Consciència i energia

Los niveles de conciencia (campos de energía) se calibran de acuerdo a su efecto mensurable. Con cada aumento progresivo en el nivel de conciencia, la frecuencia o vibración de la energía se incrementa. Por tanto, la conciencia superior irradia un efecto beneficioso y curativo en el mundo, verificable en la respuesta muscular humana, que se fortalece en presencia del amor y la verdad. Por el contrario, los campos de energía no verdaderos o negativos inducen una respuesta muscular débil. Lo que debilita la energía vital debe ser evitado: vergüenza, culpa, confusión, miedo, odio, orgullo, desesperanza y falsedad. Lo que eleva la vida ha de ser realizado: verdad, coraje, aceptación, razón, amor, belleza, alegría y paz.

David R. Hawkins

Peace & Freedom

Fotre el camp

Més important que poder anar a un lloc és poder abandonar-lo. Si la llibertat significa alguna cosa és aquesta possibilitat de deserció, aquest dir NO en un moment determinat i fotre el camp. No quedar-se atrapat, estacat, lligat, aferrat, enganxat, ancorat, argollat... Sentir la lleugeresa del comiat i emprendre el vol novament. 

El que val per als llocs també val per a les relacions personals. Està molt bé trobar i conèixer gent, però compte amb vincular-s'hi massa, perquè hi ha teranyines que estrenyen i gàbies que no ho semblen. El meu consell és que cal tenir posat sempre un ull a la porta de sortida (en anglès EXIT). Poder guillar, alçar veles, tocar el dos, escapar-se, agafar el portant, fugir, salpar, posar-se en camí... Aquesta és la condició sine qua non per a conservar la teva integritat individual. Suposo que per això m'agrada tant viatjar (being-on-the-way), perquè "estar de pas" suposa assumir que no hi ha res definitiu en aquest status viatoris que és la vida. 

I el que val per als llocs i per a les relacions personals també val per a tu mateix: tard o d'hora plegaràs i te n'aniràs més enllà d'aquesta aparença física, deixaràs el cos i l'existència terrenal, és a dir, moriràs. Perquè la vida tota és viatge i cal estar preparats per al viatge final.  

Detachment

L'acció imprevisible dins la plenitud còsmica

Concentra't en el present. Viu-lo plenament. No hi ha passat ni futur ni dualitats ni contradiccions. El teu ego és tan impermanent com el món fugitiu. Tot és fenomen-bombolla-ombra, no hi ha substància. No jutgis, no esperis, no desitgis. Buida't de finalitats i intencions. Abandona els mites i les il·lusions. Desconfia de les paraules. Cenyeix-te als fets. T'has de comprendre a tu mateix a través del cos. No pas amb la teoria, sinó amb la pràctica (lo important és lo que fas i com ho fas). SOMATOSOFIA. La veritable religió és el relligament amb la Natura, la connexió energètica amb el cosmos. Per això t'has de perdre per les muntanyes tot penetrant en el bosc de la solitud personal. L'home fort i vertader, valent i gran, no necessita de l'ajuda de ningú. Trenca dependències i lligams. Emancipa't. Obre el cor, els braços, les mans i abandona't. Viu sense deixar petjades. Segueix l'ordre còsmic, torna a les fonts, a la vida primitiva i original. No has de guanyar ni ser vençut. Sigues lleuger com un núvol blanc. Purifica't mitjançant el dejuni i la continència. No cal buscar ni escapar-se. Accepta sense escollir. No imitis ningú. Crea el teu propi camí. Flueix. Tranquil, sense por, deixa anar coses i persones, deixa't anar. I arribarà l'harmonia, la pau, la saviesa, la llibertat, l'acció imprevisible dins la plenitud còsmica.

Try forgetting everything - The things you should know

De vegades el cos

De vegades el cos diu prou. El cos és savi. L'única ciència exacta és la somatosofia, la resta són camàndules. La ment sempre va més lluny. La ment té ales. La ment s'enlaira i sobrevola serralades de somnis impossibles. La ment s'allunya veloç com un llampec indeturable. Però el cos no pot seguir-la i esdevé àncora. El cos amb les seves defenses baixes. El cos amb la seva sang vermella i calenta i els seus batecs tan fràgils. Els metges treballen a les palpentes. Administren químiques incertes. La ment guarda el secret de la seva follia com es guarda un tresor en una illa deserta que no surt als mapes. Ni jo mateix sé qui sóc realment. Fa dies que m'he perdut. El meu cos ja no em pertany. ¿Fins quan podré sobreviure dins d'aquesta confusió? ¿Fins quan podré suportar l'esqueixament d'aquesta suprema contradicció vital? Vagarejo per la platja cercant una resposta... Les sabates se m'omplen de sorra i el cor glopeja onades.

En l'exacta equidistància

En l’exacta equidistància que separa el teu cos del meu, en el punt on s’estiba el desig més secret, en la incògnita enyorança d’aquell pretèrit plaer, habita el meu desesper. La tardor sap allò que ens convé. Ella és més sàvia que nosaltres. Però els cossos són cossos i bullen indecorosos fins i tot a l’hivern...

L'estiu és per al cos

L'estiu és per al cos i l'hivern per a l'esperit. Dit així pot sonar massa categòric. Parlo de primera mà. Roba fora, pell torrada, camina que caminaràs... L'estiu és la vacuïtat de les neurones socarrimades. Estiu de sorra i tovallola i una canya ben freda i no m'atabalis i amanides lleugeres i migdiada llarga i llisca que lliscaràs sempre descalç sense rellotge sense saber quin dia és i aquest dolç no fer res altrament dit avorriment... L'estiu és per al cos, aquesta carn que sua i pesa, aquest bagatge tremolenc. Quan el cos reclama els seus drets no hi ha metafísiques que valguin. La física s'imposa com s'imposen tantes coses: les cançonetes de moda, les col·leccions per fascicles, les telesèries per adolescents, les rebaixes dels magatzems, el neoconservadurisme ianqui, l'amor ineluctable, la trempera matinera, la nostàlgia de la infantesa, la terrible bellesa (Ein jeder Engel ist schrecklich), etcètera. L'estiu és per al cos. Per això estimo tant la tardor malgrat l'hecatombe de les fulles.

Cada cos

A Lleida en diuen catxar, a Mallorca boixar, al Pallars tringolar... I sempre ve a ser el mateix: afogar-se i desfogar-se mitjançant un cos aliè. Els cossos foren dissenyats per a l'acoblament. No hi ha res més trist que un cos isolat. Abraçar, besar, acaronar, fornicar... Infinitius que regalimen infinites tendreses. Cada cos és un enigma que cal desxifrar...

Zeitgeist

Costa entendre l'esperit del temps. Tant me fot Pepsi que Coca-Cola, Ballantines que J&B. Posa'm el que vulguis. Pujol predicant al desert:

Lo savi ancià, que des d’un cim l’obira,
sent estremir lo cor com una lira:

veu a l’Àngel d’Espanya, hermós i bell,

que ahir amb ses ales d’or cobrí a Granada,
eixamplar-les avui com l’estelada
i fer-ne l’ampla terra son mantell.

L'esperit del temps, confús, raquític, inert. Pujol no és Herder, ni tampoc Hegel. ¿Quin romanticisme ens queda en aquest cafarnaüm de franquícies i grans magatzems?

L'esperit del poble hauria de projectar-se sobre la història... ¿Som una nació o una amalgama de turistes, xarnegos, moros, negres, sudaques, independentistes, abstencionistes i panxacontents? Què collons som? Posa'm tres glaçons i calla, coi, que em desconcentro, ara que estic inspirat... ¿Saps quants mesos feia que no estava inspirat? Ni me'n recordo.

Costa entendre l'embull en el qual estem ficats. Ara va millor l'Explorer que el Firefox. Increïble. He reiniciat dos cops i passo de reiniciar més. Estic inspirat i vull escriure la puta veritat d'una puta vegada perquè tothom s'aclareixi. Posa-me'n un altre, sense llimona eh!

L'esperit del temps? Si punxeu els enllaços potser aprendreu alguna cosa. Em temo que aquest curs em tocarà ser tutor d'un cinquè d'ESO. He dit tres glaçons, no deu! Gràcies.

Esperit? Cossos posats a dieta, cossos que carden, que suen, que s'acomiaden, que s'apropen i s'allunyen amb una naturalitat esborronadora, cossos, res més. Vestits de marca. Maquillats. Operats. Cossos postmoderns. ¿Per què volem idees si tenim uns magnífics cossos saludables, pletòrics d'allò més? Una idea és una supuració del cervell. L'esperit és un ròssec medieval. Mate'm l'esperit! Elevem el cos a categoria divina! La idea: maleït invent platònic. Cossos en efectiu: cash bodies.

La política com l'art de la mentida, si més no l'art de traficar amb ficcions. Retòriques de campanya.

Haga clic aquí para ejecutar un control Activex en esta página web

Merda d'Explorer. El veí s'ha deixat la barba. El cap de l'oposició local se l'ha afaitada. Felip Puig depèn del dia. El meu director ahir la portava i avui ja no la porta. No te'n pots refiar. Les barbes són com les promeses electorals.

Voldria entendre alguna cosa. Veig una barba i penso: talibà. Catalunya no tornarà a ser rica i plena. Amb prou feines tindrem l'AVE l'any vinent. Fa 15 anys que van inaugurar l'AVE Madrid-Sevilla i, per contra, van trigar 17 anys a fer l'autovia de La Panadella. Amb això està TOT dit, si és que TOT pot ser dit.

L'esperit del temps? Temps de misèria. Qualsevol periodista passa per intel·lectual. Qualsevol illetrat pot ser President de la Generalitat. No et facis mala sang, Toni. Beu-te'n un altre, que aquest el pago jo. No vull beure més. No vull veure més.

Tenim el que ens mereixem. Calla, filldeputa!

(EG4) Blau de Rodes

Des de la finestra panoràmica de la cabina comprovo que hem arribat a port i que hi ha atracats quatre vaixells més, alguns dels quals són veritables ciutats flotants que porten el triple de passatge que el nostre (n'hi ha que tenen fins i tot pista de gel i camp de golf!).

El primer que em crida l'atenció és el color de l'aigua. No havia vist mai un blau com el de Rodes. Prop de la sorra és atzur turquesa, però m'agrada sobretot la tonalitat que agafa l'aigua amb una mica de profunditat.

Un shuttle bus en acosta a les muralles de la ciutat medieval. És l'hora de màxima calda, quarts de quatre de la tarda. Entrem per una de les portes i enfilem el carrer Sòcrates...

Botigues i més botigues. El carrer Sòcrates fa costa amunt fins a la Mesquita del Solimà. El Palau del Gran Mestre també queda a la part alta de la ciutat. Anem per l'ombra i bevent aigua constantment. A Rodes hi ha pocs arbres: alguns xiprers, buguenvíl·lies... Pel camí trobem dues placetes conegudes per les seves peculiars fonts: l'una té un mussol al capdamunt i l'altra tres hipocamps. Visitem el Palau. El que paga més la pena són els mosaics romans que provenen de l'illa de Kos (pàtria d'Hipòcrates). Al soterrani hi ha un museu amb peces certament interessants (i un aire condicionat que s'agraeix). Baixem pel Carrer dels Cavallers, que -oh, increïble- no té cap botiga!

Davant el Temple d'Afrodita (una ruïna depriment) trobo aquesta pintoresca gelateria mòbil...

A prop hi ha un arbre en el qual s'han aplegat totes les cigales de Rodes. El soroll que foten és ensordidor. Sortim per la porta de la muralla en direcció al port de Mandraki en el qual hi havia el Colós de Rodes. Dues columnes a l'entrada del port assenyalen l'indret on estaven els peus del llegendari Colós...

Diuen que un terratrèmol el va abatre i que, més tard, les seves restes foren venudes i transportades sobre els geps de 900 camells... El déu Hèlios es va quedar sense estàtua. Rodes, des d'aleshores, és un cau de mercaders. Sort de la seva aigua i de les seves platges...

Mentre tornem al vaixell penso que aquest cel i aquest mar van inspirar les beceroles de la filosofia. Tales, Anaximandre, Anaxímenes, Heràclit, Pitàgores van veure els mateixos blaus que jo estic veient... El pare de la filosofia afirmava que el principi (αρχή) de tot és l'aigua (νερό).

L'aigua de l'Egeu, el seu blau inoblidable, bressol de la nostra atrotinada civilització. Ara els filòsofs fem creuers i ens permetem el luxe de reduir la filosofia a somatosofia. Com una font que encara raja envoltada per les ruïnes d'un jardí abandonat, povera e nuda, la filosofia manté el seu batec imperceptible enmig del brogit del Gran Mercat...

(EG) Estiu grec
(EG1) Lluna plena sobre el Bòsfor

(EG2) Istanbul
(EG3) De postes i d'albades

PAU_07-2

9 h. Filosofia. Descartes i Plató. He encertat la travessa en un 50%. Textos senzills. L'ànima és més fàcil de conèixer que el cos. Psicologia versus somatosofia. De l'ànima ho sabem gairebé tot, però del cos no en sabem gran cosa, encara som a les beceroles. El veritable coneixement no prové dels sentits perquè els sentits només ens mostren aparences, ombres. Sovint, rere les ombres, només hi ha la foscor.

La Naiara s'ha deixat les etiquetes identificadores a casa. Sort que el president del tribunal en té de recanvi.

Història. Un fragment del discurs del Sr. Ministro de Agricultura (15.6.1932) que parla de la reforma agrària. L'altra opció és un extracte de l'article 7 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1932 el qual es refereix a les competències de la Generalitat en matèria d'ensenyament.

11 h. Llatí. Text per traduir de C. Nepot, més conegut per Cornelio Nepote. Parla de les darreres gestes d'Amílcar abans de dinyar-la. A l'exercici 3 (V o F) veig que apareix Ilerda com a indret important en la guerra civil entre Cèsar i Pompeu. Totum revolutum significa "lloc desordenat on impera el caos". A l'exercici 4 pots escollir entre l'oratòria (Ciceró i tota la pesca) i la domus romana. En aquest examen els alumnes poden tenir el diccionari. Si obres el VOX per la pàgina 150 et trobes la domus molt ben dibuixada i molt ben explicada...

El paio que ha preparat l'examen s'ha cobert de glòria. Només hi ha una alumna que no té el VOX, sinó el llatí-català bàsic de l'Enciclopèdia el qual no està il·lustrat. Mala sort, xiqueta.

13 h. Matemàtiques aplicades a les ciències socials. Funcions, inequacions, problemes de beneficis, jaquetes i pantalons. Un rotllo. Mort de fàstic, em poso a escriure això.....

PAU_07-1

Le corps féminin

Je n'ai un corps, moi, homme, que dans l'exacte mesure où je parviens à dire ce ou ces corps féminins qui sont en face de moi. La preuve de mon corps n'est rien de plus, et rien de moins, que ma parole en train d'essayer de traduire un corps qui n'est pas le mien.

D'un blog francès que he trobat naufragant per la Xarxa

La Cicciolina i jo

Decepcions

La vida és un camí empedrat de decepcions. Sempre esperem massa dels altres i els altres sempre esperen massa de tu amb la qual cosa la decepció és inevitable. Després hi ha el maleït mecanisme idealitzador que tergiversa la realitat fins a extrems inimaginables. Poc a poc, amb els anys, vas assumint que la cosa més difícil del món és la comunicació profunda amb els altres; vas acceptant que la teva solitud és substantiva, substancial, indeludible; que qualsevol intent de llençar ampolles amb missatge és completament inútil enmig d'aquest oceà de confusió i banalitat aterridores. La culpa no és de ningú. No hi ha culpables. La teva covardia. El teu egoisme. Les teves contradiccions. Les divergències entre el cos i l'ànima, entre cor i el cap, entre la raó i els sentiments, entre els sentiments i les sensacions, entre el deure i el plaer, entre el present i el passat, entre el poder i el voler, entre el que és anecdòtic i el que és categòric, entre el nucli i els electrons, entre la ficció i la realitat, entre la literatura i la vida... Massa divergències. ¿Quantes vides distintes voldries viure alhora si poguessis? El més important de tot és no enganyar-se. Jo sóc un home sol que es contradiu i que (potser per això) té molts problemes de relació amb els altres. Un home sol que, malgrat tot, té la sort i el privilegi de ser estimat: el regal més immerescut de tots. Sí, la vida és un camí empedrat de decepcions, però no és una merda. Paga la pena viure per a descobrir qui ets, què pots arribar a fer, quin sentit té tot plegat. Paga la pena viure per aspirar a la lucidesa, una lucidesa que mai no serà definitiva, però que t'ajudarà a sobreviure a pesar dels mals moments. El balanç final sempre serà positiu: també de les decepcions se'n pot aprendre.

Paraula-ombra

Les paraules són ombres en un doble sentit: materialment -com a taca gràfica embrutidora- perquè enfosqueixen papers i pantalles; formalment -en la mesura que les necessitem com a instrument d'intel·lecció- perquè ens impedeixen de copsar la realitat en si mateixa (noümènica, que diria Kant).

La civilització occidental es fonamenta en el prestigi del Logos com a camí de coneixement cert (el camí correcte del poema parmenidi). La Lògica (alfabètica i numèrica: socraticoplatònica i pitagòrica) va bastir aquesta Caverna que habitem des de fa 25 segles.

La filosofia és un gènere literari molt peculiar en el qual les ombres cavernícoles s'idealitzen i esdevenen fantasmagòriques (el πετόμενα διώκειν d'Aristòtil, Metaf. IV, 5, 1009b 38). La literatura és una altra història: les ombres llueixen per si mateixes en el més estèril onanisme esteticista. Tant la filosofia com la literatura són estances contigües de la mateixa Caverna.

Les paraules són ombres i habitem una caverna lògica la sortida de la qual només pot ser meta-lògica. Això ja ho vaig esbossar en un post anterior on parlava del Logos eròtic. Plató ho tenia clar: Eros és l'única força que ens pot ajudar a sortir de La Caverna. Eros ens il·lumina per tal de poder transcendir les ombres. Eros trans-lògic ens empeny devers aquella veritat (Αλήθεια) que les paraules no aconsegueixen desvelar-nos ni en el seu cim més sublim: la poesia.

La Poesia, malgrat ser la forma literària més depurada, sempre ens deixa envoltats d'una certa penombra. El poeta entrelluca l'exterior de La Caverna, però viu a l'entrellum, en el límit que separa les ombres certes de la llum presumta.

Si no entenem que les paraules són ombres que ens esclavitzen i alhora ens alliberen, no entendrem res. Aquí rau la contradicció humana. Som humans perquè tenim Paraula, però aquesta Paraula (que és ombra cavernícola) no ens deixa atènyer la veritat definitiva, la llibertat definitiva, la llum definitiva... Suposant, esclar, que hi hagi res "definitiu" i que hi hagi "fora" de la Caverna i que aquesta "llum" a la qual aspirem sigui quelcom recomanable, saludable, suportable, vivible...

Les bèsties, els déus i els savis no parlen. La resta -humans xerraires- necessitem La Paraula... Εν αρχή ην ο Λόγος (Jn. I,1). O sigui, que des del principi dels principis som éssers ombrívols: Wahr spricht, wer Schatten spricht. Wir sind ein Fleisch mit der Nacht. La materialitat del Verb i la materialitat del Cos (somato + logia) ens hi obliguen. Potser la llibertat absoluta seria la de l'ànima deslliurada del cos i deslliurada dels mots per sempre més... L'esperit mut. El silenci blanquíssim. El somriure búdic. Els teus ulls ferits de pleniluni...

Llegeixo l'Encíclica...

Llegeixo l'Encíclica Deus caritas est de Benet XVI. Lectura dominical. Pura curiositat intel·lectual. Un amic del ram ha tingut el detall d'enviar-me-la i, ara que tinc temps, m'hi he posat.

Em sobta que la primera Encíclica del nou Papa parli de l'amor. A la Introducció cita el Dant i Aristòtil. Anem bé. Distingeix els dos termes grecs que designen "amor": eros i agape, reivindicant el segon...

Em quedo al·lucinat quan veig que la primera nota a peu de pàgina (I,3) és per a Nietzsche: Jenseits von Gut und Böse, IV, 168. No n'hi prou amb això que, a continuació, Benet es posa a parlar de la prostitució sagrada en el "món precristià" (= pagà); i, dues pàgines després, esmenta el Càntic dels Càntics. Coi, no s'està de res, aquest Benet! El problema és que, entremig, ja ens ha colat un parell de falsedats...

1- La primera frase de I,3 diu:

Els antics grecs van anomenar eros l'amor entre home i dona

Et deixes de dir que de l'amor entre home i home (amor genuïnament grec) també en deien eros. I no tens excusa, perquè al Convit de Plató la cosa queda prou clara i tu cites aquest diàleg a I,11 (nota 8) quan parles del mite de l'androgin.

2- Segona falsedat (I,5 in finis):

La fe cristiana ha considerat sempre l'home com un en cos i ànima

Més fals que Judes. El dualisme pitagoricoplatonicocristià sempre ha menyspreat el cos. A més, poques línies abans, tu mateix has escrit:

Avui es retreu de vegades que el cristianisme del passat ha estat adversari de la corporeïtat i, de fet, sempre s'han donat tendències d'aquesta mena

O sigui, que reconeixes aquestes "tendències somatofòbiques" i, quatre línies més amunt, dius que nanai, que els cristians "sempre" heu considerat el cos i l'anima com una unitat. Au, Benet, fes-t'ho mirar.

M'agrades, en canvi, quan tens el valor de plantejar dues interrogacions cabdals (I,16):

a) ¿És realment possible estimar Déu encara que no se'l vegi?
b) ¿L'amor pot ser manat?

El problema és que, com és lògic, discrepo de les respostes que dones.

Pel camí, aprofites per a fotre-li canya al marxisme. No s'ha fer llenya de l'arbre caigut, Benet, que és una actitud molt poc cristiana.

Clous la primera part de l'Encíclica (I,18) posant com a exemple d'amor agàpic la beata Teresa de Calcuta. La citaràs després dos cops més. Sembla que ella (i no pas altres, que d'agàpics no en tenen res) sigui el model a seguir. Ja m'està bé, doncs, que l'Església reconegui que l'única via que li queda per a pintar alguna cosa al segle XXI sigui reciclar-se en una mena d'ONG.

Ja acabo. Déu és caritat i llum definitiva. L'amor és l'única llum que pot il·luminar-nos enmig d'aquesta penombrosa vida plena de foscúries i entrellums. En això ens hi podríem posar d'acord, Benet, si no fos que jo sóc massa partidari de l'amor eròtic i el meu neopaganisme no em permet de congeniar amb les altes instàncies vaticanes.

Jo no tinc pàtria...

Jo no tinc pàtria, sinó màtria, una doble màtria: la Natura i la Literatura. En la Natura m'arrelo i amb la Literatura m'enlairo. El Último de la Fila deia: mi patria en mis zapatos, mis manos son mi ejército. Jo dic: mi matria en mis vocablos, mi teclado es mi ejército. La meva filosofia és el menfotisme somatosòfic (altrament dit menfotisme crític ibanyesc) i la meva religió el neopaganisme taoista.

PS: Tot això és un resum molt resumit. Necessitaria 50 posts per a explicar-ho a bastament. Potser ho faré quan acabi de corregir tota aquesta muntanya d'exàmens de selectivitat