CR26

És més lliure aquell que menys necessita, aquell que menys depèn dels altres, aquell que té el control dels seus actes. Tot allò que et debilita, expulsa-ho de la teva vida. La teva fortalesa es basa en la teva autosuficiència. Si pots dejunar, si pots estar sense sexe, si pots viure sol, si estalvies més del que gastes... Són exemples concrets que demostren que la llibertat no és una utopia. Medita sobre allò que t’esclavitza... De què no podries prescindir? Vida franciscana. 

Camí de l'escorxador

Si la primera part de la vida és un procés d'apropiació més o menys indiscriminada de tot el que se'ns presenta (aprenentatges, experiències, relacions personals, possessions materials i immaterials, etc.), la segona part de la vida hauria de ser un procés invers, és a dir, un camí de deseiximent que ens anés alliberant de tots els esclavatges que hem anat adquirint en el passat.

Dit així, pot semblar força utòpic, atès que el sistema de valors vigent (certament manicomial i cada cop més en crisi) fonamenta la identitat personal en les propietats que cadascú té. Però el que tenim ens restringeix i no ens deixa ser el que realment hauríem de ser: rius que flueixen, núvols que passen, ocells que volen, arbres sense arrels...

O som capaços de transcendir el model imperant que ens ha portat fins aquest atzucac o no se salvarà ni l'apuntador, de l'apocalipsi capitalista. Ja fa temps que només m'importa una cosa: trobar la manera d'escapar d'aquesta societat suïcida, d'aquesta Matrix plena d'ovelles lobotomitzades que belen alegres camí de l'escorxador.

L'amor és una droga dura

Les femelles utilitzen el sexe per a subjugar els mascles. A canvi, demanen "amor", aquell sentiment tan femení que surt a les novel·les romàntiques i a les pel·lícules de Hollywood.

Quan un mascle i una femella es troben s'inicia un joc amb regles tàcites que, si no són escrupolosament respectades, pot acabar en catàstrofe. És el que sol passar.

Té raó l'Enric Vila quan afirma que "la gent prefereix l'esclavatge que la llibertat". Pessoa ho va dir així: "Nada pesa tanto como o afecto alheio... Se te é impossível viver só, nasceste escravo".

La femella sempre quedarà decebuda perquè el mascle no és capaç d'estar a l'altura dels seus requeriments emocionals. És una frustració inevitable. Aleshores, davant l'evidència, té dues opcions (ben dramàtiques): o acceptar que la realitat és grisa o bé marxar sense dir adéu amb el sexe entre les cames... Faci el que faci, ella seguirà penjada d'una utopia impossible, és a dir, seguirà buscant un paradís de somnis.

L'amor és una droga dura.

Sobre les votacions...

25senseEspriu

Espriu és a Sinera el que Viladot a Riella i servidor a Mas Voranell. Hi ha pàtries utòpiques i màtries anagramàtiques. El territori poètic és més metafísic que físic, encara que el poeta -com qualsevol mortal- hagi de tocar de peus a terra i habitar sota algun sostre. Són els mots els que ens salven i han de ser salvats. Un eco que travessa els anys, els segles. Un riu que no s'hauria d'assecar mai...

Anteriors referències a Espriu

Jos

Ja fa dies que sé (abans de llegir Pessoa, Hume i Der Steppenwolf de Hesse) que el JO no existeix o -més ben dit- que (per pura comoditat) anomenem JO un batibull identitari, un brollador inestroncable d'impressions i d'expressions. Simplificar el que som a un sol JO és empobrir-nos. Planyo els pobres d'esperit que només es reconeixen en un únic JO.

Ja fa dies que sé que si la llibertat existeix (més enllà de la utopia) haurà de concretar-se en la multiplicació de les possibilitats personals, fins i tot contradictòries. Si jo fos sempre el mateix seria molt avorrit, insuportable. Per tant, necessito alterar-me, emmascarar-me, contradir-me, plurificar-me...

Ja fa dies que sé que m'he perdut. Per això em fan riure els imbècils que aspiren a "trobar-se a si mateixos". Quina bestiesa! El que cal és perdre's, ser tothom, ser-ho tot, o no ser res: un riu que corre torrencialment cap a la mort...

Ens queda el blog

Ens queda el blog com a utopia: l'individu libèrrim que s'adreça al món sencer. Ens queda l'escriptura en línia com a eina revolucionària: ciberliteratura pamfletària. Ens queda el batec efímer, el crit digital, la veu del futur: blogografies insistents, persistents. Som l'escamot que brega contra el sistema obsolet. Poètiques perifèriques. Insolències postejades. Sinceritats iròniques. Llaurem el ciberespai amb dits de foc que cremen dogmes inveterats. Ens queda la fe: tenim la força i la clau. Que tremolin institucions i patums. Una sola línia nostra pot capgirar el món. Ens queda allò que es va pedre, allò que alguns mai no han tingut: la certesa absoluta que avança passa a passa inundant pantalles de mots, imatges i sons. Som l'exèrcit que s'aplega al voltant del nucli veritable. Goliards. Pioners. Viatgers que inventen continents nous. Ens queda la ficció: deliri d'horitzons inabastables.

Fragment II del Tractat sobre la Revolució Intel·ligida

powered by ODEO

Utopia

Senyor Ibáñez,

Em dic Natalia Rodríguez i estic realitzant un treball sobre la utopia, centrant-me en les utopies socials i polítiques. He fet un qüestionari per a afegir-lo a la part pràctica del treball, aquestes preguntes estan dirigides a persones que mantenen un blog actiu i que tenen cert domini sobre el tema. Estic segura que vostè compleix els dos requisits, ja que té molta experiència en la catosfera i, a més a més, és professor de filosofia. Li agraïria molt que participés en aquesta "enquesta" i respongués a les preguntes. Bé, copio aquí les preguntes; si té cap dubte pot posar-se en contacte amb mi via mail; espero que decideixi participar-hi perquè les seves respostes serien d'un gran interès. Mercès.

Reprodueixo les respostes de les dues últimes preguntes...

- Com a conclusió del treball vull parlar d’internet i els blocs com a exemples actuals d’utopies fetes realitat. Estaria d’acord amb el fet que crear-se un espai i publicar-ne continguts propis a la xarxa pot ésser una manera de fer realitat una utopia, és a dir, fer un espai que considerem perfecte?

Aquesta, disculpa, és la pregunta MÉS INTERESSANT que has formulat. Necessitaria escriure un assaig sencer de Blogologia per respondre-la. Fa tres anys que bloguejo i he escrit desenes de posts sobre això. Internet és l'invent més important de la història de la humanitat, més que la roda o la impremta. El ciberespai és un espai de comunicació real, obert, que permet la interconnexió entre els internautes fins a crear una intel·ligència col·lectiva (Vid. Pierre Lévy). La llibertat és inèdita, insòlita. Es produeix un mega-diàleg socràtic on cada link és una sinapsi en el Global Brain. La utopia d'una nova espècie: L'HOMO DIGITALIS. Autoedició sense jerarquies ni intermediaris. Veritable democratització de la informació. Ciberliteratura. L'autoria es difumina. La xarxa esdevé una perllongació del nostre sistema nerviós. Internet és una pròtesi bestial que eixampla el meu món i em fa ser digitalment. Bloguejo, ergo sum. La revolució que això suposa és impensable. Estem encara a les beceroles. El segle XXI és el segle de la definitiva digitalització de l'homo sapiens sapiens... Els pessimistes tenen por i proclamen una futura distopia o kakotopia. Personalment, fa tres anys que ho visc des de dins i només puc ser optimista. A mi internet m'ha canviat la vida.

- Si entenem internet com una utopia feta realitat, els seus aspectes negatius són conseqüències d’una utopia negativa o que són el preu a pagar per la llibertat d’informació?

L'únic "preu" que cal pagar és la factura mensual de la connexió a internet. La veritable utopia és que algun dia (com ja succeeix en alguns llocs) aquesta connexió sigui de franc i universal.

Potser l'únic inconvenient que podríem retreure-li a internet és que ens fa oblidar la realitat real, exterior, perquè la pantalla ens xucla i acabem vivint més en la virtualitat que en la realitat extrainternètica. Crea una addicció molt forta. Els blogs sobretot. I el Messenger en la generació dels nostres fills i alumnes. Algú ja parla de la Generació Blog. La informació a la xarxa corre transversalment, i això és bo. Les veus dels individus, la teva i la meva, s'emeten amb plena igualtat, la qual cosa no vol dir que totes siguin igualment escoltades. Els ciberlectors escullen allò que els mereix més credibilitat. El ciberlector ja no és un subjecte passiu (com el que mira la tele), sinó que cerca la informació (googleja) i crea continguts (blogueja). Aquest és el canvi de paradigma. Evolucionem cap a una nova era...

(Lamento haver estat tan taquigràfic. Et recomanaria la lectura dels arxius d'ENTRELLUM a partir de la cerca de paraules clau que t'interessin al cercador de la capçalera...)

Li envio les respostes i rebo el següent mail...

Moltes gràcies per respondre al qüestionari. Certament, m'agradaria enllaçar el treball amb el tema dels blogs i la catosfera, ja que són un tema actual i que cada cop pren més importància. Per cert, sí que sóc alumna de l'Enric Gil, ell és el meu tutor del treball i qui em va donar la idea d'enllaçar-ho amb els blocs, tots dos ja sabem perquè jeje, la veritat és que si no hagués estat per ell suposo que el treball estaria més coix d'informació i no hauria fet tanta recerca, però és que ell ja exigeix bastant! Bé, si li interessa ja sap que pot seguir el procés del treball a través del meu blog Utopia (una altra iniciativa de l'Enric), quan acabi, si està bé i val la pena, m'agradaria penjar-lo a internet, bé, només és una cosa que se'm passa pel cap.

En fi, moltes gràcies per col·laborar, ja sé que està força ocupat, així que no es preocupi per la llargada de les respostes, amb els seus posts ja em faig una idea de quin és el seu pensament.

Gràcies per tot!

Natalia

L'esquerra

La izquierda y el ejercicio del poder son incompatibles. Me refiero a los ideales de la izquierda y el coche oficial y la visa oro a cuenta del contribuyente. Uno deja de soñar cuando se aposenta en la poltrona del despacho reluciente con vistas a una cuenta corriente abultada. No es metafísica, sino pura pragmática de supervivencia. La izquierda fue utópica mientras no tocó poder. En cuanto accedió a él, se difuminó en las vaguedades autojustificativas del sistema establecido y, como el sociata Clos (exalcalde de BNA y ahora ministro de ZP), se pidió un helicóptero para ir a comer a El Bulli. La quintaesencia de la izquierda es ladrar por ideales como quien ladra a la luna para acabar cayendo en la más vil de la vilezas: el aburguesamiento progre, la claudicación ante la realidad más (etimológicamente) siniestra.

Comentari deixat a El Café de Ocata

PRESENTACIÓ DE L'ORACLE IMMINENT DILLUNS 4 DE DESEMBRE A LA LLIBRERIA CATALÒNIA

La izquierda es, para ellos, una coartada que les permite hacer lo que quieren sin que nadie pueda acusarles de traidores, porque ellos, ya se sabe, son “independentistas”. Más nacionalistas que nadie. Y como son más nacionalistas que nadie, nadie puede sospechar que estén vendiendo Catalunya al PSOE. Si lo hace CiU, estaría contribuyendo a conformar, junto con el PSC, un sano “regionalismo centrista”. Pero ERC es independentista y lo puede hacer sin que de ello derive peligro alguno para Catalunya (...) ERC, la suprema garantía de que la tensión nacional de Catalunya no fenecerá, aúpa al gobierno a un presidente del PSC, para hacer políticas que, bajo el título de progresistas, serán de centro o incluso estarán inspiradas en las de Esperanza Aguirre. Y sobre todo, NO PIENSA PLANTEAR UN DEBATE SOBRE LA AUTODETERMINACIÓN.

Iñaki Anasagasti, La Izquierda Abertzale Catalana (de lectura obligada)

El "no-lugar"...

El "no-lugar" los griegos lo denominaron U-TOPÍA... Ese mito del utopismo duró, si fa no fa, hasta el mayo del 68. Ahora el no-lugar que mola mazo se llama Port Aventura y Eurodisney, por ponerte dos ejemplos paradigmáticos del diversionismo nihilista postmoderno. O si quieres La Maquinista. Per fas o per nefas, la utopía fue liquidada por los especuladores inmobiliarios en cuya burbuja andamos todos metidos hasta que pete y a tomar por el susodicho. Opá.

NB: O també podria ser que el veritable nowhere (enlloc) sigui la xarxa aquesta en la qual estem tots enxarxats, sí, dedins aquesta pantalla, en la virtualitat sense fons d'aquest pou internètic.

Avui apareix a l'e-notícies...

Avui apareix a l' un article d'opinió que és la síntesi dels dos últims posts (1-2) publicats a ENTRELLUM:

(llegir article sencer)

I és que la reflexió sobre els resultats del referèndum continua...

Tocant a l'abstenció, es ratifica que el ciutadà normal català (i l'europeu en general) ja no se sent atret ni per ficcions patriòtiques ni per idealismes utòpics ni per cap mena de somni col·lectiu tret del consumisme indiscriminat. És el que s'anomena la mort de les ideologies, quelcom molt postmodern. A hores d'ara, el que realment engresca la gent és que li parlis de coses reals que l'afectin de veritat, com ara l'economia. L'individualisme exarcerbat que vivim no ens permet de veure res a dos pams del nas. Patim un meliquisme que amb prou feines ens deixa entreveure la pròpia butxaca buida o plena de xavalla. Si tot el debat sobre el SÍ o el NO al nou Estatut s'hagués centrat en la butxaca dels catalans (és a dir, en el finançament i altres avantatges o desavantatges econòmics) en comptes de discutir sobre entelèquies com la paraula "nació", potser el resultat hagués estat un altre. Ens agradi o no, el futur va per aquí. En un món capitalista, l'única independència que compta és la independència econòmica: la sobirania dels patacons. La resta són martingales.

Entre la rauxa i el seny...

Entre la rauxa i el seny, em quedo amb el seny. Entre la utopia i el pragmatisme, em quedo amb el pragmatisme. Entre somiar truites i menjar-me-les, me les menjo. Entre l'enfrontament estèril i el pacte, pacto. Entre el foment de l'odi i la recerca de l'entesa, cerco l'entesa. Etcètera. Ja fa uns quants anys que vaig deixar l'adolescència enrere. I me n'alegro. Era arrauxat, utopista, somiador, provocador, bel·ligerant... Ara ja no. M'he cansat d'aquesta cançó enfadosa, d'aquesta crispació sistemàtica, d'aquest udolar a la lluna, d'aquest fer-se tothora la víctima, d'aquesta necessitat d'enemic contra el qual vomitar totes les frustracions. Són actituds adolescents, puerils, infantiloides. Però sóc conscient que, tal com estan les coses, la meva actitud té les de perdre. El radicalisme creix. L'ambient s'enrareix. Estic preocupat. ¿Què es pot esperar quan un professor d'universitat crida a la desobediència civil? Un "professor" que fa faltes d'ortografia i que va donant lliçons d'ètica als altres... (quina "casualitat" que coincideixi en aquest punt amb el Messies de la seva secta) Està molt clar el que es pot esperar: EL DESASTRE. La responsabilitat dels polítics és, ara més que mai, fonamental. Els que atien el foc de la revolta són uns irresponsables. ¿Què volen? ¿Què busquen? Jo sé el que vol i el que busca la gent de bona voluntat: pau, seguretat, tranquil·litat... Anem amb compte, doncs, que estem jugant amb foc de veritat, i els incendis de seguida es descontrolen. Per voler tenir-ho tot, potser perdrem el (poc o molt) que tenim. Martí Pol s'equivocava: no tot està per fer i no tot és possible. Ens agradi o no, l'experiència ens ensenya que moltes coses ja estan fetes, que poques coses queden per fer, i que hi ha coses impossibles. Per als clàssics, la virtut principal era la frónesis, la prudència. ¿Que ens hem begut l'enteniment? Em fa l'efecte que no anem bé. La política no pot ser un joc de nens. Les masses les convoca el diable. Reconsiderem les nostres postures, les nostres actituds, les nostres ideologies. ¿Val la pena destruir l'inestable equilibri de la convivència? ¿Val la pena fomentar la discòrdia? Entre la rauxa i el seny, em quedo amb el seny. Només el seny pot salvar-nos.