CR28

Die Welt is leer, Ich will nicht leben mehr… 

Rellegeixo la darrera carta que va escriure André Gorz a la seva esposa Dorine abans de suïcidar-se junts. També es van suïcidar junts Stefan Zweig i Lotte l’any 1942 a Petrópolis, Brasil: 

geistige Arbeit und persönliche Freiheit, das höchste Gut dieser Erde gewesen… 

No cal ser un jueu apàtrida (heimatlosen Wanderns) per arribar a certes conclusions: que cal crear la terra promesa dins de cadascú, i que l’amor, el treball espiritual i la llibertat personal són allò que donen sentit a la nostra vida. La resta galindaines.

Wo man singt, da lass dich ruhig nieder, denn böse Menschen haben keine Lieder

Goldner Baum

Marlies diu: No s'avança amb la teoria, cal practicar, viure les experiències. L'escolto i em vénen a la memòria dues frases, una del Zarathustra de Nietzsche: Nur der Täter lernt (només el que perpetra* aprèn); i l'altra del Faust de Goethe: Grau, teurer Freund, ist alle Theorie und grün des Lebens goldner Baum (Gris, estimat amic, és tota teoria i verd l'arbre daurat de la vida).  

*Täter en alemany significa delinqüent, culpable, reu, el que executa o perpetra un delicte o crim. 

Hem de deixar de banda les teories, idees, elucubracions, realitats virtuals... i passar a l'acció, lliurar-se, llençar-se sense por al corrent... La vida ha de ser perpetrada!

Aquesta és la clau. Aquest és el repte. Menys llegir, menys escriure, menys teclejar... Més fer, actuar, implicar-se, comprometre's... Si el que volem és VIURE realment. La resta són fugides, excuses, consols, amagatalls...

La impunitat de les accions espontànies. Ser lliure d'acord amb els impulsos naturals.  

Peace Stone

Des que visc a Cap Ras cada dia és una sorpresa, un regal, una benedicció. No solament pel lloc en si, les vistes, l'entorn (que és una meravella); o per la desfermada creativitat que no s'atura; sinó sobretot perquè apareixen persones interessants que m'aporten coses increïbles. Anoto els seus noms en el mateix bloc on anoto els títols de les obres. Si fa uns dies va ser la francesa tatuada amb l'espiral, ahir va venir un xaman mexicà i avui un alemany que m'ha regalat una Peace Stone. Flipo.

Draffoh Rheinmann m'ha explicat que fa 20 anys que basteix Steinmann per la pau i la llibertat. Ara es dedica a regalar pedres pintades a mà les quals estan numerades (n'ha fet 111). Es tracta de conservar-la un temps i després donar-la a una altra persona per tal que la pedra vagi corrent de mà en mà. Ell està convençut que aquestes pedres portaran la pau. A mi m'ha regalat la número 23. La tindré amb mi uns dies fins que la passi a algun caminant del país més allunyat possible. Quan te'n desprens, cal enviar un missatge a Draffoh indicant la ubicació i el número de la pedra. Ell va fent un seguiment sobre el mapamundi. La idea és divertida. Una mena de bookcrossing, però amb pedres...

Hem estat una estona xerrant, sobre pedres i moltes altres coses. M'ha servit per a practicar una mica el meu alemany rovellat. Em passo el dia parlant en francès i s'agraeix canviar de llengua.

Aquesta és la instal·lació de Land Art que ha deixat a la platja de Canyelles:

Les pedres de L'Espiral avui ha atret a Draffoh Rheinmann. Qui vindrà demà? Hi ha un magnetisme molt misteriós en aquest obra, com si fos un vòrtex, un xuclador d'energia que convoca éssers amb una consciència desperta. Pas a pas, teixim la xarxa dels espiralians...     

Finis-Terrae-6

No hi ha conclusions. Després de caminar una setmana pels confins on es posa el sol, no tinc conclusions. I per què hauria de tenir-les? Der Weg is das Ziel, diuen els alemanys. La finalitat és anar. N'hi ha prou amb caminar, sentir-se viu enmig de la natura. Hem de donar gràcies per això i perquè hi ha algú que ens espera a la tornada. No, no hi ha conclusions. La vida no és cap sil.logisme. Tot final és un principi. La motxilla pesa cada cop menys. Som eteris i hiperboris. Estimem el silenci.

FOTOS FACEBOOK

T-87

Avui la boira no es volia aixecar. El gebre arrebossava el paisatge fent que tot semblés nevat. Fins a les 13:17 no ha lluït el sol. Mentrestant, ell traduïa un poema que fa molts anys que l'acompanya. Es titula Stufen i l'autor és Hermann Hesse. Vet aquí:

Esglaons

Com la flor es marceix i la joventut envelleix,
així floreixen els esglaons de la vida,
al seu temps també floreix la saviesa i la virtut,
i no els és permès de durar sempre.
Cal que, a cada crida de la vida,
el cor estigui disposat a acomiadar-se i començar de nou,
coratjós i sense aflicció, lliurant-se a nous lligams.
Dins de cada començament hi ha un encís
que ens protegeix i ens ajuda a viure.

Hem de travessar riallers un espai rere l'altre,
sense que cap ens atrapi com una pàtria,
l'esperit del món no ens vol estrènyer ni encadenar,
vol que ens eixamplem esglaó rere esglaó.
Tan bon punt ens sentim a gust en un cercle
i hi vivim confiats, apareix l'esllanguiment,
només qui està disposat a llevar àncores i navegar
podrà evitar la paràlisi de la rutina.
Potser l'hora de la mort també ens posi davant nous espais,
la crida de la vida mai no s'acabarà per a nosaltres...

Som-hi doncs, cor meu, acomiada't i guareix-te!

El que més li agrada és el final: Wohlan denn, Herz, nimm Abschied und gesunde!

L'any 1924 Hesse (amb 47 anys, el mateixos que ara té ell) va deixar la seva segona esposa i va llogar un apartament a Basilea. A partir d'aleshores va augmentar el seu aïllament i la incapacitat psicològica de relacionar-se amb el món exterior, per la qual cosa va patir episodis de gran desesperació en els quals tenia pensaments de suïcidi. L'obra que relata millor això és El llop estepari (1927).

El cor (Herz) és el subjecte del poema i, de ben segur, són versos autobiogràfics. La vida està feta d'etapes, les coses no duren sempre, no deixem que res ni ningú ens retingui, hem de defugir els costums, estiguem preparats per a emprendre noves singladures, tornar a començar és encisador...

Llegeix tota la sèrie T

Relats

Sovint n'hi ha prou amb estar, sense fer res, com una ombra silent que il·lumina amb la seva presència. Mentre el malalt dorm, recuperant-se de les ferides, has de romandre al seu costat, vetllant, perquè en obrir els ulls vegi que no estava sol i somrigui. N'hi ha prou amb la paciència, que és una forma de pregar sense paraules.

Sovint el parany consisteix a voler anticipar l'oracle. Aber wer kennt das Schicksal? Es können noch viele Dinge geschehen in deinem Leben, die du dir Jetzt nicht vorstellen kannst. ¿Per a què especular? La realitat és el relat que fem d'ella.

Entsöhnung

du bist der träumer der ohne Traum ist . du . mit dem schwellengang . gehe zu den nicht fernen hügeln . nimm deine augen und beobachte die grossen könner die der übungen nicht müde wurden bevor sie ihren weg antraten . der sinn den du zum folgenden ort trägst ist die gegenklage . ist die entsöhnung . es kommen schon die nebel ins tal und du könntest den weg verfehlen und zu spät zu deinem haus gelangen zumal du zur nachtzeit gehst . hier und nun findet dein gesang jene für die er bestimmt ist . die menschen werden schon selten und die anderen verschliessen sich deinem anspruch . sie leben in ihrer zeit und haben kein schicksal sonst

eres el soñador sin sueño . tú . acechador de umbrales . ve a las no lejanas colinas . con tus ojos observa a los grandes maestros que no se cansaron de ejercitar antes de emprender el camino . el sentido que llevas contigo al próximo lugar es la reconvención . es la reconciliación . ya se asoman las nieblas al valle y pudieras perder el camino porque andas de noche . aquí y ahora tu canto alcanzará a aquellos a los que está destinado . los soñadores ya son escasos y los demás se cierran a tu designio . moran en su tiempo sin trascender hacia otro destino mayor

Manu (Citat a La isla sin serpientes)

Jubilació als 69

Rellegeixo per enèsima vegada el cap. XXV del Doktor Faustus de Thomas Mann...

Du darfst nicht lieben... Liebe ist dir verboten, insofern sie wärmt. Dein Leben soll kalt sein - darum darfst du keinen Menschen lieben.

Penso en el pacte mefistofèlic i en l'ulterior destí fàustic. 24 anys de creativitat genial abans de retre l'ànima al bàratre, amb l'únic "inconvenient" de no poder estimar amb veritable caliu humà. N'hi ha per a pensar-s'ho. Em jubilaria als 69. Un número maco.

NEBELZONE

Fa dies que la boira s'ha instal·lat a Lleida. No és una boira gaire espessa, ni tampoc fa fred, però ho embolcalla tot amb una aura fantasmagòrica que us confesso que m'està començant a agradar. M'hi estic habituant. Hi ha moments del dia en què el sol apareix fugaçment i, al cap d'una estona, torna a marxar. Aquest escenari boirós m'inspira... Per això avui he decidit obrir un blog nou: NEBELZONE, que en realitat és un sub-blog d'ENTRELLUM el qual necessitava retornar una mica a les ombres... Fixeu-vos en el contrast: fons blanc versus fons fosc. Els continguts també seran diferents. NEBELZONE (que vol dir "zona de boira" en alemany) serà un blog més intimista i minimalista. Hi podeu accedir mitjançant l'enllaç que hi ha sota la capçalera.

Crepuscles

M'he estat a la platja fins que el sol s'ha post. Necessitava el mar, necessitava l'horitzó, necessitava el vaivé incessant de les onades, escuma lleugera, mirada llunyana... Quan s'ha fet fosc, el fred s'ha apoderat de la meva solitud. Aleshores he comprès que havia assistit al meu propi crepuscle.

Hi ha camins perquè hi ha peus. Hi ha amors perquè hi ha cors. Mai no diguis que tot s'ha acabat. Tot final és un nou principi...

Und jedem Anfang wohnt ein Zauber inne,
der uns beschützt und der uns hilft zu leben

Traducció al català

Niemandsrose

Avui cedeixo el meu espai a Josep Porcar i a la seva admirable creativitat videopoètica. El seu post és avui el meu post. Simplement impressionant...

Ein Nichts
waren wir, sind wir, werden
wir bleiben, blühend:
die Nichts-, die
Niemandsrose.

La temptació de l'ombra

M'he passat tota la vida lluitant contra l'ombra, contra la meva pròpia ombra, contra totes les ombres que m'habiten. Sempre hi ha hagut una platònica aspiració cap a la llum, però aquesta aspiració massa sovint s'ha vist enterbolida per ombrívoles tendències que han enfosquit el camí gens recte de la meva existència. He fet el que he pogut, he procurat mantenir l'equilibri i, de vegades, no me n'he sortit.

Parlar de llum i d'ombra pot semblar una metàfora, però no ho és. La foscor és real i veritable. Paul Celan no ho dubta: Wahr spricht, wer Shatten spricht (qui diu ombra diu veritat). No podem desempallegar-nos-en. L'ombra ens constitueix com a éssers tenebrosos: Su misterioso estar en brazos de la sombra. Pues sombra es, sombra somos... (Ángel Crespo, Iniciación a la sombra, Hiperión 1996).

Per això escric. Les paraules també són ombres: in der Dünung wandernder Worte. El blanc és insuportable i cal tacar-lo, macular-lo. L'escriptor embruta el món amb les seves ombres. ¿Què us penseu que han estat totes les meves obres? Impura catarsi. Kenosi. Un intent desesperat de vomitar les ombres. Però les putes ombres romanen dins. No hi ha res a fer.

Porto 44 anys així, fart de viure en aquest entrellum, fart de fer equilibris, fart de contradir-me cada dia i cada nit. Un certa penombra assetja al fons del passadís. Bec xampany francès, Mumm Cordon Rouge. Els telèfons no responen.

Vagarejo entre els records mentre la solitud m’empaita. Et cerco debades conscient que ets molt lluny. No n’hi ha prou amb les paraules. No n’hi ha prou amb els misssatges que llenço dins l’ampolla. Naufragi inevitable.

Sento que ha arribat l'hora de fer el pas definitiu.

Puede ser un silencio lo que sientas, y una ausencia de alas...

No hauria d'escriure aquest post

M'hauria de reprimir. Escriure en calent és desaconsellable. He fugit del Casal com he fugit del bar del Nico. Fins a l'últim minut tenia l'esperança de què la selecció alemanya marqués un gol. Res. Todo mi gozo en un pozo, com diuen els guanyadors de l'Eurocopa. Mai no havia vist banderetes espanyoles al meu poble. Banderetes i petards i botzines i crits energumènics. Tot alhora. Quina creu. Toco pirandó i m'esbravo en el Twitter. Això és el que hi ha. Això és el que tenim. I Montilla president. I els botiflers ben endollats. Em sento desubicat. Em sento deprimit. Demà tornarà a sortir el sol i Catalunya serà una mica menys catalana... Què ens queda? Ben poca cosa: un somni que es resisteix a morir i l'empenta alliberadora dels blogs.... We'll always have Catosfera.

Es ist viel Weisheit darin, dass viel Kot in der Welt ist!

Tu no ets una merda. No ho vull tornar a sentir. Que sigui l'última vegada que dius que ets una merda. Si ho tornes a repetir m'emprenyaré. Els que volen fer-te creure que no vals res són els que són una merda seca punxada en un pal. Tu no. Tu ets com ets, amb les teves virtuts i amb els teus defectes, però no ets una merda. Ni tu ets una merda ni la vida és una merda. Les persones que diuen que la vida és una merda són les que emmerden la vida. Ni tu ni jo som com elles. Tant de bo s'ofeguin en la seva caguerada i ens deixin tranquils d'una puta vegada. Quan te'ls trobis, canvia de vorera o tira de la cadena. Merdosos que emmerden la vida. Ignora'ls o liquida'ls.

Du weisst nicht

Em fa molta il·lusió presentar-vos la traducció a l'alemany del primer poema del poemari ENTRELLUM, obra guardonada amb el Premi Internacional Antonio Machado 2008. Vull agrair públicament la col·laboració de Herrn Doctor Elies Valverde. Sense el seu amical entusiasme aquesta versió no hagués estat possible.

No saps

No saps, potser no saps què hi ha
rere la màscara encisadora de les paraules.

Tal vegada un riu silent que corre sota la pell.
Tal vegada un foc que abrasa les entranyes.

No saps, potser no saps qui sóc, qui ets, qui podem ser...

A penes l’ombra d’un somni que malda per esdevenir rialla.
A penes l’ombra d’un vers que fou escrit per a ningú fa molt de temps...

No saps, no sé, no sabem què significa aquesta voràgine
de delícies i complicitats enlluernadores.

Les ànimes poden fondre’s molt abans que els cossos s’hagin desfet i, tanmateix, res no podria estalviar-nos l’incendi apassionant dels llavis i dels dits, la dolça flama dels sucs que s’escolen, la inevitable disbauxa de la carn enfollida, sempre tan dòcil i amatent...

No saps, potser no saps, ni sé, ni sabrem
perquè l’univers és tan immens i tan minúscules les nostres passes...

Nàufrags incapaços de comprendre que demà ja és massa tard
i que avui, ineluctablement, el sol i la lluna es conxorxen
per a picar-nos l’ullet...

L’hora suprema arriba en qualsevol moment.
Res no és possible ni perdurable si els déus se’n desentenen
(algun dia t’explicaré quins són aquests déus en els quals crec)

No ho saps, no ho sé, no ho sabrem
si tot al capdavall és un miratge que a l’hora del capvespre
s’esblamarà sense remei...

Els cors són pous negats de misteri.
Els cors no saben res.


Du weisst nicht

Du weisst nicht, vielleicht weisst Du nicht
was es hinter der bezaubernden Maske der Worte steckt.

Vielleicht fliesst unter der Haut ein ruhiger Fluss.
Vielleicht eine Glut, die die Innereien verbrennt.

Du weisst nicht, vielleicht weisst Du nicht wer ich bin,
wer Du bist, wen wir sein können…

Kaum der Schatten eines Traumes der es versucht, ein Lachen zu werden.
Kaum der Schatten eines Gedichtes, dass vor langer Zeit geschrieben
wurde, und das Niemandem gewidmet war…

Du weisst nicht, ich weisst nicht, wir wissen nicht was sie bedeutet, diese Unmenge blendender Wonnen und Gemeinsamkeiten.

Die Seelen können zerschmelzen, und viel eher als die Leiber sich
aufgelöst haben und, sowieso, nichts hätte uns ersparen können das
leidenschaftliche Entflammen der Lippen und der Finger, die süsse Glut der Säfte, die entfliehen, die unvermeidbare Orgie des verrückt gewordenen Fleisches, ständig sanft und willig…

Du weisst nicht, vielleicht weisst Du nicht, ich weiss es auch nicht, und wir werden es nie wissen, warum das Universum so inmens ist, und unsere Schritte so winzig…

Schiffbrüchige, die es nicht verstehen können, dass es morgen schon zu spät ist, und das heute, unvermeidlich, Sonne und Mond sich vereinen, um uns ein Auge zu zwicken…

In jedem Augenblick kann die höchte Stunde schlagen.
Nichts ist weder möglich noch beständig, wenn die Götter davon Abstand nehmen (eines Tages werde ich Dir erzählen welche es diese Götter sind, an die ich glaube)

Du weisst es nicht, ich auch nicht, wir werden es auch nie wissen ob letzten Endes alles nicht eine fata morgana ist, die in der Abendstunde unvermeidlich verschwinden wird.

Die Herzen sind Gruben, mit Unbekanten verstopft.
Herzen wissen nichts.

Més traduccions

La màscara nietzscheana

Alles, was tief ist, liebt die Maske [Tot el que és profund estima la màscara]. Així enceta Nietzsche l'apunt número 40 de Més enllà del bé i del mal. I el finalitza així:

Aital emmascarat [Verborgener], que per instint necessita parlar per a callar i silenciar, i que és inesgotable en el subterfugi de la comunicació, vol i procura que sigui una màscara la que circuli pel cap i pels cors dels seus amics; i suposant que no ho vulgui, algun dia se li obriran els ulls i veurà que, malgrat tot, allí hi ha una màscara d'ell, i que és bo que així sia. Tot esperit profund necessita una màscara [Jeder tiefe Geist braucht eine Maske], i encara més: al voltant de cada esperit profund constantment creix [lit. s'enguixa: wächst] una màscara gràcies a la contínua interpretació falsa, o sigui superficial [flachen], de cada paraula, cada passa, cada senyal vital que dóna.

A l'apunt 175 del llibre Humà, massa humà Nietzsche rebla:

La mediocritat és la màscara més afortunada que pot lluir l'esperit superior, perquè la majoria de la gent, és a dir els mediocres, no s'adonen de la disfressa.

Per tant, la presumpta sinceritat pot ser sovint la millor màscara; i la presumpta mediocritat també. Anònim, pseudònim, heterònim o ortònim, no hi ha manera de desemmascarar-se. Les paraules són màscares rere les quals ens amaguem. Per això, jo mai escric el que realment penso o el que realment sento, perquè el que realment penso i el que realment sento no es troba a l'abast de les miserables paraules, que només són ombres, boira, ersatz...

[En castellano]

Flandes i Catalunya

Interessant conversa amb Bernard, un professor d'història flamenc que fa classes en una escola de Bruges. Parlem -en francès- de moltes coses: de la situació política de Bèlgica -comparant Flandes amb la Valònia-, del problema de la immigració, de com veuen ells Catalunya, d'història, de filosofia, de teologia... De vegades se li escapen expressions en flamenc, una llengua fonèticament molt propera a l'alemany. Flamencs i catalans tenim força coses en comú. Aquí fem acudits denigrant els de Lepe i ells els fan denigrant els neerlandesos. Per exemple: ¿Com se sap que una holandesa ha escrit un mail? Doncs perquè hi ha típex a la pantalla. O aquest altre: ¿Com enterren els holandesos? Boca avall, per a poder aparcar les bicicletes... Després de moltes cerveses, ja de matinada, em reconeix que abans ser flamenc era considerat una vergonya; a hores d'ara, en canvi, és un prestigi. Jo li dic que a nosaltres ens ha passat el contrari: abans era un orgull ser català; ara ens n'hem d'amagar com si fos un oprobi.

¡PROU! MANIFESTACIÓ: DILLUNS 29 D'OCTUBRE, 19:00 H, PLAÇA SANT JAUME DE BARCELONA ¡CONTRA LA INOPERÀNCIA! CONVOCATORIA APOLÍTICA

Convocatòria
Avui

Més Frankfurt

Pensava que La Cosa havia finit amb congratulacions generalitzades, però no. La ressaca s'allarga. Aquesta tarda he rebut el següent mail...

Hola Toni,

Sóc alumne de 4t de periodisme, ens han demanat que escrivim un petit article a partir de les opinions d'un escriptor en llengua catalana que no hagi estat a la Fira de Frankfurt. He aconseguit el teu contacte a través del teu blog.

Si no t'importa t'envio unes preguntes, l'article és per demà.

------------------------

Hola Franc,

Gràcies per pensar en mi. Aquí tens les meves respostes:

Tinc entès que no ha anat a la Fira, no hi ha estat invitat o no hi ha volgut anar?

No m'hi han convidat. Com diu un amic meu (que fa anys que viu a Frankfurt): Musst du darüber stehn!*

Creu que la cultura catalana ha sortit afavorida o desfavorida després de la Fira?

No sé què és exactament "la cultura catalana", i menys com a subjecte que pugui resultar "afavorit o desafavorit". Els subjectes reals de la cultura (de la catalana i de qualsevol altra) sempre són persones amb noms i cognoms. En aquest cas concret, hi ha hagut una llista de persones amb noms i cognoms que han estat convidades per les autoritats a desplaçar-se a la ciutat de Frankfurt. Els bitllets d'avió, més les factures d'hotels i de restaurants, molt probablement hauran "afavorit" l'experiència particular de cadascuna d'aquestes persones privilegiades.

A la premsa alemanya s'han publicat articles crítics amb l'excessiu nacionalisme exhibit per la comitiva catalana a Frankfurt. Creu que estan justificats?

La majoria de la premsa alemanya depèn dels seus respectius corresponsals que viuen a Madrid, ciutat en la qual es publiquen nombrosos mitjans que exhibeixen desacomplexadament un ranci nacionalisme espanyolista el qual, sens dubte, haurà servit d'inspiració per als articles dels esmentats corresponsals. Que la "comitiva catalana" hagi pecat de catalanitat és com dir que la selecció espanyola de futbol peca d'espanyolitat. On està el problema? Per sort, hi ha vida fora dels mitjans, i a Alemanya hom pot estudiar català a moltes universitats, i conèixer la nostra cultura sense manipulacions, cosa que resulta gairebé impossible a les universitats espanyoles.

Què opina de la decisió de no invitar a escriptors catalans que escriuen en llengua castellana?

Em sembla perfecte que no hagin estat convidats els ciutadans de Catalunya que no escriuen en llengua catalana. La seva opció lingüística els autoexclou de pertànyer a la cultura catalana en la mesura que han decidit formar part de la cultura castellana. El dia que els escriptors que escrivim en català siguem convidats a les fires de cultura espanyola (atès que sembla ser que Catalunya encara forma part de l'estat espanyol), aleshores potser ens plantejarem la possibilitat de convidar els escriptors en castellà a les nostres fires.

A què creu que és degut que hagin tingut més ressó mediàtic les accions i declaracions dels polítics que l'han visitat que la dels propis escriptors, editors, etc.?

Els polítics (tant els que governen com els que opositen) necessiten aparèixer als mitjans perquè es troben en contínua campanya. La manera més efectiva de fer-ho és polititzar-ho tot. La Fira de Frankfurt ha estat una bona plataforma mediàtica per als polítics. Mentre la cultura i la literatura del nostre país depenguin dels polítics de torn i de les seves decisions arbitràries, la cultura i la literatura seguiran sent una carrera funcionarial subvencionada plena de prebendes i amiguismes. Frankfurt ha estat l'apoteosi d'aquesta perversitat: la cultura oficial i institucionalitzada elevada a l'enèsima potència. En aquest sentit, l'excessiva politització de la Fira de Frankfurt ha perjudicat la nostra cultura i la nostra literatura. L'escriptor -qualsevol creador- ha de ser un ésser independent, lliure, solitari...

Lieber lebt' ich schlecht und schlicht

Vogelfrei auf Dächern,

Lieber unter Diebsgezücht,

Eid- und Ehebrechern!

Fluch der Bildung, wenn sie speit!

Fluch dem Tugendbunde!

Auch die reinste Heiligkeit

Trägt nicht Gold im Munde.**

Traduccions: * Has d'estar per damunt ** M'estimo més viure miserable i malament / ocell lliure a les mansardes, / millor malviure entre lladres, / adúlters i traidors! // Maleïda la cultura quan escup! / Maleïda l'assemblea virtuosa! / Ni la santedat més pura / porta a la boca l'or.

Més entrevistes

Land der Liebe und der Rebellion

Via The Berlin Chronicles m'assabento de què ARTE dedicarà aquest divendres dos programes a Catalunya

Trotz ihres Anspruches auf Autonomie propagieren sie keinen engstirnigen Lokalpatriotismus... Deutlich wird, warum die Katalanen leidenschaftlich auf ihrer Sprache beharren und ihre Identität und Unabhängigkeit zu bewahren suchen.

(Malgrat la seva pretensió d'autonomia no propaguen cap patriotisme local estret de mires... Queda palès per què els catalans es refermen apassionadament en la seva llengua i intenten conservar la seva identitat i independència)

Frankfurt a ENTRELLUM

Article recomanat