires- necessitem La Paraula... Εν αρχή ην ο Λόγος (Jn. I,1). O sigui, que des del principi dels principis som éssers ombrívols: Wahr spricht, wer Schatten spricht. Wir sind ein Fleisch mit der Nacht. La materialitat del Verb i la materialitat del Cos (somato + logia) ens hi obliguen. Potser la llibertat absoluta seria la de l'ànima deslliurada del cos i deslliurada dels mots per sempre més... L'esperit mut. El silenci blanquíssim. El somriure búdic. Els teus ulls ferits de pleniluni...

Mas - Partal

Detalls de l'entrevista Mas - Partal a Vilaweb:

- Els llibres estan massa ben endreçats, o sigui, no es toquen, són decoratius.

- Hi ha una tele, però no veig cap ordinador al despatx d'en Mas.

- Partal passa dels braços creuats (distància, tancament) a les mans a la butxaca (distensió o mala educació), però, es posi com es posi, el ventrell no el pot dissimular.

- Partal descorbatat (abargallonat) i amb una camisa rosa! (no les suporto)

- M'ha agradat el concepte de "coalició de perdedors" (és una bona definició del difunt Trist-partit)

- Mas domina el Logos (La Paraula), que és l'arma fonamental del polític democràtic. Per això resulta un milió de vegades més seductor que Montilla, un home gris i sense paraula.

- Mas ha de ser el proper President de la Generalitat.

Logos eròtic

Llegint atentament la totalitat del discurs papal, descobrim que el veritable nucli del text no és pas l'al·lusió a Mahoma (per a mi força anecdòtica malgrat el rebombori mediàtic), ni tan sols el rebuig de la violència com a mitjà per a difondre la fe, sinó el seu concepte de raó segons el qual la raó (logos) hauria d'ampliar-se fins a poder encabir la fe (pistis). Ratzinger critica la raó científica moderna perquè és massa reduccionista, incapaç d'admetre les dimensions ètica i religiosa de l'ésser humà. El papa proposa "una nova raó" (Gran Logos Comú) que, a més d'incloure la fe, també pogués servir com a pont per al diàleg (dia-logos) entre les distintes civilitzacions, cultures i religions que conformen l'espectre actual de la humanitat. Aquest proposta és d'allò més ambiciosa, utòpica, diria jo. Està en la línia del Llull que somiava una koinonía mundial (un règim sinàrquic que superaria -aufheben hegelià- la dicotomia Orient / Occident, un holisme -J. C. Smuts- que afavoriria la Pau Universal) on les totes les religions conviurien agermanades en pau i harmonia...

El problema de fons és que aquest "nou concepte de raó" és una pura fal·làcia, una entelèquia que desvirtua l'essència mateixa de la racionalitat humana. D'antuvi, el Logos (tot i ser definitori de la nostra espècie) resulta insuficient per a comprendre la totalitat de la persona. La dimensió lògica és solament una de les dimensions humanes, i potser ni tan sols la més important. A la seva primera i única encíclica, Benet XVI ja apuntava cap a un altre aspecte fonamental: l'amor. Deus caritas est planteja la centralitat d'Eros (i sobretot d'Àgape) en l'ésser diví i l'ésser humà. Plató ho va veure clar: la condició de possibilitat de qualsevol diàleg és l'eròtica que s'estableix entre els interlocutors. La seducció del logos.

Un logos eròtic (una raó amorosa) o un eros lògic (un amor raonat) podria servir-nos per a entendre'ns, si no fos que es tracta d'un oxímoron. Logos i Eros poden complementar-se, però la realitat és que sovint es contradiuen. La sintonia logo-eròtica, quan es produeix, és ideal. Davant l'odi, el diàleg fracassa. En-raonar i estimar són els dos verbs que ens humanitzen la qual cosa no vol dir que puguin ser sempre compatibles. No n'hi ha prou amb la paraula i no n'hi ha prou amb l'amor. Paraula i Amor. Mutisme i Odi.

Ratzinger somia una comunió de Raó i Fe, Paraula i Amor (més agàpic que eròtic) com a camí d'entesa entre tots els homes de bona voluntat. Molt bonic. Entendridor. No veu que l'entrebanc és insalvable per dos cantons:

1) Una "raó religiosa" és una raó genuflexa. El logos creient és un logos il·lògic (o paralògic) perquè la fe exigeix l'acceptació de l'irracional.

2) El "diàleg de religions" (o de civiltzacions) és un monòleg de cecs i de sords. ¿Com ha de reeixir el diàleg amb aquests islàmics radicals que ens odien visceralment i volen anorrear-nos mitjançant el terrorisme?

Em sap greu, Ratzinger. Valoro les teves bones intencions. L'infern n'està enllambordat, d'intencions bones. Ja fa temps que no m'impressionen els malabarismes intel·lectuals.

Els companys del Departament de Llengües...

Els companys del Departament de Llengües (vives, mortes i moribundes), em van demanar si podia fer un petit recital d'UCP en l'acte de celebració de Sant Jordi de demà dimecres dia 26. Sembla ser que estan encantats i se senten orgullosos de tenir al claustre un escriptor de veritat (sic). Amb la modèstia que em caracteritza, vaig acceptar sense escarafalls. Us reprodueixo a continuació el discurs-recital que he preparat:

Quan tenia la vostra edat, volia ser metge. Col·leccionava prospectes de medicaments. Tenia una capsa de sabates plena de prospectes. Me’ls estudiava de memòria: composicions, indicacions, contraindicacions, posologia… Per això, a BTX vaig fer ciències pures: mates, física, química, biologia… Però a COU, l’últim any de BTX, un profe que es diu Antoni Olona (i que ara és director d’un IES a Lleida) em va fer agafar el gust per la filosofia fins al punt que vaig decidir oblidar-me de la medicina i matricular-me en la carrera de filosofia. Em vaig llicenciar, vaig treure les oposicions, i vaig començar a donar classes. Ja fa 17 cursos que em guanyo les garrofes així. Per Sant Jordi de 1989 (l’any que vaig començar a treballar) vaig presentar-me a un premi literari amb un sonet titulat Montornejar. I vaig guanyar. Ho explico a la p. 45 d’UCP:

¿Voleu un sonet? ¿Un sonet de debò? En vaig fer un quan era adolescent. Començava així:

Sentir-me afalagat per ta grandesa,

trucar a la porta fort del teu repòs,

obrir tota la pell, la carn i l’os,

i descobrir-te plena de bellesa.

Etcètera. Em van donar el primer premi Sant Jordi de poesia en un poble de mala mort. Un taló de vint mil pessetes. Cent vint euros per catorze versos, o sigui, uns vuit euros i mig per vers. Aquell diumenge de l’any 1989 vaig decidir que em dedicaria en cos i ànima a la literatura.

I així ha estat. Casat amb la filosofia, la literatura ha estat la meva amant tots aquests anys. Vull dir que una cosa no treu l’altra. Fet i fet, com deia i practicava Nietzsche, la filosofia i la poesia són germanes, si més no cosines germanes. Tant el filòsof com el poeta fan anar la Paraula, el Logos, que és allò que ens fa humans. Les paraules que ens serveixen per a comunicar-nos tenen també un misteri al seu interior, alguna cosa que ens atreu, que ens roba el cor. De seguida vaig sentir-me lletra-ferit, és a dir, ferit per les lletres, víctima d’aquest encís que contenen les paraules, atret sense remei per la literatura. Són els anys de lectura intensa. La descoberta d’autors que m’ensenyen mons nous. Els llibres ens fan més lliures. No hi ha res més lliure que l'escriptura: el full en blanc com a horitzó absolut. Escriure i viure no són coses diferents. Cal escriviure: convertir cada minut, cada segon de la teva vida en matèria literària. La ficció i la realitat són dues cares de la mateixa moneda. Els poetes no són éssers estranys, frikis… Nietzsche (que ja és la segona vegada que cito i que és l'autor que ara mateix estic explicant a 2n. de BTX), al Zarathustra, diu que s’avergonyeix de ser encara poeta… (p. 22 d’UCP):

Ich schäme mich, dass ich noch Dichter sein muss! Jo també m’avergonyeixo, però ¿quina altra cosa podem ser en aquests temps de misèria? ¿Futbolistes? ¿Toreros? ¿Models de pasarel·la? ¿Púrria televisiva i televident? La nova barbàrie amenaça la fràgil estabilitat del sistema. Educació secundària obligatòria perquè ningú no llegeixi ni escrigui res. SMS, mails, messenger, apòcopes, criptolectes, nicks, guai, tio, xungo, mola, patètic... ¿En quin moment la televisió –altar domèstic postmodern– va deixar d'acollir gent intel·ligent, formada i amb talent, per a omplir-se de someres asiliconades i aquesta legió insofrible de gàrruls analfabets? ¿En quin moment les masses van assaltar els platós per a occir Plató i entronitzar la Barbie-Barbàrie? ¿En quin moment, mon dieu, els pastors van esdevenir alcaldes, les perruqueres oracles, les presentadores de telenotícies princeses i els taxistes presidents del govern? Jo no me’n sé avenir. No tinc mòbil. No el necessito. L’altre dia, en una conversa, algú va insinuar que el meu cas era clínic. Poeta i sense mòbil, mon dieu, quin escàndol. ¿Ho curen això, els psiquiatres? D’ençà que els mamelucs van crucificar l’últim sòcrates que quedava, a l’àgora sovintegen els camells. ¿Tu de què vas, imbècil? Si em tornes a mirar així et fotré un jec d’hòsties que no et reconeixerà ni la mare que et va parir. Tros de quòniam és l’insult que més m’agrada. Massa intel·lectual per al meu gust pitecantròpic. ¿Què dius, que no t’has llegit el Codi da Vinci? És una passada. Jesús s’ho feia amb la Magdalena, com Proust.

Pensament. Paraula. Ironia. Joc. Llibertat. La literatura ens permet d'establir un cert distanciament amb la realitat perquè la realitat no ens aclapari. Escriure no és una fugida, sinó una manera d’ultraviure, de sobreposar-se a la prosaica realitat quotidiana, sovint massa avorrida i banal.

Fixeu-vos: Són les vuit del matí i estem a l’aula B-8 fent un examen… ¿Voleu res més destrempador? Els alumnes estan en silenci, escrivint, i el profe (que sóc jo) mira per la finestra… Aleshores, de sobte, apareix la Inspiració, i la Musa em dicta aquest poema… (p. 52 d’UCP):

El sol del matí acarona les fulles grogues. Els vidres entelats de l'aula oculten la tardor. No escriguis més gargots en el paper, deixa-ho córrer. Que la vida és com el rou que s'evapora. Somia que ets lliure. Somia que algú t'escriu un poema. El sol del matí acarona els núvols flonjos del cel. Els teus cabells esbullats, la teva mirada obscura. No parlis, no riguis, no pensis. Que la vida és com la mel al bany maria. Somia que voles. Somia que algú et diu que t'estima. El sol del matí acarona la sendera del silenci.

L’endemà vaig llegir el poema als alumnes. Em van aplaudir! El vaig voler incloure en aquest llibre a tall d’homenatge, i a ells va dedicat. Moltes coses que escric les escric aquí, entre classe i classe, a les hores de guàrdia, als exàmens... Aquesta feina, encara que sembli mentida, és una font contínua i inesgotable d’inspiració, perquè tractes amb persones, perquè són moltes hores interactuant amb els altres, ensenyant i aprenent.

El fet d’escriure… L’esclavatge de les paraules. (p. 42 d’UCP):

Sé que, tard o d’hora, aconseguiré sobreviure sense l’addicció de les paraules. La grafomania és una malaltia d’allò més vergonyosa. Intento imaginar com seria la meva vida sense aquesta fastigosa infecció grafològica. Contemplo les persones que no tenen cap necessitat d’embrutar papers ni pantalles, i els envejo de tot cor. Jo no vull ser escriptor. No puc comprendre que hi hagi algú que desitgi aquesta malura, aquest patiment diari, aquest esclavatge crònic. Desparauladament viuria molt millor. Segur. El cas és que em veig impel·lit a traduir-ho tot verbalment, literàriament, talment un Sísif que s’enfila muntanya amunt tot sabent que el seu esforç serà endebades. La condemna literària. La gàbia del mots. Com si la realitat fos un abecedari que cal engrunar, esgranar, copiar, esborrar, llegir i rellegir fins a la sacietat. N’estic tip, fart d’aquesta comèdia.

La comèdia de lletrejar, altrament dita Literatura. Si no em fes feliç llegir i escriure, ja faria temps que ho hagués deixat.

Encara guardo la capsa de sabates plena de prospectes. De vegades, li trec la pols i l’obro… I la torno a desar. Havia de ser metge, havia de ser filòsof… I ja veieu en què m’he convertit. Ara tinc una altra capsa de sabates en la qual guardo els poemes que escric. Al capdavall, viure és col·leccionar derrotes com la serp que es despulla cada any i abandona les pells resseques a la vora del camí… Viure és passar pàgina cada dia. Escriure la vida, escriviure-la, és potser la forma més humana d’estar aquí.

veus discrepants

Tanmateix, el dubte creix...

Tanmateix, el dubte creix, mitigant la certesa. No és veritat que l’experiència ens faci més savis. L’experiència ens fa més escèptics. Anem perdent pel camí les seguretats de la infantesa. El dubte creix i tot sembla més complex. Ja no pots refiar-te ni de la teva pròpia ombra. Busques l’aïllament. Només els dèbils són gregaris. Et quedaven les paraules, el logos poètic, fins que vas descobrir que cada vers és un altre simulacre. El dubte creix, amic Descartes, i el teu déu no és cap idea innata l’existència de la qual sigui demostrable. El teu déu, amic Descartes, és producte de la por, dels calçotets que embrutes cada cop que sospites que el dubte podria ser la conclusió definitiva de la teva filosofia. El dubte indubtable. Res dubitans. Dubito, ergo sum.