CR31

Our revenge will be the laughter of our children. 

Se m’apareix el fantasma de Bobby Sands en el dia 66 de la vaga de fam. Em mira de fit a fit i m’etziba: Contra el poder, la resistència; contra la brutalitat, la dignitat. Som i serem partisans. El nostre estendard és la llibertat. 

Walter Benjamin: Dem Gedächtnis der Namenlosen ist die historische Konstruktion geweit. 

Els sense-sostre, els sense-nom, els sense-estat, els individus marginats, el pàries de la història, nedant contracorrent, perseverant a repel, excèntrics i extravagants, filles i fills d’una tribu silenciada que parla la llengua dels vençuts, que no s’ha rendit mai.

CR28

Die Welt is leer, Ich will nicht leben mehr… 

Rellegeixo la darrera carta que va escriure André Gorz a la seva esposa Dorine abans de suïcidar-se junts. També es van suïcidar junts Stefan Zweig i Lotte l’any 1942 a Petrópolis, Brasil: 

geistige Arbeit und persönliche Freiheit, das höchste Gut dieser Erde gewesen… 

No cal ser un jueu apàtrida (heimatlosen Wanderns) per arribar a certes conclusions: que cal crear la terra promesa dins de cadascú, i que l’amor, el treball espiritual i la llibertat personal són allò que donen sentit a la nostra vida. La resta galindaines.

CR27

La plutocràcia fomenta la partitocràcia, la legalocràcia i la massmediocràcia per a segrestar i reprimir la democràcia (els rics mantenen els seus privilegis mitjançant el control dels polítics, dels jutges i dels mitjans, perjudicant el poble manipulat i indefens). Plutocràcia i cleptocràcia de facto són sinònims.

Qui paga les campanyes electorals? Qui financia els mitjans de comunicació? Qui nomena els jutges de les instàncies supremes? Al final, una oligarquia (lobbies) decideix qui es presenta a les eleccions, quines notícies es difonen i quines són les sentències. Qui paga mana.

Els 4 poders de l’estat (legislatiu, executiu, judicial i mediàtic) depenen del capital que els financia. Qui té el cul llogat no seu quan vol (quien sirve a otro no es señor de si). Cal afegir que el mecanisme global de control és la deutocràcia: hipotecar futur i llibertat.

Tot plegat és resultat del sistema capitalista. Si estàs endeutat, tens por de no poder pagar. Aquesta por és la principal arma de control massiu dels pobres. Si no deus, juguen amb la teva avarícia: vols ser més ric per a tenir més poder. Pervers, oi?

Si ara obres el focus i globalitzes la perversió plutocràtica, veuràs que el que s’esdevé en un petit poble de comarques és el mateix patró que regeix a nivell planetari: el poder està en els diners, i tota la resta són fils que mouen les titelles (polítics, periodistes, etc)

Què podem fer? Com pot el poble defensar-se d’aquesta tirania? Hi ha alguna manera de instaurar la veritable democràcia? La resposta està en tu mateix, en la teva llibertat. Com més depenguis dels diners, més esclau seràs. Has de sortir de la roda del hàmster…

Però no n’hi ha prou amb sortir de la roda (no deure res a ningú), sinó que després cal sortir de la gàbia... I això és més complicat. El sistema-matrix ens vol fer creure que no existeixen alternatives. Fals. Sempre han existit: comunitats assembleàries, cooperatives, etc.

Obrim els ulls i prenem consciència. No som “antisistema”, perquè això seria suïcida. Ell és un monstre Leviatan que guanyarà sempre. Som outsiders alternatius. La nostra dissidència és positiva: l’alliberament individual i tribal com a objectiu. El somni.

La Gran Revolució, per tant, és una revolta conscient, individual i col.lectiva, un alliberament creador de nous valors i actituds que no tenen res a veure amb els actuals. Es tracta d’una nova ètica i d’un nou horitzó més ecològic i espiritual. Veritat, bellesa i bondat.

Decreixement, minimalisme, veganisme, neoruralisme... Podríem enumerar mil propostes plausibles. La clau està en tu. Pregunta’t: què puc fer o deixar de fer per a ser més lliure? La llibertat és sagrada. Ella ens fa més humans. Decideix què fas. Depèn de tu...

CR26

És més lliure aquell que menys necessita, aquell que menys depèn dels altres, aquell que té el control dels seus actes. Tot allò que et debilita, expulsa-ho de la teva vida. La teva fortalesa es basa en la teva autosuficiència. Si pots dejunar, si pots estar sense sexe, si pots viure sol, si estalvies més del que gastes... Són exemples concrets que demostren que la llibertat no és una utopia. Medita sobre allò que t’esclavitza... De què no podries prescindir? Vida franciscana. 

CR25

L’Enemic són els bancs i la seva arma és el Deute. Una arma de destrucció massiva. El nou ordre mundial (NWO) vol instaurar la Dictadura Financera, destruint les sobiranies nacionals i individuals. El deute és l’alienació en el sentit marxista: treballes per a pagar els interessos, ets un esclau a temps total. El primer pas cap a l’alliberament és no deure res a ningú. El segon pas és prescindir tot el que puguis dels diners, aconseguir viure de la forma més simple i modesta, anticonsumista, exercint amb els teus actes la filosofia antisistema. L’enemic és el Sistema, i els bancs són els agents directes del domini sobre la població. Hi ha altres agents, com el treball o els mass media. No deure res, no treballar, no deixar-se manipular pels mitjans de propaganda... Aquest és el camí de la dissidència. Molt discretament, en la privacitat inalienable, esotèric i rebel. 

CR24

El metge diu que sóc un pacient rebel. No, el que sóc és conscient, més actiu que passiu, perquè sé que la meva salut no depèn d’una pastilla, sinó del treball que faci amb mi mateix. Escolto els seus suggeriments i després decideixo què faré. 

Em pregunta pel filòsof més important. Li dic sense dubtar: Nietzsche! Després em parla de Montaigne... 

La gata fa uns dies que s’aventura dins la casa. És estrany. He aconseguit tocar-la després de dos anys de defugir-me. Ara confia. Li he posat menjar sense rebre res a canvi. Has de donar sense expectatives. Amb les dones passa el mateix. 

Que a les nou encara s’hi vegi és una benedicció. L’anticicló emmudeix el mar. Hi ha dies que em cansa molt, la política. Estic massa pendent de la ràdio i del Twitter. La llibertat és el que compta. La resta és secundari. Amb les dones passa el mateix. 

CR22

L’anticicló arriba mentre els cadàvers pudents de les velelles omplen les cales de la Mar d’Amunt. Jo somio amb el cadàver putrefacte del prevaricador Llarena. Somio també amb la llibertat del meu poble, perquè la meva individual ja la tinc. Desitjaria pau i el que tenim és guerra. Les guerres es guanyen o es perden, no hi ha terme mig. Ahir a Barcelona vaig veure les cares dels vencedors, dels Grocs, manifestant-se entre la Plaça Espanya (que s’hauria de dir 1 d’Octubre) i el Paral.lel fins al mar. Gairebé un milió de vencedors. L’estat espanyol es defensa com pot, matusserament. Es troba en procés de descomposició, com les meduses. Les vies d’aigua que l’enfonsen són la corrupció sistèmica i la gestió nefasta del “problema catalán”. Perdran més que a Cuba. Nosaltres guanyarem el pa sencer i la cosa més important: la llibertat. Amb dignitat. Empresonats o exiliats, però dignes. Quin orgull, haver nascut en aquesta terra. Quin honor, poder formar part i lluitar per aquesta tribu. 

CR16

L’autarquia o autosuficiència: no dependre de ningú, decidir per tu mateix qui vols ser, què vols fer, on vols anar; no tenir amo; no obeir ni manar; evitar les dependències; que les vint-i-quatre hores del dia, els set dies de la setmana, els dotze mesos de l’any, tots els instants siguin teus; no tenir por; no deure res; no demanar res; no esperar res; viure despreocupat de l’opinió dels altres; no seguir cap líder ni voler ser líder; mantenir la distància amb el ramat; anar per lliure; desconfiar dels polítics i de qualsevol persona quan hi hagi diners pel mig; desaferrar-te de les coses materials; adaptar-te a qualsevol circumstància; ser capaç de canviar camaleònicament i no deixar entreveure mai quina és la teva veritable creença; no tenir creences, sinó aprendre a gestionar els fets; crear la teva pròpia filosofia (taoista i llibertària); saber fugir quan calgui; no romandre mai massa temps; callar més que parlar; no donar explicacions; passar desapercebut; riure’t de tu mateix.

CR15

No hem vingut a passar l’estona ni a mirar cap una altra banda quan vénen maldades. Som aquí per a lluitar per un món millor. Hem vingut a canviar les condicions injustes d’un sistema intolerable que només beneficia als poderosos i condemna la majoria a la misèria. Som revolucionaris. Tenim ideals i la força de les conviccions. Volem construir una República de dones i homes iguals, lliures, solidaris. No, no hem vingut a passar l’estona ni a ser còmplices dels botxins. Arriscarem la vida per a salvar la llibertat. El bé més preuat és la pau, però no pot existir pau sense justícia. Prou mentides, prou repressió, prou manipulació, prou amenaces, prou jutges i prou policies. Demanem allò que és nostre: decidir què volem ser i amb qui volem estar. Que ens deixin ser el que som. Contra tots els feixismes i totes les tiranies, proclamem el govern del poble, l’autogestió, la lliure expressió, la lliure circulació, la lliure i sagrada essència de l’ésser humà: l’individu que s’uneix amb els altres en defensa de la seva dignitat. Visca la República Catalana! 

CR14

Ja fa dos dies seguits que fas l’ascensió al Puig d’Esquers, la muntanya sagrada més propera de casa, amb permís de Sant Salvador de Verdera. Són 600 metres de desnivell sortint de la platja. Del cim estant, albires tot l’Empordà amb els seus pobles escampats per la plana, el massís del Canigó ple de neu, l’Albera, Colera, Cap Ras, Llançà, Cap de Creus, el Pení, la serra de Verdera... 

La visió de l’ocell et permet allunyar-te una mica de la realitat arran de terra. Els temps que vivim estan plens de misèria ètica. Predomina la mentida, l’abús de poder contra el dèbil, l’amenaça de la llibertat, l’odi encegador com a motor de les accions... 

L’altura de mires et permet desvincular-te una estona per a poder meditar. Les muntanyes tenen aquesta virtut: ens enlairen, ens espiritualitzen. 

Esquers està envoltat de dòlmens. El quars blanc és la pedra mare del cim. Serveix per a purificar les energies negatives, tonificant el sistema nerviós i equilibrant el camp magnètic. 

El món és boig i hem de ser capaços d’estar-hi sense ser-hi, si no volem ser engolits per la voràgine dels esdeveniments. Hi ha la distància exterior i la distància interior. Ambdues són necessàries. Les notícies poden ser nefastes, però depèn de nosaltres com les interpretem, com hi reaccionem. Ens afectaran més o menys en la mesura que aprenguem a relativitzar-les. 

Empresonats o lliures, el que som està més enllà, fora de les circumstàncies temporals i espacials. El que som és superior a qualsevol contingència terrenal o material. 

CR12

Pujo dalt del cim per albirar millor l’horitzó.

Sense pors ni lligams, avanço cap a la mort,
l’alliberament definitiu.
El cos pesa i s’arrela. L’ànima vol volar.
Vés amb compte que el cor no sigui àncora.
Estima tothom i no siguis propietat de ningú.
Ni de tu mateix.
El teu cos pertany a l’univers,
fins el darrer àtom.
La teva ànima pertany a la llum,
fins la darrera xàldiga.
Som fills de la terra i de les estrelles. 
Aquesta és la nostra esquizofrènia. 

Pujo dalt del cim per albirar millor l’horitzó.
El Sant Greal al Castell de Sant Salvador de Verdera.
El Cap de Venus penetrant la Mar Nostra.
Som fills d’una meuca i d’un pirata.

CR10

No s’és res si no s’és poble, deia Estellés. Era encara negra nit quan ens hem trobat al pàrquing de Vilabertran. La lluna s’acomiadava Canigó enllà. Els cotxes en corrua fins a Hostalets. Pel camí se n’anaven afegint més. Lluernes clandestines. A les sis en punt hem tallat l’AP7. Pneumàtics, tendes de campanya, pintades, banderes, càntics. Devíem ser un miler de patriotes. Primavera catalana. Llibertat presos polítics. Sols el poble salva el poble. Els carrers seran sempre nostres. Puigdemont president. El sol ha tenyit el cel de porpra. Les hores passaven amb tensa calma. Primer ha arribat l’helicòpter, després una trentena de furgonetes amb uns 250 policies que s’han situat estratègicament. Han sonat els altaveus. Han començat les garrotades. Un grup de valentes i de valents s’han assegut a terra fent pinya tot formant un cercle. Se’ls han hagut d’emportar un per un com si arrenquéssin cebes. Cantàvem tota l’estona. Ploràvem tota l’estona. No s’és res si no s’és poble. Ha sigut la cinquena notícia de l’informatiu.

CR9

Te’n tornes cap a casa amb un cop de porra a la cuixa, ranquejant, mentre penses que els tentacles del Leviatan són perillosos, que ja t’ho diu sempre ta mare: fill meu, no vagis a les manis que rebràs, i té raó, les garrotades esdevenen tatuatges que romanen setmanes, records delebles de la gesta de l’individu contra la Bèstia, i et ve al cap John Smith, aquell heroi galdós d’Orwell: If you want a picture of the future, imagine a boot stamping on a human face, forever. 

Per sempre més, l’individu està vençut contra el Partit, i la seva presumpta llibertat és un miratge, i et ve al cap Unabomber i Throreau i Stirner i tota la caterva de filòsofs que van apostar pel quixotisme en comptes de fer cas a la mare i ser bons minyons i no complicar-se la vida, que la vida ja és prou complicada. 

Tot això penses mentre sents aquest dolor punyent a la cuixa i maleeixes el Monstre que estomaca a tort i a dret, al capdavall ets solament un tros de carn atonyinada, un simple individu prescindible que lluita per un somni quan la realitat s’entossudeix a imposar la seva mà de ferro amb dits d’acer. 

I et ve al cap Gandhi.

CR8

Primavera catalana. Plou. Dissabte humit. Llàgrimes i ràbia. Ja són 16 les persones que pateixen empresonament i exili injustament. 

La guerra serà llarga. Els bàndols són clars: o democràcia o dictadura. Som dos milions i escaig. A partir d’avui serem més, cada dia més. 

Només hi ha un camí: anar tots a una fins a la victòria final. 

Lluitem contra el feixisme que no respecta el resultat de les urnes ni els drets humans més bàsics. Lluitem per la llibertat. 

#FREEDOMFORCATALONIA

CR7

M’estic a l’altra banda de la frontera amb França, necessitava sortir, m’ofegava, tot el matí ofegant-me... 

En el país del nord no estan millor: ara mateix, prop de Carcassona, un islamista radical té retinguts uns ostatges dins un supermercat, ja n’ha matat dos... 

Aquí el segrestador és l’estat espanyol i els ostatges són independentistes catalans. España els aplica el dret penal de l’enemic i, prevaricant, els criminalitza tot inventant delictes i arruïnant les vides de persones innocents i pacífiques...

M’ofego aquí. No puc tolerar tanta injustícia. La llibertat és sagrada i el feixisme sempre ha sigut lliberticida. 

Comprenc els que agafen el camí de l’exili... 

M’ofego en aquesta terra que em va veure néixer. No vessaré cap llàgrima. Lluitaré. M’exiliaré. Faré el que calgui per tal de defensar la meva tribu de la repressió dels conqueridors. No acotarem el cap. No ens rendirem. No teniu presons per a tots. 

Seré independentista fins al darrer batec. 

CR3

L’enemic sempre ha sigut el mateix: no tenir prou coratge per a lluitar per la llibertat, que és l’aspiració més humana de totes, allò que realment ens fa humans. És un enemic intern i també extern. És l’Enemic en majúscula. 

El Poder és lliberticida per definició. La societat està basada en la limitació de la nostra llibertat en nom del “bé comú” (que acostuma a ser el bé dels poderosos). 

L’únic empoderament possible és l’alliberament individual, la valentia de ser tu mateix contra qualsevol esclavatge. 

És per covardia, que claudiquem, que acceptem unes normes o ens agenollem davant les imposicions. 

L’amor no pot ser superior a la llibertat perquè només un ésser lliure pot estimar veritablement. 

L’enemic no descansa mai, juga amb les nostres debilitats, ens tempta amb les addiccions...

Rumio tot això mentre esmorzo a la meva pastisseria preferida de Figueres: Maia de la Plaça de la Palmera. Fan uns bunyols sublims. 

Picinguaba 5

Poder estar allà on vulguis, anar i venir, romandre o marxar, fent el que et plagui, sense haver de demanar permís a ningú ni haver de justificar-te. La llibertat és això. 

Posseir poques coses materials, usar els objectes imprescindibles, llogar abans de comprar, caminar amb la motxilla lleugera, minimalisme, simplicitat. Això és la llibertat.

No fer plans, viure al dia, improvisant, fluint amb espontaneïtat, seguint els senyals de l’univers i la teva pròpia intuïció. La llibertat és això. 

No sentir-te massa lligat a ningú, ni família, ni amics, ni amor, que cap relació limiti el teu vol. Això és la llibertat.

Aprendre cada dia coses noves, oblidar cada dia coses velles, crear més que creure, no rendir-te mai. La llibertat és això.

Cercar la veritat, la bellesa, la bondat, els llocs solitaris i salvatges on la natura conserva la seva energia pura, connectar-t’hi i descansar del món i dels humans. Això és la llibertat.

Confiar, confiar, confiar, no tenir por, saltar si cal saltar, fugir si cal fugir, besar si cal besar. La llibertat és això.

Ser tu mateix, autèntic, més enllà de morals i de consignes, més enllà de les obligacions o dels deures imposats, ser tu mateix sempre, arravatadament, fins al final. Això és la llibertat. 

No prendre’t gaire seriosament la vida (són quatre dies) ni prendre’t gaire seriosament a tu mateix (ets un ésser insignificant), somriure més que riure. La llibertat és això. 

Deixar de parlar, deixar d’escriure, abraçar el silenci, contemplar. Això és la llibertat. 

No seràs feliç fins que no siguis lliure.

Picinguaba 4

“Fes el que hagis de fer, tot allò que el teu cor demana, allò que -quan ho imagines- el teu cos s’estremeix i la teva ànima vibra amb ressonància. Fes-ho, encara que no t’aplaudeixin ni et reconeguin, encara que et mirin amb desconfiança. Fes-ho, encara que dubtin de la teva capacitat i que facin el possible (ni que sigui inconscientment) perquè no ho facis. Llavors, al final, quan hagis vençut la barrera de la por i de la vergonya, i t’hagis desprès de la necessitat de reconeixement i acceptació, llavors podràs simplement ser i fer allò que el teu cor demana. En aquest espai únic, amb presència, humilitat, veritat i acceptació, podràs aportar la teva gran contribució al món: ser tu mateix! Dóna’t permís, allibera’t i camina en direcció a la teva pròpia veritat.” 

Missatge per a mi mateixa (Naíla Andrade Sarkar) 

Ubatuba

Contemplo el món des del Tròpic de Capricorn, sota les palmeres, amb una xafogor enganxifosa que no em deixa pensar amb gaire clarividència. 

Neu a Catalunya. Un país bloquejat en tots els sentits. Bombes sobre la població síria. La meitat d’emissores de ràdio brasileres són religioses, amb predicadors incansables que esgaripen més que parlen. Us tradueixo la darrera bestiesa que he escoltat:

Sabem que estàs arruïnat, que els deutes et devoren, que no tens crèdit enlloc... Però si encara et queden 120 reals (30 euros) has de córrer cap al Banco do Brasil o el Banco Itaú per tal d’ingressar-los en aquests números de compte... Fes-ho ara mateix, el més aviat possible. Només 120 reals. Repetim números de compte... Veuràs com actua Jesús el Fill de Déu en els propers dies... La millor inversió de la teva vida!! (sic)

La desesperació, la pobresa, la ignorància, la fe... 

Bombes sobre Síria. Neu a Catalunya. Des del Tròpic de Capricorn, sota les palmeres, la vida sembla més lleu... 

Som vulnerables. Vivim a la intempèrie. No hi ha certeses llevat de la mort. Mantenim la vertical quan tot tendeix a l’horitzontal. No és fàcil. La felicitat és un mite, com la llibertat. 

Existeix l’instant precís en el qual sents la brisa salada que t’amanyaga la cara... 

Existeix la bellesa d’aquest moment efímer i aquestes muntanyes tan verdes que s’ajeuen sobre el mar... 

Existeix l’amor... un altre mite.

Ibirapuera 2

Sobreviure a una gran ciutat té mèrit, encara que aquesta megalòpoli estigui travessada pel Tròpic de Capricorn, encara que siguis acollit amb tota l’hospitalitat i generositat, encara que tinguis parcs meravellosos a 5 km de distància... 

La capacitat d’adaptació de l’ésser humà és increïble. Ocupem el planeta sencer i sobrevivim a qualsevol catàstrofe (moltes generades pels nostres propis excessos). 

Personalment, faig un esforç per domesticar-me, urbanitzar-me, socialitzar-me... Les tres coses van juntes. Contra elles, l’instint més salvatge m’empeny cap al nomadisme, la natura i la solitud... és a dir, la llibertat.

Tenir una casa (domus), viure en una ciutat (urbs) i relacionar-te amb els altres (gregarius) són coses que a mi no em surten de forma natural. Com que no vull (encara) acabar com un eremita, sol i vern, aïllat (ja vaig viure així una temporada a Terradets), procuro no renunciar a res i mantenir una certa vida "convencional". 

L’outsider tendeix al paganisme (pagus: countryside), a la subversió de les normes socials, a l’anARTisme llibertari... Per això, demà foto el camp de Sampa. Ja tocava.