Per anar cap a la Praia dos Antigos cal travessar el riu que hi ha al final de la platja do Sono. Ahir va ploure força i t’has de mullar el melic mentre aixeques la motxilla amb els braços amunt. La trilha s’enfila per la muntanya tota enfangada, amb graons i cordes trencades. T’endinses a la selva (Mata Atlântica) que és una de les experiències més frapants per a un europeu, sobretot si vas sol, amb aquesta luxuriant vegetació i els sons inquientants, que no saps si són micos o ocells o qualsevols altra animàlia que desconeixes. Tu, fill del bosc mediterrani, amb prou feines saps distingir la fressa d’una puput o d’un senglar. Aquí estàs venut. Avances tanmateix. Vas travessant rierols d’aigua freda i cristal.lina dels quals podries beure sense cap problema. Arribes a la platja, solitària i salvatge, sense cap infraestructura humana. Hi desguassen dos corrents i està plena de roques entre les que en destaca una d’enorme al bell mig que separa la platja en dues meitats.
La Praia dos Antiguinhos és més petita. També hi arriba un rierol i hi podem observar una paret ruïnosa coberta de molsa que devia pertànyer a alguna antiga construcció. Són les 7:30 i em penso que continuaré endavant....
Porto 3 km de trilha i arribo a la Cachoeira das Galhetas. Pel camí, una odissea entre el fang, les sandàlies molles, arbres caiguts... He sentit un terrabastall enorme que no podia ser de cap manera la caiguda d’un coco o d’una jaca (fruita gegant), sinó un despreniment de rocs o d’un arbre sencer.
Per passar el riu de la cascada hi ha un pont colgant ben atrotinat, amb els cables penjant. Ufff.
La Praia das Galhetas a penes té sorra, és una acumulacio de roques amb tot de fusta i fulles podrides. Decideixo fer una pila de pedres. Agafo rocs granítics ben rodons i aconsegueixo una obra maca, amb cinc elements.
No paro de suar, i no fa sol. Espero que continuin els núvols sense descarregar, és la millor climatologia que es pot demanar aquí.
Arribo per fi a Ponta Negra. El cul del món. Hi viuen 50 famílies. És increïble en quins llocs i amb quines condicions s’acampa la gent. A la platja, entre roques gegants sobre les quals s’assequen les xarxes dels pescadors, un riu s’apodera de la sorra tot fent un revolt abans de barrejar-se amb l’Atlàntic.
Cerco algun lloc per esmorzar. Nanai. Aquí ben poca tenen. Decideixo tornar a Sono. Un barquer em portarà per 50 reals (13 euros). Tornar per la trilha seria un calvari. El meus peus fan peneta.
Sembla que la trilha continua fins a la península de Juatinga, amb més selva, més platges i més comunitats (Martin de Sá, Cairuçú das Pedras, Bijiguara, Saco Claro, Sumaca, Pouço da Cajaiba, Calhaus, Itaoca). Es barregen els caiçaras amb els quilombolas i els tupi-guaranís.
La trilha d’ahir al Pico do Pão d’Açúcar de Mamanguá i la d’avui entre la Praia do Sono i Ponta Negra han sigut les més autèntiques i radicals que he fet al Brasil.
Al final esmorzo a la Casinha da Empada en la qual Janete Maria cuina amb exquisidesa. Ella tota és alto astral. Nativa caiçara, em parla dels perills de la massificació turística. Els veïns només pensen a construir, mentre ella manté la seva antiga casa d’adob i canyes, decorada amb una gràcia especial. Em prepara un suc natural de maracujá, una tapioca amb formatge i tomàquet i, amb el cafè, m’ofereix un pastís fet per ella que em recorda els que feia ma mare, amb galetes i xocolata desfeta que després deixava refredar a la nevera.
Janete Maria és, probablement, un dels últims testimonis d’una vida que està passant avall amb les barques a motor i l’avarícia humana, que no respecta la sacralitat dels darrers paradisos naturals. Em diu que pel Réveillon (cap d’any) aquí es van aplegar 5.000 persones! Mai havia vist una bogeria tan gran. En els seus ulls hi ha pena (mágoa) i nostàlgia (saudade)...
En el litoral entre Rio i São Paulo ningú no diria que existeixen reductes intactes amb petites comunitats que encara conserven l’essència del passat. Jo les he vistes. Són un miracle. L’avenç de la modernitat no té pietat.
Mentrestrant, contemplo com puja la marea i com els nens, inconscients i feliços, juguen a la platja...
