Who are you

Jo no tinc pàtria...

Jo no tinc pàtria, sinó màtria, una doble màtria: la Natura i la Literatura. En la Natura m'arrelo i amb la Literatura m'enlairo. El Último de la Fila deia: mi patria en mis zapatos, mis manos son mi ejército. Jo dic: mi matria en mis vocablos, mi teclado es mi ejército. La meva filosofia és el menfotisme somatosòfic (altrament dit menfotisme crític ibanyesc) i la meva religió el neopaganisme taoista.

PS: Tot això és un resum molt resumit. Necessitaria 50 posts per a explicar-ho a bastament. Potser ho faré quan acabi de corregir tota aquesta muntanya d'exàmens de selectivitat

No hi ha dreceres...

No hi ha dreceres cap a la felicitat. O potser sí. Que quan s'acabi el paper higiènic trobis que hi ha un rotlle nou a l'abast. Agafar un CD de El Último de la Fila i escoltar aquella cançó que feia anys que no escoltaves. Ensumar la pols molla després d'un ruixat. Reconèixer un ocell pel seu cant. Veure créixer els bambús. Deixar de pensar... La felicitat no és un camí ni una meta, sinó una sensació subjectiva amarada de lleugeresa. Si la vida pesa, la felicitat se'n va. Instants com ales que et permeten volar. Com un surar sobre els neguits que ens atabalen. Instants. Instants com melodies que ens aïllen de tot plegat. La felicitat d'un diumenge de juny amb el curs enllestit i les notes passades...

Powered by Castpost

A todos mis sucesivos “jefes” les irritaba que yo supieses más que ellos de todo: actualidad española incluida.

Mahalta: no cal que inventis...

Mahalta: no cal que inventis cap mentida més per a fugir de la membrança. L'oblit s'escapoleix com un llangardaix sobre la sorra bleïdora del desert. Et segueixo el rastre, la línia recta dels records a frec d'horitzó. Ets la de sempre. La nena que fumava d'amagat, que escrivia el seu diari en llibretes d'espiral, que s'embolicava amb aquella bufanda vermella de llana feta per l'àvia, que es bevia a glopades els crepuscles escoltant El último de la fila. No inventis cap més amagatall. Sé qui ets. Sé què vols. Sé què somies.

Mahalta: passen els anys i tot segueix intacte en el mateix punt que ens vam dir adéu. Un adéu fictici, inesborrable. Com els teus llavis. Com la teva set. Com els versos de Verlaine que encara ressonen pels carrers estrets: Il pleure dans mon coeur comme il pleut dans la ville...

Estigmes gravats a l'escorça de les nostres ànimes.