Projecte d'autodefinició

Com a filòsof no em desempallego mai de l'higiènic escepticisme, com a poeta em deixo endur per l'entusiasme emocional-verbal, com a sanador canalitzo les energies (reiki), com a outsider vagarejo per les perifèries, com a taoista adoro la mestra Natura, com a ésser humà aspiro a una felicitat assequible... 

Un home lliure

Potser mai no he aspirat a res més. Potser no podria trobar una autodefinició més adient. Potser la resta de coses empal·lideixen davant la magnitud d'aquest fet. Potser ha valgut la pena renunciar a allò que els altres consideren imprescindible, per tal de poder seguir sense por el camí fins al fons de mi mateix. El cas és que aquest matí algú m'ha dit: "ets un home lliure". És la segona vegada que ho sento en pocs dies. Cal alliberar-se també de les opinions alienes. Per molt gran que sigui, la llibertat mai no serà completa.

Amanece sin niebla. Hemos estado una semana sin ver el sol. La piel de los campos es pura escarcha. Crecerá la mañana y el cielo sin nubes oxigenará mi alma. Hace un frío polar. Todo es nítido como el contorno de las letras con las cuales construyo palabras con las cuales construyo frases con las cuales construyo textos con los cuales me construyo.

2011

Darrer capvespre de 2010. Cel ennuvolat. Els atletes corren vora el riu. En comptes de raïm cireres xilenes. No recordo res de l'any que s'acaba. Només sé que, al capdavall, tot ha reeixit. Millor impossible. Agraïment.

Un estol d'ocells avança cap al nord. El món és petit amb les ales esteses. Solcaré oceans i continents. En deixaré constància aparaulada. Vull abraçar l'horitzó completament, sadollar-me de paisatges inèdits. Somriures. Mirades que esberlen l'esperit. Sense rutes ni plans, deixant-me endur pel corrent. Adéu-siau 2010.

Demà seré somni tangible, la cançó del bucaner, llibert per sempre més, intrèpid rierol que avança muntanya avall, gèlid i transparent. Demà seré més jo i deixaré de ser aquell que no hauria d'haver sigut però sense el qual ara no seria res. Demà mateix.

Descreences

Primer vaig creure en la religió, després en la filosofia, més tard en la literatura... A hores d'ara el que està en crisi no és solament el meu compte corrent, sinó la meva fe en les paraules. A mesura que passen els anys sóc més escèptic. Em pregunto quina serà la propera fe que em captivi... Et tinc a tu, la natura i el silenci. (¿O ets tu, la que em tens a mi, com em tenen la natura i el silenci?). L'amor no és una fe, sinó un fet, cosa que no és cap déu ni cap idea ni cap paraula. No necessito creure en tu perquè sé que ets real, sovint més real que jo mateix. En mi ja fa dies que no hi crec. La vida és un seguit de descreences.

Fitxat

U.Q.V Fitxa 39

4 anys

Avui fa 4 anys que vaig escriure el primer post d'aquest blog.

(L'1 de gener farà 6 anys del primer post al meu primer blog)

A hores d'ara, ENTRELLUM manté 1.500 posts en línia.

(Els 700 de TdQ van ser esborrats quan van passar al paper)

Bloguejar és un hàbit (no tinc clar si una virtut o un vici) i una manera de ser escriptor. He intentat deixar-ho vàries vegades, però no puc.

En aquest temps, han passat moltes coses, han canviat les circumstàncies. El que queda són els arxius, un rastre de mots endreçats cronològicament, engrunes de mi mateix, una obra en progrés, escrita a raig, dia rere dia.

Els blogaires som onanistes, narcisistes, exhibicionistes... Potser ho fem per a sentir-nos vius, com si el blog fos un mirall que ens retorna en forma de llum l'ombra que som.

Per a vosaltres, que em llegiu.

Escriptures del jo

Aquí teniu l'apartat de Noves narratives inclòs en el cap. 14 del programa La Malla-Tendències que es distribueix per la XTVL...

Una bona manera d'acabar aquest setembre.

Mis letras son mis alas

Yo nunca escribí libros "convencionales". Siempre he intentado innovar literariamente. Los jurados que me han premiado a lo largo de estos años han valorado precisamente esta experimentación. Esta vez es lo mismo. LISS es un libro difícil de definir. Mejor que mejor. Para mi es otro jirón de vida, otro peldaño, porque (como decía el catalán Eugeni d'Ors) todo lo que no es autobiografía es plagio. Yo sólo creo en la literatura de primera mano, escrita en primera persona, auténtica, sin máscaras... Creo en Céline, Kerouac, Agustin de Hipona, Henry Miller... Esos son mis maestros. No hay que inventar nada. Lo que hay que hacer es INVENTARSE. Cada día, sin miedo. Me entregué a la literatura en cuerpo y alma. Lo dejé todo por ella. Mi libertad queda atrapada en las palabras con las que ME escribo. Si algún día debo prescindir de la escritura, prescindiré... pero, por ahora, mis letras son mis alas...

Todos somos mapuches

La importància dels adjectius

"En canvi, als antípodes dels nostres blogaires hi trobem un catosfèric il·lustre com en Toni Ibàñez, que esdevé de l’opinió contrària. La seva obra escrita, les seves ramificacions catosfèriques i les seves iniciatives per esperonar el col·lectiu internauta, tot plegat està íntimament lligat a la seva personalitat abassegadora, rutilant i egòlatra. En Toni no entén de mitges tintes, i en el concepte unificador d’escriptura i experiència (“escriviure”, tal com ho anomena) la personalitat pròpia és consubstancial a l’aspecte creatiu. Sembla que torna de nou amb el seu blog Entrellum, i tant els que el seguim encuriosits com els seus crítics ja li tenim els dos ulls al damunt per veure què fa i amb què ens sorprèn." (llunÀtic)

45

Avui faig 45 anys i reconec que no estic en el millor moment de la meva vida. Malgrat que acabo de publicar dos llibres i la primavera ja és aquí, tota una sèrie de problemes m'aclaparen des de fa un temps, problemes que mai vénen sols, entre els quals em preocupa sobretot la salut. Que ningú no s'espanti, eh. Estic bé, però podria estar millor. Com haureu pogut comprovar, això m'ha fet desconnectar bastant d'internet, del blog i d'altres activitats que abans sovintejava. Disculpeu-me si de vegades no responc amb celeritat els vostres mails. Espero refer-me ben aviat per a poder tornar a estar al 100%. Mentrestant, agraeixo les vostres mostres de suport i les vostres felicitacions. Una abraçada!

Un bon regal (1)

De vegades el cos

De vegades el cos diu prou. El cos és savi. L'única ciència exacta és la somatosofia, la resta són camàndules. La ment sempre va més lluny. La ment té ales. La ment s'enlaira i sobrevola serralades de somnis impossibles. La ment s'allunya veloç com un llampec indeturable. Però el cos no pot seguir-la i esdevé àncora. El cos amb les seves defenses baixes. El cos amb la seva sang vermella i calenta i els seus batecs tan fràgils. Els metges treballen a les palpentes. Administren químiques incertes. La ment guarda el secret de la seva follia com es guarda un tresor en una illa deserta que no surt als mapes. Ni jo mateix sé qui sóc realment. Fa dies que m'he perdut. El meu cos ja no em pertany. ¿Fins quan podré sobreviure dins d'aquesta confusió? ¿Fins quan podré suportar l'esqueixament d'aquesta suprema contradicció vital? Vagarejo per la platja cercant una resposta... Les sabates se m'omplen de sorra i el cor glopeja onades.

Ja surto a l'Enciclopèdia!

Diuen que no ets ningú fins que no surts a l'Enciclopèdia Catalana. Des d'ahir hi podeu trobar un article sobre la meva humil persona. He plantat arbres, he escrit llibres, he tingut una filla i ara surto a l'Enciclopèdia... ¿Això vol dir que ja he passat a la història i que ja em puc morir?

Saragatona diu la seva

Altres llocs on em podeu trobar

AELC
QUI ÉS QUI
VIQUIPÈDIA
OPERA OMNIA

La justa llunyania

La imatge del Montseny nevat és una imatge poderosa. De lluny estant sembla una muntanya perfecta. De lluny estant moltes coses semblen perfectes. Com ara Déu, l'ésser més llunyà que mai ha concebut l'home; el més llunyà i el més proper, quina paradoxa no? Regnum meum non est de hoc mundo (Jo 18, 36) o Regnum meum intra vos est (Lc 17, 21)? En què quedem? El problema és quan t'hi acostes. Tot depèn de la distància. Com ara l'amor, que no suporta ni massa presència ni massa absència, perquè creix i s'intensifica en la justa llunyania...

Nascuts per a desaparèixer

Antoni -X- Ros

Jo no sóc Antoni Casas Ros, sinó Antoni Ibañez Ros. Malgrat que coincidim en el nom i el segon cognom, no tinc res a veure amb el misteriós autor d'El teorema de Almodóvar. De fet, no en sabia res d'aquest llibre ni d'aquest enigmàtic escriptor fins que no vaig llegir les últimes pàgines del Dietario voluble de Vila-Matas, on ell també afirma que "No, no soy Casas Ros..."

Al llarg del seu Dietario, V-M cita alguns blogs, però no esmenta ENTRELLUM. Tampoc no diu res de l'entrevista que li vaig fer a mitjans de febrer de 2007. Almenys, em queda el consol de què el meu nom hagi pogut inspirar el nom d'aquest escriptor emmascarat...

Llegeix les primeres pàgines del llibre
El blog de ACR

Udolo en veu baixa

Noto que s'acosta el pleniluni perquè em poso més neguitós. És un neguit diferent del meu neguit habitual. Aleshores miro el cel i dic: clar, la puta lluna! I tu dius: estàs com un llum, què collons té a veure la pobra lluna amb el teu caràcter reconsagrat? Si t'emprenyes cada dos per tres sense motius, si punxes més que un eriçó esmolat, si sempre estàs de futris, si tens aquesta mala llet insuportable... no li fotis la culpa a la lluna! El que passa és que ets un llunàtic!!

Udolo en veu baixa perquè no em sentin els veïns. El cor em batega a batzegades. Em beuria la teva sang. T'esgarraparia de dalt a baix. T'escanyaria...

Tu, a més d'un llunàtic, ets un sàdic, un pervertit, un monstre!!!

Noto que s'acosta el pleniluni perquè només tinc ganes d'escriure salvatjades....

Mentre només les escriguis rai...

La lluna és la mare de totes les putes.

5 anys de blogs

Ho recordo com si fos ara: va acabar el concert d'Any Nou de la Filarmònica de Viena i vaig perpetrar el primer post de la meva vida... a Can Blogger, of course, al qual segueixo sent fidel. Parlo del dia 1 de gener de l'any 2004. Ja han passat cinc anys, tot un lustre! Aquell primer blog el vaig titular Tros de Quòniam perquè així es titulava l'últim llibre que havia publicat. 5 anys, que es diu aviat. Ha plogut molt des d'aleshores.

TdQ va durar dos anys (04-05). Després en van venir altres... ENTRELLUM ja fa tres anys que funciona (06-07-08).

Ara, escoltant les primeres notes del Danubi blau, m'entra la nostàlgia... aquesta sensació de què tot retorna, de l'etern retorn de les mateixes coses, que diria Nietzsche.

Sona el telèfon. És ma mare que em desitja bon any nou.

Les notes del Danubi blau, la veu de ma mare, aquesta nostàlgia tan profunda que es barreja amb la ressaca d'una nit massa llarga...

A casa tothom dorm encara. Només jo tinc els ulls esbatanats. Flueixo com el Danubi, amb els braços ben oberts, cap al demà...

Aplaudiments. 1 de gener. Cinc anys. La marxa Radetzky....

Benvinguts al 2009!

Bye-bye 2008

Avui s'acaba un any estr-any... (Dic "estrany" perquè ara em fa mandra buscar l'adjectiu exacte que resumeixi aquests 365 dies sobreviscuts, suposant que un sol adjectiu fos capaç de resumir-los). Estrany perquè han passat coses fonamentals a la meva vida que encara no he pogut pair ni relativitzar. Estrany perquè no tinc cap dret a queixar-me però, pessimista com sóc, sempre estic rondinant... no tinc remei.

Vam començar el 2008 amb les Jornades de la Catosfera d'on en va sortir un llibre del qual en vam fer diferents presentacions (1-2-3-4), a més de tot el ressò mediàtic (TV inclosa). Vaig guanyar el Premi Machado. Vaig flirtar amb la política (1-2-3). Vaig coincidir amb gent interessant (1-2-3). Vaig descansar una mica i, ben descansat, vaig reprendre el blogueig amb més empenta que mai... i aquí estic un altre cop donant guerra.

Entre les coses superficials cal destacar que vaig estiuejar a Eivissa, m'he aprimat 12 kg, m'he canviat les ulleres i, després d'anys i panys resistint-me, per fi he caigut en la temptació de tenir mòbil... ara ja puc dir que sóc "normal"!

Com sol passar, les coses més importants (que sovint s'esdevenen en l'àmbit estrictament íntim i privat) no es poden explicar. Per tant, us haureu de conformar amb aquest succint relat dels fets públics, aprendre a llegir entre línies o si més no esperar que algun dia escrigui les meves memòries... que tot arribarà.

El 2009 es presenta la mar de bé. A principis d'any publicaré dos llibres nous: Catosfera. Ciberdietaris 04-05-06 (Premi Nadal Batle) i la versió trilingüe del poemari Entrellum (Premi Machado). Anirem a Mallorca i a Cotlliure a presentar-los... quin plaer tornar-hi!

Intueixo que el 2009 serà un any decisiu per a mi. Faré 45 anys; en farà 20 que em vaig casar, 20 que treballo de professor d'institut, 10 que visc a Vallromanes i 5 que bloguejo. Que per què serà "decisiu"? Ja ho veureu... no penso donar més pistes.

Mentrestant, aquí em trobareu... aquest és el meu cau.

Us desitjo un bon cap d'any... i que demà la ressaca sigui lleu.

Reinventar-se

Se m'acumula la feina. Tinc els paletes a casa. L'astènia tardorenca. L'escriptor de raça mai no deixa d'escriure. No m'agrada repetir-me. No m'agrado fent sempre el mateix. Necessito fressar nous camins, insòlits, inhòspits, inèdits. Necessito inventar per a reinventar-me. Sé que encara no he donat el millor de mi. Sé que encara puc fer coses grans. Reinventar-se o morir.

Un somriure d'alliberament

La lluna plena d'ahir em va esbandir el cor. Les ombres han fugit amb la imminència de la tardor. Hi ha un somriure d'alliberament en cada alenada que faig i en cada passa que dono. Sento que he tret el cap fora de la caverna de Plató. De tant en tant cal suïcidar algun dels teus jos més foscos per a quedar-te amb els jos més lluminosos. Hi ha tanta gent dins nostre que sovint el guirigall és insuportable. La lluna plena d'ahir em va esbandir el cor. Avui em sento més alleugerit, més clarivident, més bo. El vent s'endu totes les cendres...

DFW In Memoriam

La temptació de l'ombra

M'he passat tota la vida lluitant contra l'ombra, contra la meva pròpia ombra, contra totes les ombres que m'habiten. Sempre hi ha hagut una platònica aspiració cap a la llum, però aquesta aspiració massa sovint s'ha vist enterbolida per ombrívoles tendències que han enfosquit el camí gens recte de la meva existència. He fet el que he pogut, he procurat mantenir l'equilibri i, de vegades, no me n'he sortit.

Parlar de llum i d'ombra pot semblar una metàfora, però no ho és. La foscor és real i veritable. Paul Celan no ho dubta: Wahr spricht, wer Shatten spricht (qui diu ombra diu veritat). No podem desempallegar-nos-en. L'ombra ens constitueix com a éssers tenebrosos: Su misterioso estar en brazos de la sombra. Pues sombra es, sombra somos... (Ángel Crespo, Iniciación a la sombra, Hiperión 1996).

Per això escric. Les paraules també són ombres: in der Dünung wandernder Worte. El blanc és insuportable i cal tacar-lo, macular-lo. L'escriptor embruta el món amb les seves ombres. ¿Què us penseu que han estat totes les meves obres? Impura catarsi. Kenosi. Un intent desesperat de vomitar les ombres. Però les putes ombres romanen dins. No hi ha res a fer.

Porto 44 anys així, fart de viure en aquest entrellum, fart de fer equilibris, fart de contradir-me cada dia i cada nit. Un certa penombra assetja al fons del passadís. Bec xampany francès, Mumm Cordon Rouge. Els telèfons no responen.

Vagarejo entre els records mentre la solitud m’empaita. Et cerco debades conscient que ets molt lluny. No n’hi ha prou amb les paraules. No n’hi ha prou amb els misssatges que llenço dins l’ampolla. Naufragi inevitable.

Sento que ha arribat l'hora de fer el pas definitiu.

Puede ser un silencio lo que sientas, y una ausencia de alas...