(EG2) Istanbul

Confesso que la ciutat d'Istanbul em va agradar més vista de lluny. Era molt difícil superar les impressions de la vigília. El llibre de Pamuk tampoc no m'havia engrescat gaire. A l'altra banda del pont del Gàlata vaig trobar una ciutat bigarrada i sorollosa, lletja de solemnitat, tret dels quatre punts turístics una mica endreçats perquè no desmereixin les tòpiques fotografies.

La plaça de Sultanahmet separa Santa Sofia de la Mesquita Blava. És un espai que fa goig, ample i ben ajardinat. Al mig, on hi havia l'hipòdrom romà, podem trobar l'obelisc egipci de Tutmosis III (originari de Karnak), la columna de Constantí VII (feta amb blocs de pedra) i la curiosa "Columna Serpentina" [+] la qual procedeix del temple d'Apol·lo a Delfos i representa tres serps entortolligades, ara decapitades...

La Mesquita Blava presumeix de minarets (en té sis). Cal destacar les quatre poderoses columnes interiors que sostenen la cúpula, les rajoles, els vitralls i la munió de catifes que omplen el terra. Per a poder entrar t'has de descalçar i cobrir-te les espatlles i els genolls. Em trec les sabates i em poso uns mitjons d'esport. La guia (una turca amb molta mala llet) em diu: "¿Te molesta ir descalzo?". No és que em molesti, senyora, és que, per molt que les netegin, em fot fàstic trepitjar aquestes catifes hipertrepitjades per milions de pinrels sarraïns i cafres...

Mireu quin cartell vaig trobar al pati d'entrada (comparat amb el turc -una llengua plena de ces trencades i dièresis-, l'anglès és un idioma d'allò més sintètic):

A Santa Sofia cua i calorada. Un venedor ofereix ampolles petites d'aigua fresca a un euro i, al cap d'una estona, n'apareix un altre que te les ofereix a mig euro. Fixeu-vos en el cartell d'accés:

No vol dir "entrada per a estrangers (giris)", sinó que "giris" vol dir entrada en turc. A dins una nova decepció. Estan restaurant la cúpula de 56 metres d'altura i una bastida descomunal entorpeix greument la visibilitat del temple...

El més divertit és la rampa que hi ha per a pujar al pis superior (que estava destinat a les dones). Fou dissenyada també per als cavalls i, puja que pujaràs, sembla que no s'acaba mai. A dalt hi ha alguns mosaics bizantins (cap de sencer) i para de comptar.

A fora la calor es fa insuportable i busquem una ombra fresca. Entre baladres i columnes de marbre anem a parar on abans es feien les ablucions...

Com que és dimarts i els dimarts tanquen, ens quedarem sense veure el Palau de Topkapi. Ara toca anar al Gran Basar. Sort que l'autocar té un bon aire condicionat. Diuen que no te'l pots perdre, que té 4.000 botigues repartides en 100 carrers... Ja n'estic tip de veure moros mostatxuts i mores tapades, amb la calor que fa! Només tinc ganes d'arribar al vaixell i fotre'm una bona dutxa. La sensació de brutícia que tinc és exagerada. Digueu-me maniàtic, però no me'n refio ni un pèl, d'aquesta genteta. No m'agrada com ens miren. Vaig amb dues rosses que criden massa l'atenció. Dins el Gran Basar se m'agreuja aquesta desagradable sensació. Una gernació increïble, no paren d'interpel·lar-nos, i jo vigilant alhora les meves rosses i la motxilla i la cartera que duc a la butxaca davantera... Quin patiment! Apa, compreu el que sigui i toquem el dos, sisplau, o em desmaiaré d'un moment a l'altre. Mai no havia vist tantes joieries juntes. Pulseretes i tota mena d'articles d'imitació (els cabrons dels turcs imiten millor que ningú). No passem del carrer central. Només de mirar els carrers laterals ja m'entra la paüra. Quatre fotos i barca nova...

Al sortir em trobo un paio amb un carret que ven panotxes de blat de moro torrades. Em fa gràcia i el fotografio. Me n'ofereix una per un euro (uan uro, diu, uan uro), l'agafo i li dono l'euro. Es posa més content que un gínjol. Aquí no calen lires turques. Veuen un uro i es tornen bojos. Quan intento menjar-me allò comprovo que no és comestible. Sembla plàstic. La llenço. Abans de pujar a l'autocar em fixo en un establiment de menjar típic on fan kebab (a Grècia l'anomenen Gyros). Hauria d'estar molt mort de gana per endrapar això. Sort que el Bufet del vaixell és espectacular. Però abans em dutxaré a consciència i guardaré el mitjons de la mesquita en una bossa de plàstic ben tancada al fons més fons de la maleta.

Lamento discrepar del mestre Pla quan escriu que Istanbul

és una ciutat que per al viatger occidental no arriba a la cordialitat, però que es deixa amb recança (OC, XIII, 401)

Ni recança ni llets, Josepet. No em sap greu de deixar aquesta ciutat, de veritat. A més, no hi penso tornar. Istanbul te la regalo tota. La culpa és d'alguns desaprensius que l'han mitificat, com aquell ensucradíssim Antonio Gala amb la seva Pasión turca, una novel·leta d'amor que ha fet viatjar milers de dones desesperades a Istanbul a l'encalç d'una aventura... Pobrissones.

A les 17 h. els motors dels vaixell retronen i ens allunyem Màrmara enllà. Demà ens espera Grècia...

(EG) Estiu grec
(EG1) Lluna plena sobre el Bòsfor

(EG1) Lluna plena sobre el Bòsfor

El Fokker 100 de GIRjet ha sortit amb dues hores d'endarreriment. Mai no havia volat amb un avió tan petit. Els nostres seients són a la fila 14, just al costat de la sortida d'emergència. El vol GJT1635Y té com a destinació l'aeroport Sabiha Gökçen d'Istanbul. Seran 2.400 km. sobrevolant la Mediterrània (Còrsega, el centre d'Itàlia, el nord de Grècia, el Màrmara). El comandant, Javier Escalante, afirma que la duració del vol serà d'unes 3 hores i 5 minuts. Les hostesses vesteixen faldilla blau marí amb camisa blanca damunt la qual porten una armilla vermella. N'hi ha tres. A la meva dreta un home* llegeix El corazón de Ulises de Javier Reverte. Acaba de començar el capítol titulat El barco de Peter Pan. Mai un viatge m'havia fet tanta il·lusió com aquest. París (fa dos estius) era també una visita molt esperada, però res comparat amb Grècia. Em penso que aquest parell de dos que seuen a l'esquerra són gais. A Míkonos xalaran, doncs. M'he pres una biodramina per si de cas. L'últim aterratge crític a Mallorca em va deixar la por al cos.

* Jaume Matamala, exjesuïta i exmilitar. Aquí teniu els seus blogs: 1 - 2 - 3

El comandant anuncia per megafonia que estem sobrevolant Còrsega i Sardenya. El vol és perfecte i el dia radiant. Ens han donat una safata amb menjar i sucs per beure.

Per la finestreta albiro Lemnos. Reconec el seu perfil a 9.000 peus d'altura perquè tinc a la mà el mapa de les illes gregues. A continuació apareix Gökçeada, la primera illa turca abans de l'Hel·lespont.

Aterratge. Hem d'avançar el rellotge una hora. L'aeroport és gairebé buit. Sembla ser que aquí només hi arriben els xàrters i algun vol interior. El primer que fem és pagar el visat (vàlid per a 90 dies). 10 € per cap. La senyoreta enganxa un segell al passaport i, acte seguit, fem cap al control d'immigració on un policia hi estampa dos segells més, un de tinta blava i un altre de vermella. Pugem a l'autocar. El primer que veig des de la finestra és una acàcia de Constantinoble (Albizia julibrissin) tota florida. Clar, estem a Constantinoble! És un dels meus arbres preferits.

La guia ens parla pel micro. Diu que som a l'Àsia i que passarem a Europa pel pont del Bòsfor (Bogaziçi Köprüsü). Istanbul té 15 milions d'habitants 6 dels quals viuen a la part asiàtica. Hi ha molt de trànsit...

Mai no havia estat tan lluny de casa i mai no havia trepitjat un altre continent. Aquesta doble sensació d'estranyesa augmenta quan, al bell mig del pont, contemplo la grandiositat del Bòsfor i intueixo aigües amunt el mar Negre...

Ressonen al cap els arxiconeguts versos d'Espronceda:

y ve el capitán pirata,
cantando alegre en la popa,
Asia a un lado, al otro Europa,
y allá a su frente Stambul

A la part europea canvia la fesomia dels carrers i veig la primera bandera turca...

Arribem al port on embarcarem. Del moll estant descobreixo una panoràmica extraordinària: l'entrada del Corn d'Or, magnífic skyline de la Istanbul monumental on puc distingir el palau de Topkapi envoltat de verd i, més a la dreta, els minarets de les dues gran mesquites (Santa Sofia i la Mesquita Blava)...

Però el millor de tot arriba quan es fa fosc... Hi ha lluna plena i el vaixell és un balcó privilegiat sobre el Bòsfor. El pont que canvia de color, la riba asiàtica al davant, a l'altre costat la ciutat il·luminada... No gaire lluny sobresurt la Torre de Gàlata (també anomenada Torre dels genovesos). La màgia del luar que pinta d'argent les onades. De nou Espronceda:

La luna en el mar rïela,
en la loma gime el viento,
y alza en blando movimiento
olas de plata y azul;

És impossible de no sentir davant aquest panorama
el xoc de la grandiositat i de la gràcia
(Josep Pla, OC, XIII, 383)

Terrassa de la coberta 6, quarts d'onze de la nit. De sobte, els muetzins de les 200 mesquites d'Istanbul comencen a cantar la seva pregària... Els altaveus dels minarets proclamen als quatre punts cardinals que Al·là és gran i Mahoma el seu profeta. Se'm posa la pell de gallina. La nit esdevé un guirigall de veus que es barregen sobre les teulades, els ecos m'arriben d'arreu com un reclam inintel·ligible...Istanbul sota la lluna plena... Com podria dormir? Massa emocions, massa bellesa... Abans de les sis torno a ser a coberta. Bocabadat contemplo l'albada que esquinça el celatge rere el pont del Bòsfor, quin horitzó indescriptible...

La matinada irromp vestida de blaus vaporosos. El sol i la lluna es miren de fit a fit...

Istanbul ens espera. Després d'esmorzar passarem el pont del Gàlata...

NB: Totes les fotos són meves. Disculpeu la seva qualitat, no sóc professional en la matèria.

(EG) Estiu grec
(EG2) Istanbul

Retorn

Fa massa dies que no escric. El darrer post és del 17 de juliol i l'última pàgina manuscrita de l'u d'agost...

La Moleskine va fer figa a la pàgina 32 tan bon punt vam travessar l'Estret dels Dardanels*. Des d'aleshores res de res, ni un sol mot. Increïble. No és veritat que l'escriptor necessiti escriure tothora. Les paraules sempre fan tard. Escrivim des de la indigència, des de l'absència, freturosos perquè la vida no és prou plena. Escrivim aquests ombrívols gargots que maldestrament pretenen dir el que vam viure o tal vegada fingir el que no hem viscut ni podrem viure. Perquè escriure és fracassar. No em veig amb cor de descriure tot el que he vist i tot el que he viscut aquests dies gloriosos que els déus i els patacons m'han concedit. (Jo no tinc una mama que em pagui les vacances i els capritxos). He arribat més lluny que mai per a perpetrar un somni llargament cobejat. Podria dir que he fet el viatge de la meva vida, si no fos que la vida tota és viatge o que hi haurà viatges ulteriors que seran encara més llunyans i més gloriosos. Sense anotacions escrites, hauré de refiar-me de la fràgil memòria i de les 667 fotografies que vaig fer amb l'atrotinada Olympus Camedia C-350 (que aviat jubilaré perquè no guanyo per a piles!). En els propers posts només aspiro a reproduir alguns episodis, esquitxos, paisatges, meditacions, sensacions, anècdotes... No vull ni puc explicar-ho tot. Us haureu de conformar amb unes pinzellades del meu extraordinari estiu grec (EG)...

Comentari d'actualitat (molt a contracor). D'ençà de l'olímpic any 1992 Catalunya avança cap a la més absoluta decadència. Al desastre infraestructural de la RENFE, l'apagada elèctrica, el caos a l'aeroport (que jo mateix vaig patir a la tornada: dues hores esperant les maletes!), el col·lapse a les autopistes i un llarg etcètera; cal afegir el crònic desgavell del sistema educatiu i la misèria política que ens aclapara des que el Tripartit fa veure que governa. Surts a fora i comproves que les coses funcionen, fins i tot a Turquia! Per exemple, Croàcia -un país nou de trinca en el que podríem emmirallar-nos- és una meravella. Aquí anem de mal borràs, cada vegada més pèssim. Aquests dies a l'estranger he sentit la vergonya de ser català quan, parlant amb gent d'arreu, se'n fotien de nosaltres i del nostre galopant desori... Quo usque tandem abutere, Montilla, patientia nostra? Que som un poble mesell ja ho sabia, però aquesta capacitat que tenim de suportar l'insuportable em té ben astorat. Se'ns pixen a sobre i diem que plovisqueja. La culpa no és de Madrid, no; la culpa és nostra. Vergonya i ràbia. No reaccionem. Quatre crits, quatre cops de cassola i apa, mutis i a la gàbia, mentre els nostres presumptes representants són de perpètues vacances eximits de qualsevol responsabilitat. ¿O potser ens plantarem i farem vaga general? És el declivi, la imparable decadència catalana (política, econòmica, social, educativa, cultural, literària...). I espereu-vos, que demà serà pitjor i el 2008 la repera!

* El monument que esmento i esbosso a la pàg. 31 de la Moleskine és aquest. Es troba a prop de Seddülbahir. És un memorial als màrtirs de guerra. El vaig veure il·luminat la nit que vam passar pels Dardanels. (Informació i imatges extretes del Google Earth)

Xirinacs, in memoriam

Culpa

«Per a mi l'essència de la religió és el sentiment de culpa»
(Ohran Pamuk, Istanbul, p. 215)

Només si aconsegueixes superar el sentiment de culpabilitat superes l'estat religiós, és a dir, la ficció de sentir-te re-lligat a un poder superior davant del qual has de sentir-te inferior ("culpable"). Jo no sóc "culpable" d'haver nascut. Jo no sóc "culpable" de ser com sóc... Sóc "culpable" de fer el que faig? La mort de Déu accelera el meu endeuament. El deïcidi és la conditio sine qua non de la Übermenschlichkeit. Tot és permès i ja no accepto cap instància heterònoma que fiscalitzi els meus actes. La llibertat s'autojustifica egòticament. Sense sentiment de culpa, la religió és inviable... Llavors, el que resta és un abisme d'irresponsabilitat? Si ja no hi ha Jutge Suprem, qui jutja les meves accions? La societat, el proïsme, l'ètica laica, els Mossos d'Esquadra? Desculpabilitzar-se és el primer pas en el camí cap al nihilisme. Si no hi ha culpables, no hi ha pecats. Si no hi ha pecats, on són els límits? L'únic límit que podria acceptar és el límit del meu propi dolor insuportable... perquè del dolor aliè no en sé (ni en vull saber) res. O potser sí?

Plaça de les Arts

10:30 He anat a l'Oficina Gestora de Granollers per a portar els papers que acrediten els tres crèdits que em demanen per accedir al tercer estadi (3r. sexenni) de promoció docent. Estava tancada. Hi tornaré demà.

He deixat el Volvo al centre Auto Equip perquè li canviïn l'oli. M'han dit que estarà a les 12.

He caminat una mica cercant un indret tranquil, un banc agradable on poder asseure'm per a llegir allunyat del brogit del trànsit. Primer he pensat que podia acostar-me a la riba del Congost, però tot vagarejant he trobat aquesta placeta que té una petita porxada amb un sostre hexagonal sostingut per sis columnes. La plaça és un quadrilàter arbrat amb plataners que acull un parc infantil protegit per una tanca de fusta i set bancs pintats de blanc als quals no els aniria gens malament una nova mà de pintura. És la Plaça de les Arts, al barri de les Tres Torres. No la coneixia. Acabo de descobrir que a Granollers hi ha una altra Porxada, molt més modesta, tot sigui dit.

El cel està ennuvolat, gris i tapadot com ahir. Els ocells piulen. El bar-cerveseria de la plaça es diu Las Torres i té quatre taules metàl·liques a la terrassa. Tot això ho estic escrivint amb un pilot negre a les dues últimes pàgines del llibre Istanbul de Pamuk, en l'espai en blanc que queda després de l'índex. He escollit el banc isolat del racó de la plaça. Són les 10:45. Tinc per endavant una hora justa de lectura. M'havia quedat a la pàgina 78 on Pamuk parla dels paisatges del Bòsfor pintats per Melling... A veure fins on arribo.

11:25 Magnífic el capítol titulat Hüzün (la saudade turca). Hi ha una llarguíssima enumeració (dura set planes: de la 110 a la 117) senzillament magistral.

11:40 Al banc de l'altra cantonada dos adolescents d'origen magribí parlen prou alt emprant la seva llengua materna. Al banc del davant una parelleta festeja, somrients, feliços. Els pardals no paren de piular.

19:02 He fet arròs negre per dinar. Costa de pair.

Estiu grec

Fa justament 20 anys (1987) que em vaig llicenciar en Filosofia. Fa 18 cursos que em guanyo les garrofes explicant els filòsofs als adolescents. Per fi, després de somiar-ho mil vegades, aquest estiu visitaré el bressol de la Filosofia. Dintre d'un mes sobrevolaré la Mediterrània rumb a Istanbul, navegaré per la costa jònica de l'Àsia Menor (Samos, Efes, Milet, Patmos, Rodes...), travessaré la mar Egea (Santorí, Naxos, Míkonos...) fins arribar a Atenes... I després continuaré cap a l'Adriàtica (Ítaca, Corfú, Dubrovnik...) fins a Venècia. Tincs els bitllets sobre la taula i encara no m'ho crec. He hagut d'esperar dues dècades -i guanyar aquest premi- per a poder agrair als grecs in situ el seu fantàstic "miracle", no solament la Filosofia, sinó tot això que anomenem Civilització Occidental, així, amb majúscules, perquè ens hem de sentir orgullosos de pertànyer-hi i defensar-la dels bàrbars que proven d'anihilar-la. De vegades, em pregunto què seria la meva vida sense aquesta estimació per la Sofia... Ja fa dies que m'estic documentant, devorant tot el que trobo on line i en paper, buidant guies, regirant mapes, llegint i rellegint Pamuk, Miller, Durrell, Pla, etc. Ja he après algunes expressions en grec modern: kalimera (bon dia), efharisto (gràcies), karavi (vaixell), saganaki (formatge fregit), meltemi (vent del nord que bufa a l'estiu), ligo nero, se parakalo (una mica d'aigua, sisplau). M'enduré una Moleskine nova de trinca. Escriuré un diari de bord...

Estiu grec

(EG1) Lluna plena sobre el Bòsfor
(EG2) Istanbul
(EG3) De postes i d'albades
(EG4) Blau de Rodes
(EG5) Akrotiri
(EG6) Bany a Míkonos
(EG7) Atenes
(EG8) Κέρκυρα
(EG9) Dubrovnik
(EG10) Sospirs venecians
Retorn

Pamuk, Viladot i tu

Després de setmanes d'espera, ja tinc sobre la taula la traducció catalana d'Istanbul de Pamuk. El vaig comprar ahir a la llibreria La Gralla de Granollers juntament amb Orgànic, recull pòstum de relats de Guillem Viladot, el genial apotecari de Riella. A l'últim número de la revista BenZina surt publicat Ammara, el primer d'aquests relats. Viladot és un dels meus mestres. A més, 29 originals que he de llegir del III Premi Vallromanes de Poesia que s'han de sumar als originals que m'estan arribant del Premi de Literatura Eròtica La Vall d'Albaida. O sigui, que se'm presenta una setmaneta literàriament santíssima... Avui dinarem a Can Sala. Per culpa d'una fuita, ens han tornat a tallar l'aigua. Hi ha un cel per ploure.

Calendari

S'acaba la 2a. avaluació. Portem 7 mesos de curs. Demà vacances de Setmana Santa. Quan tornem, l'endemà de la Mona, quedaran 10 setmanes de classe, amb un pont entremig. El 27 de maig eleccions. El 12-13-14 de juny PAU. El 30 de juliol serem a Istanbul. Tornarem a Venècia... Tu ets la meva millor perversió.

VERGES 07

Últim concert de Lluís Llach al seu poble natal. En directe per TV3. Abans uns episodis del Polònia. Arriba a la carpa el president de la Generalitat. Escridassada, xiulada: "Fora Montilla, fora Montilla"... El presentador de Tv3 intenta dissimular, però no pot negar l'evidència. Per fi fa acte de presència a l'escenari el sermonaire, que parla més que canta. Destrossa el català. Enfoquen Ariadna Gil, Puigcercós i Montilla (que avui és aquí i demà serà a CAN ZAM). Quins collons! Puta política. Pur electoralisme. Em cago en Tv3. Ara canta Tinc un clavell per tu, una carrinclonada de cançó.

Ha esmentat que els del PP volen deixar el País Valencià sense Tv3. També han sortit la Mònica Terribas i la Maria del Mar Bonet. Enfoquen el Mas. Ara canta Maremar... Un piano, una bateria, dues guitarres, un saxo, un violoncel... Massa instruments per a una música tan dolenta. Torna a xerrar. Amb aquest gorret que duu sembla un bisbe. No entenc aquesta mania que tenen alguns de camuflar la seva calvície. Ara parla de sexe. Potser el desig...

La música de Llach és somnífera, ensopida, destrempadora. Segona vegada que enfoquen Montilla. Ara el Mas (amb ulleres) i el Maragall. Torna a referir-se al neofeixisme del PP. També critica l'esquerra. Aquest paio fot política. La música és una excusa. Enfoquen Benach i Puigcercós. El públic crida "In-de-pen-dència". Castells, Tresserras, Nadal. A poc a poc...

Montilla. Surt un espontani que l'abraça i li diu. "Lluís, t'estimem". Ara parla del franquisme. En comptes de dir règim diu sistema. Què m'expliques, Llach? Salvador Puig Antich. Montilla & Benach, ben juntets. Puigcercós. La manipulació de Tv3 és escandalosa. Ariadna Gil. Sempre queda un fil...

Guardiola. Exili republicà. Censura. "Teníem que". La por, la mort i el poble. "Ideia". "Tontu". La Bonet. Metàfores contra la censura. Sembla un humorista en comptes d'un cantautor. La gent li riu les gràcies. Un Rubianes catalanesc. "Tenies de donar ànims". El dia...

Aquesta cançoneta li van censurar per dolenta. Horrorosa.

Més homilia. Setze jutges. Cançó francesa. "Com un diamant a punt de trencar-se". "Cretins com el Bush, el Berlusconi o l'Aznar". Fins quan i per qui...

Paraules mediocres. Trueba. Partal mira el concert des d'un hotel de NYC. Mari Pau Huguet. Bleda. Tendresa...

La Bonet. "Bledes de tot el món, uniu-vos". "Sempre m'he definit d'esquerres i nacionalista". Puigcercós. Montilla. És una passada. "Matitza". "Jo estic molt content de què governi l'esquerra". Mas i Sra. "Ser nacionalista emprenya molta gent". "Nacionalista radical per si de cas". No para de fer política descaradament. Sermons entre cançó i cançó. Guardiola. Jo hi sóc si tu vols ser-hi...

Però, per què són tan dolentes les cançons? Voleu dir que no s'ha equivocat de feina, aquest senyor? De politicastre hagués fet més el fet.

Jo no tinc res a veure amb aquest catalanisme de fireta, victimista, xiruquero, montserratí, pollós, encongit, acomplexat, merda d'oca que necessita al·ludir al franquisme 35 anys després... "El primer dia que vaig anar a escola..." "Rouco Varela amargat profund, quina ànima més negra deu tenir aquest home". No es pot ser res EN CONTRA DE. Aquesta merda de catalanisme. Ara enfoquen una negra. Tema religió. Altre cop l'Ariadna Gil, que ha fet moltes pelis en català. Ara parla dels turistes. "Més voltes que un molinet". Els meus ulls aquí...

"Començarem a acabar". Déu t'escolti. "Nosaltres som gent de pas. Només som perquè volem ser. Això honora un poble." Reconec el director del Teatre Auditori de Sant Cugat. Tossudament alçat...

Hòstia, quines cançons més dolentes! Amb prou feines se salven els solos de saxo.

Oficialment, el concert s'ha acabat, però no tindrem aquesta sort. El públic dempeus fotent el paripé. Montilla no pot tranuitar gaire que demà el seu amic Justo l'espera a CAN ZAM. Afanya't, Lluís. Toca la gallineta i l'estaca i a jaure. Enfoquen Montilla. Presenta els músics. Crèdits. Ara parla del Martí Pol, amb el qual va formar un dels duets més patètics de la nostra història. Quina angúnia, la cadira de rodes aquella sobre l'escenari... Sabessis bé...

La Bonet (juntament amb l'Ariadna Gil i el Montilla, els més enfocats de la nit). Segon bis: Si em dius adéu... Ernest Maragall. La Marina Geli. Puigcercós. Benach. Està tot absolutament estudiat. Visca el puto regidor de Tv3. Ernest Maragall. La mare que els va parir. Encenedors. Per això malgrat la boira cal caminar...

Guardiola. Segon conat de comiat. Es torna asseure davant el piano. Alè...

La gent plora. Jo badallo. Vida... Quan Llach no sermoneja, amb la seva música despullada, es manifesta la seva immensa mediocritat. Això és un dels cims catalans? Aquest és el nostre símbol més preuat? Ja podem plegar. Enfoqueu Montilla, coi. Ja fa estona que no surt. Uns espontanis pugen a l'escenari amb la pancarta "Núria lliure". "Està molt bé que passin aquestes coses". Aprendre...

Sóc conscient que amb aquest post ofenc molta gent, catalans de bona fe. La nostra dissortada pàtria necessita icones com Llach per a fer teràpia de grup. El saxo: el millor de la nit. Puc comprendre aquest sentiment. No el comparteixo, però el comprenc. Llach defineix una frustració col·lectiva. L'exorcisme cantat. Com el gospel dels negres.

Els nostres poetes. Humilitat i servei. Màrius Torres. Hòstia! Cançó a Mahalta. Només aquesta cançó et redimeix, Lluís. Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels, fem els mateixos camins sota els mateixos cels. No podem acostar les nostres vides calmes... Guardiola. Ariadna Gil. I escolto la teva ànima tremolosa i amiga... En els meandres grocs de lliris, verds de pau, sento com si em seguís el teu batec suau...

País petit... Geli. Ernest Maragall. Nadal. Malalt d'amor pel meu país...

Venim del nord, venim del sud...

Amor particular... Potser la seva millor cançó. Que junts hem caminat, amb la joia junts, amb la pena junts, que has omplert tan sovint la buidor dels meus mots... N'estic tip de veure l'Ariadna Gil! Ara vull agrair-te tant temps que fa que t'estimo... t'estimo... potser amb timidesa, potser sense saber-ne, t'estiiiiimo... i et sóc gelós, i el poc que valc m'ho nego si em negues la tendresa... que joooooooooooooooooooooooooooooo

Viatge a Ítaca... Retorn a l'origen. Verges. Kavafis. Els que vam néixer terra endins tenim molt de respecte al mar. Guardiola. Aquest estiu, com Odisseu, navegaré per l'Egeu i per l'Adriàtic... Mare Nostrum. Istanbul. Rodes. Santorí. Míkonos. Atenes. Corfú. Dubrovnik. Venècia. Ítaca. Quin saxo més collonut.

Tres hores de concert. Última cançó: Verges 2007...

Una Catalunya avui a Verges. Una altra Cataluña demà a CAN ZAM. Montilla a tot arreu. Nosaltres enlloc, perquè som d'enlloc; d'enlloc o d'aquesta utopia virtual anomenada ENTRELLUM... Que tinguem molta sort... S'està bé aquí junts...

Llach baixa de l'escenari i saluda tothom. S'abraça a la Bonet. Interminables aplaudiments. Saluda Artur Mas, Nadal, consellers, Montilla, Benach, Puigcercós, Huguet, Pasqual Maragall & Diana, Petons i més petons. Sense gorra. El càmera va de cul. La gent canta L'estaca...

Estelades. Una gralla que sona. Si estirem fort ella caurà... In-de-pen-di-èn-cia... Ara canten Laura... (la cançó que em feien cantar sempre quan estava a Pamplona)...

Una Estrella! Lluís: a la teva salut!

Fi.

VERGES versus CAN ZAM