(EG1) Lluna plena sobre el Bòsfor

El Fokker 100 de GIRjet ha sortit amb dues hores d'endarreriment. Mai no havia volat amb un avió tan petit. Els nostres seients són a la fila 14, just al costat de la sortida d'emergència. El vol GJT1635Y té com a destinació l'aeroport Sabiha Gökçen d'Istanbul. Seran 2.400 km. sobrevolant la Mediterrània (Còrsega, el centre d'Itàlia, el nord de Grècia, el Màrmara). El comandant, Javier Escalante, afirma que la duració del vol serà d'unes 3 hores i 5 minuts. Les hostesses vesteixen faldilla blau marí amb camisa blanca damunt la qual porten una armilla vermella. N'hi ha tres. A la meva dreta un home* llegeix El corazón de Ulises de Javier Reverte. Acaba de començar el capítol titulat El barco de Peter Pan. Mai un viatge m'havia fet tanta il·lusió com aquest. París (fa dos estius) era també una visita molt esperada, però res comparat amb Grècia. Em penso que aquest parell de dos que seuen a l'esquerra són gais. A Míkonos xalaran, doncs. M'he pres una biodramina per si de cas. L'últim aterratge crític a Mallorca em va deixar la por al cos.

* Jaume Matamala, exjesuïta i exmilitar. Aquí teniu els seus blogs: 1 - 2 - 3

El comandant anuncia per megafonia que estem sobrevolant Còrsega i Sardenya. El vol és perfecte i el dia radiant. Ens han donat una safata amb menjar i sucs per beure.

Per la finestreta albiro Lemnos. Reconec el seu perfil a 9.000 peus d'altura perquè tinc a la mà el mapa de les illes gregues. A continuació apareix Gökçeada, la primera illa turca abans de l'Hel·lespont.

Aterratge. Hem d'avançar el rellotge una hora. L'aeroport és gairebé buit. Sembla ser que aquí només hi arriben els xàrters i algun vol interior. El primer que fem és pagar el visat (vàlid per a 90 dies). 10 € per cap. La senyoreta enganxa un segell al passaport i, acte seguit, fem cap al control d'immigració on un policia hi estampa dos segells més, un de tinta blava i un altre de vermella. Pugem a l'autocar. El primer que veig des de la finestra és una acàcia de Constantinoble (Albizia julibrissin) tota florida. Clar, estem a Constantinoble! És un dels meus arbres preferits.

La guia ens parla pel micro. Diu que som a l'Àsia i que passarem a Europa pel pont del Bòsfor (Bogaziçi Köprüsü). Istanbul té 15 milions d'habitants 6 dels quals viuen a la part asiàtica. Hi ha molt de trànsit...

Mai no havia estat tan lluny de casa i mai no havia trepitjat un altre continent. Aquesta doble sensació d'estranyesa augmenta quan, al bell mig del pont, contemplo la grandiositat del Bòsfor i intueixo aigües amunt el mar Negre...

Ressonen al cap els arxiconeguts versos d'Espronceda:

y ve el capitán pirata,
cantando alegre en la popa,
Asia a un lado, al otro Europa,
y allá a su frente Stambul

A la part europea canvia la fesomia dels carrers i veig la primera bandera turca...

Arribem al port on embarcarem. Del moll estant descobreixo una panoràmica extraordinària: l'entrada del Corn d'Or, magnífic skyline de la Istanbul monumental on puc distingir el palau de Topkapi envoltat de verd i, més a la dreta, els minarets de les dues gran mesquites (Santa Sofia i la Mesquita Blava)...

Però el millor de tot arriba quan es fa fosc... Hi ha lluna plena i el vaixell és un balcó privilegiat sobre el Bòsfor. El pont que canvia de color, la riba asiàtica al davant, a l'altre costat la ciutat il·luminada... No gaire lluny sobresurt la Torre de Gàlata (també anomenada Torre dels genovesos). La màgia del luar que pinta d'argent les onades. De nou Espronceda:

La luna en el mar rïela,
en la loma gime el viento,
y alza en blando movimiento
olas de plata y azul;

És impossible de no sentir davant aquest panorama
el xoc de la grandiositat i de la gràcia
(Josep Pla, OC, XIII, 383)

Terrassa de la coberta 6, quarts d'onze de la nit. De sobte, els muetzins de les 200 mesquites d'Istanbul comencen a cantar la seva pregària... Els altaveus dels minarets proclamen als quatre punts cardinals que Al·là és gran i Mahoma el seu profeta. Se'm posa la pell de gallina. La nit esdevé un guirigall de veus que es barregen sobre les teulades, els ecos m'arriben d'arreu com un reclam inintel·ligible...Istanbul sota la lluna plena... Com podria dormir? Massa emocions, massa bellesa... Abans de les sis torno a ser a coberta. Bocabadat contemplo l'albada que esquinça el celatge rere el pont del Bòsfor, quin horitzó indescriptible...

La matinada irromp vestida de blaus vaporosos. El sol i la lluna es miren de fit a fit...

Istanbul ens espera. Després d'esmorzar passarem el pont del Gàlata...

NB: Totes les fotos són meves. Disculpeu la seva qualitat, no sóc professional en la matèria.

(EG) Estiu grec
(EG2) Istanbul

Retorn

Fa massa dies que no escric. El darrer post és del 17 de juliol i l'última pàgina manuscrita de l'u d'agost...

La Moleskine va fer figa a la pàgina 32 tan bon punt vam travessar l'Estret dels Dardanels*. Des d'aleshores res de res, ni un sol mot. Increïble. No és veritat que l'escriptor necessiti escriure tothora. Les paraules sempre fan tard. Escrivim des de la indigència, des de l'absència, freturosos perquè la vida no és prou plena. Escrivim aquests ombrívols gargots que maldestrament pretenen dir el que vam viure o tal vegada fingir el que no hem viscut ni podrem viure. Perquè escriure és fracassar. No em veig amb cor de descriure tot el que he vist i tot el que he viscut aquests dies gloriosos que els déus i els patacons m'han concedit. (Jo no tinc una mama que em pagui les vacances i els capritxos). He arribat més lluny que mai per a perpetrar un somni llargament cobejat. Podria dir que he fet el viatge de la meva vida, si no fos que la vida tota és viatge o que hi haurà viatges ulteriors que seran encara més llunyans i més gloriosos. Sense anotacions escrites, hauré de refiar-me de la fràgil memòria i de les 667 fotografies que vaig fer amb l'atrotinada Olympus Camedia C-350 (que aviat jubilaré perquè no guanyo per a piles!). En els propers posts només aspiro a reproduir alguns episodis, esquitxos, paisatges, meditacions, sensacions, anècdotes... No vull ni puc explicar-ho tot. Us haureu de conformar amb unes pinzellades del meu extraordinari estiu grec (EG)...

Comentari d'actualitat (molt a contracor). D'ençà de l'olímpic any 1992 Catalunya avança cap a la més absoluta decadència. Al desastre infraestructural de la RENFE, l'apagada elèctrica, el caos a l'aeroport (que jo mateix vaig patir a la tornada: dues hores esperant les maletes!), el col·lapse a les autopistes i un llarg etcètera; cal afegir el crònic desgavell del sistema educatiu i la misèria política que ens aclapara des que el Tripartit fa veure que governa. Surts a fora i comproves que les coses funcionen, fins i tot a Turquia! Per exemple, Croàcia -un país nou de trinca en el que podríem emmirallar-nos- és una meravella. Aquí anem de mal borràs, cada vegada més pèssim. Aquests dies a l'estranger he sentit la vergonya de ser català quan, parlant amb gent d'arreu, se'n fotien de nosaltres i del nostre galopant desori... Quo usque tandem abutere, Montilla, patientia nostra? Que som un poble mesell ja ho sabia, però aquesta capacitat que tenim de suportar l'insuportable em té ben astorat. Se'ns pixen a sobre i diem que plovisqueja. La culpa no és de Madrid, no; la culpa és nostra. Vergonya i ràbia. No reaccionem. Quatre crits, quatre cops de cassola i apa, mutis i a la gàbia, mentre els nostres presumptes representants són de perpètues vacances eximits de qualsevol responsabilitat. ¿O potser ens plantarem i farem vaga general? És el declivi, la imparable decadència catalana (política, econòmica, social, educativa, cultural, literària...). I espereu-vos, que demà serà pitjor i el 2008 la repera!

* El monument que esmento i esbosso a la pàg. 31 de la Moleskine és aquest. Es troba a prop de Seddülbahir. És un memorial als màrtirs de guerra. El vaig veure il·luminat la nit que vam passar pels Dardanels. (Informació i imatges extretes del Google Earth)

Xirinacs, in memoriam