CR12

Pujo dalt del cim per albirar millor l’horitzó.

Sense pors ni lligams, avanço cap a la mort,
l’alliberament definitiu.
El cos pesa i s’arrela. L’ànima vol volar.
Vés amb compte que el cor no sigui àncora.
Estima tothom i no siguis propietat de ningú.
Ni de tu mateix.
El teu cos pertany a l’univers,
fins el darrer àtom.
La teva ànima pertany a la llum,
fins la darrera xàldiga.
Som fills de la terra i de les estrelles. 
Aquesta és la nostra esquizofrènia. 

Pujo dalt del cim per albirar millor l’horitzó.
El Sant Greal al Castell de Sant Salvador de Verdera.
El Cap de Venus penetrant la Mar Nostra.
Som fills d’una meuca i d’un pirata.

Rio de Janeiro 3

Les dues coordenades que determinen la materialitat de les coses són l’espai i el temps. Els objectes i els subjectes ocupen un espai (ON) i s’esdevenen en un temps (QUAN). L’existència, per tant, implica sempre una geografia i una cronologia. Recordem indrets i recordem moments. La nostra biografia és un seguit (més o menys inconnexe) de llocs i d’instants els quals han anat conformant el que som ara i aquí. Hic et nunc. Vivim entre el mapa i el calendari, entre el GPS i el rellotge. Aparentment és així. 

Dic aparentment perquè, en el fons, la sensació és una altra. Einstein diria que temps i espai són relatius, subjectius. La física quàntica parla més de probabilitats que de determinisme. Quan és l’energia (i no la matèria) la que presideix la nostra cosmovisió, podem accedir a noves dimensions, a multiversos que transcendeixen l’univers unidimensional. 

Més enllà de l’espai i del temps, meta-físicament, podem besllumar quelcom que no és material ni objectual, quelcom essencial que ultrapassa la mera existència física i terrenal.

El nomadisme pelegrí aconsegueix relativitzar l’ESTAR posant l’èmfasi en l’ANAR. El camí mai és casa, llar o arrel, sinó passa, avenç, meta en si mateix. L’espai té sentit en la mesura que deixa d’estar, en la seva constant impermanència. 

El nomadisme pelegrí aconsegueix dissoldre el temps quan es concentra en el pur present, desestimant el passat i el futur. L’ara que flueix és etern, perquè també és impermanent, efímer, fugisser. L’eternitat no és l’instant present que s’allargassa, sinó la total i perfecta possessió d’allò imposseïble: el no-res. 

Espai i temps són transcendits en la consciència de la nostra impermanència com a subjectes-objectes materials. L’energetisme preval sobre el materialisme. 

La llum no pesa. La motxilla no pesa. La lleugeresa, la certesa, la bellesa... Estem, anem, som i no som... 

No ens aferrem ni a les paraules. 

Aferrar-se és aterrar. Volem volar. Som alats. Som ocells. Un altre avió...

Llum i camí. Res més no som ni volem ser. 

Exili 13

Es tracta de deixar de fer cas (percepció) d'allò que no t'interessa i que provoca estats negatius al teu interior mental i emocional. La total indiferència, focalitzant l'atenció en altres qüestions positives o, simplement, buidant-te de continguts nocius i tòxics. És a dir, desconnectar de la TV, ràdio i internet. 

Veritat, Bellesa, Bondat, Llum... 

La llibertat és la capacitat de desvincular-te de tot i de tothom per aprendre a ser feliç sense dependències de cap mena. 

Obre els ulls i mira

Obre els ulls i mira: cauran estrelles fugaces per a tu, ben a prop, sobre el llac. Escolta com salten els peixos. La llúdriga s’esmuny entre els joncs. Els muricecs passen en vol rasant. 

Obre els ulls i mira: tot és per a tu, així, real, perfecte. No t’adormis encara. Deixa que la granota rauqui. Has vist els esquirols? El cabirol i els senglars baixaran a abeurar-se.

Obre els ulls i mira: no hi ha res que no sigui obra divina. Fins i tot el fang, el fum, les ombres. Segueix la llum que t’inspira. No desconfiïs. Demà serà millor. 

Cauran estrelles fugaces per a tu. Són el senyal del cel que et beneeix. Com l’arc de Sant Martí. Com el silenci dels cims. Com la lluna creixent. Com l’amor que mereixes. 

Llum definitiva

 

Hi ha dues coses que mai no cansen: la BELLESA i la LLIBERTAT, contemplar-la i estar obert a totes les possibilitats. Sovint ser espectador (voyeur) és millor que actuar. Per això és tan plaent VIATJAR. Clar, que existeixen altres activitats atractives, no dic que no. Fer l’amor, per exemple, és un gaudi gustós, però (al capdamunt i al capdavall), vulguis o no, acaba esgotant. Menjar xocolata -un altre exemple llaminer- acaba empatxant. 

La bellesa pot ser contemplada o pot ser creada; en aquest segon supòsit, sobretot a través de l’ART, podem viure una vida significativament plena que eclipsi qualsevol altra proposta barroera o vulgar. Ho dic per experiència, de primera mà: res no et fa tan feliç com CREAR. El cel a la terra. Malauradament, els humans ens hem especialitzat a crear inferns, com ara les grans ciutats, les relacions tòxiques, odis, enveges, gelosies, guerres individuals o tribals... 

Hi ha la NATURA, que és mare i mestra, obra divina. Des del vol d’una gavina fins al cant del rossinyol, des del perfum de les flors als colors de la posta, des dels cims nevats a les platges verges... No hi ha res (i menys humà) que pugui superar totes aquestes meravelles. 

La rata humana ho emmerda tot. Tanmateix hi ha àngels que amaguen molt bé les ales i ens ajuden a creure una mica en el “mico sapiens”. Parlo (altra vegada) de l’AMOR el qual (al capdamunt i al capdavall, per darrere i per davant) acaba esgotant, certament, però alhora ens permet de viure un viatge apassionant ple de bellesa i llibertat (parlo d’amor incondicional, el sa, no pas de possessivitats i dependències malaltisses). Un amor lleu, bonic, amb la mesura justa del trobar a faltar, sense estridències ni dramatismes, dolç i suau, alat. 

I crearem i viatjarem i farem l’amor i menjarem xocolata i, algun dia, perduts en l’illa més remota dels somnis, desapareixerem per sempre més com desapareix l’escuma entre la sorra blanca..... i serem llum, LLUM definitiva.

(Written in Polzeath Beach, Cornwall 🇬🇧)

Stonehenge 4

 

The dream came true! Quan un somni es realitza et deixa un regust agredolç, entre mel i buidor, com el darrer petó que fas a algú, conscient que és el darrer. 

No m’agraden les multituds, però aquest és el preu que havia de pagar per a poder tocar les pedres i estar dins el cercle sagrat (a banda de les 15 lliures del pàrquing). Les gernacions i la violència (avui dia terrorista) van de la mà, igual que solitud és sinònim de pau. Després hi ha «la parella», que és una cosa entremig, de vegades benèfica i pacífica, i altres vegades no tant. Aristòtil va dir que som «animals socials»; literalment va dir «animals polítics», o sigui, habitants de la «polis» (ciutadans); deixeu-m’ho dubtar, ja que si una cosa tinc clara és que no tornaré a viure en una ciutat. 

Stonehenge fa temps que es va convertir en un reclam turístic, una màquina de fer diners, traint així la seva essència primordial. Els seus constructors van crear aquest espai sagrat per a celebrar rituals, com el que hem viscut avui: el solstici. Almenys, un dia a l’any, l’indret recupera la seva originària finalitat. 

Hi ha experiències difícils d’expressar amb paraules. L’energia telúrica se sent o no se sent. L’energia personal rau en la mirada i en l’abraçada. Parlo de l’espiral (connexió), la kundalini i els txakres. Les pedres no són carn, però guarden la memòria dels segles. El cercle (cromlec) és la figura que representa la perfecció, tot imitant la forma solar. Dos cercles concèntrics reforcen això. Stonehenge, per tant, és un centre de culte ancestral que, per unes hores, reactiva la seva poderosa energia amb la comunió mística dels participants. La diferència entre estar dins del cercle i estar fora és brutal.

En la nit més curta de l’any, entre posta i albada, podem sentir el Miracle. És el clímax lluminós d’aquests dies estiuencs, la força revitalitzadora del Pare Sol fecundant máximament la Mare Terra i, de retruc, fecundant-nos a nosaltres (que som els seus fills), flors obertes, fruits madurs.

Marxo de Stonhenge curull, en direcció al finisterre britànic, amb una ressaca dolça i un agraïment profund.

Subtil 34

Deu ser la llum de les espelmes o el vi de vellut que endolceix la boca o tota la solitud guardada que provoca aquesta rendició de terra ignota en el vertigen dels cossos regalimant carícies. 

Deu ser que oberts som més nosaltres, més peixos que ocells, humida pàtria, el vent que bat totes les portes i espanta les ombres de la nit plàcida. 

Subtil, la fada es deixa fondre com la cera per la flama; subtil i sense brúixoles, els àngels anuncien la bona nova: oberts som més nosaltres, oberts com les onades i el cim de les muntanyes; ara que cau la vesprada i aquesta llum estranya tenyeix la platja de plomes daurades. 

Deu ser la mar que amaga els secrets més recòndits: dofins i coralls, petxines i posidònies; la fada es deixa fondre com una veritat inhòspita, subtil, subtil, alada, se’n va camí del somni deixant un rastre dolç d’enyorança.

Where my heart beats

Arriba l’hora bruixa amb la llum màgica, la platja es va buidant, el dia defalleix tendrament. Piulen els ocells. Hi ha claredat entre els verds i els blaus intensos. Pedres i fustes m’envolten amb els seus àtoms amatents. No sóc només una veu i una carn, sinó també un somni, un alè que malda per traspassar les formes de les coses. La meva llar és on el meu cor batega. En els teus ulls. En els teus braços. En el teu sexe. La meva llar és el caliu que som i que serem. No solament paraules. No solament fets. També i sobretot silencis i certeses. Quan el capvespre ens mostra que res no és etern. Un altre dia que passa. Piulen els ocells.

Esa puerta azul

Fuimos una luz en medio de la oscuridad... 

Lluna creixent

 

Creix la lluna i creix el desig d'estar amb tu.

Aquesta llum que s'escampa arreu del món, aquesta manera dolça d'entrellaçar-nos, aquest saber que som espurnes del mateix foc, flames que s'enlairen en una dansa de còsmiques dimensions, aquesta pau sense mots en el silenci sagrat de la matinada.

Creix la lluna i creixen els batecs del cor.

Demà, demà passat, l'altre...

Pleniluni de petons.  

Subtil 5

És l'equilibri, el que busquem, el balandreig de l'ànima. Poder dormir bé. Poder respirar bé. Poder ser. Subtils, ens enlairem cap a regions inexplorades. No és sexe, sinó tantra. No és art, sinó l'alquímia dels elements. Fins i tot la paraula deixa de ser paraula i es converteix en emoció. No és certesa, sinó confiança. Quan el sol torna a sortir i saps que la vida és preciosa i que hi ha amor veritable. És l'equilibri subtil entre el desig i la buidor, aquella petita escletxa a través de la qual pot existir la llum divina.

Cap Ras

 

Tu m'has donat el bosc i el mar, el cant dels ocells i la fusta de deriva, les pedres que es drecen i l'horitzó inflamat, la llum dels fars, la tramuntana mítica. 

Tu m'has donat la connexió ancestral, aquesta espiral d'energia, aquesta pau, aquestes flors, aquesta música que brilla.

Tu m'has donat la mà... Jo et dono braç, jo et dono el cor, per ser i estar més temps amb tu, racó de món paradisíac.

Tu m'has donat hores sublims, de solitud i companyia, la calma i la tendresa de les nits quan la lluna i les estrelles ens miren.

Tu m'has donat la bellesa i el destí, aquesta llibertat intrínseca que em fa volar amb ales de foc camí de noves dimensions...

Tu m'has donat un lloc per a poder sentir la delícia de la vida, la llum que ens fa divins, el misteri profund, els somnis reals, la màgia infinita...

Tu m’as donné le forêt et la mer, le chant des oiseaux et le bois flotté, les pierres qui se dressent et l’horizon enflammé, la lueur des phares et la tramontane mythique. Tu m’as donné la connexion ancestrale, cette spirale d’énergie, cette paix, ces fleurs, cette musique qui brille. Tu m’as donné la main… Je t’ai donné le bras, je t’ai donné le coeur, pour être et rester plus longtemps avec toi, petit coin du paradis. Tu m’as donné des heures sublimes, de solitude et de compagnie, le calme et la tendresse des nuits quand la lune et les étoiles nous regardent. Tu m’as donné la beauté et le destin, cette liberté intrinsèque qui me fait voler avec des ailes de feu vers le chemin aux nouvelles dimensions… Tu m’as donné un lieu pour pouvoir jouir du délice de la vie, de la lumière qui nous rend divins, du mystère profond, des rêves réalisés, de la magie infinie…

You gave me the forest and the sea, the birds singing and the wood drifting, the raising stones and the horizon in flames, the sparkle of lighthouses and the mythical North Wind. You gave me the ancestral connection, this spiral of energy, this peace, these flowers, the music shining. You gave me your hand... I give you my arm, I give my heart to be and spend more time with you, heavenly corner of the world. You gave me sublime hours, alone and with company, tenderness and calm nights when the moon and the stars look at us. You gave me the beauty and the destiny, intrinsic freedom that makes me fly with fired wings in the new dimensions way... You gave me a place to be able to feel the delight of life, the light which makes us divine, the profound mystery, real dreams, the infinite magic…

Você me deu a floresta e o mar, os pássaros cantando e a madeira flutuando, as pedras que se erguem e o horizonte avermelhado, os faróis de luz e o vento do norte mítico. Você me deu a ligação ancestral, esta espiral de energia, esta paz, estas flores, esta música que brilha. Você me deu sua mão... Eu dou o braço, eu dou coração para ser e passar mais tempo com você, recanto celestial do mundo. Você me deu horas sublimes, em solidão e companhia, ternura e noites calmas quando a lua e as estrelas olham para nós. Você me deu a beleza e o destino, a liberdade intrínseca que me faz voar com asas de fogo caminho para novas dimensões... Você me deu um lugar para ser capaz de sentir a delícia da vida, a luz que nos faz divinos, o profundo mistério, os sonhos verdadeiros, a magia infinita…


Me has dado el bosque y el mar, el canto de los pájaros y la madera de deriva, las piedras que se elevan y el horizonte encendido, el resplandor de los faros y la tramuntana mítica. Me has dado la conexión ancestral, esta espiral de energía, esta paz, estas flores, esta música que brilla. Me has dado la mano... Y yo te doy el brazo, te doy el corazón para poder ser y estar más tiempo contigo, rincón paradisíaco. Me has dado horas sublimes, solo y acompañado, la calma y la ternura de las noches cuando la luna y las estrellas nos miran. Me has dado la belleza y el destino, esta libertad intrínseca que me hace volar con alas de fuego hacia nuevas dimensiones... Me has dado un lugar para poder sentir la delicia de la vida, la luz que nos hace divinos, el misterio profundo, los sueños realizados, la magia infinita... 

Puresa Nuesa Bellesa

PURESA

Retrobar el centre, la mística.

Tu sol en la Natura, el nucli.

El silenci. 

Més enllà de les relacions,

de la teranyina de les relacions.

Més enllà de les presumptes 

necessitats materials, immediates.

Retrobar-te, 

retrobar l'esperit lliure,
la divinitat interior,

l'essència íntima.

Més enllà del desig

(el vehicle de l'ego).

Apujar la vibració.

Sobrevolar el món.

Ser pur.

Ser llum.

Ser pau. 

Ser amor.

NUESA

M'amago de mi mateix

en la cala que sóc.

El cos nu.

La ment nua.

El cor nu. 

La nuesa de l'esperit

que alena en el fons,

insondable, eteri, infinit.

Les ruïnes dels records.

La boira de les il·lusions.

Què queda de tu quan el públic ha marxat

i fa hores que han abaixat el teló?

La nuesa.
El paradís
interior.

Ocells que piulen.

El sol del capvespre.

Aquesta remor lleugera 

de les onades anticiclòniques.

A penes un sospir que ens recorda

que el temps passa de pressa

i que el veritable amor no admet

limitacions ni prevencions 

de cap mena.

BELLESA

Cansa seduir sempre. M'estimo més la vida contemplativa.
No cal penetrar les entranyes de les Venus veganes.
De les marmòries ja se n'ocupen els hooligans del
sexe. 

Cansa seduir, com cansa empènyer.
Només cal asseure's, observar la silueta, l'obra, el paisatge;
parar l'orella i gaudir en la justa distància, ni poc ni massa.
Hi ha certa noblesa en aquest romandre intangible, inabastable.
No cal tocar. Si toques, embrutes. Si toques, trontolla.
Si toques, rebaixes l'ideal a l'altura de les rajoles. 

Cansa seduir. Cansa empènyer. Cansa tocar.
Cansa el gest i cansa la paraula.
M'estimo més el silenci i la dolça ficció
d'allò que podria ser i no serà. 

No, no m'he fet vell.
Simplement, he passat de
pantalla.

Allò que vaig perdre

“É importante não perder de vista as coisas que te encantam, pois ali há um pouco da tua essência”

Si dic que m'agrada caminar, caminar sol, caminar sol enmig de la natura, caminar sol enmig de la natura salvatge, caminar sol enmig de la natura salvatge ben lluny del lloc on vaig néixer, caminar sol enmig de la natura salvatge ben lluny del lloc on vaig néixer per a retrobar allò que vaig perdre...

L'essència. La connexió. El silenci. La puresa. La bellesa. La divinitat. La llum. 

Mira el cel

 

Connexió. Silenci. Fer callar la ment. No exigir res a ningú. Estimar la solitud. Estimar-te. Ets llum i amor. No has de patir per res. Escull cada dia la teva alegria. Decideix cada passa conscient. Guanyes el que dónes. Respecta tots els éssers. No jutgis els altres. Tots manifesten l'essència divina.  Connexió. Silenci. 

Abadiânia

 

Posta de sol des del mirador de la casa Dom Inácio de Loyola a Abadiânia. 

Connectar amb la divinitat a través de l'horitzó, amb el porpra dels núvols encesos per la llum agònica del jorn, amb els ocells que piulen abans d'anar a jóc, en el silenci profund de la vall, la llunyania del món, l'estel primer que surt, tot és al seu lloc... 

Com he arribat fins aquí? Qui m'hi ha portat? Qui sóc? 

Deixo les preguntes. Escolto el cor. Els grills comencen la serenata. 

Déu existeix perquè existeix l'amor. L'amor és l'essència de la vida. 

La bellesa absoluta d'una posta de sol. La bellesa absoluta de la mort...

Hi ha pau

HI HA PAU 

 Hi ha pau en els vestigis de la vida feta somni, 

en els blaus que separen els núvols de les onades,

en les teves paraules, en els silencis
que es condensen en forma de
llàgrimes. 

 Hi ha pau en les gavines, 

en les fustes que arriben a la platja, 

en les pedres que mantenen l’equilibri, 

en el record de les hores amazòniques, 

tan inoblidables. 

 Hi ha pau perquè l’amor és una llum que no trasbalsa, 

aquesta divina llum que inunda el cor de rialles. 

 Hi ha pau, i tendresa infinita, i una certesa 

 que abasta cada replec de l’ànima. 

Perquè l’amor és una llum 

que no trasbalsa. 

 HÁ PAZ 

 Há paz nos vestígios de vida feita sonho, 

nos azuis separando nuvens e ondas, 

nas suas palavras, nos silêncios
condensando sob a forma de
lágrimas. 

 Há paz nas gaivotas, 

na madeira chegando à praia, 

nas pedras que manter o equilíbrio, 

na memória das horas Amazônicas, 

tão inesquecívels. 

 Há paz, porque o amor é uma luz que não turba, 

Esta luz divina que inunda o coração de risos. 

 Há paz, e ternura infinita, e uma certeza 

 cobrindo cada dobra da alma. 

Porque o amor é uma luz 

que não turba. 

 THERE IS PEACE 

 There is peace in vestiges of life made dream, 

in blues separating clouds and waves, 

in your words, in silences
condensing in form of
 tears. 

 There is peace in gulls, 

in driftwood arriving at beach, 

in stones maintaining balance, 

in memory of Amazonian hours, 

so unforgettable. 

 There is peace because love is a light that not trouble, 

This divine light that floods the heart with laughters. 

 There is peace, and infinite tenderness, and a certitude 

 covering each fold of soul. 

 Because love is a light 

that not trouble.

poemes

Abençoados

Abans que surti el sol et vull escriure. El sol i la lluna es troben com ens vam trobar nosaltres. Mirant-se de fit a fit. Reconeixent-se. Llum amb la llum. Cor amb el cor. Dóna’m la mà que caminarem junts en la mateixa direcció. Vet aquí el regal. Vet aquí el miracle. Quanta joia de patac. Quanta. L’univers s’ha conxorxat. Bendicions. Gràcies!

Antes do nascer do sol eu quero escrever. O sol e a lua são como nós achamos nós. Olhando em si para se adequar. Reconhecendo-se. Luz com luz. Coração a coração. Dê-me sua mão para caminhar juntos na mesma direção. Voilà o presente. Voilà o milagre. Quanta alegria de repente. Quanta. O universo tem sido confabulado. Abençoados. Obrigados!

Quelcom que no s'explica

L'AMOR és un intercanvi energètic que va més enllà de l'aspecte físic; es produeix també a distància, amb la paraula, la mirada, el pensament, sense tocar-se ni tan sols veure's. 

Per això, que no hàgiu trobat encara l'home o la dona que us inspiri suficientment per a unir-vos, no és raó per a sentir-vos sols o privats d'amor. 

Com a energia que circula arreu de l'univers, la podeu trobar en les pedres, els vegetals, els animals, també en els elements (terra, aigua, aire, sol, estrelles) 

Per què patir si no teniu una dona o un hombre entre els vostres braços? No és el cos ni la carn allò que us donarà amor. L'amor sovint se serveix del suport físic, però es troba pertot: és una llum, un nèctar, una ambrosia, una gràcia, una benedicció que omple l'espai còsmic i us omple el cor i l'ànima. 

Quelcom que no s'explica (amb paraules), però que se sent... 

Connexió

Parla el roure

Tot és immens com la rialla d’un nadó 

Tot infinit 

Amb arrels 

Amb tronc 

Amb branques 

Amb fulles 

Amb flors 

Amb fruits 

Tot l’univers 

M’enfonso per a enlairar-me 

M’adormo per a renéixer 

Toco el cel amb el tou dels dits 

Escampo núvols 

Pentino vents 

Tot és immens en el teu cor humà 

En la teva saba vermella que corre amunt i avall 

En l’escorça de la teva pell 

En les arrels dels teus peus 

Tot és immens 

Profund 

Aeri 

I el sol que et fa l’ullet 

I beus en deus pregones 

I et rentes amb la rosada 

I ets canal entre Terra i Cel 

Tot és immens 

Humà que m’abraces 

Germà que t’enfiles 

Fill que festeges amb la Mare Terra 

En aquest teu cos efímer 

Immens el teu poder d’estimar tots els éssers 

De ser llavor que fecundi de llum i amor els altres 

Despulla’t de fulles seques 

Deprén-te d’allò que pesa 

D’allò innecessari 

Medita la meva senzillesa 

Aprén la lliçó d’estar-te sempre en un lloc 

Ferm 

Inalterable 

Canta la cançó que porta de lluny 

Sons de campanar i d’esquelles 

T’acarona la pluja 

La Saviesa del Silenci 

Tot és immens com la rialla d’un nadó 

Del nadó que ets 

Del nadó que acabes de
néixer 

Sóc Roure que et dic: 

Sigues roure 

Sigues herba 

Sigues pedra 

Sigues terra 

Sigues aigua 

Sigues aire 

Sigues sol 

 Sigues tu mateix 

I no deixis mai de 

créixer

(Santa Maria de Besora 12-11-16)

més poemes