Sant Vicenç

Avui és Sant Vicenç, el patró d'hivern del meu poble, que també ho és de Lisboa i de Mollet, per això avui no treballo.

Ahir al vespre, espectacular concert de gospel al nou Casal: The Gospel X-perience!. 70 persones sobre l'escenari i 200 de públic. La música com a catarsi col·lectiva. Arribo a una sèrie de conclusions: La religió, més que l'opi del poble, n'és la farlopa. La música esdevinguda pregària, oració. El gospel tendeix orgiàsticament a l'apoteosi orgàsmica. Hi ha un crescendo reiteratiu que acaba esdevenint un veritable mantra. Es tracta d'allunyar-se de la realitat (l'esclavatge dels negres) per atènyer el reialme de la llibertat fictícia (el cel futur) mitjançant la pèrdua de l'ego individual dins el maremàgnum grupal. Tot plegat sembla una secta amb el guru (director) al capdavant. No estic gaire segur que els mals del món es puguin solucionar cantant (John Lennon in memoriam).

Diuen que avui canviarà el temps. El matí es presenta humit i emboirat. Ja han encès el llum del bar del Casal, un bar molt peculiar en el qual, a més de totes les coses típiques d'un bar, pots trobar els meus llibres, ben posadets dins una vitrina, entrant a mà dreta, sota el rètol: Escriptors de Vallromanes.

أسامة بن لادن

Suposant que existeixi la Brotherhood Al-Qaida (que ja és molt suposar) i que tota aquesta crònica d'atemptats contra Occident no sigui una conspiració promoguda pels USA per tal de justificar les seves malifetes bèl·licament globalitzadores; i suposant també que Bin Laden (que va néixer el mateix dia que jo, set anys abans però!) sigui una mena d'Emmanuel Goldstein -el redolent de la pel·lícula, el fugitiu facinerós més wanted del Far West-, cosa que no descartaria en cap moment; aleshores haurem de concloure que les coses no són tan senzilles i que els guionistes d'aquesta FICCIÓ MANIQUEA es mereixen l'Òscar i el Premi Nobel, si més no la meva incondicional admiració, perquè últimament ja m'estava tornant una mica neocon tot traint el meu antiamericanisme visceral i, el que és encara pitjor, decebent els meus lectors. Jo (com els dels PP amb l'11-M) TAMBÉ VULL SABER LA VERITAT: qui va matar Kennedy, per què eren tan dolents Martin Luther King, Gandhi i John Lennon, etc. Mentre tot això no s'aclareixi, em permetreu que segueixi dubtant -que és cosa saludable-, dubtant i sospitant que tot plegat és una bona engalipada en la qual he caigut de quatre grapes... Sort que, al final, in extremis, m'ha salvat la deformació professional: Die Liebe des Philosophen zum Leben sei die Liebe zu einem Weibe, das uns Zweifel mache.

(Winston) "Does Mireia Galindo exist?"

(O'Brien) "That, Winston, you will never know. If we choose to set you free when we have finished with you, and if you live to be ninety years old, still you will never learn whether the answer to that question is Yes or No. As long as you live it will be an unsolved riddle in your mind."

Qualsevol indocumentat pot obrir un blog...

Qualsevol indocumentat pot obrir un blog i dir la seva. Qualsevol cretí pot insultar-te impunement. La xarxa afavoreix aquesta "llibertat". Per això, l'autocontrol és fonamental. No estic parlant de faltes d'ortografia ni d'incongruències sintàctiques, sinó d'una ètica de mínims, dels límits imprescindibles que haurien de configurar qualsevol capteniment virtual. Els anònims s'autodesqualifiquen per si mateixos. La crítica ha de ser argumentada, raonada. Els insults sobren. Diàleg i respecte han d'anar junts. ¿Fins a quin punt estem disposats a seguir unes regles bàsiques? No tot s'hi val. La Catosfera pateix encara més aquest problema, per la seva condició reduïda, endogàmica, caïniana... L'indocumentat hauria de documentar-se. El que fa faltes hauria d'esmenar-les. L'anònim hauria de signar amb el seu nom i donar la cara. L'insultador hauria de callar o si més no emprar l'humor subtil, la ironia. Etcètera. Sé que aquest post és inútil, tan inútil com la lletra de l'Imagine de John Lennon. El que és no té res a veure amb el que hauria de ser, ja ho sé, però en volia deixar constància.