Internet ha regalat als creadors visibilitat i canals propis per a adreçar-se als lectors: són el que jo vinc anomenant menestrals de la literatura, entre els quals hi ha els blocaires o bloguistes. No han vingut a combratre els amos del paper imprès, a trencar amb els vells canals de l’edició, però sí a mostrar que existeixen alternatives que, tinc la sensació (i no la voldria tindre), no acaben d’agradar als comerciants del llibre, siguen editors, llibreries o professionals de l’escriptura. (Salms)
El post de Josep Porcar Editorials sempre i només? ha generat un debat molt interessant. Fa deu dies vaig abordar el mateix tema a la taula rodona en la qual vaig participar a València. La meva posició es resumeix en el fragment final de la meva intervenció:
Amb la revolució digital apareix el ciberescriptor connectat a la xarxa que perpetra una nova escriptura dissident amb la qual subverteix el fet literari. M'interessa subratllar aquest factor de la dissidència amb el qual jo, personalment, m'hi sento molt a gust. Els bloggers (no tots, per desgràcia) estem fora dels canals “oficials”, anem per lliure, ens escapolim del control polític o mediàtic (tot i que de vegades ens intentin utilitzar). En aquest sentit, som “sospitosos”, poc de fiar, i el que fem té poc valor, no és seriós. M'he trobat sovint aquesta opinió: Ah, escrius un blog? puaf, quina manera de perdre el temps, dedica't a escriure novel·les, llibres que valguin la pena... És aquest menyspreu, aquesta reticència, aquesta incomprensió, la que demostra que potser ho estem fent bé, que la tasca dels blogs és important i rellevant enmig del soroll mediàtic de teles, ràdios i premsa al servei del pensament únic i la consigna partidista. El blog com a plataforma individual, creadora de sinèrgies, de comunitats virtuals, com a font de crítica social, en la construcció col·lectiva del coneixement compartit, descentralitzat, desjerarquitzat...
“En la Catosfera es fa una part essencial de la literatura del present” (Biel Mesquida)
Portem 6 anys de blogs catosfèrics i sembla que alguns encara no se n'han assabentat. Viuen en la inèrcia, enquistats, fossilitzats en les estructures periclitades del passat. Les editorials malden per mantenir el seu “poder”, aquest robatori dels “drets d'autor” (90%), les mafietes dels premis i les capelletes dels “autors de la casa”, sense oblidar tota la indecència de les subvencions, el maneig del diner públic en benefici dels quatre noms de sempre, patums consagrades per una crítica submisa amb la connivència d'uns mitjans servils i polititzats... Tot plegat molt vomitiu. Davant d'aquest espectacle tan poc edificant, ¿què ens queda? Apartar-nos-en. Primer perquè no ens volen, i segon perquè no en volem ser còmplices, perquè no hem nascut per a llepar culs, perquè escriure és, per damunt de tot, un exercici radical de llibertat. Ser escriptor (no pas escrivent) suposa assumir una sèrie de riscos que són incompatibles amb certes pràctiques gremials, més o menys institucionalitzades. Es tracta de no tenir por. Es tracta de lluitar per millorar les coses. Es tracta de comprometre's amb el temps que t'ha tocat viure i ser capaç de fer sentir la teva pròpia veu, inalienable, genuïna, autèntica. Amb els blogs ho tenim més fàcil que mai. Es tracta de crear, d'emprar les paraules amb tota la consciència i amb tota la força, per tal d'assolir la bellesa i la bondat d'una obra que pugui servir per als altres, que els faci més lúcids, més lliures, més humans.
El meu discurs (que algú del públic va titllar de decimonònic i romàntic) va més enllà de l'estricte fet editorial i engloba tota la trama social en la qual els blogs irrompen com un element revolucionari. On rau la revolució? Al meu entendre, la clau és que el blog queda fora del "mercantilisme" capitalista i, en aquest sentit, suposa una amenaça per a l'statu quo. El llibre digital perpetua l'estructura dels drets i dels guanys del llibre de paper. L'e-book canvia el suport, però no l'essència perversa on el creador és desposseït de la seva obra perquè aquesta esdevingui mercaderia i benefici per als intermediaris. En el blog se suprimeixen els intermediaris (editors, crítics, mitjans, llibreters) i el negoci desapareix. Resta només l'autor amb el seu text i el lector amb el seu parer. Això per alguns resulta intolerable. Un dels companys de la taula (que, a banda de tenir blog, és crític literari i publica llibres de paper) va dir que el criteri de l'autor no és suficient i que calia que els blogs estiguessin en plataformes de qualitat, és a dir, que hi hagués un sedàs, algú que dictaminés què és bo i què no ho és... Jo no hi estic d'acord. En tot cas, ha de ser el lector el que faci la selecció, no pas altres instàncies, més interessades a guanyar diners que en la qualitat literària de l'obra. La discussió es pot allargar tot el que vulguem. Encara és massa aviat i ens manca perspectiva. Fixeu-vos en el titular de la notícia que va sortir l'endemà a la premsa: "Los blogs serán pronto clásicos de la literatura" ¿En què quedem?
