Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris diàleg. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris diàleg. Mostrar tots els missatges

28.3.12

Diràs que és massa lluny


Diràs que és massa lluny,
que la distància entre els cossos és insalvable,
que té raó el mestre de Llofriu quan sosté
que l'amor físic és l'únic real i perdurable,
trobar l'encaix eròtic, la clau per al teu pany,
l'adoració i el plaer compartits, la tendresa,
el luxe d'esdevenir una sola carn, el diàleg,
l'acoblament de les ànimes solitàries,
evitant el platonisme, tan inhumà,
tan decadent, tan trist.

Diràs que és massa lluny,
que haurem d'aprendre a viure entre l'enyor i l'esperança,
sargint l'absència amb els mots, esvalotant les ombres,
glatint afamats, assedegats del cel que som
sense poder abastar-lo.

Diràs que és massa lluny,
nineta del meu cor, la teva pell intàctil,
els llavis que, agosarats, es desclouen del tot,
els dies més blaus que l'oceà, les nits més clares de lluna,
la boira que vol ser llum, la vida que no es resigna.

Diràs que és massa lluny el somni de poder estar junts,
davant un horitzó infinit sense baranes, sense pors, sense entrebancs,
perduts per sempre més entre les ones, nàufrags de l'amor recòndit,
and I miss you so much, there's no one in sight, 
and we're still making love, in My Secret Life,
ho farem millor que mai, els àngels seran còmplices,
el vent, la pluja, els cims nevats, la sorra blanca de les platges,
ho farem millor que mai, com només ho fem nosaltres,
I’ll be marching through the morning, marching through the night, 
moving cross the borders, of My Secret Life,
I no hi haurà paraules que ens separin
I no hi haurà rellotges, ni ficcions, ni amagatalls
I serem i estarem i tindrem i farem
i volarem plegats




Dietari de Terradets

23.2.10

Una bona història

M'aborda pel carrer. És un home ros d'uns trenta anys, vestit amb un xandall negre, més baix que jo, ulls clars, grassonet. Em diu en català:
  • Hola, quina alegria trobar-te!
  • Qui ets? (faig jo, no l'he vist mai, no el reconec ¿?)
  • Sí, home, vas parlar fa 4 o 5 mesos amb mon pare, el Salazar, el pintor...
  • Crec que et confons de persona.
  • Que sí, que ets tu.
  • Jo no conec ton pare. Si no em dónes més pistes...
  • Coi, si no ets tu, allavontes tens un doble! Clavat a tu!
  • Pot ser...
  • I com et dius?
  • Toni, em dic Toni.
  • Miri, senyor Toni, mon pare s'acaba de morir (el paio es posa a plorar!). 52 anys, una angina de pit, pobret. Estic destrossat. Mon pare era la meva vida...
  • Hosti. Ara sí que m'has fotut. Em sap greu.
  • M'acaben de trucar de Barcelona, la meva dona, que està allà a l'hospital, hi he d'anar. Sr. Toni, a veure si em podria donar alguna cosa per al tren...
  • Aquest truc ja me'l conec (li dic amb una rialleta)
  • ….... (descobert, marxa mutis i cap cot)
  • No, no te'n vagis. Vine un moment (faig el gest amb la mà)
  • Què vols?
  • Vull que m'expliquis la veritat.
  • Quina veritat?
  • La teva. ¿Et sembla bé anar enganyant la gent d'aquesta manera? ¿Et sembla bé usar de forma tan macabra la figura de ton pare, manipulant les emocions de les persones?
  • ….... (calla sense saber què dir)
  • Reconec que te n'has sortit prou bé. Les llàgrimes de cocodril t'han fallat una mica, però serviries per al teatre. T'ajudaré si em dius la veritat.
  • Què vols saber?
  • Suposo que si vas repetint aquest drama pel carrer és que et funciona, no? Quanta gent ha picat?
  • Alguns...
  • I la teva veritat quina és?
  • No entenc...
  • Vull saber la realitat de la teva vida. Si m'ho expliques t'ajudaré.
  • No.
  • No, què?
  • Que no li explicaré res.
  • Per què?
  • Perquè la meva realitat és massa trista. A més, a vostè què li interessa? No n'ha de fer res.
  • Sóc escriptor. Potser en faig un relat o una novel·la. Clar que m'interessa.
  • I per on començo?
  • Doncs pel principi.
  • Ufff. El principi-principi?
  • Sí.
  • Se'ns farà de nit...
  • Jo no tinc pressa. I tu?
  • No...
  • O encara vols entabanar uns quants transeünts més?
  • No, no li penso explicar res.
  • Ara te'n desdius?
  • És que vull saber quant em donarà. Si vostè després fa un llibre i guanya diners, jo tinc dret a cobrar també per la meva història.
  • Et donaré tot el que porto a sobre.
  • I quant és això?
  • No t'ho diré. T'has d'arriscar.
  • Segur que és poc...
  • O no. Qui lo sa... Jugues o no?
  • No. Vostè és un ésser molt estrany.
  • Per?
  • Mai m'havia trobat ningú com vostè.
  • Ni te'l tornaràs a trobar.
  • Digui'm la quantitat de diners que duu a sobre i li explicaré el que vulgui.
  • No t'ho diré.
  • Aleshores me'n vaig.
  • Ok. Tu t'ho perds.
  • I tu també.
He intentat reproduir la conversa el més fidelment possible. Encabat, ell ha marxat en la direcció contrària a la meva. Tot ha succeït al Passeig de Ronda, entre la Plaça dels Pagesos i l'Avinguda de Madrid, enfront del monument a Gaspar de Portolà, a tocar de la farmàcia.

Em pregunto per què m'ha escollit a mi, què ha vist a la meva cara que li ha fet imaginar que podria picar. Suposo que us preguntareu quants diners portava a la cartera. Ell s'ho estarà preguntant durant molt de temps. Exactament portava 17 euros i mig. No sé si és poc o molt. ¿Quant val una bona història?

28.11.07

Una altra cosa

- Toni, no oblidis que, per damunt de tot, ets escriptor.
- Per què ho dius?
- Perquè últimament et veig massa despistat amb la política...
- Despistat?
- Sí, despistat. Entre la política i el coi dels blogs, no et queda temps per a escriure obres mestres literàries... I mira que tens fusta, eh, jo sempre he cregut que podries arribar molt lluny...
- Lluny?
- Sí, sí, fer una carrera d'escriptor com cal, seriós, apartat de l'aparador mediàtic...
- Ah. Vols dir que no t'agrada el que faig ara?
- No gaire, la veritat.
- Però escric cada dia. Fot quatre anys que escric cada dia.
- Això dels blogs no és escriure seriosament...
- No? I què és, doncs?
- No, si ja veig que tens lectors, que ets un referent catosfèric, però per a mi això no és autèntica literatura, sinó una altra cosa...
- Una altra cosa?
- Sí, una altra cosa.

[En castellano]

28.10.07

Flandes i Catalunya

Interessant conversa amb Bernard, un professor d'història flamenc que fa classes en una escola de Bruges. Parlem -en francès- de moltes coses: de la situació política de Bèlgica -comparant Flandes amb la Valònia-, del problema de la immigració, de com veuen ells Catalunya, d'història, de filosofia, de teologia... De vegades se li escapen expressions en flamenc, una llengua fonèticament molt propera a l'alemany. Flamencs i catalans tenim força coses en comú. Aquí fem acudits denigrant els de Lepe i ells els fan denigrant els neerlandesos. Per exemple: ¿Com se sap que una holandesa ha escrit un mail? Doncs perquè hi ha típex a la pantalla. O aquest altre: ¿Com enterren els holandesos? Boca avall, per a poder aparcar les bicicletes... Després de moltes cerveses, ja de matinada, em reconeix que abans ser flamenc era considerat una vergonya; a hores d'ara, en canvi, és un prestigi. Jo li dic que a nosaltres ens ha passat el contrari: abans era un orgull ser català; ara ens n'hem d'amagar com si fos un oprobi.
¡PROU! MANIFESTACIÓ: DILLUNS 29 D'OCTUBRE, 19:00 H, PLAÇA SANT JAUME DE BARCELONA ¡CONTRA LA INOPERÀNCIA! CONVOCATORIA APOLÍTICA
A RANVESPRE

3.1.07

Groc

He caminat tres hores per la muntanya. Ho trobava a faltar. Un matí radiant. El sol de l'hivern senyorejant tots els àmbits. Ni una ànima. Sol i vern, trescant. D'antuvi he visitat la Roca Foradada. Després, carena amunt, fins a Sant Mateu. Han eixamplat els camins. Han netejat la franja perimetral de les urbanitzacions. Hi ha llenya per a parar un tren. La molsa preciosa. El groc de les fulles del roure m'ha robat el cor. He vist papallones! Mai no hagués pensat que veuria papallones el 2 de gener. El mar quiet allà baix, brillant com un espill. Si corre la sang corren les idees. El meu cervell funciona més nítidament i bull en ocurrències. Intento no pensar, però no puc. Voldria gaudir del paisatge, oblidar les cabòries, però no puc. Per exemple, se m'ha acudit un possible post titulat Salvador Sostres + Lo Cartanyà = Toni Ibàñez. Encara el tinc voltant pel cap... No, no i no. ¿Per què he d'obeir SEMPRE el meu maleït cervell? M'hi nego. Vull ser lliure, no dependre tant d'ell. Aquest matí obeïa sobretot les meves cames. Al cervell li he dit: calla. Mirant el mar, assegut sota la figuera centenària, he meditat sobre la vida i sobre la mort... El groc de les fulles del roure m'ha robat el cor.

Quan he baixat, la meva dona m'estava esperant. Va, dutxa't i vesteix-te, que et convido a dinar. Hem anat al Mont-Bell. Carpaccio de gambes, foie, morro de bacallà amb rossinyols, vi blanc verdejo de Rueda. Sobretaula dialògica. Les parelles han de tenir temps per a parlar amb calma. La parella és una flor delicada que cal cuidar. Contra tot pronòstic, aquesta meva orquídia ja fa 21 anys que dura. Me'n faig creus. Res a la vida no m'ha durat tant...



Fito & Fitipaldis, Por la boca vive el pez

Caminant per Vallromanes

20.9.06

Logos eròtic

Llegint atentament la totalitat del discurs papal, descobrim que el veritable nucli del text no és pas l'al·lusió a Mahoma (per a mi força anecdòtica malgrat el rebombori mediàtic), ni tan sols el rebuig de la violència com a mitjà per a difondre la fe, sinó el seu concepte de raó segons el qual la raó (logos) hauria d'ampliar-se fins a poder encabir la fe (pistis). Ratzinger critica la raó científica moderna perquè és massa reduccionista, incapaç d'admetre les dimensions ètica i religiosa de l'ésser humà. El papa proposa "una nova raó" (Gran Logos Comú) que, a més d'incloure la fe, també pogués servir com a pont per al diàleg (dia-logos) entre les distintes civilitzacions, cultures i religions que conformen l'espectre actual de la humanitat. Aquest proposta és d'allò més ambiciosa, utòpica, diria jo. Està en la línia del Llull que somiava una koinonía mundial (un règim sinàrquic que superaria -aufheben hegelià- la dicotomia Orient / Occident, un holisme -J. C. Smuts- que afavoriria la Pau Universal) on les totes les religions conviurien agermanades en pau i harmonia...

El problema de fons és que aquest "nou concepte de raó" és una pura fal·làcia, una entelèquia que desvirtua l'essència mateixa de la racionalitat humana. D'antuvi, el Logos (tot i ser definitori de la nostra espècie) resulta insuficient per a comprendre la totalitat de la persona. La dimensió lògica és solament una de les dimensions humanes, i potser ni tan sols la més important. A la seva primera i única encíclica, Benet XVI ja apuntava cap a un altre aspecte fonamental: l'amor. Deus caritas est planteja la centralitat d'Eros (i sobretot d'Àgape) en l'ésser diví i l'ésser humà. Plató ho va veure clar: la condició de possibilitat de qualsevol diàleg és l'eròtica que s'estableix entre els interlocutors. La seducció del logos.

Un logos eròtic (una raó amorosa) o un eros lògic (un amor raonat) podria servir-nos per a entendre'ns, si no fos que es tracta d'un oxímoron. Logos i Eros poden complementar-se, però la realitat és que sovint es contradiuen. La sintonia logo-eròtica, quan es produeix, és ideal. Davant l'odi, el diàleg fracassa. En-raonar i estimar són els dos verbs que ens humanitzen la qual cosa no vol dir que puguin ser sempre compatibles. No n'hi ha prou amb la paraula i no n'hi ha prou amb l'amor. Paraula i Amor. Mutisme i Odi.

Ratzinger somia una comunió de Raó i Fe, Paraula i Amor (més agàpic que eròtic) com a camí d'entesa entre tots els homes de bona voluntat. Molt bonic. Entendridor. No veu que l'entrebanc és insalvable per dos cantons:

1) Una "raó religiosa" és una raó genuflexa. El logos creient és un logos il·lògic (o paralògic) perquè la fe exigeix l'acceptació de l'irracional.

2) El "diàleg de religions" (o de civiltzacions) és un monòleg de cecs i de sords. ¿Com ha de reeixir el diàleg amb aquests islàmics radicals que ens odien visceralment i volen anorrear-nos mitjançant el terrorisme?

Em sap greu, Ratzinger. Valoro les teves bones intencions. L'infern n'està enllambordat, d'intencions bones. Ja fa temps que no m'impressionen els malabarismes intel·lectuals.