Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Europa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Europa. Mostrar tots els missatges

10.2.18

Sampa 6


Sampa és una ciutat infinita, de pluja i vent, amb postes de sol meravelloses. 

Que després aparegui un esverat amb una pistola a la mà i, al mig del carrer, perpetri un tiroteig, és una cosa secundària, que depèn de les estadístiques segons les quals et pot tocar o no, avui o demà passat. Mentrestant, fas veure que la teva vida importa i participes en festes i visites museus i etcètera. 

Lo mateix passa a Europa, on qualsevol dia en qualsevol indret cèntric d’alguna capital, pot esclatar una bomba o un vehicle pot atropellar-te en nom d’Al.là.

A mi m’agrada viure al camp o davant del mar, per una qüestió de salut i de calma. Les ciutats estan fetes per als suïcides. 

Sampa és pluja i vent i carnaval i massa gent perduda en el laberint de la infelicitat. 

El verd dels arbres em recorda que existeix la salvació. Quan tot acabi i torni a començar. 

30.6.17

El vell continent

 

Diuen que totes les comparacions són odioses, i si el que compares són països, encara més. Cada país té les seves peculiaritats i mereix una consideració respectuosa per si mateix. Una altra cosa són les nostres fílies i fòbies, el que sentim per dins quan canviem l'escenari. 

Ahir vaig travessar dues fronteres. La primera (el Canal de la Mànega) és una frontera natural. Un anglès i un francès s'assemblen com un ou i una castanya. La segona frontera que vaig passar va ser entre França i Bèlgica, més exactament Flandes. Aquí la frontera és cultural, la llengua canvia, per exemple. 

A fi de comptes, estem parlant d'Europa; i a mesura que la conec millor, més me n'adono que no és quelcom homogeni. Personalment, em sento "mediterrani". Ja fa dies que dic que Europa no m'aporta res. Està plena de museus, de monuments, de geriàtrics... Europa presenta un aspecte decadent, net i polit, endreçat, però decadent, com si s'hagués quedat ancorada al passat. 

Quan observes la cara de la gent no hi veus joia de viure. Això no succeeix en altres continents. Brasil (darrer gran viatge) resulta incomparablement més engrescador que qualsevol país europeu. Potser és que ens atreu lo exòtic. Sens dubte. 

Seguiré explorant "el vell continent", per descomptat. Però lo vell no pot competir mai amb lo nou, amb lo bell. 

Prenent un cafe gourmand a la Brasserie Parisienne de Compiègne (Oise), una hora al nord de París (on aniré demà), reconec que no m'agrada el que veig, que ja fa temps que no pertanyo a aquest món, que l'horitzó que m'espera no s'assembla gens a això. M'estic acomiadant, de fet.

Europa, descansa en pau.

NB: Suposo que m'ha sortit un post tan depriment perquè porto tot el matí veient cementiris commemoratius en honor als centenars de milers de soldats morts durant les guerres que va patir Europa el segle passat. Tota aquesta regió del Somme és un fossar immens. Almenys, l' Europa actual fa altra mena de batalles, sobretot econòmiques... 

26.2.17

Carnaval a Sampa



Sembla mentida que d'una metròpoli tan grisa i desmesurada com São Paulo, de sobte pugui brollar tanta alegria i tants colors, com aquelles rares flors que apareixen enmig del desert, les flors dels cactus, tan boniques i efímeres. 

L'espectacle més gran del món i el més inenarrable, això és el Carnaval brasiler. Amb prou feines, hi assisteixes bocabadat i te'n fas creus, com a "gringo" europeu, amb aquell ensopiment tan català; i tornes a creure en la Vida.

Perquè la Vida sempre troba el camí cap al futur. Europeus decadents, avorrits, tibats, porucs, farts de benestar, tips de civilització... Davant el Carnaval, som una ombra prescindible. Tanta llum encega. Tanta joia aclapara. 

Perquè la Vida sempre troba el camí.

Muito obrigado, Brasil 🇧🇷

28.7.14

Un milió de signatures per l'autodeterminació

"Estic d'acord amb la iniciativa per tal que el Dret d'Autodeterminació dels Pobles sigui formalment expressat dins el marc de la Unió Europea com a Dret Humà fonamental i que les Institucions de la Unió donin suport a tots els ciutadans Europeus i les nacions que vulguin exercir-lo." 

SIGNA

Visca! per l'Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona!!! Passeu-lo!!!! i Signeu al final! 

Testimoniatge del Col·legi d'advocats de Barcelona: 

El Col·legi d'Advocats de Barcelona defensa la declaració unilateral d'independència si l'estat prohibeix la consulta 

La Comissió de Defensa dels Drets de la Persona de l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona sosté que l'autodeterminació de Catalunya és un dret inalienable en tractar-se d'un dret fonamental i universal de tots els pobles, vigent en la legislació internacional. La comissió confirma que l'actual marc de la constitució espanyola no permet l'autodeterminació de Catalunya però recalca que en una societat democràtica la llei no és altra cosa que l'expressió de la voluntat popular. En aquest sentit, defensa tant la convocatòria d'un referèndum com la declaració unilateral d'independència. En aquest darrer cas, si el govern espanyol impedís la celebració d'una consulta. 

La Comissió de Defensa de l'ICAB remarca que el dret a l'autodeterminació està reconegut internacionalment i ha donat com a resultat que el nombre d'estats sobirans s'hagi quadruplicat des del 1900 fins ara, i subratlla que 20 d'aquests són resultat de la secessió d'una part del territori, com ara Noruega, Finlàndia, Irlanda, Islàndia, Lituània, Estònia i Letònia, Eslovènia o Montenegro. 

El Col·legi d'Advocats desmunta l'argument espanyol que la sobirania popular resideix en la totalitat dels ciutadans de l'estat espanyol recordant que la Carta de les Nacions Unides atribueix el dret de decidir als pobles, no als estats. En aquest sentit, afirma, 'no es pot discutir a la comunitat catalana la concepció de subjecte polític del dret de decidir'. 

D'altra banda, constata que la constitució espanyola no permet l'exercici del dret de decidir però posa de manifest que això està en contradicció amb 'la voluntat democràticament manifestada d'una comunitat nacional'. En aquest context, sosté que 'aquesta concepció no pot acceptar el segrest de la voluntat popular en nom d'una legalitat imposada coactivament'. 

Per tot plegat, la comissió considera que 'el govern espanyol no tindria cap legitimitat per oposar-se a la decisió del Parlament de Catalunya de donar veu a la ciutadania per tal que, lliurement i majoritària, expressi la seva voluntat -en sentit afirmatiu o negatiu-en relació a la creació d'un estat català sobirà'. Si guanyés l'opció independentista, afegeix, 'el govern espanyol no tindria cap legitimitat per oposar-se a entrar en un procés de negociació per establir les condicions de la secessió'. 

Si l'estat impedís la celebració d'una consulta d'autodeterminació o es negués a acceptar el resultat d'una consulta, el Col·legi d'Advocats veu factible la declaració unilateral d'independència proclamada pel Parlament. Si això es produís, diu, 'la declaració d'independència tindria efectes immediats per dotar d'existència política el nou estat', perquè aquest 'reuniria els criteris mínims de població permament, territori determinat i autoritat política pròpia', trets que defineixen un estat. 

SIGNATURA IMPORTANT 

 Hi ha iniciada una campanya de recollida de signatures al parlament europeu, en previsió de l'oposició del "Reino de España" a fer la consulta a Catalunya. O ara o mai... Passeu-la a tanta gent com pugueu!!! Hem d'arribar a 150.000 o més. Encara ens en falten 14.000!! Campanya de pressió a les institucions europees Catalunya. Signa:

26.5.14

Bye bye Europa

Jo també vaig creure en Europa. Suposo que influït per les lectures filosòfiques, se'm va desenvolupar una germanofília exagerada. La base de la meva fe era culturalista. 

A hores d'ara, queda demostrat que Europa és un gran mercat, on els ciutadans som clients i Alemanya porta la batuta. La deutocràcia governa, ordena i imposa. No m'interessa gens aquest plantejament mercantilista que redueix el nostre continent a números, primes de risc i banquers rescatats. 

Al carrer, l'atur creix, l'estat de benestar trontolla, la misèria s'escampa, els estats com a estructura política ja no serveixen, tenim problemes seriosos amb la immigració... No ens hauria d'estranyar, doncs, que els partits d'extrema esquerra i d'extrema dreta hagin incrementat els vots, com també ho han fet els nacionalistes radicals. La gent no és tan ruca i ha desemmascarat l'enganyifa del bipartidisme PPSOE (trilers pseudodemocràtics) que treballa en connivència amb la troika financera posant el poble contra les cordes. 

Europa ha de canviar de model polític i econòmic, cosa complicada perquè cal enderrocar el capitalisme salvatge sobre el qual es manté l'actual status quo, un capitalisme que, a poc a poc, s'està autodestruint tot solet, atès que és insostenible per se. Alhora, Europa ha de deixar pas a l'emergència de les nacionalitats versus l'immobilisme dels vells estats. 

Quan dic "Bye bye Europa" em refereixo a l'Europa antiga i mercantil que fa aigües pertot. O ens reinventem o tenim els dies comptats, cosa que afavoreix USA, Xina i Putin. 

Quan alguns ens amenacen amb quedar fora d'aquesta Europa, me'n ric com David Fernández. Abans, ser "europeu" era un prestigi, ara és una vergonya que posa en risc el nostre futur. 

Que el PP sigui residual a Catalunya, que en Navarro hagi anorreat el PSC, que CiU hagi aguantat bé i que ERC hagi guanyat... Tot plegat són bones notícies a casa nostra. 

Si les coses no canvien radicalment, deixaré de considerar-me "europeu". En tinc prou amb definir-me com a mediterrani...       

13.10.12

Extra Hispaniam Nulla Salus


Aquest és el dogma: "Fora de l'església no hi ha salvació." Quan vaig deixar l'opus em van dir el mateix: et condemnaràs. Ara ho diu Rajoy: "Fora de la constitució, el no-res". Curiosa condemna. Els dogmàtics no accepten cap alternativa a la seva veritat absoluta i absolutista. És com si el món s'acabés un pam enllà dels seus nassos. Miopia lamentable. Que vagin en compte que no siguin ells, els que es quedin fora de tot, perduts enmig del desert del no-res, arruïnats i sense colònies. Per sort ja no som al segle XIV i a Europa aquestes coses les tenen ben clares. L'espanyolisme carpetovetònic i ranci no ha evolucionat. De fet està contra la teoria de l'evolució. El seu discurs és franquista i cazurro. Allà ells. La història els escombrarà. La història (i el futur) som nosaltres. 

18.12.11

T-73

Que governen els bancs és una evidència tan aclaparadora que, a hores d'ara, ni un nen de cinc anys gosaria discutir-ho. Els polítics són empleats dels banquers, titelles que gesticulen fent veure que decideixen alguna cosa. Com sempre, els ciutadans (cada dia amb menys pa i més circ) som els que hem d'acabar pagant els plats trencats. Com hem arribat fins aquí? A través de l'endeutament generalitzat. El deute és la forma que tenen d'esclavitzar-nos de per vida. Així l'oligarquia financera segueix engreixant-se muyint-nos fins a l'extenuació. El que anomenen "tecnòcrates" no són res més que buròcrates al servei de la dictadura financera mundial. On està la sobirania del poble? Per què s'han de rescatar unes entitats privades que han estat mal gestionades? Per què quatre "tecnòcrates" han de decidir el nostre futur? El model a seguir per a sortir d'aquest atzucac és Islàndia.




Els que tenen estalvis al banc estan, lògicament, molt preocupats. Ell, en canvi, s'entreté mirant la lletra amb la qual comença el codi dels pocs bitllets d'euro que passen per les seves mans. Si davant dels números hi ha X, U, P, N i Z rai. El problema són els que porten V, Y, T, M i S. Resulta inquietant pensar que, com sostenen alguns, aviat aquestes lletres faran canviar el valor real dels bitllets.

Les darreres eleccions no va votar. Les properes tampoc ho farà. Sempre li ha fet fàstic entrar als bancs perquè fan més pudor que les peixateries. És el que té la corrupció, que al final tot fa olor de podrit.

Mentrestant somia dues coses: prescindir dels diners i viatjar a Islàndia...  

6.6.11

InterRail Global Pass


No vaig néixer amb una flor al cul, sinó amb un ram, o potser amb un jardí sencer. Tinc tanta sort que em fa vergonya dir-ho. Aquest matí m'han telefonat de l'EOI on estudio English per a comunicar-me que he estat el guanyador d'un InterRail que sortejaven entre els alumnes. Això significa que podré viatjar durant 10 dies per Europa sense haver de pagar els bitllets de tren. Ara el problema és decidir l'itinerari. Puc escollir entre 30 països. Porto tot el dia donant-li tombs. Hi ha tants llocs que voldria veure! Admeto suggeriments.

28.10.07

Flandes i Catalunya

Interessant conversa amb Bernard, un professor d'història flamenc que fa classes en una escola de Bruges. Parlem -en francès- de moltes coses: de la situació política de Bèlgica -comparant Flandes amb la Valònia-, del problema de la immigració, de com veuen ells Catalunya, d'història, de filosofia, de teologia... De vegades se li escapen expressions en flamenc, una llengua fonèticament molt propera a l'alemany. Flamencs i catalans tenim força coses en comú. Aquí fem acudits denigrant els de Lepe i ells els fan denigrant els neerlandesos. Per exemple: ¿Com se sap que una holandesa ha escrit un mail? Doncs perquè hi ha típex a la pantalla. O aquest altre: ¿Com enterren els holandesos? Boca avall, per a poder aparcar les bicicletes... Després de moltes cerveses, ja de matinada, em reconeix que abans ser flamenc era considerat una vergonya; a hores d'ara, en canvi, és un prestigi. Jo li dic que a nosaltres ens ha passat el contrari: abans era un orgull ser català; ara ens n'hem d'amagar com si fos un oprobi.
¡PROU! MANIFESTACIÓ: DILLUNS 29 D'OCTUBRE, 19:00 H, PLAÇA SANT JAUME DE BARCELONA ¡CONTRA LA INOPERÀNCIA! CONVOCATORIA APOLÍTICA
A RANVESPRE

22.10.07

La tirania de la vulgaritat

Escolto al cotxe l'entrevista que en Bassas fa a Steiner. Interessant. Interessant el seu pessimisme sobre el futur cultural d'Europa (tenim massa història al darrere) i interessant el seu diagnòstic: ens hem venut al capitalisme més abjecte. La vulgaritat de voler ser (només) milionaris. La vulgaritat que tothora i arreu ens assetja temptant-nos amb cants de sirena analfabeta, garrula, vestida de Bershka. La supina vulgaritat de la immensa majoria dels nostres coetanis. Steiner està passat de moda. El vell Plató deia que, dins la jerarquia del món intel·ligible, la idea de Bé havia d'estar per sobre de la idea de Bellesa. La vulgaritat és la tirania d'una vida sense idees.

14.8.07

(EG1) Lluna plena sobre el Bòsfor

El Fokker 100 de GIRjet ha sortit amb dues hores d'endarreriment. Mai no havia volat amb un avió tan petit. Els nostres seients són a la fila 14, just al costat de la sortida d'emergència. El vol GJT1635Y té com a destinació l'aeroport Sabiha Gökçen d'Istanbul. Seran 2.400 km. sobrevolant la Mediterrània (Còrsega, el centre d'Itàlia, el nord de Grècia, el Màrmara). El comandant, Javier Escalante, afirma que la duració del vol serà d'unes 3 hores i 5 minuts. Les hostesses vesteixen faldilla blau marí amb camisa blanca damunt la qual porten una armilla vermella. N'hi ha tres. A la meva dreta un home* llegeix El corazón de Ulises de Javier Reverte. Acaba de començar el capítol titulat El barco de Peter Pan. Mai un viatge m'havia fet tanta il·lusió com aquest. París (fa dos estius) era també una visita molt esperada, però res comparat amb Grècia. Em penso que aquest parell de dos que seuen a l'esquerra són gais. A Míkonos xalaran, doncs. M'he pres una biodramina per si de cas. L'últim aterratge crític a Mallorca em va deixar la por al cos.

* Jaume Matamala, exjesuïta i exmilitar. Aquí teniu els seus blogs: 1 - 2 - 3

El comandant anuncia per megafonia que estem sobrevolant Còrsega i Sardenya. El vol és perfecte i el dia radiant. Ens han donat una safata amb menjar i sucs per beure.

Per la finestreta albiro Lemnos. Reconec el seu perfil a 9.000 peus d'altura perquè tinc a la mà el mapa de les illes gregues. A continuació apareix Gökçeada, la primera illa turca abans de l'Hel·lespont.

Aterratge. Hem d'avançar el rellotge una hora. L'aeroport és gairebé buit. Sembla ser que aquí només hi arriben els xàrters i algun vol interior. El primer que fem és pagar el visat (vàlid per a 90 dies). 10 € per cap. La senyoreta enganxa un segell al passaport i, acte seguit, fem cap al control d'immigració on un policia hi estampa dos segells més, un de tinta blava i un altre de vermella. Pugem a l'autocar. El primer que veig des de la finestra és una acàcia de Constantinoble (Albizia julibrissin) tota florida. Clar, estem a Constantinoble! És un dels meus arbres preferits.

La guia ens parla pel micro. Diu que som a l'Àsia i que passarem a Europa pel pont del Bòsfor (Bogaziçi Köprüsü). Istanbul té 15 milions d'habitants 6 dels quals viuen a la part asiàtica. Hi ha molt de trànsit...

Mai no havia estat tan lluny de casa i mai no havia trepitjat un altre continent. Aquesta doble sensació d'estranyesa augmenta quan, al bell mig del pont, contemplo la grandiositat del Bòsfor i intueixo aigües amunt el mar Negre...

Ressonen al cap els arxiconeguts versos d'Espronceda:
y ve el capitán pirata,
cantando alegre en la popa,
Asia a un lado, al otro Europa,
y allá a su frente Stambul
A la part europea canvia la fesomia dels carrers i veig la primera bandera turca...

Arribem al port on embarcarem. Del moll estant descobreixo una panoràmica extraordinària: l'entrada del Corn d'Or, magnífic skyline de la Istanbul monumental on puc distingir el palau de Topkapi envoltat de verd i, més a la dreta, els minarets de les dues gran mesquites (Santa Sofia i la Mesquita Blava)...

Però el millor de tot arriba quan es fa fosc... Hi ha lluna plena i el vaixell és un balcó privilegiat sobre el Bòsfor. El pont que canvia de color, la riba asiàtica al davant, a l'altre costat la ciutat il·luminada... No gaire lluny sobresurt la Torre de Gàlata (també anomenada Torre dels genovesos). La màgia del luar que pinta d'argent les onades. De nou Espronceda:
La luna en el mar rïela,
en la loma gime el viento,
y alza en blando movimiento
olas de plata y azul;
És impossible de no sentir davant aquest panorama
el xoc de la grandiositat i de la gràcia
(Josep Pla, OC, XIII, 383)

Terrassa de la coberta 6, quarts d'onze de la nit. De sobte, els muetzins de les 200 mesquites d'Istanbul comencen a cantar la seva pregària... Els altaveus dels minarets proclamen als quatre punts cardinals que Al·là és gran i Mahoma el seu profeta. Se'm posa la pell de gallina. La nit esdevé un guirigall de veus que es barregen sobre les teulades, els ecos m'arriben d'arreu com un reclam inintel·ligible...Istanbul sota la lluna plena... Com podria dormir? Massa emocions, massa bellesa... Abans de les sis torno a ser a coberta. Bocabadat contemplo l'albada que esquinça el celatge rere el pont del Bòsfor, quin horitzó indescriptible...

La matinada irromp vestida de blaus vaporosos. El sol i la lluna es miren de fit a fit...

Istanbul ens espera. Després d'esmorzar passarem el pont del Gàlata...

NB: Totes les fotos són meves. Disculpeu la seva qualitat, no sóc professional en la matèria.

17.5.07

Àfrica

Diada internètica. Àfrica desconnectada. Mai no he trepitjat Àfrica. Al pas que anem, Àfrica ens trepitjarà a nosaltres. No malinterpreteu la darrera frase que he escrit. Europa no és cap paradís, però sempre és millor que l'infern africà. Si fos africà probablement em jugaria la vida per arribar a Europa. Com a bon europeu -cofoi burgès- només aspiro a fer un creuer per les illes gregues... i que no em tallin la connexió a internet. Àfrica? És la prova més evident de què déu és blanc o no existeix.

8.10.06

Hans Bellmer censurat

A la pàgina 49 de La Vanguardia d'avui apareix un nou cas d'autocensura (que s'afegeix a la llarga llista):

La gal·leria Whitechapel de Londres ha retirat una sèrie de dibuixos eròtics (nines joves nues) de Hans Bellmer. El director ha declarat:
Al web de la gal·leria apareix la següent declaració de l'artista:
If the origin of my work is a scandal, it is because, for me, the world is a scandal
L'escàndol que ja passa de mida és que no hi hagi dia que no apareguin mostres cada cop més vergonyoses d'aquest acolloniment occidental que ens està conduint a la genuflexió mental, artística i social, és a dir, al suïcidi cultural. Bellmer va ser reclòs pels nazis en el camp de concentració de Les Milles. Els nous nazis del segle XXI tapen les seves dones i branden l'Alcorà com a martell percussor d'infidels (o cafres, en la seva llengua). Aquesta és la veritable "degeneració", i no les obres de Bellmer o de Sade.

L'escàndol és que Die Puppe de Bellmer pugui ser censurada i, en canvi, haguem de suportar la visió d'aquestes dones musulmanes tapades de dalt a baix que, amb prou feines, hi poden veure a dos pams del nas perquè només deixen els ulls al descobert (sense parlar de les que porten burka). A mi m'ofèn la visió d'aquestes dones pels carrers d'Europa, d'aquesta Europa caganera que, al pas que anem -i com deia la Fallaci- sembla ja més Euràbia que una altra cosa.

Islamofòbia?

31.8.06

Moleskine VI

Dilluns 21.8.06 (23:51)














Entre Conil i Tarifa hi ha les platges més verges de la península: arenys quilomètrics, cales minúscules i recòndites on no arriben ni els nudistes... És la Costa de la Llum.

He caminat des del far de Roche al far de Trafalgar. He apamat el Palmar de Vejer amb la marea baixa. M'he perdut dins les tofudes pinedes de la Breña barbatenya. He penetrat en la zona militar de Punta Camarinal fins que els filferros punxeguts m'han barrat el pas. He vist bateries d'artilleria apuntant Àfrica, pasteres malmeses, peces de roba, sabatilles d'esport deixades pels herois que s'arrisquen a travessar l'Estret de Gibraltar a l'encalç del somni europeu. Els vistosos surfistes que cerquen indòmites onades es barregen amb els miserables invisibles que busquen el seu futur en el nord mitificat: Terra Promesa Capitalista. Tots fugim d'alguna cosa: ells de la fam, nosaltres de la rutina; ells s'ofeguen en l'aigua transparent que a nosaltres ens vivifica...

Al capdamunt de la gran duna de Bolonia, d'esquena a Europa, tot es veu d'una altra manera: la sorra blanca, fina i volàtil, la catifa verda dels pins, el llençol del blau atlàntic i, al fons, quasi a tocar, la silueta de la costa marroquina sota un cel massa nítid.

Ressonen en el meu cap els versos d'Álvaro de Campos a la seva Ode Marítima (1915):
Toda a vida marítima! tudo na vida marítima!
Insinua-se no meu sangue toda essa sedução fina
E eu cismo indeterminadamente as viagens.
Ah, as linhas das costas distantes, achatadas pelo horizonte!
Ah, os cabos, as ilhas, as praias areentas!
(...)
A extensão mais humana, mais salpicada, do Atlântico!
(...)
Todos os mares, todos os estreitos, todas as baías, todos os golfos,
Queria apertá los ao peito, senti-los bem e morrer!
La Junta de Andalucía ha perpetrat un atemptat paisagístic amb la construcció d'un Centro de Interpretación per al conjunt arqueològic de Baelo Claudia. Els responsables d'aquesta aberració han de demolir aquest pegat de formigó i dimitir per ineptes.

Sopem tonyina d'almadraba al restaurant El Campero de Barbate. Segons Ferran Adrià (i els japonesos, que el compren tot) és el millor del món. El morrillo és la part més preuada (correspon al clatell), sense desmerèixer la ventresca, las huevas o la mojama. Provo per primer cop les ortigues de mar (res a veure amb les meduses mediterrànies). Són anèmones. Te les presenten com si fossin croquetes cruixents i el seu sabor és molt especial, essència marina. No és recomanable obrir-les perquè el que et trobes a dins, ecs, és una gelatina fastigosa.

Els dies a Conil passen suaus. Sabem que, tard o d'hora, arribarà el levante i ho fotrà tot enlaire. Aprofitem la calma que pentina les hores amb indolència lluny de rellotges i calendaris. Plorem pels pins cremats de la Cala del Aceite. Adorem els capvespres de La Fontanilla. Rebem la matinada a La Luna amb una música que fa ballar palmeres, hibiscus, ficus i cactus. Brindem amb cava català pels records, pels fills, pel futur, per nosaltres que encara som vius i no ens podem queixar...

Conil és cases encalcinades, salvatges onades, fidel amistat que madura amb els anys, el Sud que ens sedueix amb carantoines...

















Boa viagem! Boa viagem!
Boa viagem, meu pobre amigo casual, que me fizeste o favor
De levar contigo a febre e a tristeza dos meus sonhos,
E restituir-me à vida para olhar para ti e te ver passar.
Boa viagem! Boa viagem! A vida é isto...
(...)
Parte, deixa-me, torna-te
Primeiro o navio a meio do rio, destacado e nítido,
Depois o navio a caminho da barra, pequeno e preto
Depois ponto vago no horizonte (ó minha angústia!),
Ponto cada vez mais vago no horizonte....
Nada depois, e só eu e a minha tristeza,
E a grande cidade agora cheia de sol
E a hora real e nua como um cais já sem navios,
E o giro lento do guindaste que, como um compasso que gira,
Traça um semicírculo de não sei que emoção
No silêncio comovido da minh'alma...

NB: La puta casualitat ha volgut que aquest post coincideixi en contingut amb el reportatge de portada del darrer número del Magazine de LV: El paraíso está en Cádiz (pp.40-50). Que consti que tot el que explico aquí és de primera mà i que totes les fotos que penjo són meves. El suplement dominical me l'ha fet arribar fa una estona mon germà i l'he llegit quan el post ja estava escrit. Constato que conté algunes imprecisions, com ara dir que Conil no disposa d'hotels d'interès. Es nota que no han visitat l'Hotel Fuerte Conil. Que consti que jo vaig estar en aquest paradís abans que ho esbombés LV.

Fi de la sèrie
Fragments del dietari d'agost

25.5.06

OPUS DA VINCI

Arran del reportatge emès dimecres per la nit al C33 sobre "El Opus Dei i el Codi da Vinci", em veig obligat (malgrat les meves reticències) a postejar sobre aquest tema. Sé que, per aquest motiu, a partir d'avui mateix, ENTRELLUM rebrà certes visites molt concretes l'origen de les quals conec prou bé. Ja em va passar a TdQ.

Els precedents. Juny de 2004. Havent llegit el CdV, vaig escriure una sèrie de 4 posts sobre aquest best-seller. Els podeu llegir aquí. En el primer d'aquests posts (7.6.04) elucidava alguns punts confusos que apareixen a la novel·la tocant a l'OD. L'any següent, en morir el Sant Pare, vaig escriure un post autobiogràfic en el qual relatava alguns aspectes de la meva relació personal amb l'OD...

(punxa la imatge per ampliar-la)








El cas és que, després de veure l'esmentat reportatge, he arribat a una agosarada conclusió que vull compartir amb vosaltres:

El veritable autor del CdV és l'Opus.

Dan Brown és, en realitat, un home de palla rere el qual hi ha "un negre" molt negre, negríssim. Sota l'aparença d'un atac matusser a l'OD, la novel·la esdevé un esquer molt brillant (genial diria jo) per tal d'atreure el gran públic cap a l'OD. L'estratègia és enrevessada, però efectiva:

1- Fabrico un best-seller mundial polèmic.
2- Faig que la gent el compri, el llegeixi, en parli, discuteixi...
3- Després surto a "aclarir" els errors palesant que es tracta d'una "ficció literària".
4- Aprofito l'avinentesa per a captar adeptes, que és l'objectiu primordial de l'Opus: fer proselitisme (= apostolat)

Això trenca amb el tradicional ocultisme que ha caracteritzat aquesta secta destructiva (feixista, integrista, fonamentalista i lliberticida) des dels seus orígens. D'ençà de la santificació del seu fundador, l'Opus s'ha envalentit tot apostant per un màrqueting agressiu mitjançant els instruments més moderns de manipulació mediàtica. Al cap i a la fi, es tracta de "vendre" el seu producte. Estan convençuts que la "decadència espiritual" de la nostra societat, el nihilisme i la desorientació generalitzada, poden ser un bon pathos per tal de "pescar" nous membres i (en terminologia seva) reevangelitzar Europa i el món sencer. L'ofensiva opusiana només ha fet que començar.

Camino 833: ¡Caudillo!... viriliza tu voluntad para que Dios te haga caudillo. ¿No ves cómo proceden las malditas sociedades secretas? Nunca han ganado a las masas. -En sus antros forman unos cuantos hombres-demonios que se agitan y revuelven a la muchedumbre, alocándolas, para hacerlas ir tras ellos, al precipicio de todos los desórdenes... y al infierno. -Ellos llevan una simiente maldecida. Si tú quieres..., llevarás la palabra de Dios, bendita mil y mil veces que no puede faltar. Si eres generoso..., si correspondes con tu santificación personal, obtendrás la de los demás: el reinado de Cristo: que "omnes cum Petro al Jesum per Mariam".


Vid. "El nacionalcatolicisme hispànic" (PP = OPUS, article publicat a EL9NOU 20.10.02)


VOTA ENTRELLUM