Picinguaba

Després de veure moltes platges, ben acalorat, cansat d’esquivar clots per carreteres infames, la sort et pot somriure en un racó de món inversemblant... 

Picinguaba és una petita aldea de pescadors que encara conserva aquell regust antic de les coses immemorials. Roques granítiques decoren la platja plena de barques de colors, amb el rerefons de la muntanya sempre verda de la qual davallen rierols d’aigua freda. La canalla juga despreocupada, els vells endrecen les xarxes. Hi ha una placidesa entranyable entre el vaivé de les onades i els reflexos de la posta sobre l’aigua. 

Trobo la pousada Sobre as Ondas, una casa taronja al final de la platja a la qual s’accedeix travessant un pont de fusta. Em rep en Gustavo, m’ensenya la suite amb vistes al mar i balcó (literalment, sobre les onades). M’encanta! El preu que em diu és massa alt. La propietària (Neusa) intervé oferint una rebaixa perquè sóc una sola persona. Segueix sent car. Li dic que potser em quedaré dues nits. Ella torna a rebaixar. Quan sent la paraula “escriptor” li canvia la cara i m’acaba deixant el preu a la meitat que m’havia dit en Gustavo. (Val a dir que, després del Carnaval, l’afluència turística baixa molt, i em penso que avui sóc l’únic client que tenen, i potser l’únic al poble)

La sort et pot somriure en qualsevol moment. Picinguaba és una perla amagada enmig de tot el desastre perpetrat al litoral en nom del turisme. Massa urbanitzacions, massa condominios, massa avarícia. 

A Praia da Picinguaba faz parte do Núcleo Picinguaba, Parque Estadual da Serra do Mar. São 47.000 ha protegidos aproximadamente 80% do município. Patrimônio da humanidade reconhecido pela UNESCO é o único ponto do litoral paulista onde são protegidos os ecossistemas costeiros, tais como praias, mangue, costões rochosos e mata de restinga.

Demà al matí, per 40 reals (10 euros), una barca em portarà a l’Ilha das Couves, verge, deshabitada, aigües transparents, dues platges paradisíaques... Faré snorkeling i potser m’animo amb la trilha fins al cim més alt.

Picinguaba. Marcat amb un cor 💚

Vipassana

El problema no ha sigut estar 10 dies meditant 10 hores diàries en una posició incòmoda, sovint dolorosa. El problema no ha sigut llevar-se a les 4 de la matinada, ni prescindir del mòbil o de qualsevol contacte amb l'exterior, ni guardar el “noble silenci” (de paraula, de cos i de ment), ni aplicar els 5 preceptes de la Sīla (no matar, no robar, no mentir, no sexe, no intoxicants). El problema tampoc ha sigut comprendre els conceptes d'impermanència, equanimitat, ferma determinació, compassió, etc. El principal problema d'aquest curs ha sigut no poder escriure... He trobat a faltar més la Moleskine i el Pilot negre que la meva ració diària de xocolata Lindt 70%. 

Si, segons Buda, l'aferrament és dissort, desaferrar-se dels mots seria un alliberament joiós. Els escriptors (egos inflats, presumptuosos de mena) pensem que dir i escriure la vida és superior al simple fet de viure-la. Ni Jesucrist ni Buda ni Sòcrates van escriure res i la seva llum encara dura. Mentrestant, nosaltres seguim encaparrats amb aquesta dèria grafomaníaca, deixant un rastre d'ombres rere nostre... 

Bhavatu sabba maňgalam. Que tots els éssers siguin feliços!

La Gran Bellesa

Escriptor-Bartleby, decadència occidental, estètica sense ètica (corrupció), poesia visual, nihilisme, ales sense arrels, Jep és el Hamlet del segle XXI (to be or not to be), en comptes d'una calavera a la mà té el Coliseu (Roma) als seus peus, la truculència de la vida al descobert (vel de Maya), Céline+Pessoa, monòleg d'un plausible suïcida mandrós, el No-Res fet obra d'art, res no té sentit sense amor, sense arrels, la festa x la festa = vacuïtat absoluta, estàtues&monges, dolce far niente, Titànic o CostaConcòrdia o TorresBessones o TheShowMustGoOn, Jep és un Berlusconi voyeur i cínic, un semi-déu que aspira a la beatitud, nostàlgia de la innocència irrecuperable, hi ha 3 coses que aïllen (la bellesa, la riquesa i la intel·ligència), la solitud inevitable de l'home lúcid, Jep tan entranyable, Jep no escriu més perquè lo important no és escriure sinó viure (La Santa dixit), ¿Com sobre-viure a la insubstancialitat patètica?, ¿Per què l'Ésser i no pas el No-Res? (...) La peli m'ha deixat tocat (i enfonsat) per molt temps, l'hauria de veure 10 cops més, ¿Com oblidar-la? Impossible!

Entrevista

Em dic Irina Lobera, sóc estudiant de segon de Batxillerat de l’Escola Maristes Montserrat de Lleida. Duc a terme un treball de recerca que es basa en la creació literària. Per a complementar la part pràctica del treball, realitzo una sèrie d’entrevistes; per això, li agrairia la possibilitat d’entrevistar-lo. 

Les preguntes són les següents: 

1. Com definiries la teva professió? En quin àmbit et sents més còmode? 

No és una "professió", sinó una afecció, una addició, una devoció... Sóc més poeta que novel·lista, però quan em trobo més còmode és escrivint dietaris perquè considero que és la forma més natural i autèntica d'escriure.  

2. Què creus que és el que porta una persona a escriure? 

La inevitabilitat de les paraules. La necessitat d'expressar-se. La recerca de la llum a traves de les ombres.

3. Segons la teva opinió, a l’hora d’escriure, què és el que prima: l’habilitat adquirida pel perfeccionament de la tècnica, o una capacitat natural com és el talent? 

No sé què és el talent. Existeix l'estil propi i la voluntat de fer-ho cada dia millor.

4. Moltes de les creacions que es fan no arriben a publicar-se per motius de l’autor o de l’editorial; quantes creacions literàries personals o inèdites podries tenir en llibretes a casa? 

Moltíssimes: apunts, esborranys, quaderns, moleskines, manuscrits, centenars de documents word que no han passat d'un o dos folis... 

5. Fas una pluja d’idees per definir el tema o improvises i després perfecciones?

Improviso, em deixo endur per la "inspiració" (que existeix, sens dubte), acostumo a escriure de forma bastant automàtica i després repasso o corrigeixo poc. 

6. Cada quan sols escriure? De què depèn que tinguis inspiració o no?

Des de fa anys que escric cada dia el dietari: "Nulla dies sine linea". La inspiració no depèn de tu, sinó que arriba quan ella vol. Depèn de mil factors que tu no controles (la neuroquímica del cervell, la climatologia o l'energia còsmica), però és inconfusible: la notes i saps que és ella, que està aquí, i l'aprofites tot el que pots. 

7. Podries dir-me el teu ritual d’escriptura particular, si és que en tens?

Solitud i silenci. Encens. Xocolata Lindt 70%. 

8. Quina creus que és la recepta perquè una publicació tingui èxit? 

L'escriptor no és un venedor ni un agent de màrqueting, sinó un creador. Pots publicar guanyant premis literaris (és el cas d'alguns llibres meus) o simplement penjant el PDF en una plataforma digital d'autopublicació gratuïta com Bubok (que és el que faig últimament). L'èxit és tenir lectors, suposo. Però com convertir la teva obra en un "best seller" és una cosa que se m'escapa.   

VÍDEO

Realitat i ficció

Els escriptors tenim un gran problema: ens costa distingir la realitat de la ficció. Els lectors també el poden tenir, aquest problema, però és més lleu, perquè el viuen de segona mà en els textos que llegeixen. Els escriptors, en canvi, el patim en la pròpia carn i en la pròpia ànima. De fet, no patir-lo demostra que ets una merda d'escriptor. Si ets capaç de distingir nítidament la realitat de la ficció és que no tens ni puta idea de què és la Literatura. I la teva vida fa una mica de peneta.

Si el amor aún en otra parte...

200.000

Avui fa 7 anys i 5 mesos que vaig encetar aquest blog. La criatura ja podria fer la primera comunió. A hores d'ara el comptador ha assolit els 2.000 posts i les 200.000 visites. Gràcies, Mr. Blogger! (per no defallir).  I gràcies a vosaltres, visitants incansables.

Però tot això són xifres sense importància. Lo important és que encara hi escric. Lo important és que en aquest bagul digital hi guardo molts retalls de la vida que m'ha tocat viure, paraules sobretot. Lo important és que avui fa sol i els ocells encara canten.

Sant Jordi 2012

Avui per la tarda seré a Torrefarrera. L'Associació de dones l'Amistat m'ha convidat a participar-hi. Faré una mena de xerrada-recital poètic i signaré llibres de paper. 

Em sap greu per les roses... Una rosa tallada és pura agonia... No sigueu cruels i regaleu rosers. 

Bona diada!

Dietari de Terradets

Taoisme

De vegades em pregunten què sóc. Aquesta pregunta em posa frenètic. No suporto les etiquetes. L'important no és què sóc, sinó qui sóc. Per a sortir del pas, acostumo a dir que sóc "escriptor". És la resposta més superficial. Si veig que la persona que m'interroga està interessada en aspectes més profunds i considero que pot comprendre'ls, aleshores responc que sóc "taoista tàntric". Sense deixar de ser etiquetes, aquestes dues paraules són les que, a hores d'ara, defineixen millor el què, no pas el qui. 

Fa 20 anys va caure a les meves mans un llibre que em va canviar la vida. Dir que un llibre t'ha "canviat la vida" és dir molt, però així va ser. Des que el vaig llegir per primera vegada, sempre m'ha acompanyat, no he deixat mai de rellegir-lo, fins al punt que, juntament amb el Daodejing, s'ha convertit en la meva "Bíblia". Pocs llibres m'han ensenyat tant. Aborda dues qüestions fonamentals: l'alimentació i la sexualitat. Com que el seu contingut és eminentment pràctic, he anat experimentat-lo al llarg dels anys amb resultats d'allò més satisfactoris. Si per mi fos, seria lectura obligatòria a totes les escoles.  

Parlo de El Tao de la salut, el sexe i la llarga vida de Daniel Reid.   

He trobat el PDF a la xarxa. Feu-me cas: llegiu-lo. No us en penedireu.

Taoisme
Tantrisme

Dietari de Terradets

T-68

Pleniluni. Foc encès. La impressora vomita folis plens de paraules. La gent compra loteria i ell es presenta a premis literaris. Si fa no fa, es tracta de gestionar les il·lusions. L'únic escriptor fracassat és el que deixa d'escriure. Avui engegarà la tele i mirarà el partit de futbol. Un Madrid-Barça sempre resulta morbós. Les llums grogues de l'Hostal del Llac són com un far enmig de la tenebra. Només quan la boira les esborra se sent perdut de veritat. La sensació de pèrdua també la sent en la pregonesa del bosc. Sap que, abans o després, retrobarà el camí, però mentre dura l'esgarriament un pessigolleig indescriptible li rosega les entranyes. Sentir-se perdut és una experiència límit que restitueix la confiança en la brúixola interior. Els que volen trobar-se a si mateixos no saben a què s'exposen. A més, només pots trobar-te si prèviament t'has perdut. El que cal, doncs, és perdre's una vegada i una altra, si pot ser una estona cada dia. Com més perdut estiguis, més a prop estaràs de la teva veritable essència. Som allò que no som. Ens apuntalen les ombres. No hi ha música sense silencis ni llum sense foscors. Pleniluni.

Llegeix tota la sèrie T

Digueu-li malaltia

Tot el que he escrit avui des que m'he llevat és un capítol ben interessant de la novel·la que visc. Que la meva vida sigui en si mateixa novel·lesca, creativa, original, atractiva, interessant, inspiradora, això és el que compta. Si, després, a més a més, sóc capaç de relatar-la en forma de dietari, deixant-ne constància per als altres o per a la posteritat, molt millor. No m'he de dedicar a res més que a buscar el combustible per als meus textos. Inspiració, sigui com sigui, a través de vivències i de persones, aquí o l'altra punta del món. Tot s'hi val si el resultat és una pàgina valuosa. Resulta una mica dur confessar que “utilitzo” la gent per a una finalitat literària. Així és de fet. Jo mateix sóc la matèria primera i essencial dels meus escrits. Tot existeix en funció de l'escriptura. Si allò que visc no és digne de ser escrit perd tot el seu valor vital. Digueu-li malaltia, vampirisme o com us plagui. Passo d'etiquetes. Els escriptors de debò som així.

Escriptors de veritat

Els escriptors, els de veritat, sempre acaben parlant del que han viscut. Els que vivim ajuntant lletres som una demo que només sap parlar de nosaltres mateixos.

I agree. Per això cal viure de forma creativa, original, arriscada, nòmada, folla, poètica, novel·lesca, teatral, imprevisible, et caetera…. Si la teva vida és avorrida la teva obra serà avorrida. Cal escriure el que vius i viure el que escrius. La resta són jocs de saló per a onanistes estèrils.

Has d'arribar a l'extrem de menysprear la literatura perquè la teva vida és tan interessant i apassionant que deixar-ne constància escrita et sembla una pèrdua de temps; i et fa mandra perquè ets conscient que, per molt que t'hi escarrassis, les paraules sempre fan tard i es queden curtes.

Why I Write

Every book is a failure... All writers are vain, selfish and lazy, and at the very bottom of their motives there lies a mystery. Writing a book is a horrible, exhausting struggle, like a long bout of some painful illness. One would never undertake such a thing if one were not driven on by some demon whom one can neither resist nor understand. For all one knows that demon is simply the same instinct that makes a baby squall for attention. And yet it's also true that one can write nothing readable unless one constantly struggles to efface one's own personality.

Why I Write, George Orwell 1946

Alquímia interior

En el seu dia, vaig haver d'acumular desplaences,
Viure en solitari, vestir de manera senzilla i nodrir-me de poca cosa;
Però sabia que el cos i la fama només són obstacles en el camí.
Quan hagueu trobat un indret tranquil on fer les pràctiques,
Conreeu amb determinació la gran concentració.
Què n'és, de difícil, perfeccionar alhora cos i ànima!
Si no heu pogut desplegar el cos, comenceu per la naturalesa innata.
Per la qual cosa, abandoneu el lucre i la celebritat.
Amputeu tota passió i ja no hi haurà impediments.
Quin és l'obstacle? Tot depèn del vostre valor i de la vostra voluntat.
Qui us posa entrebancs? Tot és a les vostres pròpies mans.
Gaudir de gran renom, ser un escriptor reconegut, tot això són bagatel·les.
Manteniu-vos indiferents a les robes sofisticades i a les taules opulentes.
Acumular bronze i jade no us conduirà a la salvació.
Poemes en prosa, cants i versos ben rimats
No són més que ensopegades en el camí.
Sigueu com la boirina o el fum vaporós,
Com les flors o com els penjolls florescents del salze.
El que passa és que floteu entre el cel i la terra,
Sense esdevenir mai pluja o rosada fecunda,
Perquè res no us atreu tant com el cos i la glòria,
I els costums governen la vostra vida.
En el centre d'aquesta vida, concentreu-vos en l'ànima i en l'alè vital.
Calmeu-los per tal de no patir debades.
Deixeu estar els sabers i els talents literaris;
Impassibles, recolliu la vostra essència i la vostra ànima,
Continueu avançant amb ment decidida;
Així la via mai no us donarà l'esquena.

Cao Wenyi (taoista, primera dona cèlebre de l'alquímia interior, any 1150, dinastia Jin). Fragment del seu Cant a la Magna Via i a la Font Màgica, traduït lliurement del llibre de Catherine Despeux Immortelles de la chine ancienne. Taoïsme et alchimie féminine)

Cultura en temps de xarxes-2

Segueixo amb les anotacions prèvies a la taula rodona "Cultura en temps de xarxes" que moderaré aquest dissabte 30 de gener a les 9:30 a les Terceres Jornades de la Catosfera.

2- Reflexió sobre les xarxes socials

Formem una societat de nòmades digitals, individualistes interconnectats que busquem una tribu on poder reconèixer-nos. Les xarxes socials permeten aquestes connexions on line. Àgora virtual. Ciberpolis. Comunitat global de diàleg. Intercreativitat.

Nova cultura digital on prima allò col·lectiu. Tenim les eines per a fer coses junts sense haver de menester les tradicionals (i obsoletes) estructures organitzatives (l'exemple dels partits polítics és flagrant).

Cadascú de nosaltres és un node d'identitat. Ja no som una massa unitària i uniforme de subjectes, sinó epicentres en els quals pivoten reticularment els altres d'acord amb uns interessos comuns.

Les xarxes socials permeten cada vegada més l'adaptació a l'individu. Blogs, Facebook, MySpace, Delicious, Twitter, YouTube, Flickr... Llocs de trobada on l'usuari és un subjecte actiu que interacciona.

Museus, biblioteques, llibreries, teatres, cinemes... No poden esperar que el client o usuari vagi al lloc, sinó que han de buscar-lo a la xarxa. Cal ser-hi present, establir una conversa, intercanviar experiències, crear una comunicació multidireccional que permeti després passar de lo virtual a lo presencial.

Valor de la creació i valor de comunicació. Avui es publiquen massa llibres (de paper). L'escriptor el que vol és ser llegit, i on trobarà més lectors és a la xarxa. Hem d'anar cap al model de comunicació cultural lliure...

"Una nueva era delimitada por los horizontes ideales de la distribución universal y el acceso universal... No hay duda de que un panorama donde los lectores tengan acceso libre y gratuito a los libros es el modelo deseable, y vale la pena trabajar en esa dirección." (Javier Calvo)

No n'hi ha prou amb usar les eines i tenir les destreses, sinó que cal reflexionar sobre elles, pensar-les, conceptualitzar-les. La cultura a internet és sobretot un univers de processos i agents. Cal entendre millor cap a on anem en els nostres projectes culturals.

NB: Com diu Clay Shirky, si no fos per internet, tots estaríem veient televisió, i aleshores l'avorriment encara seria més mortal.

Cultura en temps de xarxes-1
Cultura en temps de xarxes-3
Cultura en temps de xarxes-4

Mala bèstia neoplàstica

"Venus no acaba d’entendre què significa ser escriptor. Tampoc no ho entenia la meva ex. ¿Com pot entendre una persona que no escriu el que suposa l’imperatiu d’escriure? El més dur no és estar-se hores i més hores assegut, ni tampoc la solitud intrínseca i extrínseca de la tasca literària, sinó la tràgica incompatibilitat entre la vida normal i la vida creativa, entre la rutinària quotidianitat i l’efervescència artística. Això és el més dur, combinar aquestes dues dimensions sense fracassar en una o en l’altra, o potser en ambdues. L’escriptor de raça no és un ésser qualsevol, un ciutadà estàndard, sinó una mala bèstia neoplàstica que necessita la llibertat com l’aire que respira. Sense llibertat no hi ha obra autèntica, sense llibertat només hi ha posa falsària, esguerros abominables. Jo sempre he escrit el que m’ha sortit dels collons. Quan he vist que no podia escriure el que volia, he plegat d’escriure i santes pasqües. Tots els meus llibres són afirmacions llibertàries que s’adrecen a lectors lliures. Si una obra que llegeixes no et fa més lliure, estripa-la, crema-la, llença-la a les escombreries. L’art que no allibera endogala. Ser escriptor no és una bicoca, sinó una condemna. La paradoxa és fantàstica: només ets completament lliure quan ets completament esclau de les paraules, quan els mots et posseeixen fins a l’extrem d’anihilar-te. L’autor ha de desaparèixer rere la grandiositat de l’obra com una ombrívola estampa eclipsada per la resplendor de la bellesa. Restarà ella, no pas tu. Tu seràs un nom en una coberta, un minúscul fragment d’una enciclopèdia, mentre ella brillarà per sempre més. Venus no ho pot entendre. ¿Com podria entendre el sacrifici algú que només pensa en el seu propi plaer? Nietzsche clou el Zarathustra amb aquesta sentència lapidària: Trachte ich denn nach Glücke? Ich trachte nach meinem Werke! Per això va embogir."

(Fragment de la novel·la El somni de Venus)

Ja està disponible el programa amb el nom dels participants
a les taules rodones de les Terceres Jornades de la Catosfera

4 anys

Avui fa 4 anys que vaig escriure el primer post d'aquest blog.

(L'1 de gener farà 6 anys del primer post al meu primer blog)

A hores d'ara, ENTRELLUM manté 1.500 posts en línia.

(Els 700 de TdQ van ser esborrats quan van passar al paper)

Bloguejar és un hàbit (no tinc clar si una virtut o un vici) i una manera de ser escriptor. He intentat deixar-ho vàries vegades, però no puc.

En aquest temps, han passat moltes coses, han canviat les circumstàncies. El que queda són els arxius, un rastre de mots endreçats cronològicament, engrunes de mi mateix, una obra en progrés, escrita a raig, dia rere dia.

Els blogaires som onanistes, narcisistes, exhibicionistes... Potser ho fem per a sentir-nos vius, com si el blog fos un mirall que ens retorna en forma de llum l'ombra que som.

Per a vosaltres, que em llegiu.

Una mena d'escriptors

A l'època d'Amanieu de Palol, i durant segles, escriure consistia a posar lletres inexistents damunt d'un espai en blanc. Potser allò era escriure de debò, sense res.

Amb el teclat és diferent. Hi ha lletres. Són allà, t'esperen. Només cal que hi posis els dits i elles es combinen i diuen coses, la mena de coses que penses, mentre les penses, tal com les penses. A mesura que les penses els dits es belluguen sols, animats només perquè ho has pensat, i les paraules apareixen a la pantalla, abans al paper que hi havia a la màquina d'escriure. Ser un escriptor de teclat és ser d'«una mena d'escriptors».

L'home d'origami, p. 208

Exacte. Aquesta nova «mena d'escriptor», sorgit a l'albada del segle XXI gràcies a internet, no és ni millor ni pitjor que el clàssic escriptor «de tota la vida». Té noves eines al seu abast, nous formats que li permeten difondre les seves lletres, però la clau està en les lletres mateixes, no pas en el seu embolcall. Cal dir coses interessants i dir-les ben dites. Escriure un blog no et garantitza res. Estic contra els puristes (sovint puretes) que defensen valors antediluvians i també contra els esnobs que s'apunten a l'última moda amb papanatisme acrític.


No som escriptors perquè escrivim, sinó perquè escrivim d'una determinada manera. El que et fa «escriptor» és un misteri... Són les teves lletres (aquesta marabunda de formigues que omplen papers i pantalles) les que et delaten i contra les quals només pots rendir-te perquè elles guanyen sempre. És «escriptor de debò» el que està condemnat a ser-ho i no pot escapar-se'n. La resta de mortals, sortosament, són feliços.

L'escriptor

L'escriptor ha de sorprendre, ha de resultar inquietant, suggerir dimensions insòlites, no tenir por de la boira ni de les ombres, dinamitar les seguretats del ramat, inventar corriols nous, arriscar-se, ser impúdicament autobiogràfic, defugir les putes ficcions. L'escriptor ha de confondre la vida amb l'obra fins que ambdues siguin indestriables. Res de fugides, res de relats estupefaents, novel·les històriques i mandangues. L'escriptor ha de confessar-se, estripar-se, esbudellar-se, dessagnar-se, vomitar, ejacular paraules. No es tracta de distraure les tietes desvagades; no es tracta de reincidir en els tòpics literaris; no es tracta de repetir esquemes, arguments, personatges. Cal obrir horitzons nous a cop de destral, esquinçar cels i paradisos, desvirgar neurones adormides, calar foc al bosc de la prudència, arranar els castells de cartó-seny, volarrrrr, collons, volar, no pas com les gallines, sinó com els albatros, ben lluny de l'hamaca de la platja, ben lluny de qualsevol etiqueta que et puguin penjar els crítics a sou del sistema putrefacte, ben lluny, a l'altra banda de tu mateix, fins que t'espantis en rellegir-te. L'escriptor ha de viure per a immortalitzar la seva paraula, per a deixar constància de la seva follia. La resta és blanesa, impostura, colomassa.

Blogs versus editorials?

Internet ha regalat als creadors visibilitat i canals propis per a adreçar-se als lectors: són el que jo vinc anomenant menestrals de la literatura, entre els quals hi ha els blocaires o bloguistes. No han vingut a combratre els amos del paper imprès, a trencar amb els vells canals de l’edició, però sí a mostrar que existeixen alternatives que, tinc la sensació (i no la voldria tindre), no acaben d’agradar als comerciants del llibre, siguen editors, llibreries o professionals de l’escriptura. (Salms)

El post de Josep Porcar Editorials sempre i només? ha generat un debat molt interessant. Fa deu dies vaig abordar el mateix tema a la taula rodona en la qual vaig participar a València. La meva posició es resumeix en el fragment final de la meva intervenció:

Amb la revolució digital apareix el ciberescriptor connectat a la xarxa que perpetra una nova escriptura dissident amb la qual subverteix el fet literari. M'interessa subratllar aquest factor de la dissidència amb el qual jo, personalment, m'hi sento molt a gust. Els bloggers (no tots, per desgràcia) estem fora dels canals “oficials”, anem per lliure, ens escapolim del control polític o mediàtic (tot i que de vegades ens intentin utilitzar). En aquest sentit, som “sospitosos”, poc de fiar, i el que fem té poc valor, no és seriós. M'he trobat sovint aquesta opinió: Ah, escrius un blog? puaf, quina manera de perdre el temps, dedica't a escriure novel·les, llibres que valguin la pena... És aquest menyspreu, aquesta reticència, aquesta incomprensió, la que demostra que potser ho estem fent bé, que la tasca dels blogs és important i rellevant enmig del soroll mediàtic de teles, ràdios i premsa al servei del pensament únic i la consigna partidista. El blog com a plataforma individual, creadora de sinèrgies, de comunitats virtuals, com a font de crítica social, en la construcció col·lectiva del coneixement compartit, descentralitzat, desjerarquitzat...

“En la Catosfera es fa una part essencial de la literatura del present” (Biel Mesquida)

Portem 6 anys de blogs catosfèrics i sembla que alguns encara no se n'han assabentat. Viuen en la inèrcia, enquistats, fossilitzats en les estructures periclitades del passat. Les editorials malden per mantenir el seu “poder”, aquest robatori dels “drets d'autor” (90%), les mafietes dels premis i les capelletes dels “autors de la casa”, sense oblidar tota la indecència de les subvencions, el maneig del diner públic en benefici dels quatre noms de sempre, patums consagrades per una crítica submisa amb la connivència d'uns mitjans servils i polititzats... Tot plegat molt vomitiu. Davant d'aquest espectacle tan poc edificant, ¿què ens queda? Apartar-nos-en. Primer perquè no ens volen, i segon perquè no en volem ser còmplices, perquè no hem nascut per a llepar culs, perquè escriure és, per damunt de tot, un exercici radical de llibertat. Ser escriptor (no pas escrivent) suposa assumir una sèrie de riscos que són incompatibles amb certes pràctiques gremials, més o menys institucionalitzades. Es tracta de no tenir por. Es tracta de lluitar per millorar les coses. Es tracta de comprometre's amb el temps que t'ha tocat viure i ser capaç de fer sentir la teva pròpia veu, inalienable, genuïna, autèntica. Amb els blogs ho tenim més fàcil que mai. Es tracta de crear, d'emprar les paraules amb tota la consciència i amb tota la força, per tal d'assolir la bellesa i la bondat d'una obra que pugui servir per als altres, que els faci més lúcids, més lliures, més humans.

El meu discurs (que algú del públic va titllar de decimonònic i romàntic) va més enllà de l'estricte fet editorial i engloba tota la trama social en la qual els blogs irrompen com un element revolucionari. On rau la revolució? Al meu entendre, la clau és que el blog queda fora del "mercantilisme" capitalista i, en aquest sentit, suposa una amenaça per a l'statu quo. El llibre digital perpetua l'estructura dels drets i dels guanys del llibre de paper. L'e-book canvia el suport, però no l'essència perversa on el creador és desposseït de la seva obra perquè aquesta esdevingui mercaderia i benefici per als intermediaris. En el blog se suprimeixen els intermediaris (editors, crítics, mitjans, llibreters) i el negoci desapareix. Resta només l'autor amb el seu text i el lector amb el seu parer. Això per alguns resulta intolerable. Un dels companys de la taula (que, a banda de tenir blog, és crític literari i publica llibres de paper) va dir que el criteri de l'autor no és suficient i que calia que els blogs estiguessin en plataformes de qualitat, és a dir, que hi hagués un sedàs, algú que dictaminés què és bo i què no ho és... Jo no hi estic d'acord. En tot cas, ha de ser el lector el que faci la selecció, no pas altres instàncies, més interessades a guanyar diners que en la qualitat literària de l'obra. La discussió es pot allargar tot el que vulguem. Encara és massa aviat i ens manca perspectiva. Fixeu-vos en el titular de la notícia que va sortir l'endemà a la premsa: "Los blogs serán pronto clásicos de la literatura" ¿En què quedem?

"Al pas que anem, els que acabaran fent d’estàtues a La Rambla són els editors d’aquest país"

El debat segueix a...
Josep Porcar
JC Girbés
Emili Morant

El meus llibres de paper

Sóc un escriptor del segle XXI. No perquè porti 6 anys bloguejant (que també), sinó perquè el meu primer llibre de paper va sortit publicat per Sant Jordi de l'any 2000. Està descatalogat. El segon llibre que vaig publicar també està descatalogat. La resta, amb una mica de sort, encara els podeu trobar a les llibreries... ¿Què fas amb un llibre descatalogat? Doncs penjar-lo a la xarxa. Hi ha diferents maneres de fer-ho. Aquí teniu la llista de tots els meus llibres analògics (alguns ara digitalitzats) i la manera d'aconseguir-los:

* Darrer poema (2000), premi Òmnium Cultural de Granollers.
* Tros de quòniam. Vademècum de sàtires (2003), premi Jaume Maspons d'Humor i Sàtira.
* Una certa penombra (2005), premi Gabriel Ferrater de Poesia de Sant Cugat. 
* L'oracle imminent (2006), premi de Literatura Eròtica de la Vall d'Albaida.
* Catosfera. Ciberdietaris 04-05-06 (2008), premi d'Assaig i Creació sobre Tecnologies de la Informació Nadal Batle i Nicolau.
* Entrellum. 49 poemes i una elegia (2009), premi Internacional de Literatura Antonio Machado. 

A més a més, hi puc afegir algun inèdit de regal, un bonus track com ara:

* El Camí de la Tau (2001), premi Òmnium Cultural de Granollers. BUBOK

Què han dit dels meus llibres