Bio

Toni Ros (Lleida, 1964)

Filòsof, escriptor, pioner en l'àmbit de la ciberliteratura catalana. Creador del terme Catosfera, va coordinar l'antologia "La catosfera literària" (2008), la primera recopilació de blogs en català. La seva trajectòria digital es va iniciar el 2004 amb el blog "Tros de Quòniam".

Format en filosofia per les universitats de Navarra i de Barcelona, va exercir com a professor de secundària durant més de dues dècades, compaginant la docència amb una prolífica carrera literària que es va iniciar l’any 2000 i que li va valdre una vintena de premis. El 2009, però, una profunda crisi personal el va portar a un canvi de vida radical. 

Des de llavors, la seva trajectòria ha estat marcada pel nomadisme, la recerca de la llibertat i l'espiritualitat, així com per una intensa etapa d'activisme a les xarxes socials. Ha viatjat per tot el món i ha escrit una trentena d'obres que transiten entre la poesia, la novel·la, l'assaig i el dietari, des d'on propugna la reconnexió amb la Natura i amb les arrels ancestrals, articulant una crítica del sistema de vida actual. 

Toni Ros encarna l'arquetip del pelegrí modern: un home que ha sabut transmutar la vida en un camí d'aventura, reflexió i lluita incessant. 

MANAIA és la culminació del seu projecte vital i literari que abasta 27 anys de recerca espiritual. 

Viquipèdia + GEC + Opera Omnia

200.000

Avui fa 7 anys i 5 mesos que vaig encetar aquest blog. La criatura ja podria fer la primera comunió. A hores d'ara el comptador ha assolit els 2.000 posts i les 200.000 visites. Gràcies, Mr. Blogger! (per no defallir).  I gràcies a vosaltres, visitants incansables.

Però tot això són xifres sense importància. Lo important és que encara hi escric. Lo important és que en aquest bagul digital hi guardo molts retalls de la vida que m'ha tocat viure, paraules sobretot. Lo important és que avui fa sol i els ocells encara canten.

T-99

La Sèrie T s'acaba. Aquest és el penúltim post. Tot s'acaba en aquesta vida. Com l'amor, aquest desgavell d'endorfines i emocions que comença amb papallones a l'estómac i acaba amb mil excuses per a no estar junts. Hi ha capsigranys que posen la passió per davant de la companyia. És una opció. El perill de sobrevalorar la passió és que pots quedar-te més sol que la una. Potser, al capdavall, es tracta d'això. Que jo sàpiga, no fabriquen taüts de dues places.

La Sèrie T fineix perquè tampoc no cal allargar-la més. L'experiment ha durat gairebé 9 mesos. Ha estat una mena d'auto-gestació. Què n'ha sortit? Diverses conclusions. La vida eremítica té el seu punt. Tothom hauria d'estar una temporada allunyat del ramat, far from the madding crowd. El que Terradets li ha proporcionat és quelcom bastant indefinible. Ha pogut comprovar, per exemple, que es pot viure amb simplicitat, en contacte directe amb allò elemental; i que el mite de la sociabilitat humana no s'aguanta per enlloc (o més ben dit: l'únic que l'aguanta és la por).

La Sèrie T ha sigut la destil·lació literària d'aquest procés. Un dietari escrit en tercera persona. Perquè el dietarisme és el gènere més noble i autèntic que existeix, el més natural. Perquè la tercera persona ens exonera de la pesantor narcisista, objectivant el protagonista, distanciant-nos d'ell. Això significa que "ell" ha estat un altra màscara, un personatge que no s'identifica necessàriament amb el narrador que escriu aquests mots. Per sort! Així el narrador pot tocar el dos sense problemes, esmunyir-se i revestir-se amb una altra màscara. Un es cansa de fer sempre el mateix paperot. Putes addiccions.

La Sèrie T ha sigut una altra etapa dins el seguit d'etapes que conformen l'existència humana. No em pregunteu què vindrà ara. Keine Ahnung! Aquí rau la gràcia. Els escriptors no sabem què escriurem l'endemà d'acabar una obra, de vegades ni tan sols sabem què escriurem a la propera línia. Alguns escriptors procurem escriure coses completament diferents, no repetir-nos mai. Viure i escriure són el mateix.

La Sèrie T podria durar i durar com les piles Duracel®, però no vull abusar de la vostra paciència. Ja sé que em deixaré en el tinter l'estació més formosa i florida. Què hi farem! Aquesta me la guardo per a mi, apa. Reconec que tancar el cicle d'un any sencer hagués estat més rodó. Doncs no. He decidit que no. I aquí mano jo fins que no es demostri el contrari. Deixeu-me exercir la meva ridícula llibertat en un dels pocs àmbits on encara se'm permet de ser lliure. A aquestes altures de la pel·lícula, ja deveu ser conscients que la majoria de coses no les decidim nosaltres, oi? I no parlo només de la política econòmica o del preu dels carburants.

La Sèrie T podria ben bé ser un avortament, un esguerro d'allò més inútil, tot i que amb vuit mesos els fetus acostumen a ser viables. Comptat i debatut, és el que m'ha sortit, el que m'ha brollat, dia rere dia, de la punta dels dits percudint contra les tecles negres amb lletres blanques d'aquest Toshiba atrotinat. Ho deixo aquí. He fet la feina. Viure no és fàcil. Escriure tampoc. Fer veure que vius el que volies viure i que escrius el que volies escriure és la cosa més complicada del món. Mai no acabes d'estar segur si això era el que havies somiat o això és un altre malson del qual necessites desempallegar-te el més aviat possible per a poder sentir-te tu mateix un altre cop. Quan els somnis es fan realitat és urgentíssim posar-se a crear somnis nous si no volem quedar atrapats dins la nostra pròpia ombra, com els amors sense passió o les màscares rovellades o les papallones dissecades o els ermitans que han oblidat les oracions. Això no. Això mai. Crear i somiar són innegociables. Com viure i escriure. La resta collonades.
   

Llegeix tota la sèrie T

Digueu-li malaltia

Tot el que he escrit avui des que m'he llevat és un capítol ben interessant de la novel·la que visc. Que la meva vida sigui en si mateixa novel·lesca, creativa, original, atractiva, interessant, inspiradora, això és el que compta. Si, després, a més a més, sóc capaç de relatar-la en forma de dietari, deixant-ne constància per als altres o per a la posteritat, molt millor. No m'he de dedicar a res més que a buscar el combustible per als meus textos. Inspiració, sigui com sigui, a través de vivències i de persones, aquí o l'altra punta del món. Tot s'hi val si el resultat és una pàgina valuosa. Resulta una mica dur confessar que “utilitzo” la gent per a una finalitat literària. Així és de fet. Jo mateix sóc la matèria primera i essencial dels meus escrits. Tot existeix en funció de l'escriptura. Si allò que visc no és digne de ser escrit perd tot el seu valor vital. Digueu-li malaltia, vampirisme o com us plagui. Passo d'etiquetes. Els escriptors de debò som així.

Escriptors de veritat

Els escriptors, els de veritat, sempre acaben parlant del que han viscut. Els que vivim ajuntant lletres som una demo que només sap parlar de nosaltres mateixos.

I agree. Per això cal viure de forma creativa, original, arriscada, nòmada, folla, poètica, novel·lesca, teatral, imprevisible, et caetera…. Si la teva vida és avorrida la teva obra serà avorrida. Cal escriure el que vius i viure el que escrius. La resta són jocs de saló per a onanistes estèrils.

Has d'arribar a l'extrem de menysprear la literatura perquè la teva vida és tan interessant i apassionant que deixar-ne constància escrita et sembla una pèrdua de temps; i et fa mandra perquè ets conscient que, per molt que t'hi escarrassis, les paraules sempre fan tard i es queden curtes.

La fe en la literatura

No n'hi ha prou amb haver viscut. Escriure afegeix a la vida una pàtina, un rovell que ens fa sentir menys vulnerables a la inclemència de la mort, pura desaparició. Paraules-petjades, empremtes que deixem en el camí. És com anar despullat i posar-se una túnica per a evitar la intempèrie. Silenci-nuesa. Callar és passar desapercebut, desexistir. Continuem escrivint perquè no en tenim prou amb la vida, perquè se'ns queda curta sempre, perquè ens fa por anar a dormir i que l'endemà tot sigui oblit. És la certesa de la mort la que ens empeny a reiterar versos, a imaginar capítols, nous arguments. Escrivim com respirem: per a no sucumbir a la desfeta. Contra la mort no hi ha victòria possible, tret d'alguns gargots engiponats amb un cert estil. O ni tan sols això. La fe en la literatura.

Mis letras son mis alas

Yo nunca escribí libros "convencionales". Siempre he intentado innovar literariamente. Los jurados que me han premiado a lo largo de estos años han valorado precisamente esta experimentación. Esta vez es lo mismo. LISS es un libro difícil de definir. Mejor que mejor. Para mi es otro jirón de vida, otro peldaño, porque (como decía el catalán Eugeni d'Ors) todo lo que no es autobiografía es plagio. Yo sólo creo en la literatura de primera mano, escrita en primera persona, auténtica, sin máscaras... Creo en Céline, Kerouac, Agustin de Hipona, Henry Miller... Esos son mis maestros. No hay que inventar nada. Lo que hay que hacer es INVENTARSE. Cada día, sin miedo. Me entregué a la literatura en cuerpo y alma. Lo dejé todo por ella. Mi libertad queda atrapada en las palabras con las que ME escribo. Si algún día debo prescindir de la escritura, prescindiré... pero, por ahora, mis letras son mis alas...

Todos somos mapuches

La importància dels adjectius

"En canvi, als antípodes dels nostres blogaires hi trobem un catosfèric il·lustre com en Toni Ibàñez, que esdevé de l’opinió contrària. La seva obra escrita, les seves ramificacions catosfèriques i les seves iniciatives per esperonar el col·lectiu internauta, tot plegat està íntimament lligat a la seva personalitat abassegadora, rutilant i egòlatra. En Toni no entén de mitges tintes, i en el concepte unificador d’escriptura i experiència (“escriviure”, tal com ho anomena) la personalitat pròpia és consubstancial a l’aspecte creatiu. Sembla que torna de nou amb el seu blog Entrellum, i tant els que el seguim encuriosits com els seus crítics ja li tenim els dos ulls al damunt per veure què fa i amb què ens sorprèn." (llunÀtic)

Quan les roselles esclatin

Podria explicar-ho TOT, però no ho faré. Podria escriure una novel·la d'aquelles que fan plorar les tietes, però passo. Podria continuar furgant dins les entranyes del meu ésser, pouar fins la solada, capbussar-m'hi encara més, borratxo d'experiències, per assolir l'essència de totes les essències. Podria guanyar un altre premi, publicar un altre llibre el qual, per descomptat, passaria desapercebut com tots els altres. Podria, fins i tot, oblidar-te. Però encara és massa aviat i no vol ploure, encara no em veig amb cor ni amb cap d'escriure res que s'acosti remotament al que hem viscut. Putes paraules cegues, sordes, coixes, manques... Ara em fa mandra de posar-me a engrunar tots els detalls, perquè els detalls solen ser d'allò més efímers. Deixa'm dormir una mica. Deixa'm recuperar-me. Potser demà, quan les roselles esclatin, t'escriuré l'últim poema. Potser demà, amb una mica de sort... Να εύχεσαι νάναι μακρύς ο δρόμος... Però no et prometo res.

Hem de crear una nova llengua per definir tota aquesta bogeria, aquesta passió, aquesta grafomania, aquest escriviure... Hem d’esdevenir només paraules... La millor forma d’abraçar-te és escriure...

És així (VI)

És així que tremolo només de pensar on podem arribar; tremolo i m'estremeixo; tremolo i somio; és tan divertit somiar!

És així que passen les hores d'aquest hivern fictici: indolores, mòrbides; aprenent a ser el que som; inventant el camí que ens convé;

És així que arriba la nit carregada d'auguris; la lluna avui fa bondat; no com ahir, que no ens va deixar dormir;

És així que vivim i escrivim: l'escriviure ens empeny cap a dimensions insòlites, fora de tots els convencionalismes, lluny del ramat que no ens podria entendre, lúcids, més enllà del límits que encotillen la societat anestesiada...

És així que som suprems; com l'àliga que plana sobre la vall sobrevolant la insignificança dels ratolins; res no pot aturar-nos: els déus s'han conxorxat a fer-nos l'ullet;

És així (I)

És així (II)
És així (III)
És així (IV)
És així (V)

SELECTIVITAT-2

SELECTIVITAT-2

(9:15) He perdut l'aposta: no ha caigut Mill de Filosofia, sinó Plató i Nietzsche (gràcies Anna!) Millor. Ambdós són textos prou fàcils: la política platònica i la crítica nietzscheana de la moral cristiana basada en el ressentiment.

L'opció A de la prova d'Història comença amb un text que diu:

No tenim, Senyor, la pretensió de debilitar, ni encara menys atacar, la gloriosa unitat de la pàtria espanyola...

Es tracta d'un fragment del Memorial de Greuges a Alfons XII, març de 1885. L'any passat el text era sobre l'Estatut i enguany...

el que nosaltres volem, Senyor, és que a Espanya s'implanti un sistema regional adequat a les seves condicions actuals...

I segueix:

Només podem usar la nostra llengua a les nostres llars i en converses familiars, desterrada de les escoles...

I afegeix:

ni els jutges entenen els testimonis i processats, ni aquests entenen els jutges

Com podeu veure (després de 121 anys!) la cosa segueix ben embolicada...

L'opció B és un fragment de la Declaració de la Junta Democrática de España constituïda a París el juliol de 1974. Lluita antifranquista.

Quan m'he llevat, mentre m'afaitava, he vist que queien gotes. El cel estava molt tapat. En comptes de la moto, he agafat el cotxe. Feia moltes setmanes que no escoltava la COPE. Per a perbocar. El sol espetega contra les persianes de l'aula 9 de la Facultat de Dret de Bellaterra. Passarem calor.

Un alumne ha perdut les etiquetes identificatives. La presidenta del tribunal li lliura el joc d'etiquetes de recanvi. Si perd aquestes ha begut oli. El noi, nerviós, em diu: "Tranquil, que aquestes no les perdo". Cada prova els alumnes han d'enganxar dues etiquetes (que contenen el seu codi de barres personal i intransferible): una davant i l'altra al darrere del quadern d'examen. Els correctors també tenim les nostres etiquetes. La nota també es posa amb una etiqueta. Tots ben etiquetats i codibarrats com els productes d'un supermercat humà.

(11:15) Física. Una bola d'acer. Un hipotètic planeta. Un electró. Un objecte de massa 3 kg. Una partícula que descriu un moviment parabòlic. Ni idea. Tot de calculadores que treuen fum. Corre un airet que s'agraeix entre la finestra i la porta, obertes de bat a bat. Acabo de beure un suc de pinya Granini que m'ha deixat un regust a la boca que em recorda el teu regust, Mahalta. Com aquella tarda memorable que et vaig dir: "Deixa'm fer una cosa" i tu em vas dir: "Ui, quina por em fas!", i et vaig abaixar la bragueta dels texans i vaig ficar mig dit índex a la teva regatera humida, res, cinc segons, per a després posar-me'l dins la boca i xarrupar-me'l fins a l'endemà... M'agradaria saber on ets, què fas, què penses en aquest precís moment. Jo, ja veus, deixo passar el temps, escric i penso en tu. Les fulles de l'alzina centenària somriuen amb tant de sol. Joves asseguts sobre l'herba com en aquell quadre de Manet que vas veure al museu d'Orsay.

La selectivitat és un tràmit. La vida és un tràmit.

(19:30) 190 exàmens per a corregir t'esperen sobre la taula del menjador. És agradable aquesta sensació de tenir a les teves mans tantes cal·ligrafies distintes, tantes línies irregulars, tantes paraules alienes que cerquen la manera de seduir-te...

Encara recordes aquell examen de fa tres anys... ¿Com podries oblidar-lo? Una lletra impecable, escrit en un castellà perfecte. Et vas veure obligat a posar-li un 10, tu, que mai abans havies posat cap 10 a ningú! Després va resultar que era l'examen d'aquella senyora gran amb els cabells blancs... Sí, ho vas deduir: no podia ser d'una altra persona per la forma d'expressar-se, per la maduresa de les idees... Et va sorprendre que, asseguda entre el jovent, hi hagués aquella senyora fent la selectivitat. Un 10 de Filosofia. I, fins ara, no n'has tornat a posar cap més. ¿Què se n'haurà fet, d'ella? ¿Quina carrera estudia? ¿Quin és el seu nom? Vols saber massa coses...

La vida és un tràmit. La mort és un tràmit. Escriure la vida, escriviure-la, és somiar que podem ultra-viure més enllà dels instants efímers... com el teu regust, Mahalta, que encara amara els meus llavis.....

SELECTIVITAT-1
SELECTIVITAT-0

Si aconsegueixes que la teva vida sigui més interessant ...

Si aconsegueixes que la teva vida sigui més interessant que la teva obra, has vençut. Cal escriviure, protagonitzar la ficció que t'arrossega riu avall, enfilar lletres per a deixar testimoni de què vas ser un humà excepcional...

--&--

Si la Literatura no es nodreix de la vida esdevé buida, somorta, artificial i artificiosa. L'art veritable beu de la vida vívida, de la vida espremuda, de la vida al caire del neguit i la tenebra.

Pessoa no va ser feliç, per això va escriure el seu Livro, una fita mestra de la Literatura de tots els temps. Zweig es va suïcidar... ¿James? ¿Què significa "fracassar" en la vida? ¿Què és una "vida fracassada"? Per a mi una vida fracassada és una vida no creativa, no creadora. La vida només és vivible poèticament.

La Literatura no està separada de la Vida. En canvi, la literatura està separada de la vida. No sé si m'explico.