T-77

Els canelons de sa mare l'ajuden a enfilar la recta final de l'any. Ha tornat a comprovar que els dinars familiars són força depriments. Massa menjar, massa alcohol, massa comèdia. Aquestes agrupacions de persones anomenades famílies, tot i tenir un origen natural, acaben resultant d'allò més artificials, sobretot a mesura que s'hi afegeixen membres forans. La seva, cada cop més nombrosa, no és cap excepció. A l'aplec d'ahir només hi faltaven una germana que viu a Ginebra i un nebot que està estudiant a Sant Francisco. Últimament estan molt internacionals. Hom suposa que la vida hauria de ser un camí de progressiva emancipació, però la família acostuma a frenar aquesta quimera. Les dependències interpersonals es van multiplicant fins a l'extrem de convertir-se en una xarxa que t'atrapa cada vegada més. Hom suposa que caldria allunyar-se de la tribu, trencar els lligams amb el clan, lluitar per l'autosuficiència, ser tu mateix. El ramat se'n malfia, d'aquells que defugen el gregarisme. La independència individual és vista com un atemptat contra el grup. Ell ja fa temps que va tirar pel dret en aquest sentit. Sap que, en el fons, no és res més que una simple baula entre sa mare i sa filla. La resta no compta gaire. Els canelons, com sempre, boníssims.

Llegeix tota la sèrie T

Revolutions everywhere

Wisconsin: The Hemlock Revolution
We won't be bullied
Explained
Mini-Mubarak
Twitpic

La primera escena del primer acte

Avatar

L'argument pot semblar simple: una altra d'indis contra vaquers, amb la diferència que ara els indis són Na'Vi, uns humanoides blaus que viuen en un altre planeta (Pandora) i foten deu peus d'alçada Els vaquers, en comptes de cavalls i rifles, disposen d'uns artefactes destructors que esgarrifen, però el seu esperit no ha evolucionat ni un gram des del genocidi originari sobre el qual es fonamenten els USA, on els pioneers foren sobretot criminals. (Lo de la Democracy va venir després, quan només quedaven indis a les reserves). Militars, és a dir, descervellats inframentals, criatures de bolquers que ho "solucionen" tot per la força bruta. Sembla simple, sí, però no ho és.

Una barreja de Jurassic Parc, Stars Wars, Ballant amb llops, Pocahontas i Alien.

La Força vs La Ciència (Raó) -Vid. tb. Agora d'Amenabar-

Colonialisme vs Ecologisme

Superioritat tècnica vs superioritat espiritual

Una civilització que s'imposa per la força... ¿és "civilització"? Em temo que la història sempre ha funcionat així. A Alexandria i a Pandora.

Autocrítica? Occident és conscient dels seus errors, però no fa res per a esmenar-los. (Vid. Cimera de Copenhaguen)

Inversemblança. No acabo de veure clara la possibilitat de què puguin crear-se "avatars" d'un ésser humà. Clonacions, sí, però no que els sistemes nerviosos puguin "connectar-se", com ficciona el film. Els Na'vi es "connecten" amb tot bitxo vivent... Tampoc resulta creïble que la Natura (=Mare) reaccioni com un tot per autodefensar-se (hipòtesi Gaia). Fóra meravellós...

Any 2154. Encara existeix el tabac!!! La cap dels científics de la missió a Pandora, la Dr. Grace (Sigourney Weaver) fuma. Fuma molt. És l'única que fuma. Això no té ni cap ni peus. És tan absurd i surrealista que només s'explica si alguna companyia tabacalera ha finançat molt generosament la producció de la pel·lícula.

Videoblog. El protagonista (un marine paraplègic) es grava cada dia parlant al seu videoblog.

Hi ha conceptes Na'Vi que s'acosten molt a la cultura rapa nui. La idea de l'energia de la natura (el Mana polinesi), el culte als ancestres (Tupuna) o la llegenda de l'Home Ocell...

Hi ha d'haver una història d'amor i un final feliç. No falla. Com a Titànic. ¿O no era feliç el final de Titànic? No, no, que aquell pobre noi s'enfonsava congelat... mentre ella se salvava... quina mala pècora!

Els Na'Vi m'agraden. Són gegants físicament i espiritualment. Silenciosos, pacífics... Savis. Encara mantenen la sacralitat, cosa que nosaltres hem perdut fa segles. Nosaltres ens movem per l'ambició, pels diners, som capaços de destruir el que se'ns posi per davant...

Ah, que me n'oblidava: fliparàs amb els efectes especials, hipercolorisme, motion capture, tecnologia 3D i tota la pesca... No saps mai quan els personatges són digitals o reals... Hi ha molta BELLESA. Màgica. Sorprenent. Fascinant. Espectacular. Jo encara estic ENLLUERNAT.

Diuen que és la pel·lícula més cara de la història. 163 minuts. S'ha de veure més d'una vegada. Benviguts al cinema del futur.

Na'vi language

No us deixeu de llegir els articles que l'Andreu Barnils publica a Vilaweb sobre els USA

El dia que Obama fou investit president

La memòria és un artefacte hipersubjectiu, ben curiós i fràgil. Per exemple, jo sempre recordaré el dia que Obama fou investit president no pas per aquest fet polític, sinó per un altre fet estrictament personal que per a mi és un milió de vegades més important que la investidura del 44è. president dels Estats Units. Al capdavall, amb tots els respectes, Obama acabarà sent una mera regla mnemotècnica.

ZP versus OBAMA

Defender la alegría versus Yes, We Can

Aquesta comparació sí, que és odiosa

Music & Politics

He postejat aquest vídeo 8 minuts abans que el Saül (jo a les 19:30 i ell a les 19:38) i també hi he arribat via Twitter (per si algú encara dubta de la seva utilitat).

El vídeo ens mostra una propaganda política que apel·la a la pura irracionalitat emotiva mitjançant una música d'inspiració Rap-Gospel basada en eslògans simples... Ja no hi ha idees, sinó quatre cares conegudes i una melodia repetitiva que, talment un mantra publicitari, prova d'ocupar el teu espai neuronal... Made in USA.

NB1: L'aparició de la Johansson (hi surt 8 vegades!!) corrobora el que sostinc. Cal vendre el producte (Obama) amb el millor embolcall per tal que el consumidor el compri (voti). Nihil novum sub USA. [encara + bèstia]

NB2: Al minut 3:45 l'apoteosi misticoreligiosaorgasmicoorgiàstica arriba al clímax. Obama bless America.

NB3: NetoRatón s'hi afegeix.

La nova religiositat

Al Gore és un vil telepredicador. La posada en escena del seu documental és la d'un messies que posseeix la veritat, una veritat inconvenient que ell ha vingut a predicar-nos perquè, un cop ens hàgim convertit, puguem obtenir la salvació. L'home vell ha de deixar pas a l'home nou.

L'ecologisme és la nova religiositat. La Natura és divina i sagrada (Gaia, Mare Terra), per això cal respectar-la, obeir-la i adorar-la. Els científics no acaben de posar-se d'acord, però tant se val, perquè és una qüestió de fe, una opció sentimental. Sempre la por com a motor, l'horitzó apocalíptic.

El bon ecologista combrega amb la creença algoriana. El bon ecologista compleix els manaments i practica els sagraments: estimaràs la Natura sobre totes les coses, no contaminaràs, reciclaràs, etc. El bon ecologista porta una vida sostenible. El bon ecologista procura no pecar. Deliver us from evil. Si ho negues ets un heretge. Anatema siguis.

Al Gore és el pastor que esperava el ramat esgarriat. Després de "perdre" la presidència dels USA, l'home ha trobat el seu camí, la seva missió a la terra. Ara fa proselitisme arreu del món per escampar la bona nova. A sobre, li concedeixen el premi Nobel.

Que déu et beneeixi, Al Gore. Volem imitar-te, seguir les teves passes, ser dignes de la terra promesa, del cel futur, perquè "un altre món és possible". Comprarem un cotxe híbrid, bombetes de baix consum, aliments ecològics, anirem amb bicicleta, etc. mentre tu segueixes desplaçant-te amb un jet privat i cobres 200.000 € per conferència.

Que déu et beneeixi, Al Gore. Tu sí que en saps.

Disbarats

El problema no és que un tarat irrompi en una escola disparant a tort i a dret; el problema és que el país en el qual han ocorregut aquests fets va irrompre fa quatre anys en un altre país fent el mateix... i el disbarat no s'atura.

Grease

Per a desintoxicar-me (que no immunitzar-me) del virus nihilista d'ahir, 24 hores després de Plataforma faig cap al teatre Victòria per a veure el musical Grease. Un bany de colonialisme cultural, pur i dur americanisme ensucrat farcit de cançonetes innòcues, veritable antítesi de la vidriòlica autocrítica houellebecquiana. Grease és un massatge a les neurones, una anestèsia efímera. Fa 29 anys (1978) de l'estrena de la mítica pel·lícula. Jo tenia l'edat que ara té la meva filla (14). Ella flipa, al·lucina. Ja fa dies que diu que vol ser actriu i cantant. Em sembla perfecte.

Grease és la història d'un desflorament. Sandy Olson, caputxeta innocent, acaba canviant la púdica faldilla per uns pantalons negres de cuir ben arrapats i unes sabates vermelles de taló... i els llavis empastifats de carmí. El llop es queda acollonit. El cotxe vermell s'enlaira cap al cel... Metàfores i més metàfores per a explicar sempre la mateixa història, com cantava Julio Iglesias: de niña a mujer... Hi ha l'himen vaginal i l'himen cerebral. Ambdós han de ser estripats. Ser dona és obrir-se de bat a bat: de cames i de ment. La flor no és flor si no es bada. Aquí rau el poder de la dona sobre l'home. Davant d'una dona oberta, l'home està perdut. Les dones obertes són la perdició dels homes. Al final, Sandy descobreix el camí adient...

Apunts finals per a la reflexió...

Preu de les entrades (platea): Plataforma: 25 €. Grease: 42 €
Tot i ser a Barcelona, ambdues obres són en castellano.

Comparteixo l'optimisme

أسامة بن لادن

Suposant que existeixi la Brotherhood Al-Qaida (que ja és molt suposar) i que tota aquesta crònica d'atemptats contra Occident no sigui una conspiració promoguda pels USA per tal de justificar les seves malifetes bèl·licament globalitzadores; i suposant també que Bin Laden (que va néixer el mateix dia que jo, set anys abans però!) sigui una mena d'Emmanuel Goldstein -el redolent de la pel·lícula, el fugitiu facinerós més wanted del Far West-, cosa que no descartaria en cap moment; aleshores haurem de concloure que les coses no són tan senzilles i que els guionistes d'aquesta FICCIÓ MANIQUEA es mereixen l'Òscar i el Premi Nobel, si més no la meva incondicional admiració, perquè últimament ja m'estava tornant una mica neocon tot traint el meu antiamericanisme visceral i, el que és encara pitjor, decebent els meus lectors. Jo (com els dels PP amb l'11-M) TAMBÉ VULL SABER LA VERITAT: qui va matar Kennedy, per què eren tan dolents Martin Luther King, Gandhi i John Lennon, etc. Mentre tot això no s'aclareixi, em permetreu que segueixi dubtant -que és cosa saludable-, dubtant i sospitant que tot plegat és una bona engalipada en la qual he caigut de quatre grapes... Sort que, al final, in extremis, m'ha salvat la deformació professional: Die Liebe des Philosophen zum Leben sei die Liebe zu einem Weibe, das uns Zweifel mache.

(Winston) "Does Mireia Galindo exist?"

(O'Brien) "That, Winston, you will never know. If we choose to set you free when we have finished with you, and if you live to be ninety years old, still you will never learn whether the answer to that question is Yes or No. As long as you live it will be an unsolved riddle in your mind."

Via Mireia...

Via Mireia m'assabento que el Bloc Botxí parla de la sentència condemnatòria d'un noi que al blog criticava el seu institut. Haurà de pagar una multa de 200 € perquè algú va deixar un comentari al seu blog insultant i amenaçant un professor. Als comentaris de Botxí hi ha una discussió molt interessant. La meva reflexió, després de l'experiència bloguera d'aquests anys, és la següent:

1- És millor allotjar el blog fora del teu país. Jo vaig optar per Blogger (a banda dels avantatges tècnics evidents sobre altres sistemes) perquè així estic sota la jurisdicció dels USA. De totes maneres, cal anar amb compte amb el que es blogueja. La responsabilitat és completament teva i has d'atenir-te a les conseqüències.

2- El blogmestre també és responsable dels comentaris que la gent deixa al seu blog. En nom de la "llibertat d'expressió" no pots donar peu a què alguns esvalotats (anònims o no) utilitzin el teu espai contra altres persones. Si ho permets, n'ets còmplice. Jo tinc clar que cal esborrar aquells comentaris que se surtin de mare. ¿Oi que no deixaries que la gent vingués a femtar a casa teva? A la catosfera, malauradament, hi ha hagut exemples lamentables i condemnables en aquest sentit. La presumpta "llibertat" no pot servir per a fer mal als altres.

3- Potser no som gaire conscients de les repercussions que pot tenir el que escrivim (o deixem escriure) perquè ens prenem el blogueig com un joc o una distracció innòcua, però no hem d'oblidar mai que un blog és públic i pot ser llegit per tothom. Si un blog perjudica a altres persones, aquestes persones tenen tot el dret a defensar-se a l'empara de la llei.

Com que aquests canfangues són uns centralistes de collons
que es pensen que a la capital s'acaba el món,
jo m'he situat al mig del mar,
que s'hi està ben fresquet

(tot i que punxant la lupa amb el signe (-)
he aconseguit situar-me al lloc exacte!
A veure si em trobeu...)

És probable que la reacció...

És probable que la reacció desproporcionadament incendiària dels islamistes davant les caricatures dels seu profeta respongui als interessos de l'extrema dreta occidental per tal de justificar ulteriors atacs a objectius estratègics en els països àrabs. Iraq ha esdevingut un altre Vietnam. En comptes d'admetre la derrota i retirar-se, USA optarà per la fugida cap endavant tot atacant l'Iran. Per la seva part, Israel actuarà amb contundència contra la Palestina governada per Hamàs. Cal preparar l'opinió pública occidental a fi que s'ho empassi sense gaires escarafalls. Per tant, és imprescindible crear un clima islamofòbic, que sembli que estem amenaçats i la nostra "autodefensa" estigui justificada. La por (i més si és terror o pànic) rebaixa l'esperit crític. És l'esquema elemental i efectiu que va funcionar contra Saddam Hussein ("tenia armes de destrucció massiva i era una amenaça per a la humanitat"). Ara, qui té l'arma atòmica (o la vol tenir) és l'Iran, i la nostra llibertat perilla per culpa d'aquesta violència antioccidental que crema banderes i ambaixades. Ja tenim l'enemic satanitzat. Tot quadra. La guerra contínua (el principal negoci de l'Imperi) no es pot aturar. Emmanuel Goldstein dixit.

Em pregunto què pensaria Kierkegaard...

Tant de bo ens pogués ajudar Voltaire!