CR14

Ja fa dos dies seguits que fas l’ascensió al Puig d’Esquers, la muntanya sagrada més propera de casa, amb permís de Sant Salvador de Verdera. Són 600 metres de desnivell sortint de la platja. Del cim estant, albires tot l’Empordà amb els seus pobles escampats per la plana, el massís del Canigó ple de neu, l’Albera, Colera, Cap Ras, Llançà, Cap de Creus, el Pení, la serra de Verdera... 

La visió de l’ocell et permet allunyar-te una mica de la realitat arran de terra. Els temps que vivim estan plens de misèria ètica. Predomina la mentida, l’abús de poder contra el dèbil, l’amenaça de la llibertat, l’odi encegador com a motor de les accions... 

L’altura de mires et permet desvincular-te una estona per a poder meditar. Les muntanyes tenen aquesta virtut: ens enlairen, ens espiritualitzen. 

Esquers està envoltat de dòlmens. El quars blanc és la pedra mare del cim. Serveix per a purificar les energies negatives, tonificant el sistema nerviós i equilibrant el camp magnètic. 

El món és boig i hem de ser capaços d’estar-hi sense ser-hi, si no volem ser engolits per la voràgine dels esdeveniments. Hi ha la distància exterior i la distància interior. Ambdues són necessàries. Les notícies poden ser nefastes, però depèn de nosaltres com les interpretem, com hi reaccionem. Ens afectaran més o menys en la mesura que aprenguem a relativitzar-les. 

Empresonats o lliures, el que som està més enllà, fora de les circumstàncies temporals i espacials. El que som és superior a qualsevol contingència terrenal o material. 

Picinguaba 2

Em desperta la lluna gairebé plena, bressolada amb la cançó de les onades.

La sagrada nit batega com el cor d’una mare.

Sóc el foc que tot ho crema, la bellesa en cada flor, la mirada creadora, saviesa dels pescadors.

Sóc el misteri de l’aigua, el plaer sense culpa, el vent despentinant les dunes, els llavis que besen per primer cop.

Sóc els colors de l’arc de la pluja, el camí que s’obre a cada passa, l’ocell que s’enlaira, l’aventura interminable. 

Sóc el teu silenci, la teva llàgrima, el teu dolor, la teva primera esperança.

Sóc el mirall que et mira, l’illa que guarda els secrets de l’ànima, aquella paraula prohibida, la sortida definitiva.

Sóc tu. Et sóc en la rialla i en la calma, en la guerra i en la gana. Et sóc a totes hores, nit i dia, capvespre i matinada. Et sóc encara que dubtis, encara que neguis, encara que callis.  

Sóc tu. Allò que desconeixes. Aquesta llum inextingible. 

Em desperta la lluna gairebé plena... 

Barques, núvols i muntanyes.

Stonehenge 4

 

The dream came true! Quan un somni es realitza et deixa un regust agredolç, entre mel i buidor, com el darrer petó que fas a algú, conscient que és el darrer. 

No m’agraden les multituds, però aquest és el preu que havia de pagar per a poder tocar les pedres i estar dins el cercle sagrat (a banda de les 15 lliures del pàrquing). Les gernacions i la violència (avui dia terrorista) van de la mà, igual que solitud és sinònim de pau. Després hi ha «la parella», que és una cosa entremig, de vegades benèfica i pacífica, i altres vegades no tant. Aristòtil va dir que som «animals socials»; literalment va dir «animals polítics», o sigui, habitants de la «polis» (ciutadans); deixeu-m’ho dubtar, ja que si una cosa tinc clara és que no tornaré a viure en una ciutat. 

Stonehenge fa temps que es va convertir en un reclam turístic, una màquina de fer diners, traint així la seva essència primordial. Els seus constructors van crear aquest espai sagrat per a celebrar rituals, com el que hem viscut avui: el solstici. Almenys, un dia a l’any, l’indret recupera la seva originària finalitat. 

Hi ha experiències difícils d’expressar amb paraules. L’energia telúrica se sent o no se sent. L’energia personal rau en la mirada i en l’abraçada. Parlo de l’espiral (connexió), la kundalini i els txakres. Les pedres no són carn, però guarden la memòria dels segles. El cercle (cromlec) és la figura que representa la perfecció, tot imitant la forma solar. Dos cercles concèntrics reforcen això. Stonehenge, per tant, és un centre de culte ancestral que, per unes hores, reactiva la seva poderosa energia amb la comunió mística dels participants. La diferència entre estar dins del cercle i estar fora és brutal.

En la nit més curta de l’any, entre posta i albada, podem sentir el Miracle. És el clímax lluminós d’aquests dies estiuencs, la força revitalitzadora del Pare Sol fecundant máximament la Mare Terra i, de retruc, fecundant-nos a nosaltres (que som els seus fills), flors obertes, fruits madurs.

Marxo de Stonhenge curull, en direcció al finisterre britànic, amb una ressaca dolça i un agraïment profund.

Stonehenge 1

 

Fosqueja a prop de les pedres sagrades, probablement els megàlits més famosos del planeta Terra, una obra "humana" encara inexplicable. Demà els visitaré amb calma. Demà passat viuré el “Summer Solstice”, la nit més curta de l’any, l’única que deixen acostar-s’hi i tocar-les. El sunset serà a les 21:26 i el sunrise a les 04:52. No penso dormir. Prego al cel que no hi hagi núvols. Avui feia molta calor. 

Des de la finestra de l’hotel veig el riu Avon: the possibility that its waters were used to transport the bluestones on the last stage of their journey from Wales… Aigües sagrades, pedres sagrades.

Estar aquí és un altre somni realitzat. Allò que perdura està fet de pedra: els moais de Rapa Nui, els menhirs de Karnag, els dòlmens de la Serra de Verdera, Machu-Picchu, Stonehenge… 

Parlen les pedres amb el seu silenci sobrenatural. Demà pararé l’orella i pararé l’ànima. A veure què em diuen…

"These are the fundamental questions about Stonehenge: HOW and WHEN it was built, WHO built it and, perhaps most difficult of all: WHY it was built..."

Manchester

A Manchester esclata una bomba plena de vidres i claus que destrossa la vida de 50 fans que assistien al concert d'Ariana Grande.

Explicat així, fredament, no sembla gaire poètic.

Però el terrorisme també té el seu lirisme... 

La mort pot irrompre en qualsevol moment de la forma més irracional. 

Per això la vida ha de ser lloada com una penyora sagrada enmig de la barbàrie i el caos. 

Viu el present i dóna gràcies.

Descansin en pau.

Encara hi ha el misteri

 

Encara hi ha el misteri dels ocells que canten abans que surti el sol, i el misteri d'ella quan dorm i somia que surt del cos; perquè no hem vingut aquí per a romandre en el cos, sinó per  a trobar la sortida que ens alliberi més enllà de l'horitzó, ben amunt, ben subtil, on no arriben la matèria ni els mots.

Encara hi ha el misteri dels petons, el més íntim, quan esdevé la fusió, aquell silenci sagrat, la mirada que ho diu tot; perquè hem vingut aquí per a estimar, i l'amor no sap mentir. 

Lluna creixent

 

Creix la lluna i creix el desig d'estar amb tu.

Aquesta llum que s'escampa arreu del món, aquesta manera dolça d'entrellaçar-nos, aquest saber que som espurnes del mateix foc, flames que s'enlairen en una dansa de còsmiques dimensions, aquesta pau sense mots en el silenci sagrat de la matinada.

Creix la lluna i creixen els batecs del cor.

Demà, demà passat, l'altre...

Pleniluni de petons.  

Cromlec

 

Sota les pedres rauen les formigues. Fan nius amb una escrupolosa diligència. Les larves es multipliquen. No alteris el curs de la natura.

Construeixo el cromlec aplegant cent pedres. L'espai sagrat circumscrit enclou un impuls futur i ret homenatge als ancestres.

La tramuntana pentina les tofes dels pins. El bosc de Cap Ras és una orquestra de rossinyols imprevisibles. La merla es passeja davant meu com si sabés que sóc inofensiu.

Les formigues rauen sota les pedres.  

 

Al final del Camí

A mesura que passen els dies, les cames del pelegrí esdevenen ales... Cada passa que avança és una passa que l'enlaira... Cada batec una espurna que escampa amor i llum per l'univers... El pelegrí es transforma en un ésser sagrat com sagrades són totes les coses que impliquen dolor i perseverança... Al final del Camí hi ha la joia i l'esperança... Al final del Camí la fletxa groga assenyala el cor i, fent una espiral, recomença una altra vegada... 

A medida que pasan los días, las piernas del peregrino se convierten en alas... Cada paso que avanza es un paso que lo eleva... Cada latido una chispa que difunde amor y luz por el universo... El peregrino se transforma en un ser sagrado como sagradas son todas las cosas que implican dolor y perseverancia... Al final del Camino está el gozo y la esperanza... Al final del Camino la flecha amarilla señala el corazón y, haciendo una espiral, recomienza de nuevo... 

As the days passed, the pilgrim legs become wings ... Every step forward is a step that lifted him... Every heartbeat is a spark that spread love and light to the universe ... The pilgrim becomes a sacred being as sacred are all things that involve pain and perseverance ... In the Way's end there are joy and hope... In the Way's end the yellow arrow points to the heart and, causing a spiral, begins again... 

CAMINO PRIMITIVO

Més terrorisme

Quan basteixo una pila de pedres sóc plenament conscient que, tard o d'hora, caurà. De fet, el més agradós és fer-la. També contemplar-la, clar. Són moments màgics plens de misteri i de silenci sagrat. Després marxes i la deixes allà. El que pugui passar ja no és cosa teva. La gran majoria de persones també la contemplen amb respecte i admiració. Una de cada mil, la fa caure. Aquest és el terrorista, el vàndal, el mal necessari. Jo l'anomeno el còmplice, perquè gràcies a ell les coses es renoven i es reactiva la creativitat.  

Ma filla fa dos mesos i mig que viu a París. Per sort, es troba bé. Té por, clar. Podeu llegir el seu relat aquí (se m'ha tornat bloguera!). Diu que avui ha anat al centre i pel carrer hi havia més policies que persones. Una ciutat fantasma. La por és el contrari de la llibertat. El terroristes maten vides, però sobretot són lliberticides: maten la llibertat, La Liberté. El seu objectiu és atemorir-nos fins al punt de paralitzar-nos... 

(El que diré a continuació sonarà bèstia, però ho amollo peti qui peti)

Els terroristes són necessaris i, fins i tot, imprescindibles. Com les guerres. Com tantes i tantes coses anomenades "dolentes". Com la nit, les ombres, el vici, la corrupció, els terratrèmols, les tramuntanades...Cal tenir una visió global de l'univers (matèria i energia en constant transformació). Cal acceptar que l'equilibri és el resultat del sumatori dels extrem(isme)s.  

La "guerra global sense fi" ja fa dies que ha començat i és una guerra líquida que no pot ser guanyada. Urgeix rellegir 1984 d'Orwell per a comprendre el que dic i el que està passant al món. 

Les piles de pedres cauen. Les persones morim o som assassinades (voleu un terrorisme més genocida que el càncer? Algun dia se sabrà tota la veritat...). No per això deixem de bastir piles ni ens suïcidem, ans al contrari. 

París ha perdut el seu romanticisme de patac. Sense patacades mai no arribaríem a ser savis.
      

Cançons pròpies

Roses vermelles a la platja

Dilluns ennuvolat. De vegades apareixen roses a la platja. No és la primera vegada. Avui dues de vermelles, elegants, amb la tija llarga, flors de floristeria. De ben segur acompanyaven unes cendres que s'hauran fos amb l'escuma i l'aigua, nodrint peixos, garotes, posidònies... Les roses han surat i, anant a la deriva amb el caprici de les ones, han arribat a la sorra, testimoni d'un altre naufragi vital. 

Podrien ser les teves cendres i les teves roses, si és que les roses poden pertànyer a algú. Avui són del mar i de la platja. Ahir estaven en mans d'amics i familiars que acomiadaven l'ésser estimat. No les toco. Són sagrades. Roses vermelles a la platja. Descansa en pau.

L'Espiral del Cros

L'Espiral del Cros és una obra de Land Art de gran format (una filera de 130 m amb una amplada màxima de 20 m) realitzada amb pedres recollides a la platja del Cros, al terme municipal de Llançà, on s'inicia el camí de ronda que mena al Cap Ras. L'autor va trigar 5 dies a enllestir-la, començant el 15-2-15 i acabant el 20-2-15. 

L'Espiral és la figura central d'un conjunt delimitat per 4 apatxetes (la més gran és de pedra i està situada a la punta del Cros; l'altra es troba dins la barca; la tercera és de fusta i està sobre el banc del revolt del camí de ronda; i la quarta està a la porta de casa). La dues apatxetes de pedra estan alineades mitjançant l'inici de l'Espiral. La millor manera d'apreciar la magnitud de l'obra i la seva integració en el paisatge és a vista d'ocell, des de la carretera de dalt, al capdamunt de les escales del camí de ronda.

 

Aquest conjunt artístic conforma un "espai sagrat" dedicat al Sol i a la connexió amb la Natura. L'arquetip de l'espiral conté una simbologia esotèrica que no explicarem aquí. Millor que cadascú es deixi portar per allò que li dicta el seu inconscient, espontàniament, lliure de qualsevol pauta prèvia.    

Suggerim el següent "ritual": agafa una pedra, porta-la a la mà i comença el recorregut des de l'apatxeta gran tot seguint el Camí de l'Espiral en la direcció de les agulles del rellotge. Es recomana fer-ho descalç, amb parsimònia, escoltant el mar, deixant la ment en blanc, respirant profundament... La pedra que portes l'has de deixar on sentis que ella vol estar. Així afegiràs una pedra més a l'Espiral, contribuint a la seva conservació, fent el gest de construir, participant en l'Obra, respectant-la i sent conscient de la Bellesa de l'entorn, sentint com l'Energia flueix a través teu. Quan arribis al Centre de l'Espiral, pots posar el braç dins el forat i extreure una mica de sorra. Hauràs connectat lo Superior (Cel) amb lo Inferior (Terra), obrint i equilibrant els teus txakres (simbolitzats per la figura de l'apatxeta). 

Conscients que l'art és efímer, com els mandales i com tot a l'univers, preguem que els visitants tinguin cura de l'obra per tal que els altres la puguin gaudir després. Gràcies.

 CaP RaS aRT

Tu única y absoluta victoria

[Toma falsa]
Texto

Aciertos y derrotas

Hubo aciertos y derrotas. Las hubo para humillarte y para fortalecer tus músculos mediocres. Ahora caminas seguro hacia el infinito. No hay otra meta delante que la meta inalcanzable. Nubes y brisas atraviesan los bosques de tu espíritu. No importa la cima si luego has de bajar de nuevo. Tocar el cielo no tiene mérito si no retienes un pedazo de azul entre los dedos. Cuéntame qué haces con tu soledad maldita. Confiesa por qué prefieres el silencio al ruido del mundo. O acaso deberías decirme que eres feliz con poca cosa, sobriamente, aspirando al vacío con ascetismo cátaro. Porque lo material pesa siempre demasiado. Porque la mochila debe ser ligera si quieres llegar lejos, y los pasos pausados para que el alma se empape de paisajes verdaderos. 

Hubo derrotas y aciertos. Los hubo para confirmarte que la vida no es una broma aunque ganen las sonrisas sobre los lamentos. Ellas (las mujeres) fueron maestras. Amar es olvidarte de ti mismo. Hasta que te echas de menos. Luego viene la otra (la libertad) y se te lleva lejos, a los arrabales donde la luna se acuesta con los lobos. Y eres lobo de nuevo. Salvaje, indómito, fugitivo. Porque no es bueno que el hombre esté amarrado a los putos sentimientos. Amar es traicionarse. Hasta que te miras al espejo y te preguntas: ¿Qué coño hice conmigo? Y corres. Y vuelas. Y sueñas con las antípodas. Y huyes a las montañas. Anochece y te das cuenta que no llevas tienda ni saco ni manta ni comida... Las estrellas brillan allá arriba. Eres pequeño, minúsculo, imperceptible. Eres grande, valiente, auténtico. Estás perdido. Ya era hora. Dichosos los perdidos porque ellos podrán encontrarse. No hay cobertura y te has quedado sin batería. Perfecto. Para conectar con lo sagrado hay que desconectar de lo profano. Te adormeces rezando... 

Hubo aciertos y derrotas. Tu única y absoluta victoria es ser tú mismo.

Vogelfrei.

Sant Salvador Veritable

Surts a les 8 en punt del matí, el sol et fa l'ullet, carrer Nou amunt fins a la Font de Dalt. Prens el camí de Sant Onofre i comences l'ascensió. T'esperen 500 metres de desnivell fins assolir el cim de 670 m. Passes per la Cova de Veta Negra. 35 minuts. Respires i beus un glop d'aigua. Contemples la panoràmica. Avui farà calor. No notes el cos. És una sensació estranya, com si la ment i el cos no anessin junts. De vegades t'adones que els batecs s'acceleren més del compte. Llavors t'atures un instant i fas una respiració profunda. No hi ha límits. Quan arribes dalt de tot i mires el rellotge no t'ho creus. Menys d'una hora. Has pujat a Sant Salvador Veritable (l'etimologia de Verdera és aquesta: Ver-ta-dera) per la via més costeruda possible. No estàs com una puta cabra, sinó que ETS una puta cabra. Medites. Recordes les 100 primeres pàgines que has llegit del llibre El santuario del Grial en el catarismo. A la portada hi ha una foto del castell. L'autor és un enigmàtic místic d'origen rus que viu a Llançà...

En San Salvador Verdadero el Cáliz-Grial estuvo mucho tiempo y fue rodeado de inmensa piedad. Allí vivieron los inmortales.  

Medites. Sant Pere de Rodes (matriu de tot el romànic, segons Deulofeu) va ser construït per a despistar. El Cap de Creus és un malnom que els cristians van posar al Cap de Venus pagà. Per què us penseu que hi ha 100 dòlmens envoltant la Serra Veritable i la de Rhodes? Casualitat? No hi ha espai més sagrat a Catalunya ni a Europa. Ni Montserrat. Medites mentre el sol t'acarona la cara i les energies tel·lúriques pugen pels txacres i surten per la coroneta. No hi ha cos. No hi ha límits...

En San Salvador existen lugares misteriosos escondidos donde crecen la hierbas para la bebida de la inmortalidad

Per què hauries de baixar? Per què no et quedes aquí dalt per sempre? Sents veus... Un autocar de teenagers anglesos pugen de Sant Pere esbufegant. És l'hora de guillar. Et poses a córrer muntanya avall. Saltes de pedra en pedra. Te'ls trobes enmig del corriol, s'aparten i es pregunten al·lucinats: Qui és aquest runner que guimba per les muntanyes? Santa Helena. Albires el Mar Nostre des de la Muntanya Veritable. Com has fet cap fins aquí? Què t'hi ha portat? Existeix un lloc millor? Qui et beneeix des de dalt? Mas Ventós, Sant Onofre (estan arranjant l'ermita per a l'aplec de dissabte) i els castanyers d'en Mateu... Del castanyer centenari cremat han nascut fills esponerosos. Entre falgueres escoltes els rossinyols. La Muntanya del Rossinyol en la Serra Veritable és la porta d'entrada al Cap de Venus que s'endinsa en el Mar Nostre d'on prové el Sol cada albada...
   

   

Avatar

L'argument pot semblar simple: una altra d'indis contra vaquers, amb la diferència que ara els indis són Na'Vi, uns humanoides blaus que viuen en un altre planeta (Pandora) i foten deu peus d'alçada Els vaquers, en comptes de cavalls i rifles, disposen d'uns artefactes destructors que esgarrifen, però el seu esperit no ha evolucionat ni un gram des del genocidi originari sobre el qual es fonamenten els USA, on els pioneers foren sobretot criminals. (Lo de la Democracy va venir després, quan només quedaven indis a les reserves). Militars, és a dir, descervellats inframentals, criatures de bolquers que ho "solucionen" tot per la força bruta. Sembla simple, sí, però no ho és.

Una barreja de Jurassic Parc, Stars Wars, Ballant amb llops, Pocahontas i Alien.

La Força vs La Ciència (Raó) -Vid. tb. Agora d'Amenabar-

Colonialisme vs Ecologisme

Superioritat tècnica vs superioritat espiritual

Una civilització que s'imposa per la força... ¿és "civilització"? Em temo que la història sempre ha funcionat així. A Alexandria i a Pandora.

Autocrítica? Occident és conscient dels seus errors, però no fa res per a esmenar-los. (Vid. Cimera de Copenhaguen)

Inversemblança. No acabo de veure clara la possibilitat de què puguin crear-se "avatars" d'un ésser humà. Clonacions, sí, però no que els sistemes nerviosos puguin "connectar-se", com ficciona el film. Els Na'vi es "connecten" amb tot bitxo vivent... Tampoc resulta creïble que la Natura (=Mare) reaccioni com un tot per autodefensar-se (hipòtesi Gaia). Fóra meravellós...

Any 2154. Encara existeix el tabac!!! La cap dels científics de la missió a Pandora, la Dr. Grace (Sigourney Weaver) fuma. Fuma molt. És l'única que fuma. Això no té ni cap ni peus. És tan absurd i surrealista que només s'explica si alguna companyia tabacalera ha finançat molt generosament la producció de la pel·lícula.

Videoblog. El protagonista (un marine paraplègic) es grava cada dia parlant al seu videoblog.

Hi ha conceptes Na'Vi que s'acosten molt a la cultura rapa nui. La idea de l'energia de la natura (el Mana polinesi), el culte als ancestres (Tupuna) o la llegenda de l'Home Ocell...

Hi ha d'haver una història d'amor i un final feliç. No falla. Com a Titànic. ¿O no era feliç el final de Titànic? No, no, que aquell pobre noi s'enfonsava congelat... mentre ella se salvava... quina mala pècora!

Els Na'Vi m'agraden. Són gegants físicament i espiritualment. Silenciosos, pacífics... Savis. Encara mantenen la sacralitat, cosa que nosaltres hem perdut fa segles. Nosaltres ens movem per l'ambició, pels diners, som capaços de destruir el que se'ns posi per davant...

Ah, que me n'oblidava: fliparàs amb els efectes especials, hipercolorisme, motion capture, tecnologia 3D i tota la pesca... No saps mai quan els personatges són digitals o reals... Hi ha molta BELLESA. Màgica. Sorprenent. Fascinant. Espectacular. Jo encara estic ENLLUERNAT.

Diuen que és la pel·lícula més cara de la història. 163 minuts. S'ha de veure més d'una vegada. Benviguts al cinema del futur.

Na'vi language

Sacralitat

Malgrat que alguns ens volen fer creure que vivim en un món dessacralitzat perquè hem superat el ròssec religiós i, sortosament, a la nostra societat secularitzada regna el relativisme d'acord amb la doctrina progre segons la qual tot s'hi val perquè tot té el mateix valor, és a dir, no cap; no en feu cas, és una mentida. Encara hi ha coses sagrades, sempre n'hi haurà. I no parlo de déus ni de dogmes ni de morals...

Sagrada és la Natura. Sagrada és la Família. Sagrada és l'Amistat. Sagrada és la Intimitat. Sagrat és l'Honor. Sagrada és la Llibertat. Etcètera. Ja sabeu que no acostumo a emprar les majúscules, però avui faré una excepció. Hi ha coses sagrades, senyores i senyors, coses amb les quals no hem de jugar.

Sagrat significa digne de respecte i de veneració, inviolable. Direu que cadascú pot considerar sagrat allò que més li convingui, que la sacralitat és quelcom molt subjectiu, i el que per a tu és sagrat potser per a mi no ho és; depèn del sistema de valors que tingui cada persona...

Pensa un moment: ¿Què és sagrat per a tu?