Incendios de nieve

La impressora vomita els 53 folis de l'últim poemari que acabo d'enllestir. El vaig començar fa 9 mesos. S'ha anat gestant a poc a poc, sense voler, com un fetus amb vida pròpia que ara em sorprèn per la seva consistència. Un altra autoradiografia literària, una altra pell de serp que deixo a la vora del camí. La banda sonora podria ser aquesta:

El Dubte

Després d'hores i hores i hores i hores i hores de feina solitària, sense moure el cul de la cadira, amb els ulls socarrimats davant la pantalla, havent fet vàries versions, havent perdut l'arxiu i havent-lo recuperat gràcies al miracle de la tecnologia, repassant lletra per lletra, accent per accent, fins que t'ho has après de memòria, per fi decideixes imprimir-ho i, mig incrèdul, contemples el munt de folis sobre la taula. Aquest és el producte, el resultat. Llavors, com altres vegades, t'entra el dubte, el Gran Dubte: ¿Vols dir que val la pena tant d'esforç? ¿Vols dir que no t'equivoques esmerçant la teva vida en una activitat tan incerta i ingrata com la literatura? Et quedes rumiant una estona davant la pila de folis acabats d'imprimir. Els tornaràs a llegir per enèsima vegada, canviaràs paraules, frases senceres, mai no t'acabarà de convèncer. El Dubte no marxarà. En faràs còpies, les enquadernaràs, les enviaràs a algun premi menor (els grans estan donats, no cal ni intentar-ho), amb moltíssima sort, el pots guanyar, et publicaran un altre llibre que no llegirà ningú, un altre volum que s'afegirà a la lleixa de "llibres propis", i el Dubte dels collons seguirà dins teu com un cuc que et rosega els fonaments de l'ésser. Això ets, el que fas. Operari sequitur esse. I no saps si podries ser res més, si sabries fer res més, perquè potser ja és massa tard per a deixar de fer el que fas i deixar de ser el que ets. El Dubte et corroeix com un àcid que, gota a gota, fa malbé l'esperança. Mires l'obra i penses que ella és el suc, l'essència, i tu la llimona espremuda, la pela rebregada. Potser l'obra farà el seu camí. El teu és aquest: lliurar-te en cos i ànima.

Tinta i sang

Primer ho vaig escriure (escriure és somiar) i després ho vaig viure. Ara escric el que visc. ¿Per què hauria de separar la meva obra de la meva felicitat? Sóc el que escric i escric el que sóc. Crear és la màxima aspiració humana. Crear i crear-te. Escriure i escriure't. ¿Per què hauria de separar la realitat de la ficció? La ficció és una pròtesi de la vida, impostura, mentida. Realitat, veritat, llibertat, creativitat. La resta no m'interessa. Ser escriptor és saber que no pots fugir de les paraules. Ser escriptor és comprendre que cada mot és un batec i cada batec un mot. ¿Per què hauria de separar la tinta de la sang?

L'escriptor

L'escriptor ha de sorprendre, ha de resultar inquietant, suggerir dimensions insòlites, no tenir por de la boira ni de les ombres, dinamitar les seguretats del ramat, inventar corriols nous, arriscar-se, ser impúdicament autobiogràfic, defugir les putes ficcions. L'escriptor ha de confondre la vida amb l'obra fins que ambdues siguin indestriables. Res de fugides, res de relats estupefaents, novel·les històriques i mandangues. L'escriptor ha de confessar-se, estripar-se, esbudellar-se, dessagnar-se, vomitar, ejacular paraules. No es tracta de distraure les tietes desvagades; no es tracta de reincidir en els tòpics literaris; no es tracta de repetir esquemes, arguments, personatges. Cal obrir horitzons nous a cop de destral, esquinçar cels i paradisos, desvirgar neurones adormides, calar foc al bosc de la prudència, arranar els castells de cartó-seny, volarrrrr, collons, volar, no pas com les gallines, sinó com els albatros, ben lluny de l'hamaca de la platja, ben lluny de qualsevol etiqueta que et puguin penjar els crítics a sou del sistema putrefacte, ben lluny, a l'altra banda de tu mateix, fins que t'espantis en rellegir-te. L'escriptor ha de viure per a immortalitzar la seva paraula, per a deixar constància de la seva follia. La resta és blanesa, impostura, colomassa.

Ella restarà

Si deixem de banda l'obra col·lectiva La catosfera literària 08 (maig 2008), l'últim llibre que havia publicat era L'oracle imminent (novembre 2006). O sigui, que fa més de dos anys que no publicava cap llibre. Casualitats de la vida han volgut que ara apareguin dos llibres meus quasi simultàniament.

Avui he rebut un mail de Mallorca en el qual se'm comunica que Catosfera. Ciberdietaris 04-05-06 (Edicions UIB) ja està imprès; i aquest mateix matí he anat a Correus per a trametre a l'editorial Cap Béar de Perpinyà les proves corregides del poemari Entrellum.

Aquests dos llibres no esdevindran best sellers. Ja donaria gràcies si reben alguna crítica -bona o dolenta- en algun lloc. No tinc padrins, no pertanyo a cap mafieta. Vaig per lliure, a la meva bola. Ningú no m'ha regalat mai res, ni una miserable subvenció. Tots els llibres que he publicat són obres que han estat guardonades amb premis.

El primer blog que vaig tenir es deia igual que l'últim llibre que havia publicat. El proper llibre que publicaré es dirà igual que el blog que tinc...

Jo només aspiro a seguir fent la meva obra, a la xarxa, al paper i on faci falta. Quan jo marxi, ella restarà.

Si aconsegueixes que la teva vida sigui més interessant ...

Si aconsegueixes que la teva vida sigui més interessant que la teva obra, has vençut. Cal escriviure, protagonitzar la ficció que t'arrossega riu avall, enfilar lletres per a deixar testimoni de què vas ser un humà excepcional...

--&--

Si la Literatura no es nodreix de la vida esdevé buida, somorta, artificial i artificiosa. L'art veritable beu de la vida vívida, de la vida espremuda, de la vida al caire del neguit i la tenebra.

Pessoa no va ser feliç, per això va escriure el seu Livro, una fita mestra de la Literatura de tots els temps. Zweig es va suïcidar... ¿James? ¿Què significa "fracassar" en la vida? ¿Què és una "vida fracassada"? Per a mi una vida fracassada és una vida no creativa, no creadora. La vida només és vivible poèticament.

La Literatura no està separada de la Vida. En canvi, la literatura està separada de la vida. No sé si m'explico.

Demà passat faràs 42 anys...

Demà passat faràs 42 anys. És un fet que no et suposa cap trasbals. ¿Quin mèrit té deixar que passi el temps, envellir, acostar-se a la mort? Reflexiona: ¿Què has fet fins ara que valgui la pena? ¿Pots enorgullir-te de les teves obres, de les petjades que has deixat enrere? Mentre passeges per la ciutat, observes les cares dels vianants... ¿Què han fet ells? ¿Quina mena de vida porten? Són éssers normals i corrents, perfectament anònims, que qualsevol dia d'aquests, com tu, desapareixeran. La teva barba ja blanqueja, però encara no ets savi... Només tindràs un any més, seràs més fràgil, seguiràs dubtant, conviuràs amb el misteri i, amb una mica de sort, algun dia, com el Petit Príncep, arribaràs a comprendre allò que és essencial.

Ahir em vaig deixar de dir...

Ahir em vaig deixar de dir una cosa important. L’arrel del problema està en què confonem la felicitat amb l’espasme hedònic.

Aprendre per a saber. Saber per tal d’actuar rectament. Actuar rectament per a encertar. Encertar per a viure feliços. El plaer no ha de ser un objectiu en si mateix, sinó una conseqüència de l’activitat correcta, de l’acció encertada.

De tots els «sentits» esmentats, m’interessa principalment el sentit artístic de la vida: la vida creativa. Coincideixo amb Nietzsche (El naixement de la tragèdia) quan afirma que només com a fenomen estètic està justificada l’existència. Segons ell, l’art és la tasca suprema, l’activitat pròpiament meta-física de l’home. Per això, la poesia està per damunt de la filosofia. El coneixement mata l’obrar, ens condueix a la inacció. L’art, en canvi, ens salva gràcies al joc de la ficció, re-il·lusionant-nos, redimint-nos mitjançant l’aparença, sublimant l’absurd. L’art transfigura l’existència. La voluntat dionisíaca ens enlaira més enllà de les ombres. Embriaguesa creativa. Llum.

Escriure, per exemple. Expressar amb paraules pensaments i sentiments. Refer l’experiència, la vivència. Ultra-ser en l’obra creada. La paraula redemptora, feta carn, consagrada a la bellesa, transsubstanciada per obra i gràcia del poeta-déu: Das stiftende Nennen des Seins (Heidegger). La veritat poètica fonamenta l’ésser mitjançant la paraula.

El «sentit» de la vida és la recerca d’aquest fonament que ens fa ser mitjançant el verb poètic. Creant ens creem. Escrivint ens escrivim. Som en la mesura que ens diem. El món existeix perquè és dit.

lucidesa en estat pur

Normalitat i maduresa...

Normalitat i maduresa. Tocar de peus a terra. Adaptar-se a l'entorn. Assolir l'autocontrol. L'antítesi de l'art, doncs.

L'art ens permet escapar de nosaltres mateixos mitjançant la sublimació creativa. Però l'èxtasi creatiu només és una fugida momentània perquè l'art no dura sempre: Vita longa, ars brevis. La vida sense art -com la vida sense amor- és d'una vulgaritat insuportable.

La inspiració existeix. Com existeixen les muses. La musa inspira insistint. La seva inspiració existeix, insisteix i persisteix fins que la museïtat fa figa. Deixar d'inspirar significa el retorn a la vulgaritat, a la trivialitat. Els instants suprems són els únics instants rellevants per a l'artista. L'obra perenne neix en aquests cims. Al fons de la vall no hi ha muses, sinó dones banals preocupades per la bàscula, la moda i les telesèries.

Fer literatura és convertir les paraules en objectes admirables, elevar-les per damunt de la mera condició instrumental (vehicles de comunicació). Pura transsubstanciació: Et verbum caro factum est. El veritable escriptor dignifica els mots fent-los adorables, els fa brillar com perles precioses enmig de la grisor quotidiana. Fer literatura és escriure cercant la màgia que s'amaga dins de cada paraula. Per això, més que del què, cal tenir cura del com. Més important que la història és la manera d'explicar-la. Un escriptor sense estil no és un escriptor, sinó un escrivent o, a tot estirar, un periodista.