Vida nòmada

 

Costa tant, alliberar-se dels objectes que ens han fet companyia aquests anys pretèrits! En el meu cas, són els llibres, la creu més pesada. Cada mudança intento treure'm de sobre alguna capsa més (no compto els volums, sinó les capses). Ara que, per enèsima vegada, torno a empaquetar-los, rumio les possibles destinacions: uns aniran al contenidor blau, altres a la biblioteca pública, la resta els repartiré en cases d'acollida literària (hi ha persones que disposen d'espai). Jo no en vull, de llibres. Si són de paper, quan els acabo de llegir, els regalo. M'estimo més els ebooks. La vida nòmada del pelegrí existencial només és viable amb el benentès de la lleugeresa. No m'interessa el que no cap a la motxilla i, a tot estirar, a l'interior de la Caddy (la meva nova companya de viatge). Tota la puta vida acumulant objectes i ara malda que maldaràs per a desprendre-te'n. Quina ironia, oi? Ens sobren possessions i ens manca simplicitat, senzillesa, autenticitat. Ens manca, en definitiva, llibertat. Allò que ocupa espai i pesa s'oposa al nostre avenç. Per cert, ¿algú vol els 46 volums de l'obra completa de Josep Pla o les obres completes de Freud, correspondència inclosa?

Not even one reason to stay

#ODA2014

Ni que impossible fossis, els fills t'hem escollit 

Armand Obiols, Oda a Catalunya 

Del campanar de la Seu fins al Norfeu,
Del Canigó als arrossars de l'Ebre,
De l'arcana Vall d'Aran a tot arreu,
Del llogaret a la urbanita febre.

(Màrius escriu cançons d'amor a Mahalta,
 Xènius la Lídia de Cadaqués empaita)

L'afecte més sagrat ix a Montserrat,
Sens oblidar la pau de Poblet i de Núria;
Dòlmens i menhirs de gaudiniana fúria
Atenyen el cel al bell mig de la ciutat.

(Fills d'una augusta esperança,
Fets de boira i tramuntana)

Arrelats a la terra amb consistència,
Bastim castells d'arquitectura humana,
Units de mans fem via i fem rotllana,
Tres-cents anys de greuges i paciència.

(On ets, Espanya, que no et veig?
Lo teu present és ruïna)

No hem nascut per acatar lleis ponentines,
Ni fem mutis quan ens volen engabiats;
No oblidem la sang dels avantpassats
Que anhelaren quimeres gegantines.

(Catalonia is not Spain, 
Freedom for Catalonia!)

Abecedaris nous haurem d'escriure,
Alliberats del passat per a encetar el camí,
Amb la certesa que som dignes de viure
El somni més gran que pot tenir un país.

(Alba naixent d'estrelles coronada;
Segueu arran, que la palla va cara)

L'estel encès ens guia firmament enllà
On Ítaca roman com una pàtria antiga;
La por no prevaldrà, que l'horitzó llunyà
S'acosta a poc a poc amb passa decidida.

(Som i serem per voluntat
Artífexs de la nostra identitat)

Pagesos i menestrals, burgesos i masovers,
Pubilles i hereus, turistes i testaferros,
Estàtues humanes, nouvinguts sense papers,
Carteristes, okupes, iaioflautes i gamberros.

(Ja ho va dir Francesc Pujols: un dia
Anirem pel món i ho tindrem tot pagat)

Planians i dalinians, culés i pericos,
De la ceba i empeltats, conversos i micos;
Setze jutges i un sarpat de policies
Desnonaren un cau de morosos suïcides.

(Són molts anys plens d'afanys i s'ha demostrat
Que mai ningú no ens podrà tòrcer)

Caganers i pixapins, diputats i tertulians,
Si l'encerto l'endevino, no val a badar:
“És una cosa que té ales i no pot volar”
I no és pas una gallina.

(Què se n'ha fet de l'anarquia?
Qui ens esborrarà la poesia?)

Temps era temps, abans dels romans,
De les pedres fèiem pans i coques de recapte.
Ens volen llevar la llengua i l'ànima si poguessin,
La nissaga dels botxins, el jou i les fletxes.

(Què volen aquesta gent? Veles i vents,
Toquem el dos i barca nova)

Deutocràcia, misèria, anestèsia col·lectiva.
La banca que ens escanya sempre guanya.
La revolta està servida: la bossa o la vida.
Visca la utopia de la terra de Cucanya!

(Quants màrtirs més reclama l'or de la senyera?
Quan caducarà la patètica incertesa?)

Ara és l'hora d'estar alerta no fos cas
Que amb la consulta ens cardin una multa
Per alta sedició in-cons-ti-tu-cio-nal.

#novullpagar #republicacatalana

(Ja ho va dir Pau Casals: els ocells, quan són al cel,
Van cantant peace, peace, peace)

Català a l'atac, s'ha acabat el bròquil.
Anys i panys de desfetes fent el tòtil.
Ja va sent hora de posar-se dempeus
Amb l'auxili dels àngels i dels déus
Per resoldre l'enigma de la història.
L'únic camí que val és la victòria.

Del campanar de la Seu fins al Norfeu,
De Berenguer de Cruïlles a Lluís Companys.

(L'hora és greu i gloriosa, cal que
Ressusciti la veu escumosa)

Que la rauxa ens acompanyi,
Que el seny no ens abandoni,
Que el cor porti ferm el timó,
Que la mar no s'esvaloti.

 #Sí volem #Sí podem 

Catalans de bona fe,
Visca la Llibertat!

Les roses ressorgiran 
en la nit estelada de somnis 

Carles Fages de Climent, Colofó 

NB: #ODA2014 està inspirada en La Pàtria d'Aribau, Oda a Barcelona de Verdaguer, Oda a Espanya de Maragall, Oda a Catalunya d'Obiols, Oda a Catalunya des dels tròpics de Bartra, els Segadors, el Virolai i l'himne del Barça. Per citar-ne els més rellevants. Hi ha manlleus i paràfrasis (paraules, versos, idees) d'aquestes obres, a més de dites, refranys, cançons i altres picades d'ullet. Valgui aquesta nota per evitar malentesos. La resposta de l'endevinalla és la darrera paraula del text.

 #larevoltadelsestels

Dilemes i contradiccions

La vida està feta de contradiccions i de dilemes. De vegades les contradiccions són insolubles i hem d'acostumar-nos a conviure amb elles. En els dilemes cal escollir, però quan escollim ens la juguem ben jugada perquè no sabem del cert si la decisió que hem pres és la correcta o no. Assumir la contradicció és sa i vital. No resoldre els dilemes és poc recomanable. Te l'has de jugar.   

En realitat, sempre ho volem tot i aquest "voler-ho tot" ens condueix a la confusió i al caos vital. 

Goethe deia que la felicitat és la limitació. Limitem-nos, doncs. Jo afegiria que la felicitat és anar canviant, és a dir, defugir la rutina...

Pregunta't: Què vull exactament? Quin és el camí que més em convé? A què estic disposat a renunciar? Què no vull perdre per res del món? Fes-te preguntes concretes...

Per exemple: Què valores més, la llibertat o l'amor? (i no val a dir que són compatibles perquè no és hora d'acudits)

Josep Pla es fa la següent pregunta (volum 44, pàgina 101): ¿Les dones, per als homes, són indispensables? És una pregunta cabdal. Ell mateix la respon de seguida: Quan jo era jove, no ho creia; ara que sóc vell, n'estic seguríssim. M'he equivocat. No sé si és més important el superlatiu o la lapidària frase final. Pla ho va escollir o s'hi va trobar? Va resoldre el seu dilema vital? Un Pla octogenari ens alliçona sense dubtar: No us equivoqueu i estimeu la dona indispensable. Qui és aquesta dona? Per què no la va trobar ell? Són preguntes que deixo sobre la pantalla....

Ni Goethe ni Pla m'acaben de convèncer. Aviat faré 50 anys i, of course, sempre ho he volgut tot, sempre he sigut excessiu, sempre he necessitat les dones... i quan no n'he tingut m'he avorrit molt. També he d'admetre que la immensa majoria de problemes que he patit han estat relacionats, d'una manera o altra, amb elles. La contradicció rau en la seva indispensabilitat i, alhora, en l'aspiració a no dependre d'elles. El dilema? Aparellar-se o no aparellar-se, aquesta és la qüestió. Dintre d'aquest dilema hi podríem afegir un sub-dilema: Conviure o no conviure... Complicat, oi?

Al capdavall, ho volem tot i, més concretament, sempre volem el que no tenim. Per tant, la felicitat consistiria a anar canviant, provar-ho tot, ara aparellats, ara desaparellats, ara convivint, ara singles, ara caòtics, ara limitats, ara lliures, ara compromesos, ara goethians, ara planians, i anar fent que són dos dies i un el perdem dubtant... 

I per què, en comptes de fer-nos tantes preguntes, no ens llencem de cap a la piscina i fluim?    

Diràs que és massa lluny

Diràs que és massa lluny,
que la distància entre els cossos és insalvable,
que té raó el mestre de Llofriu quan sosté
que l'amor físic és l'únic real i perdurable,
trobar l'encaix eròtic, la clau per al teu pany,
l'adoració i el plaer compartits, la tendresa,
el luxe d'esdevenir una sola carn, el diàleg,
l'acoblament de les ànimes solitàries,
evitant el platonisme, tan inhumà,
tan decadent, tan trist.

Diràs que és massa lluny,
que haurem d'aprendre a viure entre l'enyor i l'esperança,
sargint l'absència amb els mots, esvalotant les ombres,
glatint afamats, assedegats del cel que som
sense poder abastar-lo.

Diràs que és massa lluny,
nineta del meu cor, la teva pell intàctil,
els llavis que, agosarats, es desclouen del tot,
els dies més blaus que l'oceà, les nits més clares de lluna,
la boira que vol ser llum, la vida que no es resigna.

Diràs que és massa lluny el somni de poder estar junts,
davant un horitzó infinit sense baranes, sense pors, sense entrebancs,
perduts per sempre més entre les ones, nàufrags de l'amor recòndit,
and I miss you so much, there's no one in sight, 
and we're still making love, in My Secret Life,
ho farem millor que mai, els àngels seran còmplices,
el vent, la pluja, els cims nevats, la sorra blanca de les platges,
ho farem millor que mai, com només ho fem nosaltres,
I’ll be marching through the morning, marching through the night, 
moving cross the borders, of My Secret Life,
I no hi haurà paraules que ens separin
I no hi haurà rellotges, ni ficcions, ni amagatalls
I serem i estarem i tindrem i farem
i volarem plegats




Dietari de Terradets

Entrevista a Lletres Ebreques

El passat divendres 19 de desembre, Emigdi Subirats em va entrevistar al programa Lletres Ebrenques d'Antena Caro Roquetes. Aquí podeu escoltar-ho:

Primer dilluns de març

Abans de dinar camino un parell d'horetes per la muntanya. Cullo espàrrecs. Veig les primeres roselles.

Per dinar menjo els espàrrecs que he collit.

Després de dinar començo a llegir els 62 originals que han estat presentats al IV Premi Vallromanes de Poesia. Constato que enguany hi ha nivell. La gent vol ser publicada.

La Laura, locutora de Ràdio Arrels de Perpinyà, em fa una entrevista telefònica.

Repasso una estona els fotologs dels alumnes... (digueu-me xafarder)

El cel s'ha ennuvolat de sobte.

A hores d'ara, segurament, Josep Pla escriuria un blog

Els 46 volums de l’Obra Completa de Josep Pla, ¿quants posts serien?

¿Som el que escrivim o escrivim el que som?

Us ho prometo: algun dia deixaré de parlar de mi.

Influències literàries

Avui faré una cosa que no he fet mai: escriuré una llista amb les meves principals influències literàries. Per influència literària entenc no solament els autors dels llibres que he llegit (perquè aleshores la llista seria quilomètrica), sinó sobretot els autors dels llibres que he viscut. [Algun dia explicaré la diferència entre un "llibre llegit" i un "llibre viscut", i què significa "viure un llibre"]

He limitat la llista a 16 escriptors (5 catalans, 4 alemanys, 2 francesos, 2 britànics, 2 castellans i 1 portuguès) tres dels quals encara són vius. Els escriptors vius afegeixen a la seva influència literària també una influència humana o biogràfica. Voilà:

1. Màrius Torres
2. Fernando Pessoa
3. Hermann Hesse
4. Friedrich Nietzsche
5. George Orwell
6. Louis-Ferdinand Céline
7. Arthur Rimbaud
8. D. H. Lawrence
   
9. J. W. von Goethe
10. Thomas Mann
    
11. Josep Pla
    
12. Guillem Viladot
13. Biel Mesquida
14. Enric Vila-Matas
15. Renada Laura Portet
16. Antonio Machado
    

[Avís per a despistats: això NO és un meme!]

Gloriosa Catosfera
(Un bon post des de NYC)

Un altre punt de vista

Referents

Quins són els meus referents literaris? Bloguejant amb addicció grafomaníaca, penso en Josep Pla i en el Baró de Maldà. Pla amb els seus 46 volums d'Obra Completa i el Baró amb el seu Calaix de sastre escrit ininterrompudament durant 50 anys...

El blog com a dietari digital o ciberdietari. Aviat farà 4 anys que bloguejo. Aviat sortirà publicat el meu primer volum de textos blogografiats: Catosfera 04_06. ¿Seguiré bloguejant dintre de 40 anys?

Un delegat del PSOE fent de President de Catalunya converteix la Institució en una Casa del Pueblo i la seva presidència ha esdevingut tan ridícula com la cabra de la legió espanyola.

(EG9) Dubrovnik

L'any 1991 els electors de la regió de Dubrovnik (antigament anomenada Ragusa) van votar de forma gairebé unànime a favor de la república de Croàcia. Per aturar aquest procés d'independència, l'exèrcit iugoslau (majoritàriament serbis i montenegrins) va declarar la guerra als croates llençant sobre Dubrovnik un atac d'extrema virulència per terra, mar i aire. L'objectiu era annexionar tota la regió a la "Gran Sèrbia". L'artilleria sèrbia va bombardejar sense pietat la ciutat la qual, desarmada, fou assetjada durant sis mesos. Milers de cases foren ocupades pels soldats els qual van fer malvestats: pillatge, incendis, violacions, crims... 40.000 persones van ser desplaçades de les seves llars, un de cada tres edificis de Dubrovnik es va veure afectat, però ni un sol tros de muralla fou destruït. La "perla de l'Adriàtic", com la va batejar Lord Byron, declarada patrimoni de la Humanitat, va resistir. No debades el seu lema és "La llibertat no es ven ni per tot l'or del món". D'això només fa 12 anys.

Josep Pla:

Ragusa és una de les coses més extraordinàries que es poden veure, i no exagero (...) Ragusa és la flor medieval del Mediterrani. És una flor intacta, d'una inoblidable bellesa (...) Les hores que hi vaig passar són les més agradables que he viscut. Ho proclamo perquè el fet és tan insòlit. Quina nostàlgia m'ha deixat Ragusa, Déu meu! Tornar-la a veure seria una de les més grans il·lusions de la meva vida. (OC, XIII, 263-266)

Amén. Fa 80 anys que ho va escriure. Si hagués sabut què passaria després... La "flor intacta" va ser maçolada per la barbàrie. És el que vaig pensar quan la vaig veure: només uns salvatges podrien bombardejar tanta bellesa.

El vaixell ha atracat al port nou, just davant del pont de l'autopista que va cap a Split. Fins a la ciutat vella hi ha un bon tros...

La moneda de Croàcia és la kuna. Canviem 10 € per als bitllets d'autobús. Els comprem en un quiosc. Tot és modern i nou: el port, el pont, la moneda, el quiosc, l'autobús... Estem en un país nou de trinca!

El bus ens deixa a la porta Piles, l'entrada principal. El primer que fem és pujar a la muralla per a veure la ciutat de dalt estant.

La volta a la muralla són dos quilòmetres i escaig de trajecte que valen molt la pena perquè et fas una idea de l'indret: la fortificació, els carrers, els patis, les teulades... i el mar sempre al fons amb el seu un blau poderós, encisador.

Està ple d'italians. Clar, els queda molt a prop. Totes les cases són de pedra. No és un poble museu, sinó que la gent hi viu. Hi ha roba estesa. Teules velles i teules noves. Les noves les van haver de portar de França perquè eren les que més s'assemblaven a les originals. El carrer central es diu Stradun, tot pavimentat de marbre i net com una patena. Els carrerons perpendiculars són estrets i costeruts, alguns tenen escales.

El port vell és petit i bufó, sobretot vist de d'una tronera...

Com que és diumenge al matí, trobem tancada la farmàcia més antiga d'Europa (Mala Braca, situada a l'entrada del claustre del monestir franciscà, fundada el 1317; encara que podríem discutir si la més antiga és la de Llívia). Mala sort. Volia comprar aigua de roses i de lavanda. La font de Sant Onofre és molt curiosa: té 16 màscares a través de les quals raja l'aigua potable.

Tastem cervesa local en una terrassa amb grans para-sols. Boníssima.

Hi ha bars que agafen euros i bars que no n'agafen. Abans cal preguntar: Take euros? Quasi totes les botigues accepten la moneda europea. Dubrovnik és un lloc de somni, llàstima que hi hagi tants turistes!

Salpem amb molt bon regust d'aquesta ciutat i d'aquest país. A bord hi ha festa...


Demà Venècia. Com Gustav von Aschenbach, el protagonista de La mort a Venècia de Thomas Mann, hi arribaré per mar...

und daß man nicht anders als wie nun er, als zu Schiffe, als über das hohe Meer die unwahrscheinlichste der Städte erreichen sollte.

(EG) Estiu grec
(EG1) Lluna plena sobre el Bòsfor
(EG2) Istanbul
(EG3) De postes i d'albades
(EG4) Blau de Rodes
(EG5) Akrotiri
(EG6) Bany a Míkonos
(EG7) Atenes
(EG8) Κέρκυρα

(EG7) Atenes

Abans de sortir ja sabia que el cim més alt del meu viatge grec seria l'Acròpoli d'Atenes. Ressonaven al meu cap les frases contundents del mestre Pla:

El Partenó és el monument de la mentalitat occidental més prodigiós que l'home ha elevat sobre la terra. (OC, XIII, 318)

En fi, la solució de tots els problemes, la solució permanent, és l'Acròpolis -pujar a l'Acròpolis. Fa el mateix efecte que trobar-se en un altre món. (OC, XIII, 335)

De Míkonos al Pireu no vaig dormir gaire. Volia que el sol ixent em sorprengués a coberta mentre albirava des del mar la silueta d'aquell turó llegendari... Però no va ser possible, perquè actualment l'Acròpolis no es veu des del Pireu, o jo no la vaig saber veure. L'albada arribant al Pireu fou una de les hores més màgiques que he viscut a la meva vida. Les fotos que vaig fer recullen aquell moment...

Calia afanyar-se, perquè havia moltes coses per a veure i poques hores per endavant. Imprescindible: Acròpoli, Museu Arqueològic, Plaka... L'autocar faria un recorregut panoràmic per la ciutat en el qual ens mostraria els monuments principals (Estadi Panathinaikos, Zappeion, Parlament, Plaça Syntagma, Jardins Nacionals, etc.) Abans que la calor es fes insuportable, havíem de travessar el Propileu. Frisava per veure El Partenó. La primera visió la vaig tenir des de l'autocar quan, entre dos carrers, se'm va aparèixer el temple flotant sobre la ciutat...

A mesura que ascendia entre les oliveres, el cor se m'eixamplava. No tinc paraules. Josep Pla es queda curt amb les seves hipèrboles. Tenir aquelles pedres a tocar (és un dir, perquè no te'n deixen tocar ni una!) era un somni fet realitat. El Partenó era allí, davant meu, ple de bastides (no tan bèstia com la de Santa Sofia, però déu n'hi do), envoltat de tanques, inaccessible. Pla va tenir la sort de poder abraçar una columna, jo me'n vaig quedar amb les ganes. Restaurat, el que es diu restaurat del tot, només ho està l'Erecteion. Preciós en la seva proporció més modesta, però harmònicament perfecte. Les cariàtides són una delícia...

La foto que ara encapçala aquest blog

El Museu de l'Acròpoli estava tancat. N'estan fent un de nou al repeu del turó, sota el Teatre de Dionís. La vista de la ciutat des dalt de l'Acròpoli, miris cap on miris, és realment majestuosa. Al sud s'endevina el blau del mar...

Intento no pensar gaire. La càrrega mental és massa grossa. Tones i tones de lectures. Anys i panys d'estudi. ATENES. Sóc al capdamunt d'Atenes, al turó més sagrat de la nostra història. Per aquí s'hi passejaven els filòsofs... Al Museu Arqueològic Nacional em retrobaré amb ells...

Amb Aristòtil

Aristòtil & Plató (queda clar qui és el més gran?)

Parlant de pensadors... Descobreixo una estatueta neolítica molt curiosa que seria un precedent de Le Penseur de Rodin. En el cartellet hi posa Thinker from Karditsa. Fixeu-vos que l'aital pensador té la mà dreta al cap, però la mà esquerra la té en un altre lloc (molt voluminós, per cert, i destruït probablement per la censura posterior)... Un pensador itifàl·lic potser?

Una altra peça que em va cridar l'atenció va ser aquesta gerra en la qual podem veure clarament un parell d'esvàstiques levògires (alguns indocumentats encara creuen que aquest símbol se'l va inventar Hitler)...

Dinem al barri de Plaka en una placeta plena de restaurants. Amanida grega, formatge fregit... Tant se val. Encara sóc dalt de l'Acròpoli. Sempre seré dalt de l'Acròpoli. No penso baixar mai.

(EG) Estiu grec
(EG1) Lluna plena sobre el Bòsfor
(EG2) Istanbul
(EG3) De postes i d'albades
(EG4) Blau de Rodes
(EG5) Akrotiri
(EG6) Bany a Míkonos

(EG2) Istanbul

Confesso que la ciutat d'Istanbul em va agradar més vista de lluny. Era molt difícil superar les impressions de la vigília. El llibre de Pamuk tampoc no m'havia engrescat gaire. A l'altra banda del pont del Gàlata vaig trobar una ciutat bigarrada i sorollosa, lletja de solemnitat, tret dels quatre punts turístics una mica endreçats perquè no desmereixin les tòpiques fotografies.

La plaça de Sultanahmet separa Santa Sofia de la Mesquita Blava. És un espai que fa goig, ample i ben ajardinat. Al mig, on hi havia l'hipòdrom romà, podem trobar l'obelisc egipci de Tutmosis III (originari de Karnak), la columna de Constantí VII (feta amb blocs de pedra) i la curiosa "Columna Serpentina" [+] la qual procedeix del temple d'Apol·lo a Delfos i representa tres serps entortolligades, ara decapitades...

La Mesquita Blava presumeix de minarets (en té sis). Cal destacar les quatre poderoses columnes interiors que sostenen la cúpula, les rajoles, els vitralls i la munió de catifes que omplen el terra. Per a poder entrar t'has de descalçar i cobrir-te les espatlles i els genolls. Em trec les sabates i em poso uns mitjons d'esport. La guia (una turca amb molta mala llet) em diu: "¿Te molesta ir descalzo?". No és que em molesti, senyora, és que, per molt que les netegin, em fot fàstic trepitjar aquestes catifes hipertrepitjades per milions de pinrels sarraïns i cafres...

Mireu quin cartell vaig trobar al pati d'entrada (comparat amb el turc -una llengua plena de ces trencades i dièresis-, l'anglès és un idioma d'allò més sintètic):

A Santa Sofia cua i calorada. Un venedor ofereix ampolles petites d'aigua fresca a un euro i, al cap d'una estona, n'apareix un altre que te les ofereix a mig euro. Fixeu-vos en el cartell d'accés:

No vol dir "entrada per a estrangers (giris)", sinó que "giris" vol dir entrada en turc. A dins una nova decepció. Estan restaurant la cúpula de 56 metres d'altura i una bastida descomunal entorpeix greument la visibilitat del temple...

El més divertit és la rampa que hi ha per a pujar al pis superior (que estava destinat a les dones). Fou dissenyada també per als cavalls i, puja que pujaràs, sembla que no s'acaba mai. A dalt hi ha alguns mosaics bizantins (cap de sencer) i para de comptar.

A fora la calor es fa insuportable i busquem una ombra fresca. Entre baladres i columnes de marbre anem a parar on abans es feien les ablucions...

Com que és dimarts i els dimarts tanquen, ens quedarem sense veure el Palau de Topkapi. Ara toca anar al Gran Basar. Sort que l'autocar té un bon aire condicionat. Diuen que no te'l pots perdre, que té 4.000 botigues repartides en 100 carrers... Ja n'estic tip de veure moros mostatxuts i mores tapades, amb la calor que fa! Només tinc ganes d'arribar al vaixell i fotre'm una bona dutxa. La sensació de brutícia que tinc és exagerada. Digueu-me maniàtic, però no me'n refio ni un pèl, d'aquesta genteta. No m'agrada com ens miren. Vaig amb dues rosses que criden massa l'atenció. Dins el Gran Basar se m'agreuja aquesta desagradable sensació. Una gernació increïble, no paren d'interpel·lar-nos, i jo vigilant alhora les meves rosses i la motxilla i la cartera que duc a la butxaca davantera... Quin patiment! Apa, compreu el que sigui i toquem el dos, sisplau, o em desmaiaré d'un moment a l'altre. Mai no havia vist tantes joieries juntes. Pulseretes i tota mena d'articles d'imitació (els cabrons dels turcs imiten millor que ningú). No passem del carrer central. Només de mirar els carrers laterals ja m'entra la paüra. Quatre fotos i barca nova...

Al sortir em trobo un paio amb un carret que ven panotxes de blat de moro torrades. Em fa gràcia i el fotografio. Me n'ofereix una per un euro (uan uro, diu, uan uro), l'agafo i li dono l'euro. Es posa més content que un gínjol. Aquí no calen lires turques. Veuen un uro i es tornen bojos. Quan intento menjar-me allò comprovo que no és comestible. Sembla plàstic. La llenço. Abans de pujar a l'autocar em fixo en un establiment de menjar típic on fan kebab (a Grècia l'anomenen Gyros). Hauria d'estar molt mort de gana per endrapar això. Sort que el Bufet del vaixell és espectacular. Però abans em dutxaré a consciència i guardaré el mitjons de la mesquita en una bossa de plàstic ben tancada al fons més fons de la maleta.

Lamento discrepar del mestre Pla quan escriu que Istanbul

és una ciutat que per al viatger occidental no arriba a la cordialitat, però que es deixa amb recança (OC, XIII, 401)

Ni recança ni llets, Josepet. No em sap greu de deixar aquesta ciutat, de veritat. A més, no hi penso tornar. Istanbul te la regalo tota. La culpa és d'alguns desaprensius que l'han mitificat, com aquell ensucradíssim Antonio Gala amb la seva Pasión turca, una novel·leta d'amor que ha fet viatjar milers de dones desesperades a Istanbul a l'encalç d'una aventura... Pobrissones.

A les 17 h. els motors dels vaixell retronen i ens allunyem Màrmara enllà. Demà ens espera Grècia...

(EG) Estiu grec
(EG1) Lluna plena sobre el Bòsfor

No fer res

A mitja tarda canten les cigales. Les mosques estan molt pesades. Pla, un dia més, em fa de cicerone per Grècia...

¿Quin país és Grècia tan meravellós per a, disposant d'una certa pecúnia, no fer-hi absolutament res? La vida social? No! La vida social és pesadíssima i formada, generalment, per tants de cretins, que són com un mateix. La dolce vita? Encara menys! És una vida horripilant, d'horari, activa i minutada. El pitjor de la vida és tenir massa crèdit i haver de dir, indefectiblement, sí o no, que són les paraules més tristes de la llengua. No, no! La qüestió és no fer res, i no fer res sobretot a Grècia, que és un país on hi ha tantes coses per veure! Tot això us ho diu una persona que ha treballat prou en la vida. «I per què treballa vostè? -m'han demanat algunes vegades- . Deu haver treballat per tenir més cultura, per no anar tan sovint a la taverna o al cafè, per quedar bé davant de la gent...» No senyor! De cap manera! Jo he treballat perquè la vida és avorridíssima, perquè el seu tedi és immens. En aquest punt he discrepat sempre de Marx, d'Engels i de don Anselm Clavé (...) Jo sóc un gandul fracassat. Crec que és una posició respectable i que no fa mal a ningú. El Mediterrani és un espai ideal per a practicar-ho. És potser la llibertat pura, mai més autèntica. Si he anat als països en què la gent no fa més que treballar, m'he entristit. A Grècia hi ha gent que treballa molt, però encara toleren -sobretot si disposen d'alguna pecúnia- els ganduls fracassats. És el Mediterrani. És el meu país. Les persones que volen treballar, les deixen fer, sempre que no s'equivoquin massa. Els altres, els deixen tranquils, si no molesten excessivament. Tot això no és cap utopia: és la lliberta mateixa. A Grècia m'agafa una mandra sense límits. (OC, XXXVII, 526-527)

Un gandul fracassat que escrigué 46 volums. Jo només porto 1.500 posts (800 d'ENTRELLUM + 700 de TdQ). Em preparo un gintònic i continuo llegint.

Estiu grec

Fa justament 20 anys (1987) que em vaig llicenciar en Filosofia. Fa 18 cursos que em guanyo les garrofes explicant els filòsofs als adolescents. Per fi, després de somiar-ho mil vegades, aquest estiu visitaré el bressol de la Filosofia. Dintre d'un mes sobrevolaré la Mediterrània rumb a Istanbul, navegaré per la costa jònica de l'Àsia Menor (Samos, Efes, Milet, Patmos, Rodes...), travessaré la mar Egea (Santorí, Naxos, Míkonos...) fins arribar a Atenes... I després continuaré cap a l'Adriàtica (Ítaca, Corfú, Dubrovnik...) fins a Venècia. Tincs els bitllets sobre la taula i encara no m'ho crec. He hagut d'esperar dues dècades -i guanyar aquest premi- per a poder agrair als grecs in situ el seu fantàstic "miracle", no solament la Filosofia, sinó tot això que anomenem Civilització Occidental, així, amb majúscules, perquè ens hem de sentir orgullosos de pertànyer-hi i defensar-la dels bàrbars que proven d'anihilar-la. De vegades, em pregunto què seria la meva vida sense aquesta estimació per la Sofia... Ja fa dies que m'estic documentant, devorant tot el que trobo on line i en paper, buidant guies, regirant mapes, llegint i rellegint Pamuk, Miller, Durrell, Pla, etc. Ja he après algunes expressions en grec modern: kalimera (bon dia), efharisto (gràcies), karavi (vaixell), saganaki (formatge fregit), meltemi (vent del nord que bufa a l'estiu), ligo nero, se parakalo (una mica d'aigua, sisplau). M'enduré una Moleskine nova de trinca. Escriuré un diari de bord...

Estiu grec

(EG1) Lluna plena sobre el Bòsfor
(EG2) Istanbul
(EG3) De postes i d'albades
(EG4) Blau de Rodes
(EG5) Akrotiri
(EG6) Bany a Míkonos
(EG7) Atenes
(EG8) Κέρκυρα
(EG9) Dubrovnik
(EG10) Sospirs venecians
Retorn

Núvol i cim

Encara puc aprendre a ser una mica menys cantellut, una mica menys aspre, una mica menys granític, una mica menys coriaci (que diria el mestre Pla). Encara sóc a temps d'amorosir-me i esdevenir vellutat, setinat, flonjo com un núvol d'estiu que vaga sense rumb. ¿O potser t'agrado així, adamantí i inaccessible com un cim glacial?

YouTube or not YouTube

Faves a la planiana

Esgrano faves a la terrassa. Fa un solet que enamora. El veí em demana permís per retallar les branques del meu llorer que envaeixen el seu jardí. S'ha fet una bèstia. Està florit. Li dic que talli el que li plagui i que aprofiti les fulles per al guisat. Faves tendrals. Me'n menjo alguna de crua. Les cuinaré segons la recepta que dóna Pla al volum XV, p. 114. A Can Guàrdia (la botiga de queviures del poble) trobo els ingredients necessaris...

Pla, tan sorneguer i genial com sempre, escriu aquesta frase:

Les faves són com les dones: de seguida fatiguen, però es troben en l'arrel permanent de la il·lusió humana.

I jo afegiria: hi ha dones tan faves que ni amb tota la il·lusió del món te les empasses.