Separacions

É sempre de nós que nos separamos quando deixamos alguém, deia Pessoa en boca d'Álvaro de Campos. Per això, cada separació és una bestreta de la mort, un retall nostre que deixem a la vora del camí com les serps deixen la pell. Un suïcidi parcial. Com era jo quan estava amb ella? Com seré a partir d'ara, que ja no estem junts? Allunyant-me renuncio a ser qui era, liquido una possibilitat vital per tal de crear una nova condició de ser. No és només un canvi de circumstàncies, sinó quelcom més profund i essencial. El cor ha d'estar disposat a acomiadar-se i recomençar. Aquí rau l'encís. La crida de la vida no s'atura mai. Viure estripant-se, automutilant-se, petites morts que anticipen la mort final. L'aprenentatge de les pèrdues. Retalls. Talment un àlbum de fotografies.

Encís

Primera posta de sol a la terrassa de la nova casa empordanesa. La banda sonora dels ocells. La mar que s'endevina propera. Oliveres pertot. Tinc veïns francesos i alemanys. La urbanització és plena de gats. Estic ben magolat. Si no en va haver prou amb la mudança, ahir vam fer cap a l'Aplec del Cargol. Massa emocions. Massa quilòmetres. Aquesta serà la primera nit que dormo aquí. Sempre és una cosa seriosa, això de canviar de matalàs. Les capses omplen el menjador. Les aniré obrint a poc a poc. Quan acabi d'endreçar l'interior, em posaré a treballar al jardí i prepararé l'hort. Hi ha espai suficient rere la casa. Avui començo una nova etapa:

Dins de cada començament hi ha un encís que ens protegeix i ens ajuda a viure

L'encís dels teus petons.

T-89

El primer que ha fet aquest matí ha sigut afaitar-se la closca. Després, seguint la glera, ha remuntat el riu Barcedana fins a la cascada. Quin espectacle, els caramells de gel penjant del rocam! Caminant sobre els còdols, esquivant els trams gelats, agraint les carícies del sol, escoltant els clamorosos silencis de la natura, parlant amb els ocells, s'ha reconciliat amb l'hivern. En comptes de dinar, ha rellegit uns fragments d'El llop estepari...

Llegeix tota la sèrie T

T-87

Avui la boira no es volia aixecar. El gebre arrebossava el paisatge fent que tot semblés nevat. Fins a les 13:17 no ha lluït el sol. Mentrestant, ell traduïa un poema que fa molts anys que l'acompanya. Es titula Stufen i l'autor és Hermann Hesse. Vet aquí:

Esglaons

Com la flor es marceix i la joventut envelleix,
així floreixen els esglaons de la vida,
al seu temps també floreix la saviesa i la virtut,
i no els és permès de durar sempre.
Cal que, a cada crida de la vida,
el cor estigui disposat a acomiadar-se i començar de nou,
coratjós i sense aflicció, lliurant-se a nous lligams.
Dins de cada començament hi ha un encís
que ens protegeix i ens ajuda a viure.

Hem de travessar riallers un espai rere l'altre,
sense que cap ens atrapi com una pàtria,
l'esperit del món no ens vol estrènyer ni encadenar,
vol que ens eixamplem esglaó rere esglaó.
Tan bon punt ens sentim a gust en un cercle
i hi vivim confiats, apareix l'esllanguiment,
només qui està disposat a llevar àncores i navegar
podrà evitar la paràlisi de la rutina.
Potser l'hora de la mort també ens posi davant nous espais,
la crida de la vida mai no s'acabarà per a nosaltres...

Som-hi doncs, cor meu, acomiada't i guareix-te!

El que més li agrada és el final: Wohlan denn, Herz, nimm Abschied und gesunde!

L'any 1924 Hesse (amb 47 anys, el mateixos que ara té ell) va deixar la seva segona esposa i va llogar un apartament a Basilea. A partir d'aleshores va augmentar el seu aïllament i la incapacitat psicològica de relacionar-se amb el món exterior, per la qual cosa va patir episodis de gran desesperació en els quals tenia pensaments de suïcidi. L'obra que relata millor això és El llop estepari (1927).

El cor (Herz) és el subjecte del poema i, de ben segur, són versos autobiogràfics. La vida està feta d'etapes, les coses no duren sempre, no deixem que res ni ningú ens retingui, hem de defugir els costums, estiguem preparats per a emprendre noves singladures, tornar a començar és encisador...

Llegeix tota la sèrie T

T-43

Pastanagues, raves, bledes, faves, pèsols i soia. Això és el que va sembrar ahir. Aquestes llavors s'afegeixen a les cebes, alls, espinacs, escaroles, cols i apis que ja tenia plantats. No hi cap res més. Tot el dia plovent de la millor manera que pot ploure, moderadament, amarant la terra amb parsimònia tardorenca. Les mallerengues volten per la terrassa espicossant les restes de pa moll que ha deixat expressament per a elles. Demà li porten una tona de llenya d'alzina. Es queda embadalit davant les flames del foc a terra com Pistorius, aquell entranyable personatge de la novel·la Demian d'Herman Hesse. El poder hipnòtic del foc. La llar uterina en la qual ens arrecerem de la intempèrie freda i humida. Avui ha conegut una de les persones que va construir la casa fa quaranta anys. Es diu Sisco i fa de serraller. Li ha explicat que un dels anteriors llogaters va ser un pintor anomenat Pueyo. També hi va viure una ornitòloga anglesa. ¿Les cases guarden el record de les persones que les han habitades? A ell li va costar tres mesos acomodar-s'hi. La casa es resistia a ser posseïda, es defensava, fins que ell va reeixir. Ara és com si hi hagués viscut tota la vida.

Llegeix tota la sèrie T

T-13

Si tot va bé, dintre d'una setmana estarà a Ginebra, punt de partida del recorregut que farà amb tren per tota Suïssa gràcies a l'InterRail. A banda de veure els cims més alts d'Europa, ell s'ho pren com una peregrinació molt particular. Visitarà Basilea, on va ambientar la seva darrera novel·la, ciutat en la universitat de la qual va fer classes el mestre Nietzsche. Després anirà a Sils-Maria (Alta Engandina) a veure la casa en la qual Nietzsche va passar llargues temporades plenes de creativitat. El filòsof va definir aquell indret com "el racó més agradable de la Terra". A la vora del llac Silvaplana hi ha la pedra sobre la qual se li va revelar Zarathustra. Ell hi arribarà 130 anys després, amb el mateix esperit del Vogelfrei que ha fugit a les muntanyes (ορειβασια) tot abandonant l'oikos per a ocupar l'espai rural fora de qualsevol control institucional. A continuació, camí d'Itàlia, farà una visita al museu que Hermann Hesse té a la casa Camuzzi de Montagnola, on l'escriptor va viure de 1919 a 1931. Un altre mestre imprescindible. Mentrestant, a Terradets, tot el dia netejant el garatge. Està quasi enllestit. Només queda apilar la llenya.

Llegeix tota la sèrie T

Núvols i cireres

De vegades no és fàcil saber quan has d'acomiadar-te d'un lloc o d'una persona. Sovint la rutina, la comoditat o la por pesen més que l'esperit d'aventura que t'empeny devers noves dimensions en el camí del progrés personal.

Hom sol arguir allò tan suat del Better the devil you know than the devil you don't. Però jo discrepo. Estic més d'acord amb el poema d'Hermann Hesse:

Es muss das Herz bei jedem Lebensrufe bereit zum Abschied sein und Neubeginne... Nur wer bereit zu Aufbruch ist und Reise, mag lähmender Gewöhnung sich entraffen.

La vida està feta d'etapes, de portes que s'obren i que es tanquen, d'esglaons que ens condueixen cap endavant i cap amunt. Tot acabament és un nou principi. No és bo aferrar-se ni encadenar-se si el que volem és créixer. Som pelegrins, viatgers que avancem amb la motxilla cada cop més buida de coses materials.

Tanmateix reconec que trobaré a faltar aquest apartament que m'ha acollit durant els darrers 20 mesos. M'havia acostumat a la seva llum i al seu horitzó.

Crepuscles

M'he estat a la platja fins que el sol s'ha post. Necessitava el mar, necessitava l'horitzó, necessitava el vaivé incessant de les onades, escuma lleugera, mirada llunyana... Quan s'ha fet fosc, el fred s'ha apoderat de la meva solitud. Aleshores he comprès que havia assistit al meu propi crepuscle.

Hi ha camins perquè hi ha peus. Hi ha amors perquè hi ha cors. Mai no diguis que tot s'ha acabat. Tot final és un nou principi...

Und jedem Anfang wohnt ein Zauber inne,
der uns beschützt und der uns hilft zu leben

Traducció al català

Influències literàries

Avui faré una cosa que no he fet mai: escriuré una llista amb les meves principals influències literàries. Per influència literària entenc no solament els autors dels llibres que he llegit (perquè aleshores la llista seria quilomètrica), sinó sobretot els autors dels llibres que he viscut. [Algun dia explicaré la diferència entre un "llibre llegit" i un "llibre viscut", i què significa "viure un llibre"]

He limitat la llista a 16 escriptors (5 catalans, 4 alemanys, 2 francesos, 2 britànics, 2 castellans i 1 portuguès) tres dels quals encara són vius. Els escriptors vius afegeixen a la seva influència literària també una influència humana o biogràfica. Voilà:

1. Màrius Torres
2. Fernando Pessoa
3. Hermann Hesse
4. Friedrich Nietzsche
5. George Orwell
6. Louis-Ferdinand Céline
7. Arthur Rimbaud
8. D. H. Lawrence
   
9. J. W. von Goethe
10. Thomas Mann
    
11. Josep Pla
    
12. Guillem Viladot
13. Biel Mesquida
14. Enric Vila-Matas
15. Renada Laura Portet
16. Antonio Machado
    

[Avís per a despistats: això NO és un meme!]

Gloriosa Catosfera
(Un bon post des de NYC)

Un altre punt de vista

En el pont del riu Llierca...

En el pont del riu Llierca, riu amunt, la pedra que ens va fer d’altar resta incòlume per als cossos que vindran a fondre’s com els nostres cossos nus després de travessar gèlides aigües tentinejant sobre roques relliscoses vestides d’algues verdes, metàfora de nous graons vitals com en el poema de Hesse: Und jedem Anfang wohnt ein Zauber inne, der uns beschützt und der uns hilft, zu leben.

En el pont del riu Llierca, cap al tard, amb el sol colrant les pells, membrança de felicitats inexplicables que s’escolaren riu avall devers l’aiguabarreig real que ens allunya de la puresa primigènia, paradís inconsistent que perdura en el fons de cada cèl·lula.

En el pont del riu Llierca sempre serem amants.

Einst vor tausend Jahren...

Einst vor tausend Jahren

Unruhvoll und reiselüstern
Aus zerstücktem Traum erwacht
Hör ich seine Weise flüstern
Meinen Bambus in der Nacht.

Statt zu ruhen, statt zu liegen
Reißt michs aus den alten Gleisen
Weg zu stürzen, weg zu fliegen
Ins Unenedliche zu reisen.

Einst vor tausend Jahren gab es
Eine Heimat, einen Garten,
Wo im Beet des Vogelgrabes
Aus dem Schnee die Krokus starrten.

Vogelschwingen möcht ich breiten
Aus dem Bann, der mich umgrenzt,
Dort hinüber zu den Zeiten,
Deren Gold mir heut noch glänzt.

Hermann Hesse (1961)

Una vegada fa mil anys

Ple d'inquietud i cobejós de viatges
despertant-me d'un somni esmicolat,
vaig sentir el meu bambú
xiuxiuejar de nit la seva melodia.

En comptes de descansar, en comptes de jeure
m'arrenca dels vells carrils
per a precipitar-me lluny, per a volar lluny,
per a viatjar vers l'infinit.

Una vegada fa mil anys
hi havia una pàtria, un jardí,
on a la feixa de la tomba dels ocells
el crocus fitava entre la neu.

Voldria estendre ales d'ocell,
des de l'exili que em limita,
cap allà dalt, a l'altra banda del temps
en el qual l'or encara lluu per a mi.

Trad. Montserrat Ollé (retocada per mi)

He anat al bibliobús...

Cap a la fi (segueix)

He anat al bibliobús i he demanat a la Montse l’Elogi de la vellesa de Hermann Hesse (Empúries, Narrativa 171, 2001, Trad. de Montserrat Ollé). Resulta que el tenia i me l’he emportat. He arribat a casa i he repassat els poemes inclosos en aquest llibre tot comparant-los amb els del poemari plagiari. N’he trobat 18 que coincideixen (18 de 24). Més clar l’aigua.

Ja sé què farem. Telefonarem NUCKIRA i li comunicarem que el dia 23 d’abril a les 18 h. ha d’estar present en l’acte de lliurament del Premi Vallromanes de Poesia. No li direm que ha guanyat. Deixarem que es faci il·lusions… Aleshores, en un moment determinat de l’acte, servidor començarà a parlar alemany agraint el fet que Hermann Hesse en persona s’hagi dignat a presentar els seus poemes al nostre humil Premi… La resta de la performance us la podeu imaginar. Ja et dic jo que riurem.

Al jardí llegint originals...

Al jardí llegint originals, poemaris que aspiren a convertir-se en euros en efectiu, llibres que potser no llegirà ningú, que no rebran cap crítica, que no apareixeran en cap suplement literari... Originals i més originals, il·lusions, somnis, versos humans, massa humans... Fins que ensopego amb això:

ÈPOCA

Així com cada flor es marceix
i cedeix la joventut a la vellesa,
cada època de la vida floreix,
cada saber i cada virtut que neix,
té el seu moment d'eterna bellesa.

El cor, a cada crit que fa la vida,
Està a punt pel comiat imminent,
o per renéixer a una nova partida,

(...)

¡Doncs be cor, acomiada't i posa't bo!

Ep, això em sona un colló! Aquest poema és Stufen de Hesse! Pèssimament traduït, per cert. Sí. El rellegeixo i ho comprovo vers a vers. Descarat. Increïble. El poemari que el conté es titula Cap a la fi i està signat pel pseudònim NUCKIRA. S'ha presentat al Premi Vallromanes de Poesia. El poemari en qüestió inclou 24 poemes. Corro cap a la prestatgeria, agafo els dos volums de Die Gedichte de Hermann Hesse (Suhrkamp, 1977) i començo a investigar... A partir de la llista de títols i de la llista dels primers versos que hi ha al final del segon volum, vaig identificant poemes del poemari plagiari. És divertit. El paio ha tingut la barra d'afusellar els poemes complets de Hesse sense ni tan sols prendre's la molèstia de canviar els títols. Quan ja n'he identificat 13 (13 de 24), plego. No val la pena seguir. Tot el poemari sencer és un plagi absolut de Hesse. Aquí teniu la llista dels poemes originals per ordre d'aparició en el poemari (entre parèntesi el volum i la pàgina de les Gedichte on els podeu trobar):

Der Mann von fünfzig Jahren (II, 774)
Müder Abend (II, 718)
Altwerden (II, 459)
Stufen (II, 676)
Ende August (II, 580)
Bruder Tod (I, 441)
Welkes Blatt (II, 622)
Regen im Herbst (II, 707)
Sprache des Frühlings (II, 603)
Im Altwerden (I, 426)
Märzsonne (II, 702)
Verfrühter Herbst (II, 578)
Einst vor Tausend Jahren (II, 725)

Estic segur que la resta de poemes també són de Hesse. La pregunta clau és: ¿Aquest NUCKIRA és subnormal profund, traductor afeccionat, barrut, o què? ¿Ha copiat els poemes d'alguna antologia? ¿Ens volia posar un parany? Es deu pensar que som una merda de jurat d'una merda de poble que només hem llegit Martipol... Voilà! Li ha sortit el tret per la culata. La cosa no quedarà aquí. A banda de denunciar-ho públicament com estic fent ara perquè li caigui la cara de vergonya, el penso telefonar personalment i dir-li quatre coses ben dites. ¿O es pensava que era tan fàcil guanyar 600 € per la cara? Santa innocència!