CR5

La tramuntana bufa sense contemplacions. Escoltes la seva poderosa força i penses: vam inventar la manera de sentir-nos protegits de la intempèrie... Ho anomenem “civilització” i està feta de construccions i costums, de ciutats i de llibres, de lleis i de ficcions. 

La tramuntana bufa i el pescador no surt del port. Dins el llit, sota el nòrdic, tothom és valent, tothom fa revolucions. 

La “civilització” trontolla cada vegada que un refugiat s’ofega al mar o que un nen mor esclafat per les runes d’un bombardeig. Trontolla cada vegada que em crides i m’insultes i m’empresones injustament. Trontolla cada vegada que em mires amb odi o menyspreu perquè sóc diferent. Sí, sóc diferent, molt diferent. Divergent molt poc convergent. Dissident. 

La tramuntana bufa sense contemplacions. Ella no en sap res, de les nostres ridiculeses. 

No a la guerra

Abans de la guerra, s'ha d'intentar parlar. Parlar ens fa humans: enraonar, negociar, pactar... La nostra "arma" és la paraula. De vegades, les paraules són insuficients perquè els interessos són diametralment contraposats. Tanmateix s'ha d'intentar parlar. L'orgull s'hi interposa. Sembla que parlar sigui cedir, rebaixar-se. Tant se val. Un dels dos ha de donar el primer pas. Qui el dóna demostra més altura moral. Tot allò que serveixi per ajornar la guerra és positiu. La guerra és el fracàs d'ambdues parts. Entre la pau i la guerra, escull sempre la pau, encara que suposi perdre alguna cosa. Si, al final, no és possible la comunicació i l'entesa, aleshores fes el gest d'atacar (sense atacar). Si fallen les paraules, ens queden els gestos. Un gest pot significar molt si es fa ben fet en el moment adequat. Defensar els teus interessos és legítim, però cal anar en compte com ho fas. Aquí, com en tantes coses, la forma és més important que el contingut. 

Si no has pogut parlar, si els gestos han sigut inútils, llavors només et queda la guerra... que pot ser "legal" (amb minuta d'advocats) o brutal (amb minuta d'hospital)... Tant si acabem als tribunals com si acabem a urgències, el cost és altíssim. Hem fracassat. La civilització humana recula cada vegada que dues persones no són capaces d'entendre's. Si els que no s'entenen són col·lectius, pobles o nacions, aleshores la guerra provoca desastres més devastadors. 

El savi evita la guerra. El savi guanya sense atacar. La pau és sempre la més gran victòria. Però si no et queda més remei que anar a la guerra, lluita per a guanyar-la o plega. La guerra no és per al covards.         

Neruda a Rapa Nui

Uns mesos abans de rebre el Premi Nobel, Pablo Neruda va estar deu dies a Rapa Nui. D'aquesta visita en va sortir un poemari: “La rosa separada”. (Vint anys abans ja havia dedicat tres poemes a l'illa en el seu “Canto General”). El poeta constata el seu enlluernament alhora que reconeix la necessitat d'abandonar-la:

Y se acabó el silencio solemne, es necesario
dejar atrás aquella soledad transparente
de aire lúcido, de agua, de pasto duro y puro,
huir, huir, huir de la sal, del peligro,
del solitario círculo en el agua
desde donde los ojos huecos del mar,
las vértebras, los párpados de las estatuas negras
mordieron al espantado burgués de las ciudades:
Oh Isla de Pascua, no me atrapes,
hay demasiada luz, estás muy lejos,
y cuánta piedra y agua:
too much for me! Nos vamos!

Neruda fuig de l'illa perquè té por de ser atrapat per ella. Cal oblidar el paradís per a tornar a l'infern de la civilització i poder sobreviure-hi. Cal deixar l'illa per a reviure-la des de la llunyania, recreant l'impuls, recomençant de nou:

Allí, en el minúsculo ombligo de los mares,
dejamos olvidada la última pureza,
el espacio, el asombro de aquellas compañías
que levantan su piedra desnuda, su verdad,
sin que nadie se atreva a amarlas, a convivir con ellas,
y ésa es mi cobardía, aquí doy testimonio:
no me sentí capaz sino de transitorios
edificios, y en esta capital sin paredes
hecha de luz, de sal, de piedra y pensamiento,
como todos miré y abandoné asustado
la limpia claridad de la mitología,
las estatuas rodeadas por el silencio azul.

Neruda no és Gauguin. Per a ser Gauguin cal molta valentia.

FREEDOM FOR RAPA NUI

NB: Avui fa 6 anys i un dia que bloguejo.

Avatar

L'argument pot semblar simple: una altra d'indis contra vaquers, amb la diferència que ara els indis són Na'Vi, uns humanoides blaus que viuen en un altre planeta (Pandora) i foten deu peus d'alçada Els vaquers, en comptes de cavalls i rifles, disposen d'uns artefactes destructors que esgarrifen, però el seu esperit no ha evolucionat ni un gram des del genocidi originari sobre el qual es fonamenten els USA, on els pioneers foren sobretot criminals. (Lo de la Democracy va venir després, quan només quedaven indis a les reserves). Militars, és a dir, descervellats inframentals, criatures de bolquers que ho "solucionen" tot per la força bruta. Sembla simple, sí, però no ho és.

Una barreja de Jurassic Parc, Stars Wars, Ballant amb llops, Pocahontas i Alien.

La Força vs La Ciència (Raó) -Vid. tb. Agora d'Amenabar-

Colonialisme vs Ecologisme

Superioritat tècnica vs superioritat espiritual

Una civilització que s'imposa per la força... ¿és "civilització"? Em temo que la història sempre ha funcionat així. A Alexandria i a Pandora.

Autocrítica? Occident és conscient dels seus errors, però no fa res per a esmenar-los. (Vid. Cimera de Copenhaguen)

Inversemblança. No acabo de veure clara la possibilitat de què puguin crear-se "avatars" d'un ésser humà. Clonacions, sí, però no que els sistemes nerviosos puguin "connectar-se", com ficciona el film. Els Na'vi es "connecten" amb tot bitxo vivent... Tampoc resulta creïble que la Natura (=Mare) reaccioni com un tot per autodefensar-se (hipòtesi Gaia). Fóra meravellós...

Any 2154. Encara existeix el tabac!!! La cap dels científics de la missió a Pandora, la Dr. Grace (Sigourney Weaver) fuma. Fuma molt. És l'única que fuma. Això no té ni cap ni peus. És tan absurd i surrealista que només s'explica si alguna companyia tabacalera ha finançat molt generosament la producció de la pel·lícula.

Videoblog. El protagonista (un marine paraplègic) es grava cada dia parlant al seu videoblog.

Hi ha conceptes Na'Vi que s'acosten molt a la cultura rapa nui. La idea de l'energia de la natura (el Mana polinesi), el culte als ancestres (Tupuna) o la llegenda de l'Home Ocell...

Hi ha d'haver una història d'amor i un final feliç. No falla. Com a Titànic. ¿O no era feliç el final de Titànic? No, no, que aquell pobre noi s'enfonsava congelat... mentre ella se salvava... quina mala pècora!

Els Na'Vi m'agraden. Són gegants físicament i espiritualment. Silenciosos, pacífics... Savis. Encara mantenen la sacralitat, cosa que nosaltres hem perdut fa segles. Nosaltres ens movem per l'ambició, pels diners, som capaços de destruir el que se'ns posi per davant...

Ah, que me n'oblidava: fliparàs amb els efectes especials, hipercolorisme, motion capture, tecnologia 3D i tota la pesca... No saps mai quan els personatges són digitals o reals... Hi ha molta BELLESA. Màgica. Sorprenent. Fascinant. Espectacular. Jo encara estic ENLLUERNAT.

Diuen que és la pel·lícula més cara de la història. 163 minuts. S'ha de veure més d'una vegada. Benviguts al cinema del futur.

Na'vi language

I'm lovin' it

Contemplo la lluna assegut a la terrassa. És una mitja lluna perfecta. A sota, els cotxes fan cua per accedir al McAuto. Menjar al cotxe és una solemne marranada. A qualsevol cosa se li diu menjar. Avui han inaugurat el segon McDonald's de Lleida, a la carretera d'Osca, davant de la Fonda del Nastasi. A mi no m'enxamparan. Ara que faig una dieta quasi vegetariana, només hi podria menjar amanides plastificades... Ecs. La lluna no és blanca. Té un color trencat, marmori, gairebé groguenc. No fa ni fred ni calor. Les fulles dels plataners resten immòbils. Demà hi ha dinar familiar. Ens acomiadarem de la casa que hem gaudit durant 30 anys. Entre l'àpat de demà -ben entaulats- i el McAuto hi ha un abisme. El mateix abisme que separa la civilització de la barbàrie.

Una nova civilització?

La sociedad de la información está revolucionando profundamente la cotidianeidad de las gentes. Asistimos, quizá de manera no muy consciente, al nacimiento de una verdadera nueva civilización. Ni un solo rincón de nuestra historia futura va a dejar de verse afectado por el sunami del mundo digital. La cultura y sus formas de transmisión evolucionan aceleradamente y el impacto de las nuevas tecnologías en la conformación del idioma y en la elaboración del pensamiento debe ser motivo de especial atención por parte de autoridades y responsables sociales.

Cebrián scripsit. Només unes puntualitzacions...

Aquesta Nova Societat Digital conviu amb la vella societat analògica com l'avió a reacció conviu amb la bicicleta a pedals. No som profetes, sinó usuaris. La suposada "revolució" no és res més que l'adaptació al nou medi. L'homo sapiens analogicus deixa pas a l'homo digitalis. Abans escrivíem als blocs d'espiral, als diaris, als llibres de paper... i ara ho fem als blogs. Ha canviat el suport. Tot és escriure. El lector també ha evolucionat. Els mitjans d'expressió tenen la seva relativa importància. El que compta és el missatge, el contingut i la forma del missatge.

El blog és un medi completament autocràtic en el qual només depens de tu mateix. Aquesta és la clau. LLIBERTAT MAJÚSCULA. Quan escrivia als diaris depenia d'un director que sovint em retallava el text per motius de contingut o d'espai. Quan enviava originals a les editorials depenia d'un editor que, de vegades, ni tan sols es prenia la molèstia de justificar la seva negativa. Quan em presento a premis depenc del jurat de torn, etc. Al blog només depenc de mi mateix i, en tot cas, dels lectors. El missatge va directe del creador al consumidor, del blogger al ciberlector, sense intermediaris ni filtres ni interferències. A més, el consumidor pot dir la seva, deixar comentaris.

Tots els cebrians estan acollonits perquè veuen que el seu poder trontolla i el seu negoci té els dies comptats. Els antics canals de control informatiu són superats per l'allau blogogràfica. No, no està emergint una nova civilització, sinó que la veritable civilització es democratitza cada dia més. El ciutadà connectat té accés directe al coneixement. L'antiga passivitat s'ha transmutat en un nou activisme en xarxa. Els desprestigi dels mitjans tradicionals (sospitosos de partidisme manipulador) és directament proporcional al prestigi creixent de la veu independent dels bloggers. Independents, és clar, fins que arribi algú i ens ofereixi publicitat remunerada...