Ibirapuera 2

Sobreviure a una gran ciutat té mèrit, encara que aquesta megalòpoli estigui travessada pel Tròpic de Capricorn, encara que siguis acollit amb tota l’hospitalitat i generositat, encara que tinguis parcs meravellosos a 5 km de distància... 

La capacitat d’adaptació de l’ésser humà és increïble. Ocupem el planeta sencer i sobrevivim a qualsevol catàstrofe (moltes generades pels nostres propis excessos). 

Personalment, faig un esforç per domesticar-me, urbanitzar-me, socialitzar-me... Les tres coses van juntes. Contra elles, l’instint més salvatge m’empeny cap al nomadisme, la natura i la solitud... és a dir, la llibertat.

Tenir una casa (domus), viure en una ciutat (urbs) i relacionar-te amb els altres (gregarius) són coses que a mi no em surten de forma natural. Com que no vull (encara) acabar com un eremita, sol i vern, aïllat (ja vaig viure així una temporada a Terradets), procuro no renunciar a res i mantenir una certa vida "convencional". 

L’outsider tendeix al paganisme (pagus: countryside), a la subversió de les normes socials, a l’anARTisme llibertari... Per això, demà foto el camp de Sampa. Ja tocava. 

Ibirapuera

El Parc d’Ibirapuera és el pulmó verd de São Paulo, com ara el Central Park de Nova York, el Bois de Boulogne de París o els Camps Elisis de Lleida. S’agraeix que, enmig d’una ciutat tan exagerada com aquesta, hi hagi una illa de natura on poder respirar oxígen de qualitat i caminar sense el perill de ser atropellat per un vehicle.

El parc té 160 hectàrees i va ser inaugurat l’any 1954. Consta de tres llacs interconnectats i de nombroses infraestructures (museus, auditoris, pistes d’esport, ciclovia, etc). 

Ybyrá-pûera significa “arbres vells” en la llengua tupí. La vegetació és espectacular, destacant els bambús gegants i arbres centenaris. També pots observar força ocells i, en els llacs, corbs marins. 

Recomano molt fer la pista de 6 km que dóna tota la volta al parc. Primer perquè és una trilha sobre terra (molt agradable després de trepitjar tanta duresa), i segon perquè passes per les zones més arbrades, on hi ha moments que sembla que estiguis a la selva. 

Ibirapuera, sens dubte, és la meva millor recomanació a Sampa, amb permís de Vila Madalena (aquest barri és una altra debilitat). Els que no podem viure sense el contacte amb la natura, sempre podem cercar un parc quan estem a ciutat. Ibirapuera s’ho val. 

Pedres i ocells

He estat el diumenge completament focalitzat en el stone balancing. He omplert el jardí de piles de pedres, millorant la tècnica. La gent preguntava si hi havia truc (tiges, cola). No pas. Es tracta de concentrar-se, trobar l'equilibri, deixar que les pedres s'ajustin de la manera més natural.

La fragilitat del conjunt contrasta amb la solidesa de cada pedra individual. És com les persones: costa encertar l'equilibri de les relacions, l'harmonia amb els altres, però quan es produeix és d'una bellesa corprenedora.    

 

Estic molt content perquè aquesta tarda he aconseguit bastir el meu primer arc. És un arc petit, modest, irregular, però prou consistent. Era un repte que anava ajornant i que avui s'ha consumat. Després d'un dia plujós, la tarda ens ha regalat una llum magnífica, que ha esbandit tots els colors de la Mar d'Amunt. 

Una persona que acostuma a passar sovint pel camí de ronda amb prismàtics m'ha fet veure que no ha sigut una bona idea posar dues piles de pedres a la punta dels esculls del Cros, perquè els ocells (corbs marins i gavines) s'hi posaven per albirar els peixos i per assecar-se les ales i, des que hi ha les piles, els ocells han desaparegut. Li he donat tota la raó i li he promès que demà mateix (o quan baixi el nivell de l'aigua) les desfaré sense cap problema. Els ocells hi estaven abans i jo no tinc cap dret a okupar el seu espai amb les meves collonades. Aquí hem de conviure tots amb harmonia: pedres, ocells, artistes, ornitòlegs i tota la resta. Gràcies, amic!

Sanglier

Fusta i pedra

100 x 50 cm

El dia 2 de març de 2015, l'endemà d'una tramuntanada, tornant del Port pel camí de ronda, vaig veure un gran arbre a llevant de la platja d'en Jordi (entre l'Argilera i Grifeu). Vaig baixar per a observar-lo d'a prop. La meva sorpresa va ser descobrir que aquell pollancre tenia diverses pedres encastades a la soca. Hi vaig intuir possibilitats. Com que no disposo de serra mecànica, vaig esmerçar mig matí tallant les set branques amb la serra d'arc. Finalment, quan vaig separar el fustam de la soca, en girar-la, em vaig adonar que la peça era d'allò més valuosa. Tenia quatre pedres grans inserides a la fusta, a més d'algunes de petites. L'arbre, a mesura que va anar creixent, va anar integrant fusta i pedra en un admirable exercici d'empenta vital. El resultat era una proesa, una obra d'art de la natura. Havia sigut arrencat de la seva terra nodridora, arrossegat de qualsevol manera, havia surat (quina distància? quant temps?) i, després de tantes peripècies, el gegant jeia sobre les roques, cansat, abatut, oblidat...

  

Ara venia la segona part: moure-la, emportar-me-la. Vaig acostar la Caddy a l'indret, ficant-la marxa enrere pel camí de ronda. La soca podia rodolar, sort d'això. Vaig dur-la des de les roques fins a la sorra i, més tard, suant la cansalada i jugant-me la integritat de l'esquena, la vaig empènyer costa amunt fins a la furgoneta. Llavors va venir el moment crucial, el més dur i delicat: calia aixecar-la des de terra i carregar-la al vehicle. No tinc ni idea del que pot pesar, diguem que entre 50 i 100 kg. Una odissea. Quan vaig arribar a casa, un cop descarregada, s'havia fet l'hora de dinar i necessitava una bona dutxa. Vet aquí la bèstia:

Havia d'estabilitzar-la. Vaig decidir que la posició seria invertida, és a dir, la part de les branques farien de potes i la part de les arrels mirarien el cel. Quan la peça se sostenia dreta, vaig començar a pelar-la. A mesura que li anava traient l'escorça, endevinava formes noves, figures, animals, cares... Encara era massa aviat per a escollir un títol o limitar la virtualitat. Les primeres persones que van veure-la, de seguida van descobrir un elefant o dos, un senglar, un brau, una cabra, un unicorn... Tots coincidien en què l'escultura transmetia una força insòlita, pura energia. Em preguntaven si era jo qui havia posat les pedres allí dins. Impossible, els deia. Aquelles pedres ni es podien ficar ni es podien treure, la fusta les embolcallava amb una poderosa abraçada. 

La tasca de poliment ha durat setmanes. Hi he treballat a estones, sempre manualment, amb gúbies i paper de vidre. La meva intenció era destacar la fusta i les pedres. Un dia vaig decidir comprar una fregadora elèctrica per avançar amb més rapidesa i aconseguir un acabat òptim.

 

 

No he volgut polir-la completament, sinó que hi he deixat diferents textures, fins i tot un tros amb l'escorça original. La fase final ha inclòs l'aplicació d'un oli que la protegeix del podriment, dels cucs i repel·leix l'aigua. No afecta al color de la fusta perquè no és un vernís.

El nom (Sanglier) prové d'un suggeriment que em va fer en Patrick, un veí francès que passa dos cops al dia per davant de casa passejant el seu gos Tess. Patrick es va enamorar de l'escultura i n'ha fet un seguiment gairebé diari. Diu que necessita "obres d'art" per al seu jardí. Té una casa molt maca amb unes vistes extraordinàries. Sempre li dic que encara no està acabada... Passen els dies i ell pregunta si em queda molt per a enllestir-la. La veritat és que jo també n'estic enamorat i no vull acabar-la... Penelòpicament, faig veure que encara hi treballo... El Sanglier, juntament amb el Big Fish, s'han convertit en les meves mascotes, els meus dos animals de companyia...        

Tu ets el jardí

Vaig prometre a la Montse que li faria uns cartells nous per al jardí. Els que té no són gaire bonics i estan fets malbé. El jardí més ben cuidat de tot el camí de ronda del Cap Ras es mereix un cartells com cal. Ella es queixa que alguns passejadors trepitgen les plantes, se les emporten o deixen que els gossos hi facin les seves necessitats. Vaig cercar fustes amb base plana per a poder escriure-hi. El color taronja (groc valència 481W) s'ha convertit en el color oficial de CaP RaS aRT. A banda de les bases de bois flotté i els "respecteu" habituals, m'he empescat un cartell que diu: TU ETS EL JARDÍ. Va en la línia del Ta Tvam Asi... A veure com reacciona la Montse demà quan se'ls porti. I a veure si tenen més èxit que els anteriors.

La Montse

La Montse, una veïna potabruta (és el malnom per als llançanencs de la vila, versus els potamolls del port) aquest matí m'ha fet una visita. Ella i en Joan, el seu marit, fa 50 anys que viuen aquí i gaudeixen relatant històries del passat. La Montse té un jardí que fa goig en el mateix camí de ronda. Em diu: Jo crec en poques coses... Encuriosit, li pregunto quines. Ella respon: Crec en la lluna, en el sol, en l'energia de la natura... La Montse fa deu anys va superar un càncer d'estómac, i en fa tres li van fer una operació a cor obert. Sempre somriu i té una empenta increïble. Des del primer dia que la vaig veure, em recorda a ma mare. Donasses que han pujat grans famílies i no han parat mai de treballar, totes amor i generositat. Parlant de la mort, afirma: Vull que em cremin perquè no suporto la idea dels cucs rosegant-me el cos... I rebla: Els tinc dits que llencin les cendres quan bufi ponent perquè vull anar a veure llocs que no conec, com ara les illes de la Grècia... He rigut molt amb l'ocurrència. Si esventen les cendres amb la tramuntana farà cap al port de Llançà, mal negoci doncs. Se'n va com ha arribat: riallera. Ningú diria que té més de vuitanta anys. Els seus ulls estan amarats de blau. Abans d'acomiadar-se diu: Saps quina és la meva estrella preferida? L'estrella de l'alba... Jo dic: Venus! Sí, fa ella. La Montse no sabia que el Cap de Creus abans es deia Cap de Venus... Sí, aquella deessa que neix d'una petxina mentre bufen els vents i plouen flors...        

La garota i l'atzavara

Poques coses són tan gratificants com treballar al jardí (els anglesos ho anomenen gardening): esporgar, treure la pinassa, adobar, regar... Un jardí abandonat fa molta pena. Aquí han sobreviscut les crasses (també anomenades suculentes: àloes, atzavara), els hibiscus, les esparregueres, els baladres, l'olivera, el xiprer, els pins... Plantes resistents que demanen poca atenció. Fa dos dies que en tinc cura i ja somriuen. Malgrat la seva capacitat per sobreviure, agraeixen que algú les amanyagui. 

Cap al migdia m'aventuro pel esculls de davant de casa. La mar sembla un llac. Minves de gener. Porto bermudes i una samarreta de màniga curta. El termòmetre de la terrassa marca 20 graus. Agafo una garota amb la mà i me l'enduc. Les punxes es belluguen. Estarà plena? Treballo amb les tisores fins que apareix el color taronja, ben amagat dins la closca. Caviar de mar. El gust que et queda a la boca és quelcom difícil de definir. M'ha sabut greu matar un ésser viu... No n'agafaré més, encara que la gent les pesca sense contemplacions (i sense llicència), n'omple galledes i marxa. 

Les plantes i els animals, per punxeguts que siguin (ara penso en l'atzavara i en la garota concretament), mereixen el nostre respecte. Ells hi eren abans que nosaltres arribéssim i continuaran aquí quan marxem. Aquesta veritat m'ha enlluernat la consciència i m'ha acompanyat tot el dia. Hem de fer-nos dignes del paradís.        

Epicureisme

Viu amagat, passa desapercebut (deia Epicur). Defuig la política, retira't al jardí, fes l'hortet, conrea la veritable amistat o la solitud fecunda. No et recomano la vida pública, el món de les aparences no fa per tu. Escull allò que és natural i necessari, menysprea la resta. Cerca plaers que no condueixin al dolor. Pensa poc, parla poc, escriu poc. Medita, calla, escolta. Fes petons. Menja bombons. Mira sempre als ulls. Camina sense pressa. Somriu. Sigues agraït. La felicitat arriba quan fas feliços als altres. Tu no ets tan important.

Stay behind the light, you have a reason to hide

La murtra florida

De vegades sento nostàlgies de totes les vides que he viscut. Em llevo amb la fresca del matí, m'enfilo muntanya amunt, camino de pressa, sense aturar-me, fins que arribo a l'ermita blanca. 

De vegades sento nostàlgies de les vides que no viuré. M'assec sota la surera, deixo que la mirada es perdi horitzó enllà, sobrevolant les oliveres fins a la badia. Piulen els ocells. La murtra florida. 

De vegades sento nostàlgies indescriptibles, com si aquest món no fos casa meva, com si aquest cos no fos el meu cos, com si totes les paraules que empro fossin alienes. La murtra florida, la seva flaire antiga, em porta memòries d'un jardí abandonat. Tantes coses abandonades. Tantes persones. 

De vegades sento nostàlgies del nen que no vaig ser, de la dolça solitud perduda, de les ànimes que (com disfresses efímeres) m'he emprovat i he descartat perquè no em feien el pes. L'estiu s'esmuny de puntetes. Hi ha serps arreu, invisibles. La vista se'm perd i no sóc capaç d'albirar el punt exacte on vaig deixar la motxilla plena de records inútils. 

De vegades sento nostàlgies de mi mateix; d'aquell que era quan encara no en sabia res, de la vida; d'aquell que podria ser si canviessin les circumstàncies. La murtra florida i tantes paraules sobreres. Camino muntanya avall. Hi ha el futur que m'espera.

Buguenvíl·lea blanca

Primer dissabte de tardor. El sol no acaba de lluir. Massa núvols. Escolto David Bazan.

Tot el matí cercant una buguenvíl·lea blanca. Després de triar i remenar gardens, n'he trobat una a la parada que té en Jordi i la seva família al mercat de Figueres. La volia blanca, com les que vam veure a Menorca. La de casa meva és fucsia. Aquesta (com el roser de roses liles i perfumades que et vaig regalar per Sant Jordi, que no para de florir) formarà part del nostre jardí particular. Terra, aigua, aire, llum... i una mica d'atenció. Les plantes no necessiten res més.

Què necessitem nosaltres? Necessitem florir, sentir-nos vius, omplir de llum i de color les nostres vides, dopamina a dojo. Tret d'algunes imprescindibles, no són coses materials allò que ens fa falta. Podem viure sense l'iPhone 5, t'ho asseguro, però no podem viure sense amor. Com les buguenvíl·lies i els rosers... Què serien sense flors? 

El veritable nodriment

La buguenvíl·lea està preciosa. Els llucs no paren de créixer. Les bràctees de color fúcsia destaquen sobre el fons blanc de la façana. Torna a fer calor. La terrassa és perfecta quan se'n va el sol. S'hi pot contemplar la posta i, més tard, amb una dotzena d'espelmes, es crea un ambient d'allò més agradable per al sopar. Aquesta urbanització és molt tranquil·la. La majoria de veïns són jubilats francesos o alemanys. Tinc la platja a 5 minuts de cotxe o de moto. També agafo la bici, com ahir, que vaig anar pedalant fins a Castelló i Empuriabrava tot travessant els Aiguamolls. Una ruta planera i deliciosa. El paradís deu ser alguna cosa molt semblant a l'Alt Empordà, però sense urbanitzacions i sense turistes... i sense tramuntana!

L'hort està en marxa. Ja he plantat 27 espècies distintes de vegetals comestibles, inclòs un parterre de plantes aromàtiques. Algunes llavors ja han brotat (raves, pastanagues, espinacs) i només cal anar ruixant-lo dos cops al dia... i esperar. No és pels fruits, que faig d'horticultor. Conrear la terra és una filosofia i una teràpia, una peculiar manera de meditar. Clar que em menjaré el recapte que produeixi, però el veritable nodriment és espiritual.

Encís

Primera posta de sol a la terrassa de la nova casa empordanesa. La banda sonora dels ocells. La mar que s'endevina propera. Oliveres pertot. Tinc veïns francesos i alemanys. La urbanització és plena de gats. Estic ben magolat. Si no en va haver prou amb la mudança, ahir vam fer cap a l'Aplec del Cargol. Massa emocions. Massa quilòmetres. Aquesta serà la primera nit que dormo aquí. Sempre és una cosa seriosa, això de canviar de matalàs. Les capses omplen el menjador. Les aniré obrint a poc a poc. Quan acabi d'endreçar l'interior, em posaré a treballar al jardí i prepararé l'hort. Hi ha espai suficient rere la casa. Avui començo una nova etapa:

Dins de cada començament hi ha un encís que ens protegeix i ens ajuda a viure

L'encís dels teus petons.

Comiat

Penúltima nit a Terradets. Tot el dia amunt i avall carregant capses. Deixo la casa millor que la vaig trobar. La Landlady n'és conscient. Ara li costarà menys llogar-la. L'hort i el jardí fan goig. He pogut gaudir de les quatre estacions i em quedo amb la primavera. Marxo sense recança, sabent que el que vindrà serà millor. La casa que deixo està dins un bosc de roures davant el llac de Terradets. La nova casa on viuré (ben a prop del mar) està envoltada per una mimosa, una olivera i una palmera. La simbologia d'aquests arbres és un bon presagi. M'acomiado a poc a poc, sense pensar-hi gaire, escoltant la piuladissa dels ocells i els raucs de les granotes, contemplant les tonalitats del llac després de la posta, escombrant les escales, cremant el romaní sec que vaig collir florit fa un mes...

Dietari de Terradets

T-74

La nit passada va gebrar i aquesta ha glaçat. La mànega del jardí està completament gelada i les faves, que eren les plantes de l'hort que més s'havien fet, han aparegut collvinclades. La neu és cada vegada més a prop. Tenim l'hivern aquí. A partir d'ara haurà de deixar una aixeta oberta a totes hores si no vol trobar-se les canonades amb el seu contingut en estat sòlid. Les mallerengues i els pit-roigs voletegen per la terrasa. Els posa llavors de lli i molles de pa sobre la lleixa. No duren gaire. Està molt satisfet amb l'estufa de butà. Ha enganxat Tesamoll® a la finestra de la cuina i a la del dormitori.

Ahir va estar-se tot el dia fent i refent l'obra que es porta entre mans. Em penso que, per fi, ha encertat amb l'estructura. Com sempre, la qüestió més envitricollada és discernir el que és ficció i el que és realitat. Aquest és un debat que a ell no li fa perdre la son. A més, arriba un moment que ni ell mateix és capaç de distingir una cosa de l'altra. Per a curar-se en salut, ha afegit a la darrera pàgina el següent avís: "Aquesta és una obra de ficció. Qualsevol semblança dels personatges, dels llocs i dels fets amb la realitat és pura coincidència". Els escriptors són com els alambins, destil·len les experiències, les purifiquen, les subtilitzen, les tornen volàtils i, finalment, les condensen en forma de text. Els bons textos, com els bons destil·lats, embriaguen sense emborratxar.

Llegeix tota la sèrie T

T-42

Al matí ha trobat un senyor gripau al garatge. És com si l'animaló hagués ressuscitat després de la pluja. En ser descobert, ha reaccionat estarrufant-se completament, dreçant el cos amb les anques ben tibades per tal de semblar més alt, més llarg i més gran. És una reacció també molt humana. La pobra bestiola s'ha intentat refugiar en un forat amb la mala pata que el cau era tan petit que no ha pogut encabir la seva respectable còrpora batràcia. Al final s'ha quedat immòbil, mirant l'infinit amb els seus ulls de color coure.

L'ultima vegada que va veure un gripau li va dedicar un poema en clau alquímica. Després el va incloure dins un poemari que va titular Un gripau al jardí el qual (el poemari, no el jardí ni el gripau) fou presentat a un premi que no va guanyar.

La Viquipèdia diu que la cultura popular associa el gripau amb la lletjor, amb bruixes i éssers malignes. Quan ho ha llegit s'ha posat a riure. ¿Per què les bruixes solen ser tan lletges? ¿No podria existir una bruixa maca? Si les bruixes ja són perilloses per les seves (males) arts, només faltaria que les acompanyés un bon físic; aleshores esdevindrien absolutament irresistibles i no hi hauria manera de fugir dels seus encanteris. Besar una bruixa deu ser com besar un gripau. ¿També es converteix en princesa?


Per al Feng Shui el gripau (蟾蜍) és un símbol de prosperitat que atreu bones energies, seguretat i fortuna. Se'l sol representar amb tres potes i una moneda a la boca. Curiosament, al vespre ha rebut una trucada en la qual se li oferia la possibilitat de guanyar uns diners extra. I ha pensat de seguida en el gripau.

Llegeix tota la sèrie T

T-36

Per fi s'ha decidit a fer hort. La lògica dels fets l'empenyia a prendre aquesta decisió. Conrear els teus propis aliments és una de les satisfaccions més grans que podem obtenir a la vida. En un racó rere la casa, al costat del jardí, està preparant un petit rogle seguint la tècnica del bancal profund. Ha fet un clot de 2 x 2,5 m. i dos pams de fondària que ara caldrà reomplir amb terra bona. És conscient que s'enfronta a dos problemes: no hi toca gaire el sol i anem de cara a l'hivern. Simplement es tracta d'una prova. Encara no sap què hi plantarà ni quina viabilitat i productivitat tindrà allò que planti. Sempre havia dit que algun dia faria un hort, com son pare, que és un mestre en aquest sentit. Mira el cel i prega als déus que no plogui fins demà passat, no fos cas que el projecte d'hort acabés esdevenint una bassa. Guaiteu-lo: l'intel·lectual fatxenda s'ha convertit en un neorural peuterrós. Ningú diria que les seves mans són les d'un poeta.

Llegeix tota la sèrie T

Un silenci que ve de lluny

Un silenci que ve de lluny, de segles antics.
Afamades de son, les parpelles es clouen a punta d'alba.
Tota la bellesa del teu rostre se m'apareix de sobte com una revelació.
També les ànimes abandonen els cossos.
La certesa incontestable, inadmissible.
Garses i tudons al jardí.
El Buda somriu.
Marxo.

T-9

Fa dies que treballa al jardí. Primer la feina va ser netejar-lo, treure muntanyes de fulles seques, preparar l'espai. Després va fer una visita al Jardiland on, compulsivament, va omplir el cotxe de plantes. Ha plantat bambús grocs i negres, un aranyoner, un groseller, una maduixera, alfàbrega, marialluïssa, menta, etc. Està content perquè, per fi, ha aconseguit reparar la fuita d'aigua que hi havia rere la casa, a la presa de la mànega de regar. Ara queda pendent la batalla a mort amb els "ratolins" sorollosos de les golfes. Abans d'ahir va descobrir una cascada increïble a només 3 km de casa. L'aigua és pura i freda, una dutxa natural d'allò més tonificant. Dins el bassal creat per la caiguda hi ha peixos petits i un fang excel·lent per a empastifar-se la pell. Per descomptat, la localització exacta és un secret.

Llegeix tota la sèrie T

Entre les ombres

Vivim entre les ombres, amagant-nos de la llum excessiva que podria ferir-nos les pupil·les. Hem après el llenguatge dels gestos imperceptibles, semàntica críptica, telepatia d'incògnites. Vivim entre les ombres com fugitius impossibles que malden per atènyer el seu instant de glòria. Rere el teló, entre bambolines, florim com roses efímeres en un jardí fictici. Vivim entre les ombres perquè som veritables.

L'última rosa

Cullo l'última rosa del jardí. El seu perfum m'acompanya. Tot és humit. La gent encara romanceja entre els llençols. La pluja ha reverdit el paisatge. L'heura s'enfila decidida pel tronc de l'olivera. La magnòlia senyoreja amb el seu brancatge esponerós. Els bambús es vinclen amb el pes de les gotes d'aigua. Escolto ocells que piulen molt a prop. Les últimes roses són petites i perfumades. Passen ciclistes riera amunt. Hi ha un silenci tardorenc que ho amara tot.

VOTA ENTRELLUM