Buguenvíl·lea blanca

Primer dissabte de tardor. El sol no acaba de lluir. Massa núvols. Escolto David Bazan.

Tot el matí cercant una buguenvíl·lea blanca. Després de triar i remenar gardens, n'he trobat una a la parada que té en Jordi i la seva família al mercat de Figueres. La volia blanca, com les que vam veure a Menorca. La de casa meva és fucsia. Aquesta (com el roser de roses liles i perfumades que et vaig regalar per Sant Jordi, que no para de florir) formarà part del nostre jardí particular. Terra, aigua, aire, llum... i una mica d'atenció. Les plantes no necessiten res més.

Què necessitem nosaltres? Necessitem florir, sentir-nos vius, omplir de llum i de color les nostres vides, dopamina a dojo. Tret d'algunes imprescindibles, no són coses materials allò que ens fa falta. Podem viure sense l'iPhone 5, t'ho asseguro, però no podem viure sense amor. Com les buguenvíl·lies i els rosers... Què serien sense flors? 

VM & BD Acròpolis

VM + VM

Van Morrison + Vila-Matas. El segon VM m'acaba de deixar un comentari a propòsit de la música que he posat del primer VM com a fons musical del blog. A més del Someone Like You, he afegit The Last Laugh, on VM canta amb Mark Knopfler; Comfortably Numb, on ho fa amb Roger Waters; i Steal My Heart Away. I de regal: aquest video. Vagi de gust.

FELIÇ DIADA

No admeto que ningú em doni lliçons de catalanisme. Més enllà del politiqueig barat, com a escriptor que sóc, la meva particular i prioritària manera de ser català és escriure en català. La resta són accions o opinions més o menys secundàries. Jo enraono i escric cada dia en català sense problemes. Aquesta és la meva normalitat. És clar que voldria l’oro i el moro, gaudir d’unes millors circumstàncies, etc. ¿Us penseu que jo no tinc somnis? ¿Us penseu que ja he perdut totes les il·lusions? No senyor. Encara aspiro a millorar les condicions que tinc, que són les condicions dels que m’envolten: del meu poble, del meu país, de la meva terra... Cada cop estic més convençut que cal cercar el consens en comptes de barallar-nos entre nosaltres. Per això, m’agradaria que CiU i ERC es poguessin entendre. Per a mi aquesta és la veritable “clau” del futur de Catalunya. ¿O seguirem amb la lluita fratricida que només beneficia l’enemic comú? No, no vull veure Montilla presidint la Generalitat. Intento imaginar-m’ho i no me’n surto. És una qüestió de dignitat. No podem caure tan baix. Vull sentir-me orgullós del meu país i de les persones que el representen. Montilla no dóna la talla, com no la va donar Maragall. Ja me’l poden vendre tot embolicat de cel·lofanes. Poden dir missa, però l’experiment del Tripartit ha estat un desastre absolut, descomunal, acollonant. No ens podem permetre el luxe de repetir més desastres. Catalunya no s’ho mereix. Apel·lo a la responsabilitat nacional de tots els ciutadans catalans que el proper dia 1 de novembre exerciran el seu dret a vot. Ens hi juguem moltíssim. Ara és l’hora d’estar alerta per a encertar.

Acabo de penjar la senyera. Per la finestra esbatanada entra la bonança de la nit. ENTRELLUM es vesteix de festa. Us desitjo una feliç Diada i una molt bona Tardor a tots plegats!!

Van Morrison, When the Leaves Come Falling Down, de l'àlbum Back on Top (1999)